34

—Sí, aquestes són les millors. Ens les enduem —va dir la Isabel, mentre assenyalava les tovalles, a la dependenta de Can Jorba.

La boda era imminent i calia acabar de vestir el pis. Es delia per triar els cobrellits, els coixins i les estores de la cambra de bany. Es delia, de fet, per arranjar les vides del seu fill i de la seva futura jove. Així, una part d’ella —del seu gust i de les seves decisions— s’imprimiria en els cobrellits que prengués de preferència, en els coixins que comprés, en les estores que escollís; una part d’ella ompliria el pis —les quotidianitats, en definitiva— del seu fill i de la filla del doctor Carles Banús i la Pitina Surroca. Un cop s’haguessin casat, un cop passessin a viure a Muntaner, hauria assolit els seus objectius. El seu paper de mare i d’esposa —de dona, fins i tot— s’hauria acabat. Un cop hagués casat el seu fill amb la Mimi, tot estaria bé i podria descansar tranquil·la. I caminaria per la Rambla de Catalunya amb l’abric de martes i el barret amb vel de reixeta tot saludant les seves amistats —les velles i les que encara estaven per fer, que de segur pertanyerien a les millors famílies de la ciutat—. Va pensar en com d’orgullós estaria el seu avi, que tenia maneres de gran senyor i que, quan feia poc que s’havia establert a Barcelona, va ser saludat pel baró de Maldà i Maldanell quan eren a passeig. Tothom la miraria quan entrés a l’església amb el vestit que li estaven fent a l’atelier Balenciaga del carrer Santa Teresa, un vestit que, tot sigui dit, resultaria caríssim perquè el senyor Balenciaga s’entestava a treballar amb les robes més bones. Però l’esforç pagaria la pena amb escreix; com que la Pitina es vestiria a Santa Eulalia, ella no podia ser menys. I va pensar, també, en la cara que faria l’Artur Panadés —que devia compartir una existència ben tediosa amb aquella hereva de l’Hospitalet— quan llegís a La Vanguardia que el fill de la Isabel Pastor s’acabava de casar amb la filla del doctor Carles Banús.

—Anem a veure les vaixelles? —va preguntar la Isabel a en Mateu.

—Com vulgui… —va respondre ell. Desganat, desorientat, feia dies que no era el mateix. Patia canvis d’humor constantment. I cefalees. Es llevava amb el peu esquerre i pràcticament ni esmorzava. A la tarda, quan sortia del despatx, tornava a casa; no volia veure ningú. Tota la felicitat que semblava haver acumulat durant els darrers mesos havia desaparegut.

—Home, crec que és bona idea que tingueu més d’una vaixella. Podeu tenir la que us volen regalar els pares de la Mimi i una altra de diari, oi?

—Sí. No ho sé. D’acord.

—Ai, fill. Què et passa?

—Res.

I la Isabel va seguir parlant sense parar, enumerant els seus plans i tots els bibelots que pretenia adquirir aquella mateixa tarda. En Mateu es va adonar que feia temps que no sentia res de tan molest i repetiu. Va ser conscient que tornava a avorrir la seva pròpia mare. Els seus discursets, les seves sortides de to i les seves males mirades. Tanta petulància, tanta pompositat; quina molèstia. Allà, a la segona planta de can Jorba, amb les tovalles embolicades en paper xarolat sota el braç, va decidir que aniria a veure en Salvador. Sentia una punxada al bell mig del cor; un glavi acabat de sortir del foc, roent, fumejant i vermellós, que se li clavava al cervell; una d’aquelles agulles de barret de la Isabel travessant-li el blanc de l’ull; una ungla —o potser una dent—, esmolada i aguda, que li passava a través del melic i se li enfonsava al ventre foradant-li els budells. Es va imaginar en Salvador completament nu i ressuat; va pensar en les seves cuixes, brillants i fermes, i en el seu pit blanc i dur; es va imaginar acaronant-li el pubis, cargolat de borrissol; es va imaginar abraçant-lo, palpant-lo, reconeixent amb les puntes dels dits totes les parts del seu cos que quedaven amagades sota la roba; va fantasiejar amb el gust de les seves aixelles, dels seus mugrons vellutats; amb l’aroma dels plecs del seu perineu, humit i… I no va voler pensar més perquè sentia vergonya de tot el que li havia passat pel cap en una fracció de segon.

Es va fregar els ulls, bruts de lleganyes, amb el dors de la mà; feia dies que dormia malament. El cansament el consumia i ni l’aigua del Carme aconseguia asserenar-lo. Allò que havia passat a Montjuïc l’havia empès als braços de diversos i bigarrats pensaments protagonitzats tant per la daurada figura d’en Salvador com per les funestes ombres de la mamà, dels mossens i de qualsevol que, fortuïtament i des de la llunyania, els hagués pogut enxampar amb les boques enganxades. Aniria a cercar en Salvador, sí; havia esperat massa. No podia perdre ni un minut més.