Insurrecció a Chiapas
Març de 2001
Fa un mes vaig rebre un correu electrònic de Greg Ruggiero, l’editor de La nostra paraula és la nostra arma, un recull d’escrits del subcomandante Marcos, el portaveu de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional de Chiapas, Mèxic. M’hi deia que els comandants zapatistes s’acostaven en caravana a Ciutat de Mèxic i que aquest esdeveniment era «l’equivalent de la marxa de Martin Luther King a Washington». Em vaig quedar mirant la frase una bona estona. Dec haver vist el vídeo del discurs de King «Tinc un somni» deu mil vegades, si bé normalment en anuncis que venen fons d’inversió immobiliària o televisió per cable. Havent crescut després del final de la història, no m’imaginava que podria veure un moment de la Història amb majúscules com aquell.
De seguida vaig començar a trucar a les companyies aèries i a cancel·lar alguns compromisos, donant excuses dolentes i murmurant coses sobre els zapatistes i Martin Luther King. Tant era, que no entenguessin res. L’únic que sabia era que havia de ser a Ciutat de Mèxic l’11 de març, el dia que Marcos i els zapatistes tenien previst fer-hi la seva entrada triomfal.
Ara seria un bon moment de reconèixer que no he anat mai a Chiapas. Mai no he fet el pelegrinatge a la selva Lacandón. Mai no m’he assegut al fang ni entre la boira a La Realidad. Mai no he demanat, ni he suplicat ni he insistit per parlar amb el subcomandante Marcos, l’home de la cara tapada, la cara sense rostre de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional mexicà. Conec gent que sí que ho ha fet. Molts. El 1994, l’estiu després de la insurrecció zapatista, les caravanes cap a Chiapas feien furor als cercles d’activistes nord-americans: els amics es reunien per recaptar diners per comprar furgonetes de segona mà, les omplien de menjar i anaven fins a San Cristóbal de las Casas, on deixaven les furgonetes. En aquell moment, jo no hi donava gaire importància, ja que l’obsessió pels zapatistes s’assemblava sospitosament a qualsevol altra causa dels militants d’esquerres que se sentien culpables amb un fetitxe llatinoamericà: un altre exèrcit marxista rebel, un altre líder mascle, una altra excusa per anar cap al sud i comprar roba de colors. No l’havíem sentit, aquesta història? No havia acabat malament?
Però en aquesta caravana zapatista hi havia alguna cosa diferent. En primer lloc, no s’acaba a San Cristóbal de las Casas, sinó que comença allà i travessa tot el Mèxic rural fins a arribar al centre mateix de Ciutat de Mèxic. La caravana, batejada com a «zapatour» per la premsa mexicana, està encapçalada pel consell dels vint-i-quatre comandants zapatistes, totalment uniformats i emmascarats (però sense armes), incloent-hi el mateix subcomandante Marcos. Com que és la primera vegada que el comandament zapatista surt de Chiapas (i hi ha vigilantes que amenacen de protagonitzar duels mortals amb Marcos al llarg del recorregut), el zapatour necessita grans mesures de seguretat. La Creu Roja va rebutjar la feina, i per això la protecció va a càrrec d’uns quants centenars d’activistes provinents d’Itàlia que s’anomenen ¡Ya Basta!, com la frase desafiadora utilitzada a la declaració de guerra zapatista. [Al final, els grups locals van ser els encarregats de garantir la seguretat]. Centenars d’estudiants, petits agricultors i activistes s’han afegit a la caravana, i milers de persones els aplaudeixen pel camí. A diferència dels primers visitants de Chiapas, aquests viatjants diuen que si són allà no és «en solidaritat» amb els zapatistes, sinó que hi són perquè són zapatistes. Alguns fins i tot asseguren que són el mateix subcomandante Marcos (fent augmentar la confusió entre els periodistes, diuen: «Tots som Marcos».).
