8
Van sortir de Barcelona cap a mig matí.
—Moltes gràcies, Salvador. M’has salvat la vida —va dir en Mateu.
—No es mereixen. Passat Blanes condueixes tu i així jo descanso. Pots deixar la maleta al seient del darrere —va respondre en Salvador.
En Mateu se sentia alliberat de les angúnies, els maldecaps i les preocupacions. Va pensar que, assegut al Renault d’en Salvador, el seu estiu tot just començava. Van sortir de la ciutat després d’abaixar les finestretes. Un cop fora de Barcelona es van creuar amb pocs cotxes.
—Mira quina mar més blava! —va exclamar en Salvador amb entusiasme juvenil.
—No saps les ganes que tinc de banyar-m’hi.
—És tan lluent! La superfície sembla feta d’escates de peix.
—Necessitava sortir de Barcelona. Jo sí que ho necessitava.
—Serà només una setmaneta, però estarà bé.
—Sí. I després, què faràs? Viatjar? M’han dit que a casa teva són molt viatgers.
—Ho són. Però no viatjaré amb ells. Tinc previst anar-me’n a viure sol. Vull organitzar-ho tot.
—Caram! Tot sol?
—Sí. Ara vivim a la Diagonal, o Catorze d’Abril, com li vulguis dir. Però jo m’estimo més viure a Ciutat Vella.
—Però Ciutat Vella està molt atrotinada.
—Ja, però la casa on viu la meva família és lluny de tot. Vull viure al mateix cor de l’antiga Bàrcino. El barri del Call em fa el pes. Tinc ganes de viure sol, sense ningú. M’hi faré portar el piano. Vull dedicar-me a escriure.
A l’altura del Masnou van començar a veure els primers banyistes. «Quina enveja, oi?». Van decidir que s’aturarien a Sant Pol per dinar. En Salvador duia un vestit de lli i es cobria amb un panamà; no s’havia posat corbata. Quan van haver aparcat, en Salvador es va canviar les sabates per unes espardenyes de vetes:
—Ara ja puc dir que som de vacances!
Van trobar una casa de menjars prop de la platja i, després d’escoltar les explicacions del cambrer, es van decantar per l’arròs negre.
—Aquest viatge serà com un final —va dir, a poc a poc, en Mateu.
—Un final?
—Sí. L’Oriol i l’Eulàlia es casaran després de l’estiu.
—Ja. Serà com una nova etapa.
—Suposo… Espero que les coses no canviïn gaire. Però bé, sí, serà com una nova etapa.
—Fa molt que els coneixes?
—Uns anyets. Ens ho hem passat molt bé. Hem fet el que hem volgut.
—Però ara toca fer-se gran.
—Exactament.
—I vosaltres, quan us caseu?
—No ho hem parlat seriosament, encara, però la cosa està consolidada. No crec que passi del proper estiu. Abans, però, voldria obrir el meu propi despatx.
—Em pensava que no t’agradava la feina.
—I no m’agrada. Però si la gestoria és meva, els diners són tots per a mi.
—És raonable. De qui és, el despatx? Em pensava que era familiar.
—El va fundar el meu pare, però quan ell va morir el va heretar el meu germà. Mig germà: la seva mare va ser la primera dona del papà.
—I no t’hi avens gaire, oi?
—No gaire. Tenim personalitats diferents.
En Mateu no estava acostumat a parlar de la seva vida perquè la mamà li havia ensenyat, de sempre, que els draps bruts es rentaven a casa. Però en Salvador semblava tan transparent, tan poc avesat a les xafarderies, que li va venir de gust parlar sense embuts; en Salvador li transmetia tranquil·litat.
—Però això no és pas dolent; fins i tot diria que és natural. Els germans no solen assemblar-se. La família és la que és —va prosseguir en Salvador.
—Sí… I tu què? Quan et cases?
—Jo? —En Salvador va somriure.
—Tu, sí. Bé t’hauràs de casar en algun moment. —En Mateu es va treure la corbata, que va deixar sobre la taula, i va encendre una cigarreta.
—Potser no em casaré mai. Encara no he conegut la persona indicada.
