9

Els dies a Calella van transcórrer plàcids i assossegats. Es van afartar de menjar gambes a la planxa, suquet de peix i anxoves. No tenien ganes de fer res. Durant el matí el sol cremava massa, així que anaven a banyar-se passades les cinc de la tarda. Els masovers que tenien cura de la casa els servien el sopar cap a les nou, i, quan ja era fosc, sortien a passejar o conduïen fins al far de Sant Sebastià i obrien una ampolla de vi blanc. Les noies duien vestits de flors, banyadors de punt i barrets d’ala ampla. La casa dels oncles d’en Joan era blanca per dins i per fora. Les façanes estaven pintades de calç i les finestres eren blaves. Les habitacions estaven decorades senzillament; pocs mobles, cadires de boga i ceràmica de la Bisbal, com a les cases de la gent humil: tot plegat, bon gust d’inspiració marinera de belles i tòpiques ressonàncies noucentistes. En comptes de cortines, les finestres tenien xarxes de pesca; quan es llevaven les obrien completament perquè es veia la platja, amb totes les seves barquetes de colors escampades sobre la sorra.

Una tarda van baixar al mar. Quan hi van arribar van comprovar que estaven sols, perquè els pocs banyistes que hi solien anar ho feien al matí. Com que gairebé mai es creuaven amb ningú, sortien de casa amb els banyadors posats i així no havien de perdre temps canviant-se. Van dur un cistell amb fruita i un càntir d’aigua.

—Quina escalforeta més bona —va dir la Mimi.

—Ja ho pots ben dir. Ens posarem morenes, però no ens cremarem —va respondre la Sisita.

Havien dut estores de jute, que van estendre a terra. Mentre en Joan, l’Oriol i l’Eulàlia xipollejaven a l’aigua, la Sisita i la Mimi feien una becaina. En Salvador llegia.

—Què llegeixes? —va preguntar en Mateu amb una cigarreta entre els llavis. S’havia assegut de cara al mar.

—La ben plantada. Molt estiuenc.

—No l’he llegit. De què tracta?

—Complicat. Bé, està entre la novel·la i l’assaig. És molt al·legòric. Va d’una noia que passa uns dies en un poble de la costa.

—I aleshores?

—No res.

—No res?

—No res. No hi ha acció. L’argument és aquest.

—No sembla gaire divertit.

—No és gaire divertit, no; és una divagació. No tots els llibres han de tenir acció. La Teresa, que és com es diu la noia, és la protagonista, però sembla que ningú sap per quina raó ha arribat al poble. És magnètica, misteriosa: és un símbol.

—Vols fer el favor de no avorrir en Mateu? —va dir la Sisita despertant-se de la dormida.

—Ell m’ha preguntat pel llibre! —va respondre en Salvador.

—En Mateu és un entès en factures, no el convenceràs —s’hi va afegir la Mimi.

—Llegir és sa. Vos no llegiu, per distreure-us? —va preguntar en Salvador.

—Sí, llegeixo. Però jo soc una noia ociosa i en Mateu és un oficinista gris —va dir rient.

En Mateu no sabia ben bé què dir, així que va callar; va voler fer una mena de somriure, tot i que li va quedar com una ganyota. Va llençar la burilla en direcció a l’aigua, però va caure a la sorra abans d’arribar-hi.

—Voleu una coca-cola? —va preguntar la Sisita mentre s’incorporava per anar a cercar el cistell.

—Quina porcada, Sisita. Això té gust de medecina —es va queixar la Mimi.

—Una medecina molt cara, ja ho pots ben dir: costa el triple que la gasosa —va puntualitzar la Sisita.

—Jo no m’hi acostumaré mai.

—I aquests que no surten; s’arrugaran. Anem a caminar? Jo ja m’estic encarcarant. Feu-los un crit.

Van anar a passejar amb els banyadors posats, sense vestir-se. Van pujar per les roques; les espardenyes, ben lligades. Les parelles anaven agafades de la mà. La Mimi, mirant-se en Salvador, va dir a en Mateu:

—Pobret, li haurem de buscar una noia, oi?