Potser només un home que mai no es treu el passamuntanyes i que amaga el seu nom real podia encapçalar aquesta caravana de renegats, rebels, solitaris i anarquistes en aquesta caminada de dues setmanes. Són gent que ha après a allunyar-se dels líders carismàtics amb una ideologia de talla única. No són fidels a cap partit, sinó membres de grups que estan orgullosos de la seva autonomia i falta de jerarquia. I Marcos (amb el seu passamuntanyes de llana negre, els ulls brillants i la pipa) sembla un antilíder fet a mida per a aquesta colla de gent sospitosa i crítica. No tan sols es nega a mostrar la cara, rebaixant (i al mateix temps augmentant) la seva pròpia celebritat, sinó que la història de Marcos és la d’un home que ha arribat al lideratge no pas gràcies a una seguretat arrogant, sinó afrontant la incertesa política, aprenent a seguir.
Tot i que no es coneix exactament la identitat real de Marcos, la llegenda més repetida que l’envolta és aquesta: com a activista i intel·lectual marxista urbà, l’Estat el buscava i ja no estava segur a les ciutats. Va fugir a les muntanyes de Chiapas, al sud-est de Mèxic, ple de seguretat i retòrica revolucionàries, per convertir les multituds de pobres indígenes a la causa de la revolució armada proletària contra la burgesia. Va dir que els treballadors del món s’havien d’unir, i els maies se’l van quedar mirant. Van dir que no eren treballadors i que, a més a més, la terra no era una propietat sinó el cor de la seva comunitat. Havent fracassat com a missioner marxista, Marcos es va immergir en la cultura maia. Com més aprenia, menys coses sabia. D’aquest procés, en va sortir una altra mena d’exèrcit, l’EZLN, l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional, que no estava controlat per una elit de comandants guerrillers sinó per les mateixes comunitats, per mitjà de consells clandestins i assemblees obertes. «El nostre exèrcit», diu Marcos, «es va tornar escandalosament indi». Això volia dir que ell no era un comandant cridant ordres, sinó un subcomandant, un conducte de la voluntat dels consells. Les seves primeres paraules, amb el seu nou personatge, van ser: «A través de mi parla la voluntat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional». Supeditant-se encara més, Marcos diu als que el busquen que ell no és un líder, però que el seu passamuntanyes negre és un mirall que reflecteix totes les seves lluites; que un zapatista pot ser qualsevol persona de qualsevol lloc que lluita contra la injustícia, que «nosaltres som tu». Tothom sap que un cop va dir a un periodista que «Marcos és un gai de San Francisco, un negre de Sud-àfrica, un asiàtic d’Europa, un chicano de San Ysidro, un anarquista espanyol, un palestí d’Israel, un indi maia dels carrers de San Cristóbal, un jueu d’Alemanya, un gitano de Polònia, un mohawk del Quebec, un pacifista bosnià, una dona sola al metro a les deu de la nit, un pagès sense terra, un noi d’una banda de barris baixos, un treballador aturat, un estudiant descontent i, és clar, un zapatista de les muntanyes de Chiapas».
«Aquesta no-identitat», escriu Juana Ponce de León, que ha editat els escrits de Marcos, «fa que Marcos pugui ser el portaveu de les comunitats indígenes. És transparent i iconogràfic». Però la paradoxa de Marcos i dels zapatistes és que malgrat el passamuntanyes, la no-identitat i el misteri, la seva lluita consisteix en el contrari de l’anonimat: en el dret a ser vist. Quan el 1994 els zapatistes van agafar les armes i van dir «¡Ya basta!», va ser una revolta contra la seva invisibilitat. Com molts altres que la globalització havia deixat enrere, els maies de Chiapas s’havien quedat fora del mapa econòmic: «Allà baix, a les ciutats», va declarar el comandament de l’EZLN, «no existíem. Les nostres vides valien menys que les de les màquines o dels animals. Érem com pedres, com males herbes al mig del camí. Érem silenciats. No teníem rostre». Els zapatistes expliquen que agafant les armes i tapant-se la cara no s’estaven unint a una mena d’univers Borg com el de Star Trek, on persones sense identitat lluiten per una causa comuna, sinó que estaven obligant el món a deixar d’ignorar la seva difícil situació, a veure el seu rostre ignorat durant tant de temps. Els zapatistes són «la veu que s’arma per fer-se sentir. El rostre que s’amaga per fer-se veure».
