Praga
Setembre de 2000
Sembla que el que més irrita els delegats de la reunió d’aquesta setmana del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional de Praga és que encara hagin de discutir els beneficis bàsics de la globalització del mercat lliure. Se suposava que aquesta discussió s’havia acabat el 1989, quan va caure el mur de Berlín i la història es va acabar. Però el problema és que nosaltres som aquí (gent gran, gent jove, milers de persones) per atacar literalment les barricades de la seva cimera tan important.
Quan els delegats observen per sobre la fortalesa mal protegida la multitud amb pancartes que diuen «El capitalisme mata», fan cara d’estar absolutament desconcertats. Deuen pensar: Que no els ha arribat el memoràndum, a aquesta gent estranya? Que no entenen que ja vam decidir tots que el capitalisme de lliure mercat era l’últim sistema, el millor? És clar que no és perfecte, i totes les persones que assisteixen a la reunió estan molt preocupades per la gent pobra i pels desastres mediambientals, però no hi ha cap més opció, oi que no?
Durant molt de temps, va semblar que només hi havia dos models polítics: el capitalisme occidental i el comunisme soviètic. Quan la URSS es va esfondrar, només va quedar una alternativa, o almenys ho semblava. Les institucions com el Banc Mundial i l’FMI es van dedicar a «ajustar» les economies de l’Europa de l’Est i de l’Àsia per ajudar-les a tirar endavant el programa: privatitzant els serveis, relaxant la regulació d’empreses estrangeres i construint enormes indústries d’exportació.
Per això és tan significatiu que l’atac frontal d’ahir contra la ideologia que regeix el Banc Mundial i l’FMI tingués lloc aquí, a la República Txeca, que és un país que ha viscut les dues ortodòxies econòmiques, on els bustos de Lenin han estat substituïts pels logos de la Pepsi i els arcs del McDonald’s.
Molts joves txecs que he conegut aquesta setmana diuen que la seva experiència directa amb el comunisme i el capitalisme els ha ensenyat que tots dos sistemes tenen una cosa en comú: tots dos centralitzen el poder a les mans de molt poques persones i tracten les persones d’una forma inhumana. El comunisme els considerava només productors potencials, mentre que el capitalisme els considera només consumidors potencials. Si el comunisme els impedia de gastar el seu capital preciós, el capitalisme els ha empatxat i ha fet que Praga es converteixi en un parc temàtic de la Revolució de Vellut.
L’experiència de créixer desil·lusionats pels dos sistemes explica per què molts activistes que hi ha darrere els esdeveniments d’aquesta setmana es consideren anarquistes i per què senten un lligam intuïtiu amb els camperols o els pobres urbans dels països en vies de desenvolupament, que s’enfronten a grans institucions i burocràcies sense rostre com l’FMI i el Banc Mundial.
El que uneix aquestes persones no és la crítica contra qui reté el poder (l’estat versus les multinacionals), sinó contra la manera com es distribueix el poder i la convicció que la presa de decisions sempre és més responsable quan és més a prop de les persones que han de viure amb aquestes decisions. Rebutgen la cultura del «confieu en nosaltres», sigui qui sigui l’expert del moment. Durant la Revolució Violeta, els pares de molts joves activistes de Praga van lluitar per aconseguir canviar les persones que eren al poder al seu país. Els seus fills, que s’adonen que els que tenen el poder encara no són els txecs, formen part d’un moviment global que qüestiona els mecanismes de centralització del poder.
En una conferència sobre la globalització uns quants dies abans de la reunió de Praga, la física índia Vandana Shiva va explicar el rebuig massiu dels projectes del Banc Mundial no tant com el resultat de les disputes sobre un embassament o sobre un programa social en concret, sinó com el resultat de la lluita per la democràcia local i l’autogovern. «La història del Banc Mundial», va explicar, ha consistit a «prendre el poder de les comunitats, entregar-lo a un govern central i després donar-lo a les empreses per mitjà de la privatització».
Els joves anarquistes que hi havia entre el públic van fer que sí amb el cap. Parlava el mateix idioma que ells.