36

Els de la colla van decidir que no celebrarien la revetlla de Sant Joan al Club de Tennis perquè, fet i fet, la beguda sempre s’acabava abans d’hora. Era una pena, perquè l’orquestra era de les grosses, però no pagava la pena anar-hi per acabar bevent llimonada. En Joan i la Sisita van pensar que el millor seria celebrar-la amb uns coneguts seus que disposaven d’una torre d’estiueig a Vallvidrera. L’Oriol i l’Eulàlia van dir, d’entrada, que no hi assistirien, perquè amb el nen acabat de néixer ja se sap. En Mateu, la Mimi i en Salvador van dir que sí, que tant era una cosa com l’altra, oi? La Mimi, tot i que el seu humor anava a dies i que tractava de mentalitzar-se per al paper d’esposa modèlica que hauria d’interpretar en menys de tres mesos, estava amargada. I en Mateu no tenia cap ganes d’anar-hi, però va dir que sí. Se sentia malament. No sabia com mirar la Mimi a la cara; era un traïdor, un frau.

Al jardí hi havia garlandes i fanalets i un bufet amb begudes, coca i un gramòfon. I joves que, avorrits i mig endormiscats, conversaven a la vora de la font de trencadís que presidia l’entrada de la torre. La música es perdia, lànguidament, nit enllà.

—M’està agafant son. Anem a ballar o m’adormiré, Joan —va dir la Sisita, aixecant-se de la cadira de ferro pintat de verd.

—No hauríem d’haver vingut. No coneixem gairebé ningú —va xiuxiuejar en Joan.

—Però si ho vas proposar tu!

—Ja ho sé, coi! Però només coneixem els Marsà, els Trias i para de comptar…

—O vens d’una vegada o em poso a ballar amb en Fèlix Vilardell, que porta tota la nit insistint-me —va amenaçar la Sisita.

I en Joan, és clar, va tirar la cigarreta dins la copa de xampany i li va oferir el bracet. La Mimi, en Salvador i en Mateu, asseguts al voltant de la taula de jardí, van seguir-los amb la mirada fins que van arribar al gramòfon.

La Mimi va encendre una cigarreta amb delicadesa. Tot seguit va xarrupar el xampany, que no era tan fred com s’esperava, de la copa. S’havia pentinat amb cura i a la moda els cabells rossos, amb les ondes ben marcades; s’hi havia posat, fins i tot, un clip de brillants en forma d’estrella de l’única col·lecció d’alta joieria que havia dissenyat Chanel i que pertanyia a la mamà. El seu pare, abans de sortir de casa, li havia dit que estava preciosa. En aquell moment, quan es va veure al mirall de cos sencer del hall, es va adonar que s’havia posat el mateix vestit de lamé daurat que havia dut a la revetlla de l’any anterior. Que diferent que se sentia respecte a l’estiu passat! Si semblava una altra persona, la Mimi de la revetlla del Club de Tennis! Un mateix vestit per a dues dones: la Mimi de l’estiu del trenta-cinc i la Mimi de l’estiu del trenta-sis. Va pensar que, potser, la Mimi de la revetlla del tennis era més nena que no pas dona.

—Recordeu la revetlla de l’any passat? —va preguntar als dos nois.

—Sí, va ser quan ens vam conèixer —va respondre en Salvador.

—És cert. Recordo els focs d’artifici i l’orquestra. Era una orquestra gegant. Aquella revetlla va ser fabulosa… —va reflexionar ella amb un bri de nostàlgia a la veu.

—Vosaltres sou fantàstics. Tota la colla, vull dir. Em vau acceptar i us n’estic agraït —va dir en Salvador.

—La colla és fantàstica, sí. Llàstima de…, bé, l’Oriol i l’Eulàlia són cars de veure i… en fi… —va afegir ella amb un fil de veu.

—Sí. Les coses canvien —va intervenir en Mateu.

—La gent canvia —va respondre ella secament.

—Suposo.

—A tu, Mateu, et vaig convèncer per comprar-te un esmòquing blanc —va somriure la Mimi.

—Ho recordo perfectament.

—Saps quin vestit vaig dur jo? Aquest. Exactament aquest vestit de lamé daurat que tant m’agrada. No me n’he adonat fins que he estat a la porta. I ja no era a temps de canviar-me, però és igual, perquè enguany no havíem de coincidir amb ningú del tennis. L’any passat, però, vaig dur un collaret de jade. És preciós. Me’l va regalar el meu pare quan vaig fer els vint. Quantes coses maques, oi? —Va semblar que s’hagués de posar a plorar. Tenia la boca seca i les mans li tremolaven—. Quantes coses boniques: els amics, la música… I quantes coses brillants: el lamé, les joies de les senyoretes i el xampany, que sembla fet de bocins de sol… Perdó. Vaig al tocador, ara torno. Dispenseu-me. —Es va aixecar amb rapidesa, va agafar la bossa i el mantó de Manila d’una revolada i se’n va anar, amb el pas accelerat, cap a la torre.

