38

—Necessitava parlar amb tu. Destorbo?

La Mimi havia resat perquè en Lluís fos a casa. Era l’única persona amb qui podia parlar. Ni havia agafat un taxi, ni, molt menys, havia demanat a en Cosme que l’acompanyés amb l’auto. Havia decidit arriscar-se a pujar, a la parada de Pelayo, a un d’aquells autobusos de dos pisos de la CGA que sempre li havien fet tanta gràcia, però que mai havia tingut l’oportunitat de conèixer per dins.

—No, mai no destorbes. Passa.

La Mimi va fer un cop d’ull al pis. Endreçat, auster, net. A la ràdio sonava una sarsuela. La Mimi es va treure els guants i el barret; els va deixar sobre l’aparador sense demanar permís. S’hi sentia bé, allà; refugiada. En Lluís va dir-li que estava a punt de posar-se a netejar sardina per al sopar. La Mimi, per dintre, va somriure: «És clar, com que no és casat». Ell va fer-la passar a la cuina per no perdre el fil de la conversa; va desembolicar mitja dotzena de sardines i les va començar a esbandir a raig d’aixeta. La Mimi se’l mirava. Transmetia pau i serenor, en Lluís; una certa sensació de familiaritat, de domesticitat.

—Et quedaràs a sopar? —va demanar ell.

—No ho crec. Però gràcies.

—Posa’t alguna cosa per beure. Com és que has vingut?

—Necessitava sortir de casa. Saps que he vingut en autobús?

—T’has atrevit a barrejar-te amb el populatxo! —va somriure, sorneguerament, ell.

—I m’ha encantat. No hi havia pujat mai, a un autobús.

—Què has sentit?

—Anonimat. Tothom anava a la seva. Una gran ciutat és això: un lloc on tothom fa la seva, oi?

—Això diuen.

La Mimi, aquella tarda, s’havia dutxat, s’havia vestit i havia decidit que no es maquillaria en excés. No en tenia ganes, així que es va pintar els llavis i prou. Abans de sortir al jardí, la Pitina va preguntar-li on anava. Ella va respondre, simplement: «A veure un amic, mamà»; amb contundència, però calmadament i pausada, sense oferir cap mena d’explicació. La Pitina no va saber ni què dir: la rotunditat de les paraules de la seva filla la va fer emmudir de cop. Segons després que la Mimi hagués girat cua, quan ja tenia un peu a l’escalinata d’entrada, la Pitina va aconseguir quequejar, des de la distància, «Podràs passar per l’atelier de don Pedro Rodríguez? Fa tres dies que hauria d’haver anat a buscar un vestit sastre. Està tot pagat». La Mimi va somriure i, com qui sent ploure, va tancar la porta de la torre d’una revolada.

Un cop al cotxe, va demanar a en Cosme que l’apropés a la plaça Catalunya. «Després agafaré un autobús», va anunciar sense gens ni mica de pudor. Per primera vegada a la vida sentia que s’havia pogut imposar a la mare. Va pensar que provaria de deixar de fumar. Havia començat per imitació, perquè moltes de les noies del tennis fumaven, qui sap si per contrariar els pares. Però ja no ho necessitava. A partir d’ara, miraria per ella. Prendria les seves pròpies decisions. Va decidir que actuaria com s’imaginava que actuava la gent que no devia res a ningú. Va comprar el bitllet del bus amb naturalitat —«Aquest arriba fins a Sants, oi?»—, sense ni una mica de tremolor a la veu. Amb el tiquet ben desat al portamonedes, va pujar al pis de dalt. Com que no hi havia pràcticament ningú, va seure a la primera fila per poder enganxar la cara al vidre; no hauria suportat perdre’s l’espectacle del carrer Pelayo ple de gom a gom: cotxes, camions, autobusos, taxis, homes, dones, criatures, botigues, cases i llums de neó. Va acaronar el vellut del seient, aspre, polsós i perfumat de greix; va palpar el vidre, calent, de la finestreta. Va respirar amb tranquil·litat. La brusa se li enganxava a la pell suada i el barret, de ràfia, li picava al cap. Però tant li feia, perquè aquell viatge en bus havia de ser el preàmbul de tot el que vindria.

