Gasos lacrimògens indiscriminats
Abril de 2001
S’han acabat les manifestacions, i s’han començat a buscar caps de turc. Critiquen Maude Barlow, presidenta del Council of Canadians, perquè no va obligar a retirar-se el grup Maude’s Mob. L’activista Jaggi Singh és a la presó per la suposada possessió d’una arma que no ha posseït ni ha utilitzat mai: una catapulta teatral que va servir per llançar animals de peluix per sobre la tanca infame de la ciutat de Quebec durant la Cimera de les Amèriques del cap de setmana passat.
No és només que la policia no hagi entès la broma, sinó que tampoc no entén la nova etapa de les manifestacions polítiques, adaptada a la nostra època postmoderna. A la manifestació no hi havia cap persona, ni cap grup, que pogués dir a «la seva gent» que es retirés, perquè les desenes de milers de persones que van anar a manifestar-se contra l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques formen part d’un moviment que no té un dirigent, ni un centre ni tan sols un nom acordat. Però innegablement existeix.
El que és difícil transmetre mitjançant les notícies dels mitjans de comunicació és que no hi va haver dues manifestacions a la ciutat de Quebec (una marxa dels sindicats «pacífica» i l’altra, un disturbi anarquista «violent») sinó que n’hi va haver centenars. Una manifestació la van organitzar una mare i una filla de Montreal; una altra, uns universitaris d’Edmonton que anaven amb una furgoneta; una altra, tres amics de Toronto que només són membres d’un gimnàs, i una altra, dos cambrers d’un cafè dels voltants a l’hora de dinar.
És clar que a la ciutat de Quebec també hi havia grups ben organitzats: els sindicats anaven amb autobusos, pancartes i un itinerari fixat per a la manifestació, i els anarquistes del grup Black Bloc, amb màscares antigàs i connexions per ràdio. Però, durant uns dies, els carrers també eren plens de gent que simplement havia dit a un amic: «Anem a Quebec», i d’habitants de la ciutat de Quebec que deien: «Sortim al carrer». Aquestes persones no van unir-se a una gran manifestació, sinó que hi van participar momentàniament.
No podia ser de cap altra manera. Les institucions tradicionals que abans organitzaven els ciutadans en grups ordenats i estructurats (els sindicats, la religió o els partits polítics) estan en crisi. Però, tot i així, alguna cosa (una intuïció, un instint visceral o potser només el desig profundament humà de formar part d’alguna cosa més gran que un mateix) va empènyer desenes de milers de persones a sortir als carrers.
Tenien tots la mateixa línia de partit i una dissecció detallada de tots els ets i uts de l’ALCA? No sempre. Però no per això les manifestacions de Quebec s’han de menystenir i s’han de qualificar de turisme polític insubstancial. El missatge de George W. Bush durant la cimera va ser que els simples actes de comprar i vendre farien la funció de governar per nosaltres. «El comerç ajuda a difondre la llibertat», va dir.
Aquesta visió empobrida i passiva de la democràcia era justament el que es rebutjava als carrers de Quebec. A banda de les altres coses que volguessin aconseguir, el que és cert és que tots els manifestants buscaven un tast de la participació política directa. El resultat de la convergència d’aquests centenars de manifestacions en miniatura va ser caòtic, de vegades terrible, però sovint inspirador. Una cosa és segura: ara que per fi s’han tret el vestit d’espectadors polítics, aquestes persones no estan pas disposades a cedir les regnes a una tropa d’aspirants a dirigents.
Però sí que s’organitzaran millor, potser més gràcies a les accions de la policia que a les directrius de Maude Barlow, Jaggi Singh o, si voleu, jo mateixa. La gent va arribar com va poder a la ciutat de Quebec, profundament insegura sobre què significava formar part d’un moviment polític, però un cop allà hi va haver una cosa que ens va unir: les detencions massives, les bales de goma i, sobretot, una capa blanca i espessa de gas.
Malgrat l’estratègia del govern d’elogiar els «bons» manifestants i condemnar els «dolents», el tractament que es va donar a tothom als carrers de la ciutat de Quebec va ser barroer, covard i indiscriminat. Les forces de seguretat van utilitzar els actes d’unes quantes persones que van llançar pedres com una justificació que quedava bé davant les càmeres per fer el que volien fer des del principi: netejar la ciutat de milers de manifestants legítims perquè era el que els anava millor.
Un cop els van «provocar», van omplir barris sencers de gasos lacrimògens, una substància que per naturalesa no discrimina i no té en compte ni els perímetres, ni les estratègies dels manifestants ni la política. Els gasos tòxics van entrar a les cases i van obligar algunes famílies a respirar amb màscares al menjador de casa seva. Contrariats perquè tenien el vent de cara, els policies encara van tirar més gas. Moltes persones que feien el gest de la pau davant de la policia van rebre gasos. Persones que donaven menjar també van ser gasejades. Vaig trobar una dona de cinquanta anys d’Ottawa que em va explicar rient: «He sortit per comprar un entrepà i m’han tirat gas dues vegades». També van tirar gas a un grup de gent que feia una festa sota un pont. La gent que protestava contra les detencions dels seus amics també va ser gasejada. I també van gasejar la clínica de primers auxilis que atenia la gent que havia estat gasejada.
Els gasos lacrimògens van ser utilitzats amb la intenció de dividir els manifestants, però van tenir l’efecte contrari: els van enfurismar i radicalitzar tant que fins i tot aplaudien entusiasmats els anarquistes del Black Bloc que gosaven llançar els pots buits a la policia. El gas potser és prou lleuger i atomitzat per circular per l’aire, però tinc la sospita que els pròxims mesos demostraran que també té propietats vinculants molt potents.
[Més endavant, la Ligue des Droits (Lliga dels Drets Humans) del Quebec va publicar un informe sobre la violència policial durant la cimera. L’informe documentava diversos incidents dels quals no s’havia informat, com, per exemple, que la policia va utilitzar un visor guiat amb làser per disparar una bala de plàstic als genitals d’un manifestant. La policia va atordir un home que ja estava estirat a terra amb una defensa elèctrica, i també va fer caure amb canons d’aigua una noia disfressada d’Estàtua de la Llibertat que anava amb xanques i que s’acostava a la tanca. El mateix informe donava detalls de maltractaments esgarrifosos als detinguts. Alguns manifestants van passar vuit hores emmanillats als autobusos de la policia en zones amb molt gas abans de ser traslladats a la presó. Un cop a la presó, a molts els van obligar a despullar-se per escorcollar-los i, després, els van ruixar (per «treure’ls» el gas). I, tot i que les autoritats van buidar la presó abans de les manifestacions (la qual cosa va costar cinc milions de dòlars), molts detinguts van haver de compartir una cel·la per a un sol presoner amb tres o quatre persones més].