35

Va prémer el timbre tímidament. Va pensar que, si en Salvador no obria en menys de trenta segons, marxaria. En realitat, tenia ganes de fugir cames ajudeu-me. Però no tenia esma de girar cua. Havia arribat fins a la porta fent un gran esforç; havia premut el timbre empès qui sap per quina mena de vigor. Es va imaginar conformat per dues parts ben diferenciades: la seva part racional volia deixar-ho córrer, oblidar en Salvador per sempre més; la seva part arrauxada, per contra, desitjava tornar a veure el parell d’ulls blaus del seu més gran amic. Ni deu segons després d’haver trucat, la porta es va obrir.

—Mateu. Passa, passa, si us plau —va dir en Salvador amb una veu molt feble.

—…

—Pensava que no vindries. Volia… Necessitava parlar amb tu i…

—Sí, jo també.

—Passa, si us plau. No et quedis a la porta.

Un cop asseguts al sofà, van estar uns quants minuts sense badar boca. Muts. En Mateu va pensar que no hi feia res, allà. El més sensat era oblidar el que havia passat a Montjuïc. Diantre, ni tan sols podia adduir que havia begut massa. No podia oferir cap mena d’explicació raonable, perquè allò que havia passat a Montjuïc no ho era, de raonable. Tot plegat havia estat un error. Un error i un misteri. Aquell petó —la paraula «petó» li cremava tant, dins la boca, que no s’atrevia ni a articular-la— havia estat inexplicable. Quina classe de força l’havia arrossegat cap als llavis d’en Salvador? Quin de tots els dimonis de la cort infernal havia menat les seves accions, aquell capvespre?

—Jo… No sé què dir… —va quequejar en Mateu.

—No cal que diguis res.

—Serà millor que…

Però no va acabar la frase. Només va dir «Serà millor que» i va tallar les seves paraules en sec. No podia continuar parlant. Tot i que sabia que el millor per a tots dos era que posessin distància, que deixessin de veure’s durant una temporada, el cert era que no volia renunciar a en Salvador. Desitjava explicar-li que no podia tallar la relació amb l’única persona que havia dipositat una mica de felicitat a la seva vida. Hauria volgut posar en ordre els seus pensaments per expressar-los a través del llenguatge. Però no va dir res. Desitjava explicar-li que mai abans d’aquell petó a Montjuïc s’havia sentit tan viu. Però no va dir res.

En Mateu va mirar les mans d’en Salvador, els ulls de color de safir esbravat, les galtes rosades. «Tot està bé», repetia en Salvador. En Mateu es va llepar els llavis. «Tot està bé. No hem fet res de mal. No hem fet res de mal», anava dient en Salvador. Tenia els ulls molls. En Mateu va resar un parenostre en silenci. Sabia que el que estava a punt de fer era pecat. Però estava disposat a transgredir la llei de Déu i tots els preceptes de l’Església per tornar a fondre’s a la boca d’en Salvador. Va acostar-se-li i va sentir, de nou, la frescor del seu perfum. I els llavis dels dos nois van xocar. En Mateu es va estremir. El so del petó va recordar-li el de la roba mullada colpejant la pedra del safareig. Les seves mans es van tornar a amalgamar amb els cabells d’en Salvador. Era tanta la passió i tan exagerat l’èmfasi amb què els dos nois es besaven, que aviat van començar a petonejar-se, l’un a l’altre, les galtes i el coll. En Mateu, guiat per una lascívia completament nova i desconeguda, es va atrevir a treure la llengua de la boca per tal de llepar el coll de marbre d’en Salvador. Aquell coll que li cridava tant l’atenció: del color del gel però esquitxat de pigues de xocolata. El seu sabor —lleugerament salat, a causa de la suor, però també un xic amarg per la presència d’una aigua de colònia aplicada unes quantes hores abans— va semblar-li el de l’elixir de la vida. Les seves mans van desplaçar-se del clatell d’en Salvador a les clavícules, dures i rectes. I, aleshores, van començar a desbotonar-se les camises mútuament. Es despullaven amb frenesí. Es palpaven, s’acaronaven. «Què estic fent», preguntava la part racional d’en Mateu. Sabia que el que estava fent era brut i contra natura, però no ho podia resistir de cap de les maneres.

Va posar una mà sobre l’erecció d’en Salvador; va tractar d’alliberar-la de l’opressió del cinturó. «Segueix, és el que vols», deia la seva part arrauxada. Els dos Mateus, l’assenyat i l’impetuós, es barallaven en un cercle viciós. L’un volia aturar-se i marxar; l’altre, descobrir els secrets que havia estat anhelant conèixer durant tots aquells mesos. La pell d’en Salvador, normalment d’una blancor gairebé supranatural, es va començar a enrogir pel contacte amb la d’en Mateu. Els dos cossos, l’un contra l’altre, s’escalfaven, s’estremien i tremolaven. Quina sensació tan estranya. Era la primera vegada a la seva vida que s’abraçava, nu, amb una altra persona. L’anatomia d’en Salvador, apol·línia i ben feta, era tota una novetat; estranyament, però, en Mateu semblava conèixer els camins, les senderes que havien de conduir-lo al fons del seu plaer.

