40

—Ha estat horrorós. Aquests rojos són uns fills del dimoni —va sanglotar la Isabel.

En Mateu tractava de consolar-la com podia. «La pobra està amb els nervis de punta…».

—I si tornen? —es lamentava la dona.

Feia dues nits que uns quants milicians havien entrat al pis de la Núria Galofré, bona amiga de la Isabel, perquè buscaven el seu marit, propietari de més de seixanta telers al Bages.

—Sort que no el van trobar! I no el trobaran en molt de temps, perquè s’ha amagat a la casa de Sallent.

Les setmanes que van seguir el cop d’estat van ser com un endormiscament enmig de la febrada. La gent es ficava al llit amb l’esperança que la nit i les hores de son fessin canviar el sentit dels esdeveniments, però les basques i les suors retornaven al matí quan engegaven les ràdios i obrien els diaris. «Això ha de durar poc», se sentia al carrer. Però la gent ho deia d’esma, com per acontentar-se.

Passava el temps i tothom estava més i més intranquil. Alguns homes havien decidit anar a files voluntàriament; d’altres resaven a Déu i sa mare per despertar-se del malson d’un cop. Tots havien d’esperar, impacientment, bé a sortir cap al front, bé a aconseguir el salconduit que els tragués de la ciutat o bé a florir-se empenyent la vida, fent veure que la cosa no pintava tan difícil. Tot plegat, dia rere dia, una successió vomitiva i anguniosa de malestars, de frisances i de ganes de fer un bon glop de la garrafa del lleixiu per acabar amb tanta impaciència, per oblidar les espessors d’un neguit que començava, a poc a poc, a pudir a cadàver en descomposició.

Feia mesos que la radicalització de la política era cada vegada més evident, però en Mateu no se n’havia volgut adonar. Sí, els de la colla bé que havien anat comentant l’actualitat, però sempre per sobre, sempre educadament, sense fer-se mala sang. Ells no eren uns exaltats. No pertanyien ni al món de les tertúlies a la taverna ni al dels mítings a l’ateneu. Aïllats de la realitat? Potser sí, ben mirat. Havien begut les ambrosies del Ritz i de l’Hotel Bonanova, s’havien embriagat amb els vapors dels millors tabacs antillans, havien ballat el «Sing, Sing, Sing» fins que se’ls havien foradat els mitjons de seda, havien lluït constel·lacions de brillants al voltant del coll, s’havien torrat a les platges de Sitges i Cadaqués, i s’havien abraçat als renards més fins. La resta? Poc importava. S’havien dedicat a viure, des de l’adolescència, una llarga revetlla que els havia de fer obviar qualsevol esberla de realitat, qualsevol indiferència, qualsevol record amarg. Viure des de la barrera, des de la comoditat de veure-les venir. Però el cop d’Estat els obligava a reaccionar. Com en el conte de la Ventafocs, la calessa esdevindria carbassa i les sabates de Baccarat s’esfumarien sense deixar ni mica de rastre. Sonarien les hores al campanar i, potser per primer cop a la vida, es despertarien com els pagesos, com les minyones o com els obrers de Can Trinxet, amb els ulls lleganyosos i la boca pastosa, mal descansats i amb ganes de deixar-ho córrer; no entre llençols de seda, sinó sobre un jaç pobre, aspre, fet de tela de sac.

—I la Mimi, què? —va preguntar la Isabel—. Hem d’arranjar molts temes. No podem quedar-nos aquí, a casa, eternament…

Es van trobar, a can Banús, una de les tardes d’aquell llarguíssim i enganxós estiu. Havien quedat per veure’s perquè calia parlar, i com abans millor, del casament. Tothom tenia coll avall que, tret que hi hagués un miracle, no se celebraria. En Mateu, abans de sortir de casa, havia dit a la Isabel: «Faci’s a la idea, mamà. No hi haurà cap boda. Fa un mes i mig que això dura i la cosa va per a llarg. No és una revolta; és una guerra. I faci el favor de treure’s aquestes perles; han arribat a matar gent, al carrer, per un rellotge de polsera». Van decidir posposar-ho tot fins que el conflicte s’acabés: «Dos o tres mesos, a tot estirar», assegurava la Pitina. Però, dia rere dia, la gent anava perdent les esperances.