El vehicle va fer un sotrac i es va posar en marxa. La Mimi va observar el paisatge: deixaven enrere la Rambla i la plaça Catalunya, els homes, les dones, les criatures, les botigues, les cases i els llums de neó. I ella va sentir, molt endins seu, que deixava enrere les insatisfaccions, la hipocondria, les seves neurosis. Per sempre més deixava enrere la Mimi poruga, la Mimi covarda. En aquell autobús de dos pisos de la CGA, la Mimi es va imaginar com una planta d’espígol a la qual algú retalla, per poder fer un pom com Déu mana, totes les fulles lletges, totes les tiges seques, totes les branques punxegudes. Se sacsejava gustosament, voluntàriament; es desprenia de totes les tares, de tots els llasts que s’havia posat a dins per adquirir estabilitat, de tots els apèndixs superflus que li alentien el pas.

—Estàs guapa, avui —va dir en Lluís.

—Només avui? —va somriure la Mimi.

—Sempre.

—No duc ni pólvores, ni coloret, ni res. Només el rouge.

—Et queda bé.

—Saps què? T’envejo.

—A mi? Per què?

—Tot el que tu tens, tot això, jo no ho tindré mai.

—Què vols dir? El pis?

—No. Vull dir que tu pots tornar a casa de nit caminant. Pots fer el que vulguis.

—I tu.

—No, jo no. Tu vius aquí, tot sol. Fas la vida que vols. Arribes a casa de la feina, cuines, escoltes la ràdio. Vas als bars, al cinema… Segur que has conegut moltes noies, al llarg de…

—Cap com tu.

—He decidit que no em casaré. Trencaré el compromís.

—N’estàs segura?

La Mimi va arronsar les espatlles.

—Ja no l’estimo. I ell a mi tampoc. No podríem ser feliços.

—Ho saben, els teus pares?

—No encara, no.

—Et mataran, doncs.

—Potser sí. No, no ho crec. Penso que el meu pare es traurà un bon pes de sobre. No li agrada gaire en Mateu. Ni la seva família ni la seva feina. Ell hauria volgut que m’emparellés amb algú dels Bertrand, els Bosch o els Marfà, però ja no som al segle XVIII.

—I per què has vingut? La decisió ja estava presa. La decisió de no casar-te, vull dir. No has vingut a demanar-me consell, oi?

—He vingut a donar-te les gràcies per tot. I a acomiadar-me; no crec que ens tornem a veure. I si mai coincidíssim faríem com si no ens coneguéssim de res.

La Mimi va sortir al carrer disposada a buscar un bus que la dugués, de nou, a la plaça Catalunya. Ho havia fet! Havia aconseguit explicar que volia trencar el seu compromís amb en Mateu. «Gràcies, Lluís», pensava, «per haver-me ensenyat un bocinet, un instant de la teva vida. Un instant en la vida d’un home». L’estiu li arribava als pits, als budells, a les dents. Tota ella s’omplia del foc, de les humitats estivals. I va fer una passa i una altra i una altra. Amb el cap ben alt. Amb els pulmons plens de l’aire de la Bordeta. Barrejant-se amb els homes i les dones que tornaven, potser de la fàbrica, per sopar. Els bigotets dels joves, les espardenyes de les brodadores, el llard dels davantals de les velles, els diaris sota el braç dels botiguers, les celles pintades de les modistes, els uniformes llistats dels escolars. Tot allò, a dins seu, per sempre més. S’amarava, s’impregnava de l’essència de totes les persones del carrer. Agafava forces per afrontar tot el que sabia que vindria, per plantar cara a tot el que havia de venir. Les seves decisions, a partir d’aquell moment, serien més seves que mai; les seves accions, autònomes i governades per les seves pròpies lleis; les seves paraules, ben triades, meditades, netes d’interferències. Era massa gran per viure com una nena i massa jove per condemnar-se a una existència aigualida. Coneixia bé el cas de la Glòria Bulbena —senyora molt instruïda de la generació dels seus papàs i membre d’una d’aquelles famílies que conformaven el «tot Barcelona»— i sabia com de desgraciada havia estat amb el seu marit mentre va durar la convivència. Tot plegat perquè, en aquells anys, els pares organitzaven els matrimonis dels fills com qui juga una partida d’escacs, i d’aquella boda no feia ni vint-i-cinc anys. També coneixia la Pilar de Viala, filla del baró d’Almenar, de qui les males llengües deien que estava a punt de divorciar-se —legalment, republicanament!— del seu home… La Mimi es va prometre que mai no seria ni una senyora Bulbena ni una Pilar de Viala.

