17
—És un daltabaix. No m’ho esperava —no parava de repetir l’Oriol.
—Els marxistes em fan més por que una pedregada. Fins i tot han anat a votar els anarquistes! —va exclamar en Joan.
—Només? I què me’n dius, dels socialistes? —va preguntar la Sisita.
—Si poguéssim, ens enduríem la fàbrica a França —va continuar en Joan.
—A França? A França hauríeu de pagar sous més alts —va parlar en Salvador, que gairebé mai intervenia en les converses sobre política, que, a desgrat seu, cada cop eren més freqüents entre els integrants de la colla.
—Era una manera de parlar. Per sort, ja fa uns quants anys que tenim una part dels estalvis a l’estranger.
—Jo no em pensava que això del Front Popular… És preocupant, la veritat —va opinar en Mateu.
—No faran res. Què voleu que facin? Una vaga indefinida? Expropiacions a dojo? Sembleu velles patint per la casa d’estiueig. Però si tots aquests que els han votat treballen a les vostres fàbriques! Ningú s’arriscarà a perdre la feina —va dir, despreocupadament, la Mimi.
—El problema no són els votants. El problema són els polítics.
—I aquí tenim els d’Esquerra Republicana, que són els pitjors —va dir l’Oriol mentre s’encenia una cigarreta.
—Encara rai, aquests. Almenys són catalans —va contestar-li l’Eulàlia.
—I què?
—Prefereixo mil vegades que un partit català defensi els nostres interessos a Madri…
—Els nostres interessos? Els interessos de l’Esquerra Republicana mai seran els nostres interessos, Eulàlia. Ni tan sols defensen els interessos dels obrers. Ells van a la seva: que si Catalunya això, que si Catalunya allò… Una colla de sardanistes, això és el que són.
—Espero que les coses es calmin, Oriol. El clima dels darrers mesos ha estat horrorós. I a mi els de la CEDA no m’agraden gens. Són uns antiquats. Almenys ara es diu que s’aprovarà una amnistia i que Azaña, que acabarà sent el president de la República, restaurarà la Generalitat. No creus que això farà que tot plegat es normalitzi?
—La Generalitat no és sinó la menjadora dels mateixos polítics de sempre.
—Compte amb el que dius, que ja saps que el meu oncle ha estat diputat durant molts anys.
—Per gust, per amor a la pàtria. Per filantropia, diguem-ne. No per fer-se ric! Aquesta és la diferència.
—Hauràs de lligar-la ben curt o se’t tornarà bolxevic, Oriol! —va riure en Joan.
—A mi només em lliguen si em dona la gana —va etzibar-li la Sisita.
—Jo opino com l’Oriol. Els d’Esquerra Republicana són una colla de sardanistes: uns provincians. I ha quedat provat que treballen per als russos. Però, és clar, això no es pot anar dient: encara ens linxarien, aquesta colla de rojos.
—Ja veurem què és el que passa… —va voler concloure en Salvador, visiblement incòmode.
—No passarà res de res.
—Bé, els militars…
—Res, res. Els militars? Què vols que facin? Som a Europa… Aquí no som com els moros, que fan la guerra entre tribus per un trosset de terra i quatre camells.
Havent dinat, tothom va anar marxant. Ja ens veurem, nois; petons; ens truquem; dissabte vinent hi ha la festa aquella de la junta del Barça i crec que puc aconseguir invitacions, ja us avisaré. El clima de la conversa no convidava a prosseguir la tarda en companyia. Els rojos havien guanyat les eleccions i no hi havia res a fer, així que no valia la pena seguir-ne parlant. Una cosa quedava clara, però: la política mai els podria distanciar prou —potser refredar, però mai separar del tot—, ja que havien estat criats sota les més estrictes regles d’urbanitat. Ells havien estat educats per ser el futur del país; elles, per ser les seves devotes mullers: la gent de la seva mena no discutia abrandadament sobre política. Ni sobre res, de fet.
—Què faràs? Vols que et portem a casa? —va preguntar la Mimi a en Mateu abans de pujar al cotxe.
—Tornaré fent un tomb —va respondre ell.
La Mimi no s’esperava una resposta diferent, però, tot i així, es va disgustar.
—Ah, d’acord. Jo marxo, doncs. Et trucaré aquesta setmana per mirar això del pis —va tancar la porta de l’auto i en Cosme va arrencar.
El pis. Havien de començar a visitar pisos. El casament havia de celebrar-se a set mesos vista. En Mateu va pensar que tot canviaria a partir d’aleshores, que tots els esforços que dediqués a la boda farien que s’oblidés del seu malestar. La Mimi no es mereixia que la tractés així, bé que ho sabia. Però què hi podia fer? Ni tan sols comprenia per què actuava amb tanta desídia. La seva vida somiada —al costat de la Mimi, a Sant Gervasi, amb un despatx propi i unes armilles millors que les d’en Joan— trontollava, i ell n’era plenament conscient. Però també era conscient que no faria res —no tenia ganes de fer res—. Deixaria que tot plegat anés passant.