Mentrestant, el mateix Marcos (que se suposa que no té identitat, el conducte, el mirall) escriu en un to tan personal i poètic, tan completament i inconfusiblement propi que no para de rebaixar i subvertir l’anonimat que li atorguen el passamuntanyes i el pseudònim. Sovint es diu que la millor arma dels zapatistes va ser Internet, però la seva veritable arma secreta van ser les paraules. A La nostra paraula és la nostra arma, vam llegir manifestos i crits de guerra que també són poemes, llegendes i tonades. Sorgeix un personatge darrere el rostre tapat, una personalitat. Marcos és un revolucionari que escriu llargues cartes meditatives a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano sobre el significat del silenci; que descriu el colonialisme com un seguit d’«acudits dolents mal explicats»; que cita Lewis Carroll, Shakespeare i Borges. Que escriu que la resistència té lloc «sempre que un home o una dona es rebel·len fins al punt d’estripar el vestit que la resignació els ha teixit i que el cinisme ha tenyit de gris». I que envia capriciosos telegrames simulats a tota la «societat civil»: «ELS GRISOS VOLEN GUANYAR STOP ES NECESSITA ARC IRIS URGENTMENT».
Sembla que Marcos és molt conscient que és un heroi romàntic irresistible. És un personatge d’Isabel Allende al revés: no pas el pobre camperol que es torna un rebel marxista, sinó un intel·lectual marxista que es converteix en un pobre camperol. Juga amb aquest personatge, hi coqueteja, dient que no pot revelar la seva identitat real per no decebre les seves fans. Potser conscient que aquest joc se li escapava de les mans, Marcos va triar la vigília del dia de Sant Valentí d’enguany per donar la mala notícia: és casat i està molt enamorat, i l’afortunada es diu Mar (no podia tenir un nom més encertat).
Aquest és un moviment que és molt conscient del poder de les paraules i dels símbols. El comandament dels vint-i-quatre zapatistes forts havia planejat en un principi fer la seva entrada triomfal a Ciutat de Mèxic muntats a cavall, com els conqueridors indígenes (van acabar conformant-se amb el remolc d’un camió carregat de fenc). Però la caravana no és només simbòlica. L’objectiu és dirigir-se al Congrés mexicà i demanar que els legisladors aprovin un projecte de llei sobre els drets dels indígenes, una llei que va sorgir del fracàs de les negociacions de pau dels zapatistes amb l’expresident Ernesto Zedillo. Vicente Fox, el seu successor acabat d’elegir, que durant la campanya va presumir que podia solucionar el problema zapatista «en quinze minuts», ha demanat reunir-se amb Marcos, però fins ara no l’hi han concedit. Marcos diu que no hi haurà entrevista fins que no s’aprovi la llei, fins que no es retirin més tropes de l’exèrcit del territori zapatista ni fins que tots els presos polítics zapatistes siguin alliberats. Marcos ja ha estat traït altres vegades i acusa Fox de fer una «simulació de pau» fins i tot abans que s’hagin reprès les negociacions.
El que és clar en aquest estira-i-arronsa és que alguna cosa ha canviat profundament en l’equilibri de poder de Mèxic. Els zapatistes són els que han de donar el tret de sortida, la qual cosa és molt significativa, perquè ja han perdut el costum de disparar trets. El que va començar com una petita insurrecció armada, els últims set anys s’ha convertit en una cosa més semblant a un moviment de masses pacífic. Ha contribuït a enderrocar el corrupte regnat de setanta-un anys del Partit Revolucionari Institucional i ha situat els drets dels indígenes al centre de l’agenda política mexicana.
És per això que Marcos s’enfada quan se’l miren com si només fos un altre paio amb una pistola: «Quina altra força guerrillera ha reunit un moviment democràtic nacional, cívic i pacífic, fins al punt que la lluita armada esdevé inútil?», pregunta. «Quina altra força guerrillera demana a les seves bases què ha de fer abans de fer-ho? Quina altra força guerrillera ha lluitat per aconseguir un espai democràtic i no ha pres el poder? Quina altra força guerrillera ha confiat més en les paraules que en les bales?».
