26

En Mateu estava nerviós. Nerviós però, sobretot, feliç i emocionat. I també satisfet, perquè havia estat fent pesos, de bon matí, a l’Eqüestre, i els braços li feien una mica d’aquell mal que ens apareix als músculs després d’haver-los espavilat amb una dosi convenient d’exercicis. Va entrar al portal d’en Salvador i va començar a pujar els graons de dos en dos. Sota el braç, ben embolicat en paper brillant, un llibre. S’havia deixat aconsellar pel llibreter i esperava haver-la encertat. Tenia moltes ganes de complaure el seu amic, però no només això: volia impressionar-lo, semblar-li interessant. Quan no havia ni arribat al primer pis es va creuar amb un home alt i ben vestit que baixava.

—Hola —va dir en Mateu.

—Hola —va respondre l’home abans de seguir.

Quan es va haver quedat sol, hi va caure: l’home alt i ben vestit era en Francesc Suqué. Què hi feia, allà? Venia de la casa d’en Salvador, òbviament. Però, segons va dir-li, ja no eren tan amics. Potser havien fet les paus. Una glopada de gelosia —gelosia?, de què?, per quina raó?— va pujar-li des de l’estómac. Bé, potser no era gelosia. Fos el que fos, no era agradable. Se sentia, fins a cert punt, traït. Era absurd, n’era conscient, però se’n sentia. «Au, va. Què et passa? No siguis ruc», es va dir. I va agafar aire pel nas.

«Què hi feia, aquest, aquí? En Salvador em va dir que ja no… Bé, potser han fet les paus. Però, coi, no sé per què m’ha sabut greu creuar-me amb en Francesc Suqué. Si m’hauria de ser igual. I no, no m’és igual, perquè em sento com si aquest cregut hagués envaït casa meva. Quina ximpleria, oi? I és que en Salvador ha esdevingut algú molt especial, per a mi. Penso que és la primera vegada que conec algú i… Facilitat per fer amics, jo? No ho sé. No especialment. Però suposo que no puc queixar-me. En Salvador és fascinant. Ho reconec. Se’m fa estrany, però ho reconec. Com també reconec que la meva vida és una vida a mitges, atenuada. Ja fa temps que ho penso. Crec que no havia tingut, fins ara, cap amic com en Salvador. Però aquest és un altre tema. El cas és que gràcies a ell la meva vida és una mica millor. Què seria de nosaltres, sense els bons amics? Hem de saber viure en soledat. Vull dir, amb nosaltres mateixos. I això, encara que sembli fàcil, no ho és. Haver d’aguantar-nos sabent que som mediocres, poc cultivats, tímids o ximples no és fàcil. Jo m’he resignat. M’accepto. Potser tinc un munt de tares, però les accepto. No ho sabrà mai ningú, que en soc conscient. Però en soc. Sé que la Mimi i els de la colla es pensen que m’he anat ensopint. I tenen tota la raó. Però prefereixo aïllar-me d’ells, no haver de donar explicacions a ningú. Viure com pugui, segons les meves possibilitats. Si ara mateix tingués un atac de cor i em morís o si rellisqués escales avall i em fotés un cop al cap i la dinyés, qui em ploraria? La mamà, per començar. Però perquè és una histèrica, no perquè ho sentís de debò. A mi no em va criar la meva mare; em va criar una dida extremenya. No parlo de donar el pit, no; parlo de criança en un sentit més ampli. És una cosa normal, que les dides es facin càrrec dels nens petits. Però la mamà… La mamà ni em mirava. Només passava per la meva cambra per dir-me bona nit. Sempre era fora: de botigues, amb les amigues, el que fos. Bé, suposo que ella és així i no la’n puc culpar. El món de la maternitat em sembla un misteri. Però em fa ràbia que es vulgui fer passar per una mare atenta. Recordo… Quan era petit tenia un nino de peluix. Era un gosset. Me’l va regalar el papà als tres o quatre anys o potser cinc. Era marró, amb la panxa blanca. M’agradava molt. Es veu que, al principi, era molt suau, però jo el recordo aborrissolat com una ovelleta; sí, amb el pèl rinxolat. Es va tornar així a còpia de rentar-lo. No és que les minyones l’estiguessin rentant contínuament, però els peluixos de fa vint anys no eren com els d’ara. Ah, una vegada, sopant a la cuina, el vaig deixar caure dins el plat d’escudella. I, és clar, el van haver de rentar l’endemà. I així, rentada rere rentada, el pèl del gosset va anar perdent la brillantor del primer dia —una brillantor que, d’altra banda, no recordo—. Però m’agradava. La textura com de cotó fluix arrissat m’agradava. Sempre dormia amb aquell peluix; fins i tot a l’estiu, quan feia calor. A la nit, quan era a la cambra, encenia una espelma: les pampallugues que projectava la flama sobre les parets em relaxaven. Quan vaig néixer ja hi havia electricitat a l’edifici, és clar, però la llum de les bombetes era força més tènue, ataronjada i esmorteïda que ara. I per això encenia una espelma, a la cambra, abans d’anar-me’n al llit. L’olor que feia quan l’apagava d’una bufada —fum, cera, metxa cremada— em recordava l’aroma del Nadal i dels sopars que feien els papàs al menjador. Ah, i els ullets del gosset eren brodats i la boca, feta de fil vermell, somreia. És curiós, perquè no tenia nom. Vull dir, és curiós perquè era la meva companyia més dolça i no tenia nom. Els nens petits posen nom als seus ninos, oi? Ni idea; els nens no m’agraden gaire. Li dèiem “el gosset” i prou. I tothom sabia a quin gosset ens referíem, quan dèiem “el gosset” per parlar d’aquell peluix. La meva primera possessió? Segurament. Sí, rotundament sí. La meva primera possessió, el meu tresor. No parlo d’un tresor mort, ni molt menys: el gosset era el meu tresor perquè era la meva companyia. El tresor dels pirates és fred —monedes i enfilalls de perles, pedres i canelobres d’or—, però el gosset era un tresor familiar, flonjo i deliciosament perfumat, amb aquella olor que fan els llençols quan és de nit i a fora plou. El gosset era el meu amic. Sempre dormia amb ell. Fins que la mamà va decidir que jo ja era massa gran per dormir amb peluixos. I el gosset va desaparèixer. El devia llençar a la brossa o potser el va regalar a una de les minyones. Ves a saber. Vaig fer moltes preguntes: que on és, que quan tornarà, que per què ha marxat… I la dida, pobra, contestava com podia, que “el gosset se ha ido con otro niño que lo necesita más que tú. Deja de llorar, Mateo, que te vas a añugar. Es un niño chiquinino, un pobrecito que tiene la pierna eschangá y lo necesita más que tú. Tenemos que ser generosos con el prójimo, Mateo. El gosset es un gos muy bueno y tú tienes que ser un niño bueno. Y si te callas, mañana vamos a comprar manteca pa’ hacer unas perrunillas. ¿Tú quieres perrunillas? Pues deja de llorar”.