—Sempre arriba, no pateixis.
—Qui sap on seré, el proper estiu.
—Al teu pis del barri del Call.
—De ben segur. —En Salvador va riure mostrant les dents, tan blanques com sempre, i part de la geniva, d’un vermell pujat.
—On vols anar?
—No ho sé… París, Londres, Viena. Vull viure en una ciutat amb molts concerts. Després tornaré a Barcelona i aconseguiré ser el crític musical de La Vanguardia.
—Veig que n’estàs convençut. Vas viure a París, oi? M’ho va dir en Joan.
—Sí, no fa pas tant que soc a Barcelona.
—Això de la crítica musical va de debò?
—I tant.
—Amb això no et faràs ric.
—Potser no vull ser ric.
—I com pagaràs el pis del barri del Call?
—Faré de professor de piano. I em convidaran a les estrenes, menjaré tots els entremesos que pugui i no hauré de preocupar-me de comprar viandes. Cada setmana es fa algun concert, a Barcelona; viuré de la caritat dels bufets.
Havent dinat van tornar a agafar el cotxe.
—Ara condueixes tu, d’acord?
L’aire de l’automòbil feia mal de respirar perquè eren les quatre de la tarda i havia estat aparcat al sol durant una bona estona. Les ganes d’arribar a Calella augmentaven quilòmetre rere quilòmetre.
—Aturem-nos —va demanar en Salvador quan estaven a punt de sortir de Tossa.
—Què passa?
—Quina calda, Déu meu! Estic xop de suor; m’hauria d’haver vestit per jugar a tennis. No et ve de gust descansar?
—Una mica sí.
—Mira, atura’t més enllà. Inaugurarem la temporada de banys.
—Ara?
—No sé tu, però jo no me’n podria estar: mira quina aigua més clara; s’hi veu el fons. Tenim la platja només per a nosaltres.
Van aparcar sota uns pins. En Salvador va saltar del cotxe i es va començar a despullar. Va fer un manyoc amb la roba i el va llançar dins l’auto.
—No vens? —va preguntar a en Mateu. Va deixar les ulleres sobre el seient i, tot seguit, va acabar per abaixar-se els calçotets, que va desar al costat de les ulleres.
—Penses banyar-te així, tot nu?
—Què passa? Ens detindran? No veig cap guàrdia civil, per aquí. A més, odio la sensació dels calçotets molls sota la roba eixuta —va dir en Salvador amb un to burleta.
En Mateu era vergonyós de tota la vida. La Mimi, per contra, estava obsessionada amb el nudisme; en Mateu mai l’havia vista nua, però ella li havia explicat que, a l’estiu, sempre es banyava sense roba amb les cosines: «Així ens podem posar morenes sense por que se’ns marqui el banyador». En Salvador va començar a córrer cap a l’aigua; s’hi va capbussar, va nedar una estona i en va sortir. Va tornar cap al cotxe:
—Vinga, som-hi!
En Mateu se’l va mirar. Es va fixar en el seu cos, magre i jove; la carn arrapant-se-li als ossos com un cuir brillant i pàl·lid. A la cintura li havia quedat el senyal rosat de la goma dels calçotets. Els glutis eren encara més lívids que la resta de la seva pell. Va esguardar la fina, subtil, gairebé imperceptible línia de pèl que li baixava des del melic. En Salvador perlat d’aigua salada. Els cabells, xops, no paraven de regalimar; les gotes que queien lliscant des del coll s’acumulaven tot formant un inapreciable bassal sobre la clavícula esquerra. Tenia el blanc dels ulls esquitxat de venetes roges. En Mateu es va recordar de la seva mare —amb la pell entre blanca i blava perquè se li transparentaven les venes, i els llavis, pintats de vermell, constantment premuts—, inflexible en matèria de regularitat i d’ordre. En Mateu va sentir una cremor a les galtes; es va desempallegar de totes les peces de roba que el cobrien, excepte dels calçons, i va caminar per ficar-se dins la mar.
Després del bany es van ajeure a la sorra per assecar-se i, un cop vestits, van reprendre la ruta. Van arribar a Calella de Palafrugell poc després de la migdiada.