Els Banús, que havien decidit passar la guerra a la torre de Teià d’ençà de l’assassinat del bisbe de Lleida, volien enllestir-ho tot amb la major rapidesa possible «per marxar com més aviat millor». Barcelona, en poder «dels maleïts rojos, que ens voldrien veure morts», no semblava un lloc segur per a la família d’un cirurgià d’anomenada, fill i net d’arquitectes i banquers. Els revolucionaris els havien escorcollat la torre un parell de vegades, però en cap cas hi havien trobat res de comprometedor; els Banús, que preveien les visites de les patrulles des dels primers dies de la guerra, havien corregut a amagar tots els crucifixos, el sant Jordi d’Alexandre de Riquer —desclavat del bastidor i enrotllat—, els diners, les joies i els documents d’importància al sot que havien fet les minyones als peus de la caseta de les eines. «Però si nosaltres som progressistes i catalanistes, papà. La nostra família ha contribuït a fer que Barcelona sigui el que és! No ens poden fer res! Però si havíeu de posar diners a les excavacions d’Empúries!», havia dit la Mimi. «Però tu et penses que això d’Empúries ens salvaria? Nosaltres ja no som res, Mercè… A la porra Empúries i a la porra tot plegat. No som res. Som de qui ens garanteixi que no prendrem mal!», va respondre-li en Carles Banús. Feia anys, des de l’exili de Primo de Rivera, que una bona part dels seus estalvis dormia a Suïssa.

Havien sospesat molt seriosament la idea d’anar-se’n a França. O a Dresden, aprofitant els contactes professionals del cirurgià. Però si fins i tot havien parlat de fugir a Cuba, on la Pitina tenia una cosina casada amb un empresari sucrer! Molts dels seus amics, com els Farriol, els Llopart o els Mestre, s’havien establert a París; d’altres, com els Ripoll o els Calvet, s’havien traslladat al Maresme i al Vallès. Doña Tecla Sala o la marquesa de la Pobla de Claramunt havien traslladat, en camions expressament adaptats, els mobles i els objectes de valor lluny del centre de la ciutat. Es deia que la vídua del vescomte de Bosch-Labrús, assassinat pels «sicaris rojos del dimoni», havia fugit a Sant Sebastià. I el cònsol italià havia aconseguit evacuar a Gènova, en el vaixell Tevere, el doctor Cardó, en Josep Maria Trias de Bes i la seva senyora, els Juncadella, els Ferrater, els Girona i sap Déu quantes bones famílies més; la muller de l’Heribert Salas havia hagut d’amagar les seves finíssimes arracades de brillants dins una truita a la francesa per si els aturaven abans d’embarcar-hi. A la majoria dels amics dels Banús, això sí, els va sorprendre el cop d’estat a les cases d’estiueig. I el senyor Cambó seguia a l’estranger, probablement solcant l’Adriàtic a bord del Catalònia.

No obstant això, el cirurgià, que patia per les seves propietats barcelonines —la torre, la finca de Fontanella, la de Sants, la nau de Sant Martí, el magatzem d’olis del Clot, el local comercial d’Estruc i el del carrer Comtal… sense oblidar el garatge d’Aragó i el parell de solars d’Anglí—, va decidir que no marxarien de Catalunya: «I si ens ho prenen tot mentre som a París o a Matanzas? De cap de les maneres! Aquesta gent es queda les cases, les torres, els clubs… Corren rumors que volen quedar-se l’American Lake de Gavà. Recordes com de bé ho havíem passat, a l’American Lake? A més, mon germà té bons contactes a la Generalitat; no ens serviran de res, si marxem. A Teià hi estarem bé. Més tranquils que a Barcelona». Farien el que havien fet tots els avantpassats de la família en temps de les guerres carlines: cosirien les joies de valor al dintre de les disfresses de criat que es posarien per marxar i resarien a la Moreneta per no trobar-se amb un control dels cenetistes.

En Mateu va sortir al jardí, va anar cap a la piscina —aquella piscina en forma de ronyó que tantíssim havia cobejat— i va ficar la mà dins l’aigua. «Qui sap quan tornaré a posar els peus en aquesta torre», va pensar. Volia acomiadar-se de can Banús. Es deia que els de la revolució expropiaven les cases bones. Potser, quan la família tornés de Teià, la torre seria un munt de runa. Farien una pira amb el Beltrán Massés, el vestidor d’Herráiz, les catifes de Tomàs Aymat i tota la col·lecció Bernat Metge i passi-ho bé, can Banús! La Mimi, en veure’l a la vora de la piscina, s’hi va acostar.