A poc a poc, sense adonar-se’n, es va fer de nit. A poc a poc, els cossos dels dos nois es van anar relaxant. La distensió dels músculs va coincidir amb l’encesa dels fanals elèctrics del carrer. I així, després d’haver cedit als seus impulsos més meravellosos i inconfessables, en Salvador i en Mateu es van quedar adormits, al sofà, sobre l’escampall de les seves robes.

A partir d’aquell vespre, en Mateu va començar a passar les tardes amb en Salvador. S’afanyava a sortir del despatx quan plegava de la feina per trobar-se amb ell al carrer o al seu pis del barri del Call. Mai no van arribar a parlar, durant aquells dies, de la seva relació. Simplement es veien, xerraven i passejaven. Anaven als bars i sopaven plegats. I feien l’amor. Sense explicacions, sense aclariments; vivint sense pensar. Deixaven que les tardes anessin passant copa rere copa, petó rere petó.

—Et veus molt amb el fill dels marquesos de Castelljussà, oi? Darrerament sempre sopes amb ell —va dir la Isabel a en Mateu un dissabte a l’hora del cafè—. Deu ser un noi molt interessant. Deus apreciar molt la seva companyia.

En Mateu es va espantar. «I si ho sap? I si se n’ha adonat? I si un conegut ens hagués vist i hagués detectat algun gest que ens pogués delatar?», va pensar. Però es va limitar a dir que sí, que era un bon amic.

—Et cases d’aquí a poc. Entenc que necessitis una mica d’esplai, però no descuidis les teves obligacions amb la Mimi —va concloure la seva mare.

Però eren tan plaents, les tardes amb en Salvador! Amb ell se sentia com de vacances. Havia estat realment feliç, abans d’aquelles tardes primaverals? Potser havia gaudit de determinats moments, però mai no s’havia sentit tan envaït d’una viva impressió de plaer com aleshores. Semblava com si tots dos miressin d’evitar considerar detingudament les conseqüències de les seves accions. En Mateu es delia per passar temps amb en Salvador perquè sabia que, poques setmanes després, aquell somni s’acabaria. Tres mesos i s’acabaria per sempre més. No en sabia gairebé res, de la vida passada d’en Salvador, però com que era ben conscient que la seva història s’havia d’acabar en breu, va decidir viure sense preguntes. Tractaria de mantenir aquella fràgil i clandestina estabilitat a còpia de deixar-se portar, de gaudir d’allò seu —fos el que fos—. Sense preguntes. Sense oferir ni demanar aclariments.

A les nits, quan tornava de sopar amb ell, saludava la Isabel —«Com ha anat?»; «Bé, mamà. Em rento les dents i em fico al llit»— i entrava a l’habitació. Allà, en la soledat de la seva cambra, reflexionava. Tranquil, en pau, com si hagués pres qui sap quina medecina reconstituent i màgica. La seva atracció per en Salvador li semblava, a voltes, inintel·ligible. D’altres, en canvi, ho veia tot amb claredat i s’esgarrifava d’ell mateix perquè és tot un daltabaix ser testimoni de la teva pròpia perdició i, a més, saber-ne l’origen. De vegades, al vestidor de la piscina de l’Eqüestre, havia mirat fugaçment el cos dels altres nois. Mirades de durada molt breu, tímides i mancades de determinació perquè no volia buscar-se problemes o que algú pogués dir-li, ni que fos de broma: «Què passa, marieta?». Les dutxes del Círculo, vaporós refugi de cops d’ull furtius. Però suposava que allò era ben normal; al cap i a la fi, pensava, tots hem volgut comparar el nostre cos amb el del banyista que s’eixuga al costat. A voltes, sí, havia sentit una viva curiositat per les anatomies dels clients de la piscina. Però el que en Salvador despertava en ell anava més enllà de la curiositat. L’extraordinari influx que aconseguia exercir en ell estava, a desgrat seu, directament connectat amb un poderós sentiment de culpa. No, ell no podia ser un marieta. Ell no era un marieta, un invertit, un malalt. Es va recordar de la història d’un dels seus veïns, el senyor Esteve Escrivà, l’antiquari, que devia passar dels setanta i vivia dos pisos més amunt. Tenia una casa exquisidament decorada, havia escrit tres o quatre llibres sobre pintura gòtica i es deia que l’home que li feia de secretari era, en realitat, el seu amant. Tothom sabia que el senyor Esteve era casat, tot i que feia més de vint anys que no convivia amb la seva dona. «Tu devies tenir cinc o sis anys, quan es van separar. El tracte no li va sortir malament, a la senyora; em penso que va mudar-se a una casa amb vistes a Sant Pere Màrtir. El senyor Esteve tenia diners d’una herència i el negoci de les antiguitats li anava molt bé, així que pagar aquell xalet per desempallegar-se de la dona no degué ser cap tràngol», li havia explicat la Isabel. El devien haver casat de ben jove. O potser havia pres la decisió ell mateix per mirar de tapar els rumors que feien perillar el bon nom de la seva família. En Mateu no volia ser com el senyor Esteve. Ell no era un marieta. Resava amb molt fervor per no convertir-se en un senyor Esteve. «Què m’està passant, per Déu?», es preguntava sovint. En Mateu, des del petó de Montjuïc, resava més que mai. Ell, que sempre havia parat ben poca atenció als sermons de mossèn Lladró. Ell, que abans d’allò només anava a missa per no haver de sentir les queixes de la Isabel. Aquella sensació d’estar a punt de veure-li les banyes a Satanàs havia despertat, precipitadament, la seva fe —o, si més no, la seva necessitat de pregar.