I quina calma. Aquelles vacances eren tot el que necessitaven. La solitud d’un petit racó de la Costa Brava. Allà se sentien els reis de tot el que els envoltava, potser perquè eren ben conscients que el seu regnat arribava a la fi. Seria una fi agònica, lenta, gairebé muda, però inevitable. Els emissaris de palau feia temps que ho anunciaven. Semblava que no arribaria mai, però el final s’esdevindria amb l’acabament de l’estiu. Després de les vacances s’acomiadarien per sempre d’aquella llarga adolescència. Per això van cremar fort i amb ganes els anys de regnat. Sabien què vindria després —els havien estat iniciant des de la infantesa—: algun cotilló de tant en tant; no sortir de la fàbrica fins passades les vuit del vespre; sopars benèfics; tapar les mentidetes o les faltes amb un bon braçalet de Roca; bacarà; embarassar-se fins a parir l’hereu; bridge; berenars a l’anglesa, tan avorrits; vacances a la torre. El palau tenia les seves regles i no es podien trencar. Comprarien una casa i la farien arreglar: polirien el parquet, entapissarien les parets amb seda nova i adquiririen la pantera de gres o de bronze, tan moderna, per posar sobre la llar de marbre verd; els rellotges Mystérieuses de Cartier, curiosíssims i portats expressament de França, estaven a l’abast de molt pocs, però resultaven tan distingits, amb les seves esferes de cristall de roca i les manetes ruixades de brillants, que tothom es delia secretament per tenir-ne un; els mobles, és clar, de Badrinas. Després triarien la parròquia —Betlem i la Mercè ja quedaven lluny; Pompeia o l’església de la Mare de Déu del Carme eren bones opcions; la segona, a Diagonal amb Llúria, resultava més imponent, amb tots aquells mosaics daurats—. Els parents els regalarien els platets per al pa, potser algun marc d’argent, el necesser de viatge o una cristalleria enrivetada de metall preciós; la típica pell d’os —blanc, usualment— havia deixat de formar part dels regals de noces perquè els joves deien que era una cosa decimonònica. Després tindrien fills; dos, pel cap baix. Potser més, però no gaires més: les noies d’aleshores no eren com les seves àvies; es negaven a perdre la figura i allò d’haver de patir set o vuit parts els semblava una bestiesa digna d’un drama rural. La medicina havia experimentat avenços notables en pocs anys i els nens ja no es morien tan bon punt sortien del ventre de les seves mares. Les parteres, a més, podien arribar a recuperar l’esveltesa de les seves figures gràcies al tennis, que era practicat per gairebé totes les dones joves de bona casa de la ciutat —tant era així que els propietaris de les torres més espaioses de Barcelona començaven a fer-se instal·lar, al jardí, la pista o la piscina, o totes dues coses alhora—. De la cura de la mainada se n’encarregaria una dida —es deia que les gallegues feien bona llet, abundosa i nutritiva, per alimentar l’hereu—, amb les seves arracades i una gran llaçada al cap, per marcar la diferència amb les nenes del servei. Les criatures es quedarien a casa i ells coincidirien amb els coneguts de tota la vida, que també s’haurien casat, als concerts —el lied vivia un reviscolament gràcies a la gran Conxita Badia: calia estar atent a la programació del Palau!—, a les exposicions de flors del Foment Nacional de l’Horticultura —els cactus havien esdevingut la gran novetat vegetal de la dècada; tothom en volia, al seu verger— i al teatre —les vetllades d’estiu al Grec suposaven tot un respir i una vertadera delícia—. Aprofitarien per conrear les relacions amb aquells vells coneguts, perquè, al cap dels anys, els fills dels uns i dels altres es coneixerien i, si tot anava com havia d’anar, acabarien contraient matrimoni entre ells.

Aquelles adolescències de llarga durada, que tot just arribaven a la posta, eren l’avantsala d’una vida escrita.

L’Oriol i en Joan dormien a la cambra del balcó; en Salvador i en Mateu, a la de la caixa de núvia, que era un bagul vell que ocupava ben bé mitja habitació. Les tres noies van decidir que compartirien el llit de matrimoni, que era molt ample, perquè, en realitat, es tractava de dos matalassos posats l’un al costat de l’altre.

Normalment baixaven a la platja i, quan el sol començava a desaparèixer, tornaven a la casa per dutxar-se i vestir-se per al sopar. Ho havien de fer per torns, perquè només hi havia dos banys. Una d’aquelles tardes, en Mateu va sortir del bany després d’haver-se desempallegat de la sal i la sorra sota el raig d’aigua. Quan va entrar a la seva cambra va sorprendre’s de trobar-hi la Mimi. Estava asseguda al llit i encara duia el banyador posat, moll, que se li ben arrapava a la pell. Per poc que no li va caure la tovallola a terra, en veure-la.

—M’has espantat —va quequejar.

—Espantat? Però si soc inofensiva —va fer ella.

