Infiltració
Abril de 2001
«On ets?», vaig cridar pel telèfon mòbil.
Hi va haver un silenci i després: «En una zona verda, St. Jean i St. Claire».
En l’argot de les manifestacions una zona verda és una àrea on no hi ha gasos lacrimògens ni enfrontaments amb la policia. No hi ha tanques per assaltar, només marxes autoritzades. Les zones verdes són segures; en principi hi pots anar amb les criatures. «Molt bé», vaig dir. «Quedem d’aquí a quinze minuts».
A penes m’havia posat l’abric vaig rebre una altra trucada: «Han detingut el Jaggi. Bé, no exactament. Més aviat l’han segrestat». El primer que vaig pensar va ser que era culpa meva. Havia preguntat a Jaggi Singh on era pel mòbil i devien haver interceptat la trucada: així és com l’havien trobat. Si us sona a paranoia, benvinguts a la Ciutat de la Cimera.
Quan encara no ha passat una hora, al centre cívic del Comitè Populaire St-Jean Baptiste, un grup de sis testimonis amb els ulls irritats em llegeixen les seves versions escrites a mà de com han agafat davant els seus nassos l’organitzador més visible de la manifestació d’acció directa d’ahir contra l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques. Tots diuen que Singh anava parlant amb els amics i els aconsellava que s’allunyessin de la tanca de seguretat trencada. També diuen tots que intentava treure importància a la presència amenaçadora de la policia.
«Deia que hi havia massa tensió», em diu Mike Staudenmaier, un activista nord-americà que estava parlant amb Singh quan tres homes corpulents el van agafar per darrere i el van rodejar.
«Anaven vestits com si fossin activistes», explica Helen Nazon, una noia de vint-i-tres anys de la ciutat de Quebec, «amb jerseis amb caputxa, un mocador a la cara, camises de franel·la, una mica ronyosos. Han fet caure el Jaggi i li han donat puntades de peu. Ha estat molt violent».
«Després se l’han emportat», diu Michèle Luellen. Tots els testimonis m’expliquen que quan els amics de Singh s’hi van acostar per intentar rescatar-lo, els homes vestits d’activistes van treure unes porres llargues, van començar a apallissar la gent i es van identificar cridant: «Policia!». Després el van ficar en una camioneta de color beix i van marxar. Alguns joves activistes tenen ferides obertes per culpa dels cops.
Tres hores després de la detenció de Singh, encara no se sabia on el tenien.
Se suposa que al Canadà no pot passar que agafin activistes al carrer i els fiquin en vehicles sense cap mena de distintiu. Però no és la primera vegada que li passa això a Jaggi Singh en la seva curta trajectòria d’activista antiglobalització. A les manifestacions de 1997 contra la cimera de la Cooperació Econòmica d’Àsia-Pacífic ja li havia passat una cosa semblant. El dia abans de les manifestacions, mentre Singh anava caminant tot sol pel campus de la Universitat de la Colúmbia Britànica, dos policies vestits de paisà el van agafar, el van tirar a terra i el van ficar en un cotxe sense cap distintiu.
Més tard es va assabentar que l’acusaven d’agressió. Pel que sembla, unes quantes setmanes abans Singh havia parlat tan fort per un megàfon que