—No marxes? —va preguntar-li en Salvador, que se li havia acostat per acomiadar-se.
—Sí, sí. Ara… Vas cap allà? —va assenyalar en Mateu.
—No. He d’anar a una exposició de pintura. Bé, uns amics (coneguts, més aviat) han organitzat un vernissatge. No és que tingui gaires ganes d’anar-hi, però quin remei. Vols venir? No vull anar-hi sol.
La sala d’exposicions era, en realitat, una antiga fàbrica de gomes elàstiques del Poble-sec, un lloc fosc, molt menut, amb les finestres tapiades, l’aire saturat de fum de cigarreta i el terra brut de cervesa vessada. Hi havia força gent —vint o vint-i-cinc persones— i, com que l’espai era petit, no es podien fer dues passes sense topar amb algú. Un gramòfon portàtil reproduïa un disc de King Oliver. Les parets, ben atapeïdes d’obres. Gairebé totes eren collages de petit format, encara que també hi havia un parell de retrats cubistes i algun oli que recordaven massa les composicions grotesques i passades de moda d’Ismael Smith. Una exposició de treballs que volien ser moderns i trencadors, però que, en realitat, no ho eren gens; al cap i a la fi, quants anys feia dels primers quadres cubistes? Tothom, nois i noies, bevia i fumava. En Mateu es va adonar que, tant ell com en Salvador, anaven força més mudats que la resta, que duien jerseis de llana i vestits de tartà.
—T’agrada? —va preguntar en Salvador mentre li assenyalava un collage fet amb pedaços de paper de diari.
—Sí, molt. És… és bonic, oi? —va mentir en Mateu.
—Bonic? Ja —va dir en Salvador sense poder contenir el riure.
—Què passa?
—Res —va fer en Salvador picant-li l’ullet.
—Ets un intel·lectualoide —va somriure en Mateu.
—Tu ets un botiguer.
I tots dos van esclafir a riure.
Una de les noies, que duia pantalons i uns quants braçalets de baquelita, se’ls acostà.
—Salvador! Gràcies per haver vingut! —va exclamar la jove.
—Rita! A tu, per convidar-me. No m’ho podia perdre. Mira, ell és en Mateu; és artista, com tu —va dir en Salvador.
—Que bé! I què fas? —va preguntar la noia.
—Eh… Bé, soc… soc pintor —va quequejar en Mateu, que no sabia per què en Salvador s’havia entestat a fer-li passar aquell mal tràngol.
—Quina casualitat! Com jo! Has fet alguna cosa que hagi pogut veure? —va seguir la noia.
—Eh… No, no ho crec. He viscut a Madrid i…
—A Madrid? M’encanta l’obra de Ponce de León —va explicar la noia.
—Sí, sí, i tant. És molt interessant, molt —va inventar-se en Mateu, que no sabia qui era aquell (o aquella) Ponce de León.
—Acaben d’arribar uns amics; ens veiem després! —es va acomiadar la tal Rita.
—Ets un cabronàs amb pell de xai —va dir en Mateu, somrient, quan la noia va haver marxat.
—Una mica. Em perdones? —va riure en Salvador.
—Amb una condició. Que m’expliquis qui és aquesta gent. Semblen… Semblen molt interessants.
—Ho són.
—I m’has d’explicar com els vas conèixer. Em pensava que al principi de venir a Barcelona només et feies amb en Francesc Suqué i la Carmenchu Martorell.
—La noia d’abans, la Rita, fa veure que és artista. És la neta dels amos de les cotilleries La Española i La Barcelonesa i encara no he vist cap dels quadres que diu que pinta.
—Una nena de papà, vaja.
—Com tu! —va dir en Salvador amb una mitja rialla—. Veus aquell noi d’allà? El del jersei verd, sí. Aquell sí que és artista. Fa pel·lícules. Bé, és un dir. És força bo: el seu estil és similar al d’en Buñuel.
—Penso que no he vist res seu. D’en Buñuel, dic.
—Ja t’educarem, principiant. La noia dels cabells curts és model fotogràfica. Ha treballat amb en Josep Sala i em sembla que surt al nou catàleg de la joieria Roca; n’estic gairebé segur. Diuen que fins i tot ha posat per a l’Otho Lloyd, el marit de la Sacharoff.
—No sé si els cone…
—La Sacharoff, la pintora russa. En Lloyd està emparentat amb Oscar Wilde. Es van establir a Barcelona quan la Gran Guerra.
—Ets una enciclopèdia.
—I el noi de la flor al trau és escriptor; la seva primera novel·la va conrear excel·lents crítiques, tot i que no es va vendre gaire. Es diu Vilaseca, encara que tothom el coneix pel malnom de Vilaformosa; com que està tan gras… Ara conviu amb la mulata del Mònaco, el nou cabaret americà de la Rambla, tot i que segueix casat amb l’hereva de Filatures Albert, que diuen que s’entén amb un líder sindical.
—Caram! L’escriptor que viu en concubinat amb una mulata… La meva mare es moriria d’un atac de cor, si et sentís!
—I no és l’única persona de la festa que viu amb algú sense estar-hi casat. Veus la noia de les ulleres? Toca el violí a l’Orquestra Pau Casals i fins i tot ha conegut l’Arnold Schönberg. També ella viu en concubinat. Amb un dels dissenyadors de mobles del MIDVA, més concretament.
—Déu-n’hi-do. Tothom dissenya coses o toca instruments, aquí.
—Déu-n’hi-do, sí. Ja ho veus. És gent… És gent peculiar. Tots ells tenen una història digna de ser narrada.
—Són tan diferents dels de la colla…
—No crec que siguin tan diferents, en el fons.
—Et ve de gust sortir, Salvador?
—Sortir?
—Anem a fent un volt per Montjuïc. Em ve molt de gust.
—Montjuïc m’encanta. I m’encanta caminar —va sospirar en Salvador.
—Ja ho sé —va respondre en Mateu.
—Ah, sí?
—Sí. Ets un romàntic.
—Vaja! Se’m nota massa, oi? —va somriure en Salvador.
—Home, segur que ho ets més que jo. Jo no…
—Això ho dius perquè estàs capficat.
—Sí. I no en tinc motius. Ho tinc tot per ser feliç.
—Tens tot el dret del món a sentir-te infeliç. A ser infeliç.
—No. Ho tinc tot. Podria ser molt feliç. Però el cap…
—Això és relatiu. Cadascú viu les coses com pot, ja t’ho vaig dir.
La foscor de la tarda s’havia empassat els verds de la muntanya, que semblaven més grisos, més blaus. Al fons, tota la potència elèctrica de Barcelona es desvetllava: adreç guspirejant de robins, àgates i topazis; neons d’espinela, marquesines esquitxades de safirs i blocs de pisos ruixats de brillants espurnejants, símbol del benestar de la nova classe mitjana. En Mateu es va fixar en el Palau Nacional, que es retallava contra el cel; sempre que el veia es recordava d’aquells temples indis abandonats enmig de la jungla. Es va mirar els peus; va pensar que, si hagués sortit a passejar amb en Joan i l’Oriol, estaria patint per les sabates. Però caminant al costat d’en Salvador li era igual, allò. En aquell moment, el fang i les fulles a punt de podrir-se no tenien importància. En Salvador transmetia tanta pau! En Salvador, amb totes les llums de la ciutat il·luminant-li un cantó de la cara. En Salvador, amb la mitja cara tintada de groc, taronja i blau i els vidres de les ulleres reflectint les avingudes, els fanals i la gran font de la plaça d’Espanya. El coll de la camisa, que només vint minuts abans havia estat d’un blanc absolut, era gairebé violeta; aquell coll de cotó, duríssim i emmidonat, perfumat de llimona, de gespa, de tarongina. Tot ell, una taca grisenca i lila, ara blava i ara de color de tórtora, perfumada de frescor. I les ungles de la mà dreta, polides i amb la vora ben blanca, cinc partícules inflamades de brillantor.
—Has estat enamorat, tu? —va demanar en Mateu.
—Sí. És clar. Com tothom.
—I no va sortir bé?
—Ja ho veus.
—Què va passar?
—Bé… Era… complicat. I no va ser. Agafaràs un taxi, oi? —va dir en Salvador d’una revolada.
En Salvador, amb les mans fredes; finíssimes. Dits de pianista. Quin tòpic, va pensar en Mateu. En Salvador, amb el clatell ben rasurat. Aquell clatell blanc i rosat. Col·locat sobre unes espatlles rectes. En Mateu es va recordar d’aquell sant renaixentista que havia vist al museu, un sant amb els rínxols pintats de purpurina daurada i amb el tors cobert de forats fets amb trepant que volien simular les ferides de les sagetes. En Salvador es va girar i en Mateu va poder fixar-se en la boca, molsuda, ben dibuixada, amb un imperceptible tall a la banda esquerra del llavi inferior que se li havia fet pel fred i per la sequedat de la calefacció. En Mateu va somriure. I en Salvador va somriure tot ensenyant les dents, grosses i arrenglerades, i semblava que el petitíssim tall del llavi s’hagués d’obrir per deixar caure una mínima gota de sang. En Mateu va apartar la mirada. Prou, va pensar. Prou.
—Mira, un taxi. Atura’l! —va dir.