—Estava a punt de posar-se a plorar —va dir en Salvador.

—No estem bé, Salvador. No està bé. I és per culpa meva. Perquè fa mesos que la refuso —va parlar en Mateu amb agror.

—Hauria d’haver-me quedat a casa.

—No, no és això. No és culpa teva. Tu no has fet res.

—Jo no… No volia… No vull que per culpa me…

—Salvador, no és culpa teva. És culpa meva. Les coses han anat com han anat, sí, però és culpa meva.

—Crec que serà millor que marxi a casa. Agafaré el cotx…

—No, no. Si us plau, no marxis. Anem a fer una volta. He vist que al darrere de la torre hi ha un bosquet. Necessito caminar. Però no marxis.

El bosquet era, en realitat, un tros de jardí mal cuidat, amb mates de males herbes, parterres que el temps havia omplert de bardissa i pins escampats aquí i allà. Un cop van haver deixat enrere les llums de la festa, protegits per la foscor, en Mateu va acaronar la mà d’en Salvador amb timidesa.

—Tota aquesta situació… —va dir en Mateu ben baixet.

—Sí. Ho sé…

—Jo… Tant de bo…

—Què?

—Voldria que les coses fossin diferents.

—Les coses són com són.

—La Mimi no s’ho mereix.

—No. Ningú no s’ho mereix.

En Mateu sentia que les paraules d’en Salvador eren sinceres. Va veure, gràcies a la claror tamisada de la lluna, que se li havien humitejat els ulls.

—Si nosaltres no fóssim nosaltres… —va dir en Salvador amb la veu trencada.

—Tant de bo m’hagués atrevit a besar-te abans… Feia mesos que… que sentia…

—I de què hauria servit?

—Potser les coses haurien anat d’una altra manera. Tants mesos perduts…

En Mateu, en aquell instant, es va imaginar fugint qui sap on. Lluny de Barcelona. Si ells dos no haguessin estat ells dos, si el seu món no hagués estat el seu món… Li van venir ganes de vomitar. Una glopada de fel va pujar-li fins a la boca. Què havia de fer? Casar-se amb la Mimi i arrencar-se el maleït Salvador de l’encèfal? Trencar el seu compromís i seguir veient-lo a ell d’amagat? Es condemnaria, fos quina fos la seva decisió. Tota la seva vida havia estat el llarguíssim preludi d’un matrimoni sense estridències —qui sap si petitburgès, pla i insípid, però perfecte als ulls de Déu i de les bones famílies que coincidirien amb ells al Polo, al Liceu i al Grec—. L’elecció del col·legi i la tria de la carrera eren, només, un parell de les moltes llambordes que conformaven el camí que havia de dur-lo a la vida marital. Tota una existència orientada, predestinada, adreçada. Un cop casats, tant en Mateu com la Mimi passarien d’un estat a un altre, adquiririen un nou caràcter, una nova qualitat: esdevindrien adults. Es va preguntar si estaria disposat a truncar els plans de futur que tanta gent —pares, mestres, tutors— havia dissenyat per a ell. Seria capaç de renunciar a la seva vida imaginada, a totes les promeses que li havien fet?

—Què et passa? No parles —va preguntar en Salvador.

—No res.

I en Mateu se li va acostar i li va fer un petó llarg. Volia deixar de pensar. Necessitava enfonsar-se dins en Salvador, refugiar-s’hi. En aquell moment, amb el cor a punt d’aturar-se-li dins el pit, va asserenar-se; els pensaments que li corcaven el cervell van emmudir.

Entregats a la besada, no van percebre la presència d’una ombra que, amagada rere un pi, els observava des de feia una estona. L’ombra, que els havia seguit en veure’ls endinsar-se al bosc, va restar pacientment amagada fins que els seus ulls, mig aclucats, van acostumar-se a la foscor. Va ser aleshores que l’ombra va aconseguir distingir allò que no acabava d’entendre: en Mateu i en Salvador, dos cossos blaus esquitxats de plata selènica, s’abraçaven i es besaven.

—Atura’t! —va xiuxiuejar en Mateu.

—Què passa? —va preguntar en Salvador col·locant-se bé les ulleres, que li havien lliscat fins a la punta del nas.

—He sentit un soroll.

—Jo no he sentit res.

—Tornem a la festa.

—Sí. En Joan i la Sisita ja deuen haver acabat de ballar.