»La meva primera infantesa la recordo a clapes, boirosa. Però recordo la dida extremenya. Es deia Juana i duia unes magnífiques joies, com totes les dides de l’Eixample. Les dides del nord tenien bona fama perquè, si no vaig errat, la nodrissa de la família reial era càntabra, però la meva Juana no, la meva Juana era extremenya. Sí, recordo els seus collarets, que em feien molta gràcia perquè, quan caminava, xocaven entre ells i feien un soroll agradable, càlid; perquè els coralls, quan piquen els uns contra els altres, fan una fressa maca; els coralls de la Juana no sonaven com el joiam de la mamà, infinitament més frívol i carregós —dring de Liceu i d’hipòdrom, de cafeteria i de botiga de barrets, de si la Pesarrodona duu unes perles que semblen olives, jo més—. També duia unes arracades llargues, llargues, la Juana. I un davantal que era un desori de cintes i farbalans; quan m’explicava el conte de La churuvía y el carámbano —que em feia molta pena perquè la pobra churuvía, que es veu que és un ocell, es trencava la poteta—, jo no podia deixar de mirar aquell laberint de puntes i llacets. I un matí, no recordo ben bé quan, la Juana ja no hi era. Com el gosset, que va desaparèixer i ningú no em va saber dir on havia anat a parar. La mamà va decidir que ja n’hi havia prou, de dida, i la va despatxar. La seva companyia em va ser substituïda per la de la María de la Luz, una professora particular d’anglès, que era argentina i grassa com una bota de vi, una pocapena que sempre duia els morros exageradament pintats de vermell i que estava carregada d’ínfules quan, en realitat, no era res més que una vulgar i una malparlada. La María de la Luz va ser la bruixa de la meva adolescència, una bruixa cridanera que m’insultava i em pessigava el braç quan no em sabia la lliçó… De gran vaig adonar-me que aquella mala pècora no parlava bé l’anglès, perquè s’inventava els phrasal verbs i, com que era argentina, no sabia pronunciar la g de giraffe, giant o German. I és quan penso en el gosset i en la Juana que m’adono de la solitud de la meva infantesa. I és quan penso en aquestes coses tristes que em venen ganes de trencar-li la cara a l’idiota d’en Francesc Suqué, tot i que no en sàpiga el motiu».

Un cop davant la porta d’en Salvador, va prémer el timbre.

—Feliç Sant Jordi! —va dir en Mateu, fent un esforç per somriure.

—Feliç Sant Jordi! Passa, passa. T’estava esperant.

—Què feies?

—Esperar-te. Vols prendre res?

—Però bé devies estar fent alguna cosa.

