16

—Mateu, com estàs?

—Bé, Mimi. Enfeinat.

—Vaja…

—Sí. Paperassa… Com és que em truques al despatx?

—Mira… Suposo que volia parlar amb tu.

—T’ho agraeixo. La veritat és que ja em feien mal els ulls, de tant forçar la vista.

—Pobret meu… Escolta, he pensat que podríem anar a sopar. Quan surtis, dic.

—Avui?

—Sí, quan surtis.

Silenci. La Mimi es va canviar el telèfon d’orella.

—Hola? Mateu?

—Sí, sí, perdona.

—Ah.

—A sopar?

—Sí.

—No crec que pugui: tinc massa feina.

—Home… Però d’aquí a una hora hauràs acabat.

—No ho crec. És un client molt exigent i està emprenyat. Saps què vull dir? En Sever m’ha insistit molt; és la meva responsabilitat.

—Sí, sí. Però… Bé hauràs de sopar, oi?

—Potser surto a les nou. O a les deu. Què sé jo.

—O sigui, que no pots.

—No puc, estimada.

—Tinc ganes de veure’t, Mateu.

—Ho sé. I jo a tu.

—…

—T’ho compensaré, d’acord?

—Ah, sí? Com?

—Dissabte et duré a sopar a Can Llibre.

—D’acord.

—He de penjar…

—Ja.

—Bona nit.

—Adeu.

«Li he dit bona nit i li he penjat el telèfon… Quina sang freda, Mateu… La Mimi no es mereix aquest tracte. Tinc un do que és una maledicció. De sempre, no és cap novetat. Em passa des de l’adolescència. Tot just quan més bé em van les coses, tot just quan sembla que me’n sortiré, el meu cap aconsegueix fer-me actuar de la manera que ho esguerra tot. És com si escopís enlaire i m’empastifés la cara amb la meva pròpia saliva. Quan soc a tocar del triomf, el cap em fa dir la frase que ho engega tot a rodar. No falla mai. O em fa fer l’acció equivocada, temerària i irreflexiva que canvia el rumb de la meva trajectòria i em llança al femer amb tota la força del fracàs. De vegades l’hòstia és mínima; d’altres, desgraciadament, és de proporcions monumentals. Hi ha gent que té el do contrari: gent que ha nascut amb el do de fer o dir la cosa que els ha de conduir a l’èxit. Soc posseïdor d’una vareta màgica que, en comptes de concedir desitjos que milloren la vida, concedeix malsons que la compliquen. No, no ho dic per aquesta conversa amb la Mimi, no. Però la sensació és similar. Podia haver-li dit que sí, que ens veiéssim. I he triat engegar-la a passeig amb excuses de vell que enganya la dona. Potser sí que em mereixo passar nervis i maldecaps. Soc el meu pitjor enemic. Me basto y me sobro. Treballo per triomfar i, quan estic a punt d’arreplegar els llorers de la victòria, jo mateix m’encarrego de sabotejar-me. És fascinant aquesta capacitat meva que aconsegueix esguerrar-ho tot, trencar-ho tot, fer malbé les coses que funcionen. Podem parlar d’autodestrucció no agressiva. Avui encara puc fer broma… Però ningú no sap com de dur és haver de suportar l’assassí de coses maques que viu dins el meu cap. Tots hem de carregar la nostra creu: hi ha qui parla de més; hi ha qui parla de menys; hi ha qui no sap expressar el seu amor vers els éssers estimats; hi ha qui no sap com gestionar la passió; hi ha qui creu que no es mereix ni l’aire que respira; hi ha qui viu borratxo de petulància… I la meva creu es diu Mateu Serra i Pastor. No passa res; és així. Aquesta és una realitat incòmoda amb la qual he après a viure. De vegades voldria quedar-me quiet, molt quiet, i mut per no haver de fer o de dir res que em perjudiqués. L’única solució que hi veig és la de prendre’m un flascó sencer de pastilles i anar-me’n al llit, i aquesta, ara per ara, no és una opció que contempli. Així que aniré fent, com fins ara, amb tota la normalitat possible… Fins que el meu jo pervers decideixi, empès pel seu humor càustic —holocàustic, més aviat—, que s’avorreix de tanta estabilitat i pensi que és l’hora de tornar-me-la a fotre sense miraments».

La Mimi va penjar molt a poc a poc. No s’hi va pensar gaire i va anar a trobar la seva mare:

—Surto, mamà. Sopo amb les amigues. Ah, no t’ho havia dit? Sí, segur que sí. Segur. No cal que molesti en Cosme: prefereixo agafar un taxi. Sí, aniré amb compte. No pateixi. Que no pateixi, dic. De vegades es posa tan pesada, mamà… He dit que vigilaré. Ja sabem que, quan vostè era jove, no era habitual que les senyoretes sortissin soles al carrer, però som a l’any trenta-sis i les coses han canviat una mica: ens pintem els llavis, duem pantalons per jugar a golf i hem prescindit de les dames de companyia.