—La Sisita se’n va anar a Saragossa, amb la seva família, fa un parell de dies. No va voler dir-vos res perquè tenia por que s’escampés la notícia. No es podien quedar a Barcelona; ja saps que el seu avi matern havia estat coronel. Es veu que l’avi coneixia el general Cabanellas, així que els serà fàcil establir-se. L’Oriol, l’Eulàlia i el bebè també han marxat; a la casa forta que tenen a la Cerdanya, recordes? —va dir la Mimi.

—I en Joan deu estar a punt de sortir cap a Argentona —va respondre en Mateu.

—Hauries de fer el mateix. Hauries de marxar. Els rojos ho saben tot: que teniu negoci propi, que la teva mare col·labora amb les dames del rober de la parròquia… Entren a les cases, de nit, quan la gent dorm. Esbotzen les portes i busquen crucifixos o bíblies pertot arreu. I detenen els propietaris. No vull ni saber què els fan…

—Però no creus que és mill…

—Ves-te’n, Mateu. Barcelona és un infern. Has d’anar-te’n.

—No tens por?

—Molta. Moltíssima. Per això marxem. Fes el mateix: marxa i mira de ser feliç.

—Quant creus que durarà?

—Els primers dies tothom deia que això s’acabaria aviat… Un mes i mig després, no sé què respondre’t. Està morint gent. Han assassinat el bisbe de Jaén, el de Conca i el de Barbastre…

—Quan tot això passi, quan torni…

—No tornis, Mateu. Ves-te’n on no et conegui ningú. Aquí no hi estàs bé, tu. Quan tot això haurà passat les coses no podran tornar a ser com abans. Tu i jo no ens casarem mai, ho entens? T’allibero del compromís perquè puguem ser feliços. Passi el que passi res no tornarà a ser com abans.

Un cop va haver pronunciat aquelles paraules, la Mimi va girar cua i va tornar a la casa. En Mateu va quedar-se, palplantat, al costat de la piscina. La llum dels fanals de la vora es reflectia a l’aigua, d’un color turquesa gairebé artificial. «T’allibero del compromís perquè puguem ser feliços». Li van venir ganes de plorar. Va voler fondre’s, obrir les comportes de la seva presa, plorar a raig; alliberar-se de tot el líquid que duia a dins i que no el deixava respirar a voluntat: la sang, la saliva, els mocs, els excrements, l’esperma i les llàgrimes. Es va recordar de la primera vegada que la Pitina el va convidar a dinar a casa: persianes enrotllables, com les de la residència del senyor Milà, a totes les finestres —res de porticons, que fan vell!—; el piano de cua, ben sol al bell mig de la sala de música; aquelles escales com de mansió de pel·lícula americana, amb la barana de ferro daurat; la col·lecció de vasos i gerros d’estil Imperi de vidre de La Granja; la reduïda però valuosa exposició de jardins de Rusiñol del fumoir; les gitanes i falleres d’Anglada Camarasa; les làmines d’aire mediterrani del gravador Ricart; La nena de la magrana, d’Enric Casanovas; la capseta de porcellana —que contenia cigars— que hi havia sobre la tauleta de la biblioteca i que es va atrevir a obrir, per simple curiositat, en un descuit d’en Carles Banús, o la joia de la corona de la torre: l’afrancesat retrat del besavi Surroca, d’una qualitat fora mida, fet per Madrazo, que era una de les poques obres de l’artista conservades a la ciutat. Aquella va ser la primera vegada que va menjar vichyssoise; també van servir-li un cafè deliciós i un platet amb fruites confitades aragoneses, les postres preferides de la Mimi. Va fer un cop d’ull a la façana de la torre. Aquella era la vista més maca de can Banús: la pèrgola de la piscina, envaïda de gessamí olorós; els gerros de pedra artificial de l’Otero, que havien resultat força cars perquè, d’ençà de les seves escultures de la plaça Catalunya, havia apujat els preus; el llimoner jove i escarransit; la font dels putti, que només rajava, un o dos cops l’any, a les festes a l’aire lliure. Volia conservar aquella visió, aquella fotografia de la torre per sempre: tenia la certesa, sí, que no la tornaria a veure mai més.