—Aquest arriba fins a Catalunya, oi? —va demanar a un dels homes de la companyia abans de pujar al bus.

Un cop asseguda es va adonar que no duia ni el barret ni els guants. Se’ls havia descuidat al menjador d’en Lluís. No pensava recuperar-los. Ja era llàstima; els guants li agradaven força perquè eren frescos, molt lleugers. Es va recordar de l’àvia Surroca —mare de la seva mare, senyora elegantíssima, de les primeres barcelonines que, al seu propi casament, havia introduït el pastís de quatre pisos—, que sempre li deia que les senyoretes no s’havien de treure ni el barret ni els guants fins a l’hora del còctel. Va preguntar-se quanta estona trigaria en Lluís a veure’ls sobre l’aparador.

«Vaig quedar amb la Sisita no fa gaire. No sé com, però vam acabar parlant de La calle 42, que és una pel·lícula que m’encanta. Sí, definitivament soc més romàntica del que m’agrada reconèixer. Oh, però és que les seves coreografies són hipnòtiques; i els lluentons i els vestits… La Sisita deia que la trobava fluixa, però que no sabia per què. I jo li vaig dir que, nena, si no saps explicar-te, millor que no comencis a criticar. El cert és que em va ofendre que malparlés de la pel·lícula, què vols que et digui. I sense cap mena de criteri format. No m’agrada, i punt, va dir. Ves-te’n a la porra, Sisita. I, és clar, es va molestar. I em va dir que feia temps que em notava estranya. Irascible. Sí, va dir irascible. No, maca, no. Que jo no ho estic, d’irascible. El que passa és que ets una mica curta i cada cop t’aguanto menys. Cada cop aguanto menys la gent que critica per criticar. Saps què, estimada Sisita?, que a partir d’ara ens veurem menys. Això no t’ho diré mai, però he pres la decisió d’espaiar les nostres trobades. Cada cop gaudeixo menys de la teva conversa. De la teva i de la de qualsevol que sigui un cursi. Vull envoltar-me de gent interessant, determinada, activa. Perquè jo vull ser interessant, determinada i activa. La Sisita és avorrida i pretensiosa i jo necessito allunyar-me de l’ensopiment i del desig de la pròpia exaltació abans de convertir-me en algú que no vull ser. Les maneres de la Sisita resulten de bon ton per al gust ordinari, però a mi se’m fan carregoses. Com és possible que algú la consideri simpàtica, intel·ligent o elegant? Però si salta a la vista que és tot maquillatge, artifici i fatuïtat. Necessito apartar la presumpció i la falsedat del meu camí. I penso reflexionar molt, amb el cap fred, i posar el meu benestar i la meva pau mental per damunt de tot. El cor, ja ho diuen, juga males passades, i el meu batega d’una forma que em destarota i em deixa baldada. No tornaré a angoixar-me com fins ara perquè això no és vida. I, perdona, però soc massa jove per consumir-me de patiment. Mai més no em deixaré arrossegar per les coses dolentes que tots guardem però no expliquem. Mai més no em deixaré arrossegar per les petiteses que em turmenten. I la Sisita que tretze són tretze, que estic rara des de fa mesos. I jo li deia que no, que simplement em feia mal el cap. I ella no parava de dir que hauria de provar unes boletes homeopàtiques que segur que em canviarien l’humor. I em va començar a explicar que el seu metge de Sarrià, el doctor García Lacalle, és el millor homeòpata de la ciutat i que bla-bla-bla. I al final, quan jo ja estava a punt d’enviar-la a pastar, li vaig dir que no pensava visitar cap homeòpata. I ella que per què. Doncs, nena, perquè el papà és cirurgià i jo no necessito boletes màgiques. El que necessito és que callis d’una vegada, llast pesant i carrincló, rèmora vestideta de nina, llauna superbiosa i malcriada».