Els zapatistes van triar l’1 de gener de 1994, el dia que va entrar en vigor l’Acord de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord, per «declarar la guerra» a l’exèrcit mexicà, organitzant una insurrecció i prenent de seguida el control de la ciutat de San Cristóbal de las Casas i de cinc ciutats de Chiapas. Van emetre un comunicat explicant que la NAFTA, que prohibia els subsidis agrícoles a les cooperatives agrícoles indígenes, seria una «execució sumària» per a quatre milions d’indígenes mexicans de Chiapas, la província més pobra del país.
Han passat gairebé cent anys des que la revolució mexicana va prometre tornar als indígenes les terres per mitjà de reformes agràries; després de totes aquestes promeses no complertes, la NAFTA va ser la gota que va fer vessar el vas. «Som el producte de cinc-cents anys de lluita…, però avui diem ¡Ya basta! Ja n’hi ha prou». Els rebels es van anomenar zapatistes, agafant el nom d’Emiliano Zapata, l’heroi caigut de la revolució de 1910 que, juntament amb un exèrcit de camperols de tota mena, va lluitar per tornar les terres que eren propietat dels grans terratinents als indígenes i als camperols.
Durant els set anys des que van entrar en escena, els zapatistes han acabat representant dues forces a la vegada: en primer lloc, els rebels que lluiten contra la misèria absoluta i la humiliació a les muntanyes de Chiapas i, a més a més, els teòrics d’un nou moviment, una altra manera de pensar el poder, la resistència i la globalització. Aquesta teoria (el zapatismo) no només transforma completament la clàssica tàctica de la guerrilla, sinó que també capgira gran part de la política d’esquerres.
Durant anys he vist com les idees zapatistes s’anaven escampant pels cercles activistes, on arribaven de segona i de tercera mà: una frase, una manera de conduir una reunió, una metàfora que t’ho fa veure tot diferent. A diferència dels revolucionaris clàssics que prediquen amb megàfons i des dels púlpits, Marcos ha difós la paraula zapatista per mitjà de missatges en clau i de llargs silencis carregats de significat. Revolucionaris que no volen el poder. Persones que s’han de tapar la cara perquè els vegin. Un món amb molts mons a l’interior.
Un moviment d’un sol no i de molts sís.
Al principi, aquestes expressions semblen simples, però no us deixeu enganyar. Saben com furgar la consciència, com aparèixer en llocs estranys, repetint-se fins que adopten la qualitat de veritat (però no pas una veritat absoluta, sinó una veritat, com dirien els zapatistes, amb moltes veritats a l’interior). Al Canadà, els alçaments indígenes sempre són simbolitzats amb un bloqueig: una barrera física per evitar que un camp de golf violi un cementiri indígena, per aturar la construcció d’un embassament hidroelèctric o per evitar la tala d’un bosc vell. L’alçament zapatista va representar una nova manera de protegir la terra i la cultura: en comptes de tancar el món a fora, els zapatistes van obrir les portes de bat a bat perquè el món entrés. Chiapas es va transformar, malgrat la seva pobresa, malgrat estar sota un setge militar constant, en un lloc de reunió global per als activistes, els intel·lectuals i els grups indígenes.
Des del primer comunicat, els zapatistes van convidar la comunitat internacional a «observar i regular les nostres batalles». L’estiu després de l’alçament, van celebrar un Congrés Democràtic Nacional a la selva; hi van assistir sis mil persones, la majoria de Mèxic. L’any 1996, van celebrar la primera Trobada per la Humanitat i contra el Neoliberalisme. Uns tres mil activistes van anar a Chiapas per trobar-se amb altres activistes de tot el món.