La Pitina va sospirar perquè la Mimi tenia part de raó: les noies de la generació de la seva filla volien autonomia, fer la seva vida, no sentir-se tan governades pels papàs; els temps havien canviat —però si quan ella era jove ni a les millors cambres de bany del país havia arribat el paper higiènic!— i no tenia cap sentit voler imposar-li costums i precaucions de vint anys enrere, per molt gente bien que fossin. I és que, tal com va relatar cert cronista argentí durant la seva visita a España aquells anys: «Las muchachas salen solas con sus amigas y regresan a casa a la una de la madrugada. O van en pareja a los bares o a los bailes. Fuman. Hacerse amigo de ellas es facilísimo».

—Ves-hi tranquil·la, però lleva’t abans de mig matí, que m’has d’acompanyar al banc i a la plaça; vull veure si tenen escamarlans —va accedir, finalment, la Pitina.

La Mimi es va pintar els llavis i es va posar el seu renard sobre les espatlles. Un cop al taxi, va dir:

—Porti’m a una cocteleria. No ho sé… A una cocteleria qualsevol.

El taxista es va girar per mirar-la:

—A quin tipus de cocteleria vol anar, senyoreta?

—M’és igual. A una que sigui decent.

El taxista va somriure:

—Decent, senyoreta?

—Bé, no voldria acabar al Paral·lel, ja m’entén.

I el conductor va dir que perfectament, i va arrencar.

Era la primera vegada que entrava sola a un bar. El taxista l’havia dut al Bar Automàtic, situat als baixos de l’Hotel Continental, al capdamunt de la Rambla; el model de negoci era una novetat, perquè es tractava d’un autoservei d’estil americà, tot i que no era una cocteleria. El Ritz, el Salón Rosa i Casa Llibre havien quedat descartats, no fos cas que algun amic dels papàs la reconegués. Va donar un cop d’ull al local. Estava nerviosa. Va estrènyer la bossa entre les mans. La Mimi va optar per una taula discreta, de les del fons. Va demanar un Rob Roy, però el cambrer va dir-li:

—No en tenim, d’això. Em sap greu.

—Una aigua tònica, doncs. Ah, i amb glaçons.

Gairebé tots els clients eren homes. També hi havia alguna parella.

—Vol servir-se vostè mateixa? Li recomano que ho provi. Hi ha unes aixetes a l’entrada. És un invent dels Estats Units —va suggerir el cambrer.

—La veritat és que preferiria que me la portés vostè, si no li sap greu —va dir la Mimi, que no tenia cap ganes de passejar-se pel bar.

—Com desitgi, senyoreta.

Des d’un parell de taules més enllà era observada per un home que duia un vestit de ratlles. La Mimi el va mirar de reüll, fent veure que es fixava en els llums de paret. Semblava atractiu. Tenia els cabells molt negres, molt clenxinats. La Mimi va xarrupar el seu refresc. Sí, aquell home era atractiu. I no parava de mirar-la. Ella estava cada cop més nerviosa. Feia veure que no, però ho estava. L’home tenia les mans grosses, la pell pàl·lida. Els ulls… els ulls verds, potser. No ho podia assegurar, perquè no el volia esguardar directament durant massa estona; a més, era massa lluny. Ell prenia un vermut. I no parava de mirar-la. Anava molt ben afaitat. Devia tenir uns quaranta anys. La Mimi l’anava mirant per trossos: les espatlles amples, masculines; els llavis prims; les celles ben dibuixades. El vestit era bo. Les sabates, però, les duia poc enllustrades: «Deu ser un funcionari», va pensar. Va semblar-li que somreia. Havia somrigut? Ella va fer veure que observava els miralls, els terres, les taules. Sí, sí, estava somrient. La Mimi estava excitadíssima. Suava. L’home es va aixecar a poc a poc. Ella va desviar, de cop, la mirada; va clavar els ulls en el got. No, res de mirar el got. Va fer veure que buscava alguna cosa a la bossa de mà. L’home va començar a acostar-se-li. La Mimi va desitjar que passés de llarg, que seguís caminant cap al lavabo. Va agafar la cigarrera i la va tornar a desar dins la bossa. L’home era a tocar de la seva taula. La Mimi va desitjar que li dirigís la paraula, que segués amb ella, que la convidés a un altre refresc.

—Hola —va dir ell.

Ella va aixecar la vista de la bossa lentament.

—Hola —va respondre amb sequedat, com molesta; volia fer veure que tot el joc de mirades de trenta segons abans eren imaginacions de l’home del vestit de ratlles.

—Està sola? —Va somriure. Semblava tan segur d’ell mateix… Tenia una veu tan profunda…, com de vellut.

