19

—Com t’atreveixes?! Però tu qui t’has pensat que ets?!

En Mateu, que acabava d’entrar al pis, va tancar ràpidament la porta perquè no volia que els veïns sentissin els crits de la seva mare.

—Ets una desgraciada, em sents?! Com t’atreveixes?! Després de tot el que hem fet per tu! —La Isabel semblava una histèrica. Semblava ben boja.

En Mateu va entrar al menjador i hi va trobar, dempeus, la seva mare, que duia els cabells esbullats, la brusa rebregada i el rímel escampat per les parpelles. També hi havia la Conxita, la minyona, que duia l’abric posat. Als seus peus, una vella maleta de cartró.

—Ai, Mateu! Gràcies a Déu que has arribat! —va exclamar la Isabel així que el va veure.

—Però què passa? —va preguntar ell, astorat.

—Aquesta pobrissona, que diu que marxa! —va exclamar la Isabel mentre assenyalava la minyona.

—I per això crida? —va demanar en Mateu, que no entenia l’agitació de la seva mare.

—Diu que han guanyat les esquerres i que ben aviat no quedaran amos! Ha començat a dir no sé què de la societat igualitària i de la revolució. T’ho pots creure?! —La Isabel, que feia voltes per l’habitació, no el mirava; tot ho deia cridant i dirigia les seves paraules ara a la fotografia del seu pare, ara al gerro dels angelets pintats.

—Faci el favor de calmar-se, mamà. Si us plau. La sentiran els veïns —va sospirar en Mateu.

—No, les parets són gruixudes; aquesta és una bona finca. Però com vols que em calmi, Mateu? Aquesta pobrissona s’ha atrevit a amenaçar-me! Ha començat a dir coses horroroses… Ha dit… Coses de política! Ha començat a parlar de burgesos i d’obrers… —La Isabel es va deixar caure al sofà i es va posar les dues mans al cap, que era el que solia fer quan patia migranya.

—Què ha passat, Conxita? —va preguntar en Mateu a la noia.

La cuinera de la casa, que es deia Ramona, treballava per a la família des que en Mateu era ben petit. Però les noies que entraven a fer de minyones no solien aguantar gaire més de tres anys. Al cap i a la fi, la Ramona, tancada a la cuina, no havia de suportar els canvis d’humor de la Isabel; havia après a tolerar la seva senyora, després de tant de temps. Les minyones, en canvi, es desesperaven aviat. Quan aquelles noies —normalment vingudes de la Garrotxa, del Maestrat, d’Osona o, fins i tot, de la llunyana Múrcia— començaven a treballar al pis, es desvivien per acontentar la Isabel; un cop passats els primers dies, però, s’adonaven que acontentar la mestressa era una tasca impossible.

—Marxo avui mateix, senyoret. Em sap greu —va dir la minyona amb un posat molt seriós.

—Però què ha passat?

—La senyora és molt difícil… Està intractable. I ho sento, però no em paguen tant per haver d’aguantar aquestes coses.

—Difícil?! Sempre t’he tractat amb correcció, jo! Aquesta pobrissona és una mentidera, Mateu… Teníem una bolxevic a casa i no ho sabíem! —va tornar a parlar la Isabel.

—La senyora s’ha posat a cridar perquè no he parat la taula amb la coberteria de plata de l’àvia. Però aquella coberteria ja no és a casa: se la va vendre ella mateixa fa uns tres o quatre mesos! No és culpa meva, si té problemes de memòria… —va quequejar la noia.

—Problemes de memòria, desvergonyida?! —va cridar la Isabel mentre es dirigia cap a la minyona, que va haver de fer unes quantes passes enrere.

—Mamà! Ha tornat a vendre coses de la casa? —va preguntar en Mateu interposant-se entre les dues dones.

—Jo!? Jo no t’he de donar explicacions… Això és casa meva…

—Ha tornat a vendre coses, oi!? —va exclamar en Mateu, vermell de ràbia.

—I com et penses que vam pagar l’anell de la Mimi!? Ja saps que tenim molts menys diners dels que voldria… Però si he venut objectes de valor ha estat pensant en el teu futur, fill… Hem de fer front a moltes despeses. Hem de pagar mitja boda i mig pis. I et recordo que el mig pis ja són trenta mil pessetes sense comptar la reforma. Si haguéssiu acceptat el pis de Fontanella que us va oferir el pare de la Mimi…

Els diners de l’herència del seu difunt marit, és clar, minvaven mes rere mes. I a sobre calia deixar córrer un bon pessic: en Mateu havia de tenir una boda i un pis de casat sense mancar-hi res. Tot i que gastava com si fos una Romanones o una Burés —es dutxava quan volia i anava de restaurants i de botigues quan li donava la gana—, feia anys que la Isabel havia sotmès la seva llar a la tirania de la més fastigosa incongruència: obligava la minyona de torn a recollir, amb poals, l’aigua acumulada a les banyeres amb l’objectiu d’aprofitar-la per fregar el terra, i molt sovint feia servir els sopars a la cuina per no haver d’encendre l’enorme aranya del menjador, que «és com un lladre que se’t fica dins de casa». De totes aquelles mesures estalviadores, però, la que més irritava en Mateu era, comprensiblement, la següent: en cas de no rebre visites, només s’estirava de la cadena del vàter un cop al dia. O sigui que els pixums i els manyocs de paper higiènic s’anaven acumulant a la tassa fins a l’hora de dormir, quan la serventa feia la ronda per buidar-la.

—Això no pot seguir així, mamà! Hem de parlar amb en Sever… Això no pot ser!

—De cap manera! No permetré que demanis caritat al fill de ton pare —el va tallar la Isabel.

—Conxita, serà millor que marxis. Et farem una carta de recomanació, no pateixis. I et pagarem tota la setmana —va dir en Mateu, assenyalant la porta.

—Sí, això, regala-li diners… —va dir la Isabel amb amargor.

—Diners a canvi de discreció! —va exclamar en Mateu abans de sortir de l’estança.