El mateix Marcos és una xarxa formada per un sol home: és un comunicador compulsiu, que sempre dóna la mà i estableix relacions entre diferents temes i lluites. Els seus comunicats són plens de llistes de grups que s’imagina que són aliats zapatistes: petits botiguers, jubilats i minusvàlids, així com treballadors i camperols. Escriu als presos polítics Mumia Abu-Jamal i Leonard Peltier. També manté correspondència amb alguns dels novel·listes llatinoamericans més coneguts. Escriu cartes adreçades «a la gent del món».
Quan va començar l’alçament, el Govern va intentar minimitzar l’incident presentant-lo com un problema «local», un conflicte ètnic que es controlaria fàcilment. La victòria estratègica dels zapatistes va ser canviar els termes: insistir que el que passava a Chiapas no es podia ignorar qualificant-ho de lluita «ètnica» restringida, sinó que era a la vegada concret i universal. Ho van aconseguir declarant que el seu enemic no era tan sols l’Estat mexicà, sinó també el conjunt de polítiques econòmiques conegudes com a neoliberalisme. Marcos va insistir que la pobresa i la desesperació a Chiapas eren simplement una versió més avançada d’una cosa que passava a tot el món. Va destacar el gran nombre de persones que la prosperitat estava deixant enrere, la terra i el treball dels quals feien possible aquella prosperitat. «La nova distribució del món exclou les “minories”», ha dit Marcos. «Els indígenes, els joves, les dones, els homosexuals, les lesbianes, la gent de color, els immigrants, els treballadors, els camperols; la majoria que formen els fonaments del món són presentats, per al poder, com si fossin d’usar i llençar. La distribució del món exclou les majories».
Els zapatistes van fer una insurrecció oberta a la qual tothom es podia afegir sempre que es consideressin forasters, la majoria a l’ombra. Segons càlculs conservadors, avui dia hi ha quaranta-cinc mil pàgines web relacionades amb els zapatistes, de vint-i-sis països diferents. Els comunicats de Marcos es poden trobar com a mínim en catorze idiomes. I, a més a més, hi ha la indústria artesanal zapatista: samarretes negres amb estrelles vermelles de cinc puntes; samarretes blanques amb les lletres EZLN impreses de color negre; gorres de beisbol; passamuntanyes negres de l’EZLN; nines i camions fets pels maies, i pòsters, incloent-n’hi un de la comandante Ramona, l’estimada matriarca de l’EZLN, com la Mona Lisa.
I l’efecte zapatista va molt més enllà del tradicional suport solidari. Molts dels que van assistir als primers encuentros després van tenir un paper clau en les manifestacions contra l’Organització Mundial del Comerç de Seattle i contra el Banc Mundial i l’FMI de Washington, on van arribar amb un nou gust per l’acció directa, la presa de decisions col·lectiva i l’organització descentralitzada. Quan va començar la insurrecció, l’exèrcit mexicà estava convençut que podria esclafar l’alçament zapatista de la selva com un insecte. Va enviar-hi artilleria pesada, va llançar atacs aeris i va mobilitzar milers de soldats. Però en comptes de plantar-se sobre un insecte esclafat, el govern es va trobar rodejat d’un eixam d’activistes internacionals que volava per Chiapas. En l’estudi encarregat per l’exèrcit nord-americà a la RAND Corporation, l’EZLN és estudiat com «un nou tipus de conflicte (una “guerra de xarxes”) en què els protagonistes depenen de la utilització de formes d’organització, de doctrina, d’estratègia i de tecnologia en xarxes».
El cercle al voltant dels rebels no ha protegit completament els zapatistes. El desembre de 1997, hi va haver la brutal matança d’Acteal, en què quaranta-cinc seguidors zapatistes que resaven en una església van ser assassinats, la majoria dones i nens. I la situació a Chiapas continua sent desesperada, amb milers de persones allunyades de les seves cases. Però també és veritat que, si no hagués estat per la pressió internacional, la situació hauria estat molt pitjor, amb la possibilitat d’una intervenció més àmplia de l’exèrcit nord-americà. L’estudi de la RAND Corporation assenyala que l’atenció de l’activisme global va arribar «durant el període en què els Estats Units haurien pogut estar tàcitament interessats a veure una forta ofensiva contra els rebels».
