El front més vulnerable d’Amèrica
Octubre de 2001
Poques hores després dels atemptats terroristes contra el World Trade Center i el Pentàgon, el diputat republicà del Congrés Curt Weldon va sortir per la CNN i va declarar que no volia ni sentir a parlar de destinar recursos a les escoles i als hospitals. A partir d’aquell moment, tot estava relacionat amb espies, bombes i altres assumptes virils. «La primera prioritat del govern dels Estats Units no és l’educació ni l’assistència mèdica, sinó la defensa i la protecció dels ciutadans dels Estats Units», va manifestar, i tot seguit va afegir: «Sóc professor i estic casat amb una infermera, però avui això no té importància».
Ara resulta, però, que aquests serveis socials superficials tenen un gran paper. El que està fent més vulnerable els Estats Units a les xarxes terroristes no és un arsenal d’armaments debilitat, sinó el seu sector públic privat de recursos, devaluat, en ruïnes. El nou camp de batalla no és tan sols el Pentàgon, sinó també les oficines de correus; no és tan sols el servei d’intel·ligència militar, sinó també la formació dels metges i les infermeres; no és només un atractiu escut de defensa antimíssils, sinó l’avorrida Administració de Menjar i Medicaments de sempre.
S’ha posat de moda comentar irònicament que els terroristes utilitzen les noves tecnologies com a armes contra Occident: els avions, el correu electrònic o els telèfons mòbils.
Però, a mesura que augmenten els temors pel bioterrorisme, sembla que les millors armes dels terroristes són les esquerdes i les mancances de la infraestructura pública dels Estats Units.
Això és així perquè no hi va haver temps per preparar-se contra els atemptats? És clar que no. Des de la guerra del golf Pèrsic, els Estats Units han admès obertament l’amenaça d’atacs biològics i, després dels bombardejos de 1998 contra l’ambaixada d’Àfrica de l’Est, Bill Clinton va tornar a fer una crida per protegir la nació del bioterrorisme. Però, sorprenentment, no s’ha fet gairebé res.
La raó és senzilla: preparar-se per a una guerra biològica hauria volgut dir declarar un alto el foc en la guerra més antiga i menys dramàtica de l’Amèrica del Nord, la guerra contra el sector públic. Però això no es va fer. Tot seguit exposo uns quants exemples des de la primera línia.
La meitat dels estats dels Estats Units no tenen experts estatals especialitzats en bioterrorisme. Els centres pel Control i la Prevenció de Malalties s’estan enfonsant sota la pressió de la por per l’àntrax, ja que els seus laboratoris, amb poca dotació econòmica, són incapaços de satisfer tota la demanda de proves. No hi ha gaires investigacions sobre com es poden medicar els infants infectats per l’àntrax, ja que Cipro (l’antibiòtic més utilitzat) no està recomanat per a l’ús infantil.
Molts metges de la sanitat pública dels Estats Units no han estat formats per identificar els símptomes de l’àntrax, del botulisme o de la pesta. Fa poc, un panel del Senat dels Estats Units apuntava que els hospitals i els centres mèdics no disposen d’eines de diagnòstic bàsiques i que és difícil compartir la informació, ja que alguns centres no tenen accés al correu electrònic. Els caps de setmana, molts centres són tancats i no hi ha personal d’urgències.
Si el tractament ja és un desastre, els programes d’inoculació estatals encara es troben en condicions pitjors. L’únic laboratori dels Estats Units amb llicència per produir la vacuna contra l’àntrax ha deixat el país totalment desemparat davant la crisi actual. Per què? És un desastre típic de la privatització. L’Estat era el que tenia i gestionava el laboratori de Lansing, Michigan, però l’any 1998 va ser venut a Bio-Port, el qual va prometre un funcionament molt més eficaç. El nou laboratori no ha superat algunes inspeccions de l’FDA (Food and Drug Administration) i, fins ara, ha estat incapaç de proveir una sola dosi de la vacuna a l’exèrcit dels Estats Units i, encara menys, a la població civil.
Pel que fa a la verola, no hi ha, ni molt menys, les vacunes necessàries per a tota la població, i per això l’Institut Nacional dels Estats Units de Malalties Infeccioses ha d’experimentar diluint les vacunes existents en una proporció d’1 a 5 o fins i tot d’1 a 10.
Documents interns mostren que l’Agència de Protecció Mediambiental del Estats Units (EPA) va uns quants anys endarrerida pel que fa a la protecció dels abastaments d’aigua contra atacs bioterroristes. Segons una auditoria feta pública el 4 d’octubre, l’EPA havia d’identificar tots els punts vulnerables dels abastaments de l’aigua municipal abans de final de 1999, però encara no ha completat ni tan sols aquesta primera fase.
L’FDA ha estat incapaç d’introduir mesures que puguin protegir més eficaçment la provisió d’aliments de l’«agroterrorisme» (bacteris mortals introduïts a les provisions d’aliments). Com que l’agricultura està cada vegada més centralitzada i globalitzada, aquest sector és molt vulnerable a la propagació de les malalties. Però l’FDA, que només va inspeccionar l’1 per cent dels aliments exportats l’any passat sota la seva competència, declara que «necessita urgentment més inspectors».
Tom Hammonds, president de Food Marketing Institute, un grup industrial que representa els venedors d’aliments, declara: «Si hi hagués una crisi (real o una falsa alarma), les deficiències del sistema actual quedarien completament al descobert».
Després de l’11 de Setembre, George W. Bush va crear l’oficina de «seguretat de la pàtria», destinada a evocar una nació fortificada i preparada per a qualsevol atac. Tanmateix, resulta que en realitat «la seguretat de la pàtria» consisteix a afanyar-se a reagrupar la infraestructura pública bàsica i a ressuscitar els estàndards de salut i seguretat, que estan absolutament debilitats. Les tropes de primera línia de la nova guerra de l’Amèrica del Nord estan en combat: són les mateixes burocràcies que han estat reduïdes, privatitzades i vilipendiades durant dues dècades, no tan sols als Estats Units sinó a gairebé tots els països del món.
«La sanitat pública és una qüestió que afecta la seguretat nacional», va comentar fa poc el secretari de la Sanitat Tommy Thompson. I tant! Fa anys que alguns crítics sostenen que la retallada de despeses, la desregularització i la privatització comporten costos humans: accidents de tren a Anglaterra, brots d’E. Coli a Walkerton, intoxicacions alimentàries, morts als carrers i serveis sanitaris sota mínims. Tanmateix, fins a l’11 de Setembre, la «seguretat» encara estava restringida a la maquinària de la guerra i a la policia. Era una fortalesa construïda sobre uns fonaments que s’estaven ensorrant.
Si hi ha una cosa que hem de tenir clara és que la seguretat real no pot ser acordonada. Està lligada al nostre teixit social més bàsic, des de les oficines de correus fins a les sales d’urgències, des del metro fins als dipòsits d’aigua, des de les escoles fins a les inspeccions alimentàries. Les infraestructures (això tan avorrit que ens uneix els uns als altres) no estan pas deslligades de l’afer seriós de lluitar contra el terrorisme, sinó que són el fonament de la nostra seguretat futura.