L’apartheid econòmic a Sud-àfrica
Novembre de 2001
Dissabte a la nit vaig anar a una festa en honor a Nelson Mandela destinada a recaptar fons per a la seva fundació per a la infància. Va ser un acte agradable i només a algú molt mal educat se li podia acudir dir que a la festa hi havia molts directius de les empreses bancàries i mineres que durant dècades s’havien negat a retirar les seves inversions de Sud-àfrica quan hi havia l’apartheid.
Igualment, només algú no gaire oportú hauria dit que mentre el nostre govern nomenava Mandela ciutadà honorífic del Canadà, també intentava tirar endavant una proposició de llei antiterrorista que, si hagués estat en vigor en aquell moment, hauria perjudicat el moviment antiapartheid en diversos fronts.
El moviment antiapartheid canadenc va recaptar fons per al Congrés Nacional Africà, que hauria entrat fàcilment en la poc acurada definició d’organització terrorista que dóna la proposició C-36. A més a més, els activistes antiapartheid van causar intencionadament «problemes greus» a les empreses que invertien a Sud-àfrica, i algunes al final es van veure obligades a retirar-se del país. Aquestes obstaculitzacions també haurien estat il·legals segons la proposició C-36.
Només algú sense cap sentit de l’oportunisme hauria murmurat, enmig de tota aquella autosatisfacció, que molts sud-africans insisteixen que l’apartheid encara existeix i requereix un nou moviment de resistència. Però fa dues setmanes vaig conèixer Trevor Ngwane, un exregidor municipal del Congrés Nacional Africà (CNA) que assegura: «L’apartheid basat en la raça ha estat substituït per l’apartheid basat en la classe».
Confrontats amb un país on hi ha vuit milions de persones sense sostre i gairebé cinc milions de seropositius, alguns intenten justificar les profundes desigualtats dient que són el trist però inevitable llegat de l’apartheid racial. Però Ngwane sosté que són el resultat directe d’un programa concret de «reestructuració» econòmica adoptat pel govern actual i dissenyat pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.
Quan Mandela va sortir de la presó, la seva visió va ser la d’una Sud-àfrica que oferia llibertat econòmica i democràtica. Les necessitats bàsiques d’habitatge, aigua i electricitat havien de ser cobertes mitjançant grans projectes d’obres públiques. Però, segons afirma el catedràtic sud-africà Patrick Bond en el seu últim llibre Contra l’apartheid global, quan el CNA va arribar al poder es va pressionar moltíssim el partit perquè demostrés que podia governar amb «polítiques macroeconòmiques responsables». Es va veure molt clar que si Mandela intentava dur a terme una redistribució real de la riquesa, els mercats internacionals castigarien Sud-àfrica. Comprensiblement, molts membres del partit van témer que la fusió econòmica s’utilitzaria com una acusació, no tan sols contra el CNA, sinó també contra el govern negre.
[Aquestes pors s’han confirmat recentment. El juliol de 2002, el CNA estava a punt d’aprovar una nova llei per diversificar l’accés a l’enorme riquesa mineral de Sud-àfrica, concentrada en mans d’unes quantes multinacionals mineres que són propietat de persones blanques. Els grans inversors miners van declarar que estaven contra el projecte i van amenaçar de retirar-se del país. Jonathan Oppenheimer, cap de relacions públiques del gegant dels diamants De Beers, va dir que la llei faria que «es deixés d’invertir a Sud-àfrica»].
Per tant, en lloc de la seva política de «creixement a través de la redistribució», el CNA, sobretot sota el govern del president Thabo Mbeki, va adoptar el programa plantilla per copiar el lliure comerç: intentar fer «créixer» l’economia satisfent els inversors estrangers mitjançant privatitzacions massives, acomiadaments i retallades salarials en el sector públic, reduccions fiscals per a les empreses, etc.
Els resultats han estat devastadors. D’ençà de 1993, s’han perdut mig milió de llocs de treball. Els sous del 40 per cent de la població més pobra han disminuït un 21 per cent. Les zones pobres han vist com les despeses d’aigua augmentaven un 55 per cent i les d’electricitat, un 400 per cent. Molts no han tingut altre remei que beure aigua contaminada, la qual cosa va provocar un brot de còlera que va afectar cent mil persones. A Soweto, cada mes tallen la llum a vint mil cases. I la inversió? Encara l’estan esperant.
Aquests són els antecedents que han convertit el Banc Mundial i l’FMI en pàries internacionals, i que han fet que el cap de setmana passat milers de persones sortissin als carrers d’Ottawa i que hi hagués una «manifestació de solidaritat» a Johannesburg. Fa poc, The Washington Post va publicar la història colpidora d’una resident de Soweto, Agnes Mohapi. El periodista observava: «Tot i que l’apartheid era horrible, Agnes mai no es va trobar en aquesta situació: sense feina, amb un augment brutal de les factures domèstiques i amb els serveis tallats perquè no pot pagar. “És culpa de la privatització”, va manifestar».
Davant d’aquest sistema d’«apartheid econòmic», l’aparició d’un nou moviment de resistència és inevitable. A l’agost hi va haver una vaga general de tres dies contra la privatització. (Els treballadors portaven pancartes on es podia llegir: «CNA, estem amb tu, però no amb les privatitzacions»). A Soweto, els treballadors sense feina restableixen el subministrament d’aigua als seus veïns i el Comitè de Crisi de l’Electricitat de Soweto ha tornat a connectar il·legalment l’electricitat de milers de cases. Per què no els deté la policia? «Perquè», com diu Ngwane, «quan als policies els tallen l’electricitat, també els la tornem a connectar».
Sembla que els directius de les empreses, que tenien tantes ganes de fotografiar-se al costat de Nelson Mandela el cap de setmana passat, tenen una segona oportunitat de lluitar contra l’apartheid (aquesta vegada mentre encara dura). Ho poden fer, no tan sols mitjançant la caritat, sinó qüestionant la lògica econòmica que està deixant tantes persones a l’estacada a tot el món. Amb qui estaran aquesta vegada?