Era un banyador llistat, de punt, i duia una àncora brodada en or al pit. Semblava que se li hagués de transparentar tot el cos, de tan humit com estava. Va recordar que, quan era petit, la seva mare duia uns banyadors sense escot horrorosos, que li arribaven fins a mitja cuixa. La Mimi va aixecar els braços per acaronar-se els cabells. Feia anys que, com totes les noies de la seva edat, s’afaitava les aixelles.

—T’agrada el meu banyador? —va preguntar passant-se una mà per l’àncora brodada.

—Molt —va fer en Mateu amb un filet de veu.

—La dutxa del pis de baix està ocupada. Puc utilitzar aquesta?

I en Mateu va fer que sí amb el cap.

—Ajuda’m a treure-me’l. Duu uns botons a l’esquena que no puc descordar.

En Mateu, com un estaquirot. La Mimi s’hi va acostar. Va tombar-se d’esquena. Només eren tres botonets. El seu clatell, perlat d’aigua de mar, tenia un camí de borrissol rossenc que li arribava fins a l’esquena. En Mateu va començar a desbotonar-li el banyador de dalt a baix. La seva pell, tan llisa i tan rosada. Mai, fins aleshores, havien viscut res de semblant. Mai, fins aleshores, s’havien atrevit a mirar-se o tocar-se anant gairebé despullats. La Mimi va encongir les espatlles i els tirants van relliscar-li fins als colzes. Es va tombar. Els seus pits, nus i encara més blancs que la resta del cos, semblaven dues fruites paradisíaques de porcellana, de marbre o cristall. Els mugrons, erectes, com pintats de henna o de coloret; la pell dels encontorns, lleugerament eriçada. Es va redreçar perquè en Mateu els hi veiés bé.

—Acarona’m, Mateu —va demanar en un xiuxiueig.

I ell va col·locar les mans, obertes i tremoloses, sobre la pell freda de la Mimi. No havia tocat mai res semblant. Les arèoles, grosses com dues d’aquelles monedes antigues; els mugrons, durs i flexibles. Ella va tancar els ulls i va començar a respirar amb força. No parava de llepar-se els llavis. Va abaixar-se el banyador fins al melic. En Mateu li va mirar el ventre, llis com una carena coberta de neu. Els pits pujaven i baixaven cada cop amb més brusquedat. La Mimi respirava a batzegades. Tota ella tremolava d’excitació. Per primera vegada, la seva pell rebia les carícies d’un home. I no sabia què sentia, perquè tenia ganes de fer pipí, però al mateix temps volia deixar-se llepar el ventre i els mugrons. Necessitava obrir-se com una magrana madura, oferir la seva mel a en Mateu. Tantes i tantes nits, abans d’aclucar els ulls, s’havia imaginat aquell moment! En silenci, sense compartir-ho amb ningú, havia somiat el dia que faria l’amor per primer cop. Quines coses de somiar…! Les noies com cal ni tan sols les pensaven, aquestes porcades. Però tant se valia, perquè el foc que li venia de les entranyes era més roent i tenia més força que qualsevol raciocini. En Mateu no sabia què fer. Molts dels seus amics havien pagat per allitar-se amb senyoretes, però ell, tot i que alguna vegada havia estat a punt de fer-ho, no s’hi havia atrevit, perquè el ritual —comprar una goma higiènica a Robador, despullar-se davant d’una desconeguda i esbandir-se al bidet— li produïa una certa angúnia. Ell havia estat educat entre sabates de xarol i exercicis gimnàstics —escandinaus, tediosos, repetitius, mancats de tota lògica— al bell mig del pati. Si tancava els ulls només era capaç de percebre l’aroma de l’encens i les lletanies dels padres. Eco-co-co de presbiteri-eri-eri. No coneixia més que aquella petita i tancada realitat: bates de quadres, llet ensucrada i la Cartilla moderna de urbanidad. Un petit món, en definitiva, de tinta a granel, de los santos Justo y Pastor, de mossèn Cinto i de Guifré el Pilós, de virolais i de reines catòliques, d’olor de santedat i de resclosit. Si fins i tot semblava que Benet XV els estigués observant —pulcre, serenament miop, ridículament enjoiat— des d’un marc abarrocat penjat a tocar de la pissarra, no gaire lluny de la taula del professor. La Mimi, encesa, estava disposada a trair la seva educació, els seus valors, els valors que tan curosament li havien inculcat els seus pares. Rebentar-ho tot. D’on li venia, aquell rampell? No ho sabia, però necessitava abandonar-se, deixar-se anar. Tota ella era una evocació que pugnava per obrir-se camí, fer-se entendre, sadollar-se de la manera que tant havia desitjat en somnis. Estava disposada a abandonar la puresa per convertir-se en la gota de sang sobre el rovell, en la mínima esquerda a la tassa de porcellana, en la tímida màcula del mirall d’època. Va agafar una de les mans d’en Mateu i se la va posar sobre l’entrecuix, que ja era una fruita estival, carregada de gallets, de pinyols i de suc. «Prem-la, masega-la, fica-hi els dits d’un cop», cridava per dins. Volia entregar-se a ell, descloure’s com una ostra per oferir-li la més peregrina de les perles de la Nova Granada. En Mateu seria com l’esclau que cull mol·luscs a les roques i descobreix, per primera vegada, el més valuós dels nacres panamenys. La Mimi va sentir que l’escalfor li feia perdre els sentits i va tenir por de deixar de veure en Mateu, de deixar d’escoltar-lo, de caure en rodó. I, sobtadament, l’escalfor es va tallar en sec. En Mateu, quan va haver percebut la humitat del sexe de la Mimi, va enretirar els dits de cop, com espantat, i va fer una passa enrere.

