Els límits dels partits polítics
Desembre de 2000
Mai no m’he afiliat a cap partit polític, ni tampoc he anat mai a un congrés polític. A les últimes eleccions, després que m’arrosseguessin a les urnes, em va agafar un mal d’estómac més fort que el que van tenir els meus amics que s’havien empassat les seves paperetes. Així doncs, com és que estic d’acord amb la idea que necessitem una nova aliança política que uneixi les forces progressistes del Canadà, si no un nou partit?
És un debat que s’està produint en tots els països on els partits d’esquerres estan desorientats però on l’activisme està creixent, des de l’Argentina fins a Itàlia. I el Canadà no és una excepció. El que és clar és que l’esquerra, tal com està constituïda actualment (un New Democràtic Party [els socialdemòcrates del Canadà] debilitat i ineficient i un seguit interminable de manifestacions als carrers), és una recepta per lluitar com bojos perquè les coses no vagin tan malament com podrien anar. La qual cosa no priva que la situació sigui realment dolenta.
Els últims quatre anys hem vist una onada d’organització política i de manifestacions de militants. Els estudiants bloquegen reunions de comerç on els polítics negocien el seu futur. A les comunitats de les Primeres Nacions, des de l’illa de Vancouver fins a Burnt Church, New Brunswick, hi ha un suport creixent per recuperar el control dels boscos i les pesqueres. La gent està cansada d’esperar que Ottawa els concedeixi un permís que els tribunals ja els han ratificat. A Toronto, l’Ontario Coalition Against Poverty ocupa edificis i demana la casa a la qual tenen dret tots els canadencs.
No falten iniciatives d’organització radical i amb principis, però per convertir-les en una força política coordinada es necessita alguna cosa més que una «entesa» més bona dels mateixos actors de sempre. Es necessita començar de zero, identificant sistemàticament els districtes electorals que més estan patint sota l’actual model econòmic (i que ja s’estan organitzant enèrgicament contra aquest model) i construir una plataforma política a partir d’aquest punt.
Tinc la sospita que una visió com aquesta no s’assemblaria gaire a l’actual plataforma de l’NDP. Quan s’escolta els canadencs més exclosos econòmicament i socialment, se sent una idea totalment absent en les esquerres majoritàries: una profunda manca de confiança en l’Estat. Aquesta desconfiança està basada en l’experiència viscuda: persecució policial dels dissidents i dels immigrants, oficines d’assistència social punitives, programes de formació ocupacional ineficaços, influències i corrupció, i una escandalosa mala gestió dels recursos naturals.
Revisant la ràbia contra el govern federal a tot el país, l’NDP només ha reaccionat amb un pla d’acció per millorar la gestió central. En el seu llibre de polítiques no hi ha cap problema que no es pugui resoldre amb un govern vertical més fort. Amb la seva incapacitat de respondre a les ànsies de control local o al ben merescut escepticisme envers el poder centralitzat, l’NDP ha cedit tots els vots antiOttawa a la dreta. El partit d’extrema dreta Alliance és l’únic que ofereix als votants de fora del Quebec l’oportunitat d’«enviar un missatge a Ottawa» (encara que aquest missatge sigui simplement demanar que els tornin els diners per una democràcia de pacotilla en forma d’una retallada d’impostos).
Un partit nacional d’esquerres podria articular una visió diferent, basada en la democràcia local i en el desenvolupament econòmic sostenible. Però abans que això passi l’esquerra necessita entendre la manera com els canadencs veuen el govern. Ha d’escoltar les veus a les reserves de nadius i a les comunitats de recursos no nadiues on el punt en comú és la ràbia contra el govern (federal i provincial) perquè és el culpable d’administrar malament la terra i els oceans des de les oficines de les ciutats. Els programes de govern dissenyats per «desenvolupar» les regions estan absolutament desprestigiats a tot el país. Les iniciatives federals per fer que els pescadors es passin a l’ecoturisme, per exemple, o els agricultors a les tecnologies de la informació, són considerades projectes per tenir la gent distreta, insensibles i, de vegades, destructius per a les necessitats reals de les comunitats.
La frustració per la planificació central matussera no és només un problema al Canadà rural ni, és clar, al Quebec. Els centres urbans de tot el país són transformats a desgrat en megaciutats, al mateix temps que els hospitals on abans prosperaven els programes més innovadors són convertits en fàbriques mèdiques ineficients. I si s’escolta els professors a qui uns polítics mig analfabets fan empassar mètodes estandarditzats d’avaluació, se sent el mateix ressentiment envers un poder llunyà, les mateixes crides a favor del control local i d’una democràcia quotidiana més profunda.
