La lluita pels sindicats
Gener de 2001
Mentre Marion Traub-Werner era a Toronto per visitar la seva família, va rebre una trucada important: vuit-cents treballadors de la indústria de la confecció havien abandonat els seus llocs de treball en una fàbrica de Mèxic. Va agafar el primer avió cap a Ciutat de Mèxic i al cap d’unes hores va reunir-se amb els treballadors.
Per a Traub-Werner no es tractava d’una vaga qualsevol. «Era la vaga que feia temps que esperàvem», afirma. En aquesta fàbrica, s’hi feien samarretes amb les insígnies de les universitats de Michigan, Oregon, Arizona, Indiana i Carolina del Nord. El principal client de la fàbrica és l’empresa Nike, que té contractes amb aquestes universitats i amb moltes altres per subministrar-los la roba d’esport.
Durant els últims cinc anys, Marion Traub-Werner ha estat una de les principals organitzadores del moviment estudiantil de l’Amèrica del Nord contra les sweatshops, i ha col·laborat en la fundació de la United Students Against Sweatshops (USAS), que actualment és present a 175 campus universitaris. Els estudiants s’han enfrontat amb les empreses que fabriquen roba per a les seves universitats, i la lluita que ha tingut més ressò en l’opinió pública ha estat contra el gran gegant de material esportiu Nike.
El que està en joc és la decisió sobre qui s’ha de responsabilitzar de regular i controlar les fàbriques implicades en el mercat de la roba de les universitats, que mou 2.500 milions de dòlars nord-americans.
Nike ha declarat sistemàticament que pot solucionar aquest problema sola: té un codi de conducta estricte i forma part de la Fair Labor Association,[7] creada per l’expresident nord-americà Bill Clinton. També contracta empreses de seguiment externes per assegurar-se que les set-centes fàbriques que els fabriquen els productes respectin les normes. [D’ençà de la fallida d’Enron/Andersen, l’argument que les auditories externes mantenen una relació imparcial amb les empreses que han d’inspeccionar és molt menys creïble].
Els estudiants han rebutjat aquesta via perquè consideren que no es pot pretendre que les empreses es controlin a elles mateixes. El que han fet ha estat pressionar les seves escoles i universitats perquè formin part del Workers Rights Consortium (WRC), un grup que defensa el seguiment veritablement independent i lliure del control de les empreses.
Des de fora, aquest enfrontament semblava una lluita arcana entre dos acrònims rivals: el Fair Labor Association (FLA) versus el WRC. Però a la fàbrica de roba Kuk-Dong d’Atlixco, Mèxic, la disputa ha adquirit un rostre humà. Kuk-Dong era una de les fàbriques supervisades per Nike, i els controladors contractats per Nike l’havien visitada diverses vegades.
Avui els estudiants faran pública una entrevista gravada amb vídeo a una treballadora de Kuk-Dong. Aquesta entrevista condemnatòria, diuen, demostra que el codi de conducta de Nike és violat. Al vídeo, que vaig poder veure ahir, una jove mexicana parla de sous miserables i de fam, diu que quan es trobava malament no li donaven l’autorització per marxar i, quan li pregunten quants anys té, contesta: «Quinze».
Segons el codi de conducta de Nike, l’empresa no pot contractar treballadors de la confecció menors de setze anys. Nike diu que la treballadora pot haver falsificat la documentació per aconseguir la feina. De fet, la falsificació de papers està molt estesa a Mèxic, però els treballadors que no tenen l’edat mínima sovint afirmen que les persones de les empreses locals són les que els diuen que menteixin.
En el cas de Kuk-Dong hi ha altres factors que posen en dubte els mètodes de control de Nike. Nike afirma que els treballadors que fabriquen els seus productes tenen el dret d’associar-se lliurement i, de fet, quan ahir vaig parlar amb Vada Manager, el cap de Gestió d’Afers Globals de Nike, ell va insistir: «No estem contra els sindicats».
Però els treballadors diuen que quan van decidir suprimir el «sindicat d’empresa» perquè no responia als seus interessos, cinc dels representants més visibles van ser acomiadats. (Els anomenats sindicats d’empresa, associats a la direcció, són molt comuns a Mèxic, on els sindicats independents es consideren una barrera per a la inversió estrangera).
Dimarts passat els treballadors van convocar una vaga per manifestar-se contra l’acomiadament dels seus líders: vuit-centes persones van abandonar les màquines de cosir i van ocupar la fàbrica. Josephina Hernàndez, una de les organitzadores acomiadades, va explicar: «El que demanem és la supressió del sindicat corrupte i la creació d’un sindicat independent format pels treballadors».
Els resultats van tornar a ser catastròfics. Dijous, la policia antidisturbis, amb el dirigent del sindicat d’empresa al capdavant, va entrar a la fàbrica i va començar a apallissar els treballadors per posar fi a la manifestació (quinze vaguistes van acabar a l’hospital). Els atacs van ser tan brutals que, tot i que la vaga ja s’ha acabat, uns dos-cents treballadors han decidit no tornar a treballar a la fàbrica per por de les represalies de la direcció de l’empresa. És evident que la llibertat d’associació, que segons la legislació mexicana i el codi de conducta de Nike és un dret, no és una realitat a la fabrica Kuk-Dong.
Vada Manager assegura que l’última comanda que Nike va fer a Kuk-Dong (d’uns jerseis de folre polar) es va lliurar al desembre, i que decidiran si fan més comandes basant-se en les recomanacions del seu «mediador a la fàbrica».
Però els treballadors de la fàbrica i els estudiants universitaris, que han col·laborat estretament a Mèxic, exigeixen més coses. No volen que Nike abandoni aquest proveïdor compromès per guardar les aparences, sinó que es quedi i demostri que el seu codi de conducta representa alguna cosa més que bones paraules. «Volem que Nike pressioni Kuk-Dong perquè negociï directament amb els treballadors», declara Traub-Werner. «És un enfocament a llarg termini, però creiem que pot ser més durador».
[Els treballadors de Kuk-Dong van fer una vaga de fam i al final Nike va pressionar la fàbrica perquè permetés que els treballadors en vaga tornessin a la feina. Al setembre de 2001 els treballadors van obtenir el dret a formar un sindicat independent, la qual cosa, segons el grup nord-americà pels drets humans Global Exchange, «és una victòria que establirà un precedent» i que pot contribuir a fer que l’organització dels treballadors i els sindicats independents siguin cada vegada més importants a les fàbriques de Mèxic].