—Mimi… Jo… Això no està bé. No podem —va dir amb la vista clavada al terra de rajola.

Ella va obrir els ulls. Les paraules d’en Mateu havien foragitat, abruptament, tot el plaer que havia sentit. La seva serenor s’havia trencat com quan un got de vidre cau a terra i tothom s’espanta a causa del terrabastall. En Mateu es va anar apartant, a poc a poc, d’ella. Sense ni mirar-la. La Mimi no va saber què dir. Allà, dreta, amb els pits nus i la pell bategant.

—Et demano que marxis, Mimi. Ens veurem a l’hora de sopar.

Ella va voler parlar, però no li va sortir cap paraula de la boca. Va apujar-se els tirants del banyador i va pentinar-se els cabells com va poder. En Mateu es va escurar la gola. La Mimi va sortir de l’habitació a poc a poc. Ella, que uns quants segons abans s’havia arribat a sentir la dona més bella de la Terra, va haver de fer grans esforços per no posar-se a plorar mentre baixava les escales.

—No vull marxar. Mai —va lamentar-se l’Eulàlia.

Esmorzaven cafè amb llet i pa torrat a la paella. Deien que feien «vida d’hotel».

—Au, va. En menys d’un mes seràs una «senyora de» i tindràs la teva casa i una munió de minyones —va dir la Sisita amb un to burleta.

—D’això sí que en tinc ganes. T’imagines poder organitzar casa teva com vulguis? Em faré dur l’esmorzar al llit cada dia. Ara és impossible: hem de menjar tots plegats, i si arribes més tard de les nou et toca esmorzar a la cuina. Ni que visquéssim en un convent!

—Quina mandra de conversa, nenes. Sembleu dues àvies —es va queixar la Mimi.

—Les nostres àvies mai haurien parlat de minyones durant les vacances —va puntualitzar en Joan.

—Envejosa… —va dir la Sisita.

—No pas. Però és una conversa de mal gust —va replicar la Mimi.

—Si ho dèiem de broma! —va protestar l’Eulàlia.

L’Oriol va deixar la tassa sobre el platet i va desplegar el diari.

—Ostres! L’Alexis Mdivani s’ha matat en un accident de cotxe no gaire lluny d’aquí. Ho diuen a la gaseta. El Rolls anava a mil per hora i s’ha estampat.

—I qui és, aquest? —va preguntar en Joan.

—És una mena de príncep rus. Un aristòcrata —va respondre l’Oriol.

—És un playboy. Es va casar amb una Astor i després amb la Barbara Hutton —va aclarir en Salvador.

—I què hi feia, aquí? —es va encuriosir la Sisita.

—La germana d’aquest senyor és la dona d’en Josep Maria Sert. I els Sert tenen una masia a Palamós —va explicar en Salvador.

—Com les saps, aquestes coses? Aquest noi ho sap tot.

—Aquí diu que conduïa per dur la baronessa Maud Thyssen, amiga íntima, a Figueres. Es veu que havia d’agafar l’exprés Barcelona-Marsella-París. La baronessa no s’ha matat de miracle; és a Girona, a l’hospital —va concloure l’Oriol.

—Amiga íntima… —va riure la Sisita.

I mentre a uns quants quilòmetres d’allà els pagesos que havien descobert el Rolls fet ferralla es repartien les joies de la baronessa —que havien sortit disparades força metres enllà del lloc de la topada—, les vacances arribaven a la fi. Després de Calella vindria l’adultesa i, amb ella, les obligacions; la vida de debò, amb tots els seus ets i uts, s’esdevindria a partir d’aquell agost.