Així doncs, val la pena preguntar-se quines són aquestes idees tan poderoses que han fet que milers de persones s’hagin encarregat de difondre-les per tot el món. Tenen a veure amb el poder, i amb noves maneres d’imaginar-lo. Per exemple, fa uns quants anys, hauria estat impossible concebre la idea que els rebels poguessin viatjar a Ciutat de Mèxic per adreçar-se al Congrés. Els guerrillers amb el rostre tapat entrant en una sala del poder polític simbolitza una cosa: revolució. Però els zapatistes no estan interessats a enderrocar l’Estat o a nomenar president el seu líder. El que volen és que l’Estat tingui menys poder sobre les seves vides. I, a més a més, Marcos diu que tan bon punt s’hagi negociat la pau, es descobrirà el rostre i desapareixerà. [Quan els zapatistes finalment van adreçar-se al Congrés, Marcos es va quedar fora].
Què vol dir ser un revolucionari que no intenta fer una revolució? Aquesta és una de les principals paradoxes zapatistes. En un dels seus nombrosos comunicats, Marcos escriu que «no és necessari conquerir el món. N’hi ha prou de fer-lo nou». I afegeix: «Nosaltres. Avui». El que diferencia els zapatistes de les altres guerrilles marxistes insurrectes és que el seu objectiu no és fer-se amb el control, sinó agafar i construir espais autònoms on «la democràcia, la llibertat i la justícia» puguin prosperar.
Tot i que els zapatistes han articulat alguns objectius claus de la seva resistència (control sobre la terra, representació política directa i el dret a protegir la seva llengua i la seva cultura), insisteixen que no estan interessats en «la Revolució», sinó més aviat en «una revolució que faci possible la revolució».
Marcos creu que el que ha après a Chiapas sobre la presa de decisions no jeràrquica, sobre l’organització descentralitzada i sobre la profunda democràcia de la comunitat també ofereix respostes per al món no indígena. És una manera d’organitzar-se que no compartimenta la comunitat en treballadors, guerrers, agricultors i estudiants, sinó que intenta organitzar les comunitats en la seva totalitat, a través dels sectors i a través de les generacions, creant «moviments socials». Per als zapatistes, aquestes zones autònomes no tenen res a veure amb l’aïllament i la marginació, a l’estil dels anys seixanta. Ben al contrari: Marcos està convençut que aquests espais lliures, nascuts de la terra recuperada, de l’agricultura comunal i de la resistència a la privatització, acabaran creant contrapoders a l’Estat només existint com a alternatives.
Aquesta és l’essència del zapatisme, i explica en gran part el seu atractiu: una crida global a la revolució que et diu que no esperis la revolució, que comencis des d’on ets i que lluitis amb les teves armes. Podria ser una càmera de vídeo, paraules, idees, «esperança» (Marcos ha escrit que tot això «també són armes»). És una revolució en miniatura que diu: «Sí, ho pots fer a casa». Aquest model organitzatiu s’ha escampat per tot Amèrica Llatina i per tot el món. Es pot veure als centri sociali (centres socials), les cases ocupades anarquistes d’Itàlia; en el Moviment dels Pagesos sense Terra del Brasil, que ocupa terres de conreu abandonades i les utilitza per a l’agricultura sostenible, i en els mercats i les escoles amb l’eslògan Ocupar, Resistir, Producir. Aquestes mateixes idees sobre mobilitzar els desapareguts econòmicament són presents al moviment piquetero d’Argentina, organitzacions de treballadors aturats als quals la fam ha portat a trobar noves maneres d’aconseguir prestacions de l’Estat. En una inversió dels tradicionals piquets (no es poden tancar fàbriques que ja ho estan), els piqueteros bloquegen les carreteres d’entrada a les ciutats, sovint durant diverses setmanes seguides, i aturen el trànsit i el transport de mercaderies. Els polítics es veuen obligats a anar a trobar els piquets de les carreteres i negociar-hi, i els piqueteros regularment aconsegueixen prestacions de l’atur bàsiques per als seus membres. Els piqueteros argentins (que sovint es poden veure lluint samarretes de l’EZLN) creuen que en un país en què el 30 per cent de la població està a l’atur, els sindicats han de començar a organitzar comunitats senceres, i no només els treballadors. «La nova fàbrica és el barri», diu el líder piquetero Luis d’Elia. I l’esperit zapatista va ser expressat convincentment pels estudiants de la Universitat Autònoma Nacional de Mèxic durant la llarga ocupació militant de l’any passat del seu campus. Zapata va dir que la terra pertany als que la treballen; les seves pancartes proclamaven: «NOSALTRES DIEM QUE LA UNIVERSITAT PERTANY ALS QUE HI ESTUDIEN».