Totes aquestes batalles locals són, bàsicament, sobre persones que veuen que el poder es desplaça cap a punts cada vegada més allunyats del lloc on viuen i treballen: a l’OMC, a les multinacionals irresponsables, però també a governs nacionals, provincials, i fins i tot municipals més centralitzats. Aquesta gent no demana una planificació central més intel·ligent, sinó les eines tant financeres com democràtiques per controlar el seu destí, per utilitzar les seves habilitats, per construir economies diverses que siguin genuïnament sostenibles. I tenen moltes idees.
A la costa oest de l’illa de Vancouver, reclamen comunitats que tinguin permisos sobre els bancs de peixos, organismes que mantindrien els drets de pesca a la comunitat en lloc de vendre’ls a Ottawa o a les flotes corporatives. Els pescadors nadius i els no nadius, mentrestant, no paren de fer voltes pel Departament de Pesca i del Mar per intentar salvar la indústria pesquera del salmó mitjançant la rehabilitació dels fresos i la protecció dels vivers. En altres llocs de la Colúmbia Britànica, es parla de permisos forestals per a la comunitat: es podria treure terra a les empreses forestals multinacionals que només estan interessades en tales basades en el volum i confiar la gestió sostenible dels boscos a les comunitats locals.
Fins i tot a Newfoundland, oblidada durant molt de temps per Ottawa, que la considerava com el millor exemple de benestar del Canadà, durant les eleccions de l’any 2000 es va parlar de renegociar el federalisme per recuperar el control sobre les riques reserves d’energia de la província i el que queda de la indústria pesquera. És el mateix missatge dels líders esquimals, decidits a assegurar-se que quan els prospectors de gas i petroli tornin a entrar al seu territori, els beneficis vagin cap al desenvolupament regional i no serveixin només per enriquir les empreses multinacionals.
En molts aspectes, aquestes idees i experiments espontanis de les bases són l’antítesi del model de lliure comerç impulsat pels liberals i que insisteix que l’augment de les inversions estrangeres és la clau de la nostra prosperitat, encara que això impliqui perdre pel camí els poders democràtics. Aquestes comunitats volen el contrari: un control local enfortit per poder fer més amb menys.
Aquesta visió també presenta una alternativa clara als ressentiments regionals i contra els immigrants que prediquen els populistes de dretes. És cert que les retallades fiscals i els caps de turc no són premis de consolació tan dolents quan no hi ha res més, però no hi ha dubte que en aquest país hi ha un desig profund de continuar actuant col·lectivament, d’ajuntar els recursos i el coneixement i construir alguna cosa millor que el que podem aconseguir individualment.
Això representa una oportunitat única per a l’esquerra, una oportunitat que han malbaratat completament l’NDP i els partits socialdemòcrates de tot Europa. En el panorama polític hi ha un espai ben obert per a una nova coalició política que escolti les crides a favor de la localització i que no les vegi com una greu amenaça per a la unitat nacional, sinó com les peces per construir una cultura unificada (i diversa). Aquestes crides a favor de l’autodeterminació, la democràcia de base i la sostenibilitat mediambiental són les peces d’una nova visió política que inclou molts canadencs que mai no s’han sentit representats pel que s’anomena esquerra.
Ara mateix, tenim uns partits federals que intenten mantenir aquest país unit contra la seva voluntat, i partits regionals que fan que el país s’enfronti amb ell mateix, amb el perill que en surti malparat. El que cal és una força política capaç de mostrar-nos, no pas les diferències, sinó les relacions entre aquestes lluites per la localització.
Això voldria dir desempallegar-se d’algunes de les idees més bàsiques de l’esquerra tradicional sobre la manera d’organitzar un país. Al cap i a la fi, el fil que connecta els drets municipals amb la gestió de recursos sostenible, així com la sobirania del Quebec amb l’autogovern nadiu, no és un estat central més fort, sinó el desig d’autodeterminació, de sostenibilitat econòmica i de democràcia participativa.
Descentralitzar el poder no vol dir abandonar els elevats estàndards nacionals i internacionals (i el finançament estable i equitatiu) de sanitat, educació, habitatge assequible i proteccions mediambientals. Però sí que vol dir que el mantra de l’esquerra ha de canviar d’«augmentar el finançament» a «donar poder a les bases» (a les ciutats, a les reserves de nadius, a les escoles, a les comunitats de recursos i als llocs de treball).
Ajuntar aquestes forces, i altres, faria que apareguessin conflictes latents entre nadius i no nadius, sindicats i ecologistes, comunitats urbanes i rurals (així com entre la cara blanca de l’esquerra canadenca i la cara més fosca de la pobresa canadenca). Per superar aquestes divisions, el que cal no és un nou partit polític (almenys encara no), sinó un nou procés polític amb prou fe en la democràcia per deixar que sorgeixi un mandat polític.
Crear aquest procés seria un ardu projecte a llarg termini. Però valdria la pena. Perquè és en les relacions entre aquests temes ignorats durant tant de temps i les comunitats que es troben fora del mapa que es poden trobar els perfils d’una alternativa política poderosa i genuïnament nova.