Una tarda, després d’haver-se estimat al llit, en Salvador va veure com en Mateu acaronava la medalleta del Crist que duia penjada al coll mentre movia els llavis imperceptiblement.

—Mateu, això que fem no és pecat perquè no fem mal a ningú —va dir-li amb la seva veu més dolça per mirar de calmar-lo.

—Qui ho ha dit, això? —va somriure en Mateu amargament.

—L’amor no pot ser pecat. Ningú no t’obliga a fer-ho. Cap dimoni t’obliga a fer-ho. Ho fas perquè vols. Hi ha més gent com nosaltres. Nois que estimen nois. I no són tarats ni males persones.

—Em faig mal a mi mateix quan recordo la Mimi —va sentenciar en Mateu.

Sempre que pensava en l’infern s’imaginava el retaule de les animetes de la parròquia; els condemnats, homes i dones mig nus, es recargolaven de dolor entre maldestres flames de fusta de color taronja. Però com podia pensar en l’infern, si quan veia en Salvador se li il·luminava la cara? Tots els seus mals desapareixien quan es tocaven, potser accidentalment, les mans; quan es miraven als ulls; quan anaven plegats al Palau i ell li explicava, amb emoció i claredat, conceptes musicals que no coneixia. La Mimi li havia cridat l’atenció de sempre, de sempre… Però allò era diferent. Allò que sentia quan en Salvador li desfeia el nus de la corbata era més gran, magnètic i incontenible.

—Has vist això? —va dir en Salvador mentre assenyalava la paret.

—El quadre nou?

—És una làmina, sí.

—Sí. És… és estrany. —S’hi havia fixat des del primer moment, però no havia dit res per por de semblar un babau; creia que els seus coneixements de pintura estaven molt per sota dels d’en Salvador i no volia parlar més del compte o emetre un judici que pogués deixar-lo en mala posició.

—Per què?

—Perquè són uns nois nus a la platja…

—És d’un pintor que es diu Henry Scott Tuke. Què tenen d’estrany, els nois a la platja?

—Que no estic acostumat a veu…

—Tu ho has dit! No estem acostumats a veure nois nus, als quadres. Oi?

—No gaire acostumats, no.

—De Venus, totes les que vulguis.

—Cert.

—No hi vas mai, a la platja?

—Sí, és clar.

—No hi ha nois, a les platges que sols freqüentar?

—I tant!

—I, tot i així, la meva làmina se’t fa estranya.

—Sí…

—I doncs? Què té d’estranya aquesta escena? És una làmina preciosa. Fa sol, fa calor, i els nois han decidit que la mar és massa blava per no desempallegar-se de la roba i capbussar-s’hi una estona…

—Tens raó. Ho he dit per dir. Estic acostumat a veure senyores nues, als museus. Nois… no tant, la veritat.

—Que una cosa sigui estranya o poc convencional no vol dir que sigui dolenta. Diries que aquesta és una escena aberrant, degenerada?

—Mai. Em sembla molt elegant, de fet.

—Ho és. I fixa’t bé en aquest parell d’aquí a la punta: podríem ser tu i jo, oi?

Una d’aquelles nits van anar a sopar al trencaones. En Mateu va fer un cop d’ull a la carta i va demanar els musclos al vapor i les sardines fregides; en Salvador, mitja ració d’ostres i una de navalles a la planxa. El restaurant estava decorat amb xarxes de pescar i quinqués d’aire nàutic. I el soroll de les onades petant contra les roques, que era la millor música possible.

—He pensat que podríem anar a passar uns quants dies al Delta, si vols —va dir en Mateu.

—Al Delta?

—Sí… Fa temps em vas dir que hi volies anar.

—Cert!

—He pensat que…, bé, que podria demanar un parell de setmanes al meu germà. Podríem anar-hi al juliol, si et sembla.

—Em sembla bé. Podem agafar el meu cotxe.

—Vull aprofitar el temps abans de… —I va callar.

—Sí, ho sé. Fem-ho, doncs.