—Sí. Per què? —va preguntar la Mimi.

L’home va seure a la cadira que quedava lliure.

—Dispensi, però no li he dit que segui —va fer ella amb fredor.

—Ja ho sé.

—Doncs?

—Res.

—Res?

—Què beu?

—Una aigua tònica.

—La puc convidar a menjar alguna cosa? Em dic Lluís.

—Jo, Concepció.

—Un nom molt maco.

—No el vaig triar jo.

—Què vol?

—No res. Havia demanat un Rob Roy, però es veu que no el saben preparar. Així que he de conformar-me amb la tònica.

—Un Rob Roy… Quina noia tan moderna.

—Es fa el que es pot. Fuma? Convidi’m a una cigarreta, Lluís.

—Pot tutejar-me.

Aquella veu vellutada li va fer sentir un no-sé-què. L’home era profundament atractiu. Potser no era guapíssim —tenia nas de jueu, pensava la Mimi—, però era tan alt i tan ample d’espatlles! Les mans, grosses, de dits llargs.

—Convida’m a una cigarreta, Lluís.

—Què hi fas, aquí?

—Ja ho veus…

—Prendre una aigua tònica.

—Exactament.

—I parlar amb mi.

—I parlar amb tu.

—Saps que ets molt guapa?

—Tu ets molt descarat.

Aquell home li agradava. Era ben conscient que el millor que podia fer era aixecar-se i marxar però, d’altra banda, necessitava seguir mirant-lo als ulls. Què hi feia, allà, parlant amb un desconegut? Aquella barreja de sentiments la paralitzava i, al mateix temps, l’excitava. Allò no estava bé, no. Suava. Les mans li tremolaven. Estava a punt de treure el cor per la boca. Les senyoretes no les feien, aquelles coses. Les prostitutes, sí. I ella no era cap prostituta. Però necessitava seguir mirant-lo als ulls. Feia una eternitat que no sentia aquella barreja indescriptible de sensacions.

—Ja ho sé —va dir l’home a poc a poc, pausadament, sorneguerament.

—Segur que fas el mateix amb totes les noies. Les mires, somrius, t’hi acostes…

—No. Només ho faig si són tan rosses i guapes com tu.

—Ho veus? Ets molt descarat.

—Les noies com tu no soleu anar soles als bars.

—Com jo?

—Ets elegant. Sofisticada. Duus un abric preciós.

—Abric? Ets marieta, o què?

—Et convido a sopar.

—No podries pagar-ho.

—Per què?

—Perquè soc més de La Font del Lleó que de Casa Juan.

—La descarada ets tu, ara.

—Et penses que soparé amb tu? Si no et conec de res.

—Soparies amb mi.

—Com ho saps?

—Perquè soc simpàtic. I, si no t’ho semblés, ja hauries marxat.

Era summament atractiu. La Mimi se’l va imaginar sense camisa. Tenia ganes de jaure amb aquell home. Volia que la despullés. Volia despullar-lo, abaixar-li els pantalons, tocar-li el pit, despentinar-lo, besar-lo amb els ulls tancats. Volia ficar la seva llengua dins la boca de l’home del vestit de ratlles. Va haver de posar les mans sobre la falda perquè la tremolor era exagerada. L’home, que no deixava de mirar-la, li va acaronar la galta amb el dit polze. La Mimi no es va moure. Ell va passar-li el dit, molt suaument, per damunt dels llavis. La Mimi es va estremir. Li era igual que poguessin veure’ls. Necessitava tocar-lo; arrencar-li la corbata, desbotonar-li aquell coll emmidonat, palpar la superfície lleugerament rasposa del seu mentó. Era la primera vegada a la vida que l’envaïa aquella sensació humida tan plaent. Tan plaent i tan perillosa. Es va espantar. De cop, va enretirar la cara i es va netejar la boca amb un tovalló de paper que va deixar caure a terra. Tenia por. Volia marxar. De seguida. Es recordà de la sífilis i de tots els perills que podrien comportar-li aquella mena de coses que, dos segons abans, havia volgut fer amb l’home del vestit de ratlles. Es va imaginar infectada, malalta, amb les genives plenes d’aftes, la pell esquitxada de taques i mig calba. Va sentir fàstic d’ella mateixa. Es feia fàstic. Havia estat a punt de… No ho volia ni pensar. Havia estat a punt d’obrir-se de cames amb un qualsevol. Un minut abans, ella mateixa li hauria demanat que l’acompanyés al lavabo per fer-ho allà mateix. Al lavabo d’un bar ridícul amb aixetes de refresc a l’entrada. Amb en Mateu només s’havien besat a la boca i res més. Tot seguit, es va aixecar i va dir:

—No puc.

Un cop a la parada de taxis del carrer Aragó es va adonar que havia marxat de l’Automàtic sense pagar la tònica. «Que la pagui ell», va pensar.