6

El Hollywood Bar Dancing tenia, clavats a les parets, uns aplics poligonals d’alabastre que hi donaven un cert aire de sala de cinema. Era un local força gran, ple de taules cobertes amb tovalles blanques. A les taules, menudes, hi havia espai per a la glaçonera, cinc o sis copes i poca cosa més; com que només hi cabien quatre persones assegudes al voltant, sempre n’ajuntaven un parell. El sostre era ple de ventiladors i uns frisos amb ballarines exòtiques inspirades en la Josephine Baker guarnien els envans. L’orquestra Hollywood Jazz sorprenia els clients amb els seus sons «moderns, urbans i americans». També hi havia un bon nombre de ballarines que oferien números de revista que havien esdevingut tot un èxit. La clientela del Hollywood era variada, encara que gairebé tothom era gent jove. Hi solien anar els oficinistes amb les seves xicotes, tot i que també molts grups d’amics. Sobretot hi abundaven les «fanny», com en deia la Mimi. Les «fanny» eren noies més o menys boniques que es deixaven convidar pels homes: joves, tenyides de ros o de pèl-roig, amb les celles pintades molt fines, guarnides amb arracades llargues de bijuteria i amb la cara ben carregada de pólvores Myrurgia. La Mimi va treure’n el nom de la protagonista de la novel·la de Carles Soldevila, que era la que llegia quan va obrir el Hollywood.

Les tres parelles van arribar al bar pels volts de les onze; en Salvador havia quedat que hi aniria pel seu compte perquè tenia un sopar familiar. L’Oriol va haver de pagar a un cambrer per aconseguir entrar; la cua era llarga i no volien esperar-se a fora perquè la calor era insuportable i perquè les noies duien mantons dels bons —reclam de carteristes i trinxeraires— i deien que no els feia gràcia haver d’estar-se al carrer, a la vista de tothom, lluint sedes de tanta qualitat. Van demanar un parell d’ampolles de xampany i dues glaçoneres. La Hollywood Jazz interpretava «Moonglow», però ningú no hi parava gaire atenció.

—Espero que avui no hi hagi ballarines mig nues —va dir l’Eulàlia.

—El Hollywood és un misteri; mai se sap! —va riure l’Oriol.

—Heu vist el meu cosí? Havia de ser aquí a les onze i escaig. Si el veieu, feu-li senyals —va dir la Sisita.

Feia molta calor i els ventiladors funcionaven a tota potència. Van demanar més alcohol i, ben aviat, els nois van començar a descordar-se el llacet.

—Si les vostres mares us veiessin així de rebregats… —va riure la Mimi.

—Amb aquesta calor em deu haver marxat tot el maquillatge —es va queixar la Sisita.

—No, dona, vas bé. Després anem plegades al tocador, si et quedes més tranquil·la —va dir la Mimi.

—És igual, amb la llum tan baixa no es deu notar. Si continuo bevent xampany em marejaré; tinc la boca seca. Joan, em demanes una aigua amb gas, si us plau?

—Ara? Que no veus la gentada que hi ha a la barra? D’aquí una estona —va parlar en Joan.

—Que tinc molta set, Joan.

—Ara hi vaig.

—Ara és ara.

En Mateu s’estava posant nerviós, com sempre que tenia calor; la taula era estreta, hi havia massa gent al local i necessitava aixecar-se i prendre una mica l’aire.

—No passa res, ja hi vaig jo. Vull demanar-me una copa. Una aigua amb gas, doncs? —es va oferir en Mateu.

—Gràcies, Mateu. Tu sí que ets un gentleman —va dir la Sisita amb veueta aduladora.

En Mateu va anar cap a la barra, encara que va haver d’esperar-se una bona estona. Va demanar l’aigua amb gas i un whisky amb molt, molt gel. Mentre el cambrer li preparava la copa, va pensar: «He dit amb molt, molt gel, inútil». Es va beure el whisky d’un glop i, quan va tornar el got buit al bàrman, va veure en Salvador a l’altre extrem de la barra. Parlava amb un noi molt morè a qui no havia vist mai. No portava esmòquing i no feia pinta de ser del grup d’en Francesc Suqué. Duia molta brillantina i anava espitregat. Més aviat semblava un treballador del port. Quan el noi morè va haver marxat, en Mateu va anar a trobar-se amb en Salvador.