—No… Estava posant en ordre unes partitures.

—Ah. Bé, t’he dut això… —va dir en Mateu, allargant-li el paquet setinat.

—Oh! Quina il·lusió! Moltes gràcies! —I va començar a esquinçar l’embolcall.

En Mateu estava nerviós. No sabia si l’havia encertat. Finalment, la portada d’Alícia en terra de meravelles va aparèixer entre cintes i encenalls de paper brillant.

—Quina meravella! Moltes gràcies, Mateu.

—Com que t’agrada la literatura anglesa… És la traducció d’en Josep Carner, i les il·lustracions són de la Lola Anglada.

El llibreter, en saber que en Salvador havia gaudit d’allò més amb The History of Rasselas, Prince of Abissinia, li havia recomanat Alícia en terra de meravelles.

—M’agrada molt. Jo també tinc un regal per a tu.

En Salvador va anar cap a la cuina i en va sortir amb una rosa vermella a la mà.

—Té —va dir allargant-li la flor.

—Una rosa? —va preguntar en Mateu, sorprès.

Tot i que feia menys de deu anys que s’havia imposat el costum de regalar llibres als nois, es deia que la tradició barcelonina de regalar roses a les dames pels volts de Sant Jordi es remuntava a l’edat mitjana.

—Sí. Una rosa. No t’agrada?

—Molt. A tothom li agraden les roses. Però m’he quedat una mica parat perquè…

—Res, res. Això de regalar llibres als nois i roses a les noies no fa per a la gent com nosaltres. Nosaltres estem per sobre d’aquests convencionalismes, no creus? Si volem regalar llibres, regalem llibres. Però si volem regalar roses als amics, encara que siguin homes, també ho fem.

En Joan i l’Oriol eren bona gent. Fins feia poc, en Mateu els considerava els seus millors amics. Però les coses havien canviat una mica, darrerament. L’Oriol gairebé mai sortia amb ells perquè tenia molta feina a la fàbrica: com que el seu pare volia retirar-se aviat, totes les obligacions començaven a recaure en ell. A més, l’Eulàlia estava embarassada. Amb en Joan sí que es veien regularment, però s’havien refredat una mica; la seva companyia ja no li resultava tan plaent com al principi. La vida al costat d’en Joan era una successió d’armilles a mida, cigarretes holandeses, apéritifs, vol-au-vents de supremes de volaille, corrides de toros i tractaments als banys turcs de Calàbria, 79. En Salvador era diferent, especial. Els de la colla, al seu costat, semblaven menestrals, sempre preocupats per la feina, per la família, pel futur. Emmetzinats de monotonia, de previsibilitat. En Mateu s’havia volgut contaminar absolutament i voluntàriament amb aquell verí: havia begut aquella droga en abundància, a mans plenes; havia corromput el seu cos i la seva ment engrandint i magnificant els seus desitjos insatisfets, les seves ànsies. Insatisfaccions que tractava de tapar amb pedaços insuficients i inútils: dinars a La Font del Lleó, corbates de Santa Eulalia, alcohol a dojo. En Salvador, en canvi, semblava un aristòcrata, una estrella del cinema, un semideu. Envoltat d’una aura romàntica, misteriosa i un xic decadent, en Salvador transmetia quelcom difícil d’explicar. Era proper i llunyà al mateix temps, fred i calent, suau i dur. En Salvador transmetia quelcom que semblava no tenir ni principi ni fi, quelcom perpetu i immutable. En Salvador no era ni partits de polo ni llençols de cotó egipci. No transmetia materialitat, sinó incolumitat. En Salvador era una promesa d’eternitat, així que les armilles a mida i les cigarretes holandeses d’en Joan, al seu costat, esdevenien futilitats, pobres andròmines d’una natura morta ennegrida pels vernissos i pel pas del temps, com aquells cranis de les vanitas barroques. Uns pocs mesos enrere, si en Mateu hagués estat preguntat per algú, encara hauria dit que els Banús personificaven vivament la definició de classe, de refinament, perquè estava ben convençut de la sofisticació de la família de la Mimi. Menys d’un any abans, en Mateu encara hauria tingut la certesa que els seus futurs sogres eren la quinta essència de la high life barcelonina. Però en Salvador anava més enllà dels apéritifs i de les visites als toros. En Salvador era paraules que evocaven temps passats, era fragàncies que feien pensar en terres llunyanes. Amb aquella rosa a les mans, en Mateu no necessitava res més. En aquell precís moment, tant li feia si la Sisita i en Joan es casaven i desapareixien de la seva vida; tant li feien els sermons i les recriminacions d’en Sever; tant li feia el color de les parets del pis de Muntaner. Amb aquella rosa de pètals tendres i tija dura a les mans, el neguit que en Mateu havia sentit en creuar-se amb en Francesc Suqué a l’escala es va esvair.