Segons Marcos, el zapatisme no és una doctrina sinó «una intuïció». I ell està intentant conscientment apel·lar a una cosa que existeix fora de l’intel·lecte, una cosa dins nostre que no és cínica i que ell va trobar dins seu a les muntanyes de Chiapas: la capacitat de sorprendre’s, la suspensió de la incredulitat, més mites i màgia. Per això, en comptes d’escriure manifestos, intenta fer-se camí per arribar a aquest lloc amb llargues meditacions, fent volar la imaginació i somniant en veu alta. Aquesta és, en certa manera, una mena de guerra de guerrilles intel·lectual: Marcos no es vol trobar amb els seus oponents amb les seves condicions i canvia de conversa.
I per això, quan vaig arribar a Mèxic per a l’11 de març, vaig veure una cosa diferent del gran moment històric que m’havia imaginat quan vaig rebre aquell correu electrònic. Quan els zapatistes van entrar a la plaça del Zócalo, davant l’assemblea legislativa, amb 200.000 persones animant-los, certament s’estava fent història, però era una mena d’història en minúscules, més humil i més petita, que la que es veu en els documentals en blanc i negre. Una història que diu: «No puc fer la història per tu. Però et puc dir que tu ets el que la pot fer».
Aquell dia els partidaris zapatistes més entusiastes semblaven les dones de mitjana edat (la població que als americans els agrada anomenar «mames del futbol»). Saludaven els revolucionaris cantant «No esteu sols!». Algunes estaven fent una pausa de les seves feines als restaurants de menjar ràpid i encara anaven amb els uniformes ratllats.
Des de lluny, la popularitat dels zapatistes (els quaranta models de samarretes, els pòsters, les banderes i les nines) pot semblar màrqueting massiu, una cultura antiga convertida en una marca chic. Però, de prop, sembla una altra cosa: folklore genuí i anacrònic. Els zapatistes han donat a conèixer el seu missatge, no pas gràcies a la publicitat i als efectes sonors, sinó gràcies a les històries i als símbols, pintats a mà a les parets i transmesos per mitjà del boca a orella. Internet, que imita aquestes xarxes orgàniques, senzillament va agafar aquest folklore i el va difondre per tot el món.
Mentre sentia Marcos que es dirigia a la multitud de Ciutat de Mèxic, em va sorprendre que no parlés com un polític en un míting o com un predicador des del púlpit, sinó que parlava com un poeta (a la lectura pública de poesia més gran del món). Aleshores vaig pensar que, de fet, Marcos no és Martin Luther King, sinó que n’és el descendent modern, nascut de la unió agredolça de la visió i la necessitat. Aquest home amb el rostre tapat que es fa anomenar Marcos és el descendent de Luther King, del Che Guevara, de Malcolm X, d’Emiliano Zapata i de tots els altres herois que van predicar des dels púlpits només perquè els matessin, deixant grups de partidaris voltant cecs i desorientats perquè havien perdut els seus líders. I en lloc seu, el món té una nova mena d’heroi, un heroi que escolta més que no parla, que predica amb missatges en clau i no amb pas certeses, un líder que no ensenya el rostre i que diu que el seu passamuntanyes és un mirall. I en els zapatistes no tenim el somni d’una revolució sinó una revolució que somia. «Aquest és el nostre somni», escriu Marcos, «la paradoxa zapatista (que et treu la son). L’únic somni que se somnia despert, desvetllat. La història que neix i s’alimenta des de baix».