—Salvador! Com anem?

—Mateu! Per fi! Fa molt que heu arribat?

—Un parell d’hores. Has vingut amb algú?

—No. Per què?

—Bé, pel noi aquell.

—Quin noi?

—M’ha semblat que parlaves amb un noi.

—Sí. Un cambrer. On sou?

—Allà. Ens veus?

Van encaminar-se cap a la taula. La Sisita, en veure el seu cosí, es va aixecar per anar a ballar amb ell, així que l’aigua amb gas, intacta, es va anar esbravant, a poc a poc, sobre la taula. Tota la colla va anar a ballar a la pista. L’ambient era sufocant. L’orquestra tocava les peces més mogudes del seu repertori; sempre interpretaven els darrers èxits i la música més ballable pels volts de la tercera hora. En Mateu i la Mimi no paraven de xocar amb les altres parelles:

—M’estic posant de mala hòstia, de debò. Si la dels lluentons em torna a trepitjar li tiraré una glaçonera pel cap —va dir la Mimi de per riure.

Quan es van haver cansat, van tornar a la taula.

—Aquest seient estava ocupat, així que ja pots marxar —va dir en Joan al noi que s’havia assegut a la seva cadira en veure-la lliure.

—Al final deixaran entrar tothom, aquí —va donar-li la raó la Sisita.

En Mateu va allargar la mà per agafar una cigarreta, que va colpejar lleugerament contra l’esfera del rellotge abans d’encendre-la. Eren les quatre de la matinada.

Van començar a parlar del viatge de noces de l’Oriol i l’Eulàlia; anirien a Egipte via Itàlia. Tot seguit van treure el tema de Calella; tots tenien moltes ganes d’anar-hi plegats. Van decidir que hi anirien cap a finals de juliol. Conduirien des de les respectives cases d’estiueig i es trobarien a Calella. També hi van convidar en Salvador.

—Us encantarà, ja ho veureu: eren unes quantes casetes de pescadors i els meus oncles les van ajuntar i reformar. Hi estarem molt bé. Hi ha llits per a tothom —va explicar en Joan.

—En tinc unes ganes, de debò. Que bé! Ens ho mereixem. Viure a ciutat està bé, no ho canviaria per res del món, oi? Però saber que les platges de la Costa Brava ens estan esperant és tot un al·licient per anar passant l’any —va dir la Mimi.

—Fins que tot allò es converteixi en un resort town: el paradís middle class —va riure la Sisita.

—Que t’ho creus tu! M’acompanyeu al tocador, nenes? Dec semblar un carnestoltes —va demanar la Mimi.

Quan les noies van haver desaparegut, en Joan va treure una capseta de rapè de l’infern de la jaqueta. Va somriure i la va agitar per cridar l’atenció dels altres tres nois:

—Pols dels Andes, per acabar de passar la nit.

—No, avui no. Gràcies —va rebutjar en Mateu abans de llençar la burilla dins la glaçonera.

—No val la pena, estem a punt de marxar —va dir somrient l’Oriol.

—Segur? —va demanar en Joan.

També en va oferir a en Salvador, que va explicar que mai prenia «aquestes coses».

—Com vulgueu —va dir en Joan mentre agafava una mica d’aquella pols blanca amb la punta del dit petit per, tot seguit, ensumar-la.

Un parell de taules més enllà hi havia un grup de noies. Anaven soles, sense homes; no duien mitges i fumaven. L’orquestra tocava una adaptació modernitzada de «La cumparsita». En Joan, que ja suava xampany, es va entretenir a estripar un tovalló de paper per, tot seguit, començar a llançar-ne els bocins a les joves, rient escandalosament. Les noies també reien:

—Vine cap aquí si tens el que s’ha de tenir, valent.

—Deixa de comportar-te com un nen petit. Mira que si et veu la Sisita… —el va renyar l’Oriol.

En Joan es posava insuportable quan prenia coca. Al principi era graciós, però després es feia feixuc d’aguantar. En Mateu se’l va mirar amb un somriure estrany; apreciava en Joan —al cap i a la fi era el noi amb més estil que coneixia—, però quan anava drogat li produïa angúnia. «Aquests fills de papà són tots iguals», pensava.

En Salvador es mirava els músics de l’orquestra; semblava que gaudia analitzant els arranjaments de les peces clàssiques que interpretaven.

—Aquell noi no és pas en Francesc Suqué, el teu amic? —li va preguntar en Mateu a cau d’orella.

En Francesc Suqué, que encara semblava més morè amb l’esmòquing blanc, va entrar acompanyat d’una rossa platí molt alta que duia un vestit sense esquena.

—Sí, però mai hem estat amics. Som coneguts —va respondre en Salvador.

—Us heu refredat, doncs? Per un tema de faldilles? —va dir en Mateu mirant-se la rossa platí.

—Bé, sí. Es podria dir que sí.

—Vaja.

—És d’allò més simpàtic quan està serè, però així que comença a beure… Valga’m Déu! No hem acabat gaire bé.

—Ja us vaig veure a l’Au Pingouin.

—En fi, coses que passen.

En Salvador es va treure les ulleres, que va deixar sobre la taula. En Mateu es va fixar en els seus ulls, que rere els vidres semblaven més petits. Eren blaus, però esquitxats amb tot de piquets verdosos. En Salvador havia de mig aclucar els ulls per poder veure-hi més o menys amb precisió, com un taxador d’obres d’art al davant d’una tela. No obstant la calor, en Salvador feia olor de roba neta.

En Francesc Suqué i la rossa platí van passar arran de la taula. En Salvador va girar la cara. La rossa platí va esclafir a riure i va dir alguna cosa inaudible al seu acompanyant, que tampoc va voler establir contacte visual amb en Salvador. La parella es va perdre entre la multitud.

En Mateu estava cansat i l’alcohol feia estona que li havia pujat al cap; estava borratxo. Se’n volia anar, però les noies seguien ballant. Volia marxar del Hollywood, però no se sentia preparat per tornar a casa. Va pensar en el despatx. Va agafar un glaçó mig fos i se’l va passar pel front i pel clatell. Quan el va deixar anar, va caure rodolant sota la cadira; d’un cop de peu, el va enviar al centre de la pista. «A veure si algú es mata i ens alegra el final de la nit». El seu propi pensament el va fer riure.

—Quina mandra. No vull ni pensar que ja som diumenge i demà és dilluns —es va queixar en Mateu.

—No t’agrada gaire la teva feina, oi? —va preguntar en Salvador.

—Odio la meva feina.

—Doncs això és un problema.

—Totalment. Et dono la raó. Però què hi farem?

—Doncs buscar-ne una altra.

—He de complir el meu compromís; així he estat educat.

—Ser compromès no és pas sinònim de ser conformista.

—Et torno a donar la raó.

—Jo he estudiat per ser advocat, però no vull exercir. A mi m’agrada la música.

—I bé?

—Un bon dia em vaig plantar a la Marshall. I em van ensenyar solfeig i a tocar el piano. Tant de bo hagués coincidit amb el mestre Granados!

—T’hi guanyes la vida?

—No, òbviament. No encara. Voldria ser compositor. I fer crítica musical.

—Crítica?

—Sí, crítica musical: jutjar el valor, les qualitats i els defectes d’una obra musical. Aniria a tots els concerts de Barcelona. Al Palau, al Liceu… M’agrada molt la programació del Palau. Hi has estat mai? Aquest és el meu somni: educar la gent, formar-los el gust.

—Es nota que t’apassiona la música.

—M’apassiona. Si no tingués una passió, què faria? Administrar terres, finques, les fàbriques… La vida és massa curta per passar-la dins un despatx.

En Salvador parlava amb ímpetu, convençut. Modulava la veu; feia pauses i semblava que triés les paraules abans de dir-les. Aconseguia captar l’atenció d’en Mateu, que rarament intervenia quan els de la colla conversaven. Aquell noi li semblava tot un misteri. Parlava de música! No de cotxes, ni d’armilles de piqué, ni de la tediosa jornada a la gestoria.

—Deu ser tardíssim. Quina hora és? —va demanar en Salvador.

El rellotge d’en Mateu s’havia aturat a dos quarts de cinc; li va donar corda i li va dir que no ho sabia.

—Vull arribar a casa. El primer que faré serà dutxar-me —va explicar en Salvador.

—No et cal. Encara fas bona olor —va respondre en Mateu arrossegant les paraules.

Un cop li va haver marxat l’eufòria de la borratxera, li van venir ganes de vomitar i de ficar-se al llit amb l’esmòquing encara posat.