Detenció preventiva
Juny de 2000
«Aquest és David Solnit. És Ell».
Així em van presentar divendres passat el mític activista de San Francisco. Tots dos érem a la Universitat de Windsor per parlar en un seminari sobre l’Organització d’Estats Americans. És clar que jo ja el coneixia. Va ser un dels organitzadors de la paralització de la reunió de l’OMC a Seattle. I feia anys que el sentia anomenar, perquè els activistes més joves en parlen amb veneració després d’assistir a un dels seus tallers d’Art i Revolució.
En surten plens de noves idees per a les manifestacions, que no haurien de ser marxes quasi militars que s’acaben brandant pancartes a l’exterior dels edificis governamentals tancats amb pany i clau, sinó «festivals de resistència», plens de titelles gegants i d’espontaneïtat teatral. Les manifestacions no haurien de tenir només objectius simbòlics, sinó que haurien de servir per «recuperar» l’espai públic per organitzar una festa, per fer-hi un jardí o per aturar una reunió que els manifestants consideren destructiva. Aquesta és la teoria de «demostrar en lloc d’explicar» i que sosté que no pots canviar la mentalitat de la gent només cridant contra el que no et sembla bé, sinó que l’has de canviar creant organitzacions i muntant esdeveniments que siguin un viu exemple del que defenses.
Com que jo no domino aquesta teoria, el discurs que vaig fer als estudiants va ser una conferència seriosa, en què vaig explicar que les manifestacions contra l’ampliació a tot Amèrica de l’acord de lliure comerç formen part d’un moviment anticorporatiu més ampli (contra el control creixent per part de les empreses de l’educació, de l’aigua, de la recerca científica, etc).
Quan va ser el torn de David Solnit, ens va demanar que ens aixequéssim, que ens giréssim cap a la persona que teníem al costat i que li preguntéssim per què era allà. Com a filla de pares hippies i supervivent dels campaments d’estiu alternatius, aquests rituals d’intimitat instantània sempre m’han fet venir ganes de sortir corrents cap a la meva habitació i tancar la porta. Evidentment, David Solnit em va haver de triar a mi de companya, i no va quedar content que li digués: «He vingut a fer una xerrada». Aleshores, li vaig explicar més coses: que escriure sobre el compromís dels joves activistes pels drets humans i pel medi ambient em dóna esperança pel futur, i que és un antídot molt necessari per protegir-me de l’ambient de cinisme en què els periodistes estan tan immersos.
Fins que no va ser l’hora de compartir els descobriments amb la resta d’assistents, no em vaig adonar que aquell joc no servia només per conèixer els altres, sinó que també era una manera molt efectiva de torturar els agents infiltrats de la policia. «Sí, bé, el meu company es diu Dave i és aquí per lluitar contra l’opressió», va dir un noi que duia una jaqueta de niló i un pentinat de moda.
Encara no vint-i-quatre hores més tard, David Solnit era en una cel·la de la presó de Windsor, on va estar tancat quatre dies.
L’endemà del seminari (que era el dia abans de la gran manifestació contra l’OEA), Solnit va dirigir un petit taller de fabricació de titelles a la universitat. Després del seminari, a un sol carrer del campus, la policia el va aturar. Li van dir que havia estat condemnat per delictes als Estats Units i que, per tant, era considerat un criminal al Canadà. Per què? Perquè fa quinze anys el van detenir en una manifestació contra la participació militar dels Estats Units a Amèrica Central; havia escrit a la paret d’un edifici governamental (amb pintura plàstica) els noms de sandinistes executats. Ahir, quan els manifestants ja havien tornat a casa, una investigació de l’Immigration Review Board va considerar que la detenció de Solnit era totalment infundada, i el van deixar en llibertat.
David Solnit predica la revolució a través del cartó pedra, la qual cosa fa que sigui temptador qualificar les accions de la policia d’absolutament paranoiques. De fet, però, les autoritats no estan tan equivocades de veure’l com una amenaça, encara que no sigui contra la seguretat ni la propietat de ningú. El seu missatge és coherentment no violent, però també és molt poderós.
Solnit no parla gaire de com els acords de lliure comerç converteixen la cultura, l’aigua, les llavors i fins i tots els gens en articles comercialitzables. El que fa en els seus tallers és ensenyar als joves activistes com desmercantilitzar les seves relacions (un missatge original per a una generació que ha crescut amb els anuncis als lavabos de l’escola i a qui les empreses de refrescos han venut una rebel·lió enllaunada).
Tot i que Solnit va estar tancat fins que es van acabar les reunions de l’OEA, les seves idees van ser presents per tot Windsor: l’art no era una cosa feta pels experts i comprada pels consumidors, sinó que era pertot arreu. Els activistes fins i tot van crear un sistema de transport gratuït: un exèrcit de «bicicletes blaves» (unes bicicletes velles, reparades i pintades que els manifestants podien utilitzar quan volien).
El teòric de la comunicació Neil Postman ha escrit que ensenyar és una «activitat subversiva». Quan ensenyar posa els joves en contacte amb poders d’autosuficiència i de creati vitat que desconeixien, és un acte subversiu, però no pas delictiu.
David Solnit va ser objecte d’una operació policial transfronterera molt ben planejada. El van identificar com una amenaça política abans d’arribar a aquest país. Van investigar els seus antecedents, el van seguir i el van detenir amb unes acusacions falses. Tots els canadencs hauríem d’estar avergonyits de les accions de la nostra policia. Però encara ho haurien d’estar més els buròcrates del comerç de Windsor. Sembla que encara hi ha un aspecte de la vida humana que no cobreix el lliure comerç: el lliure comerç de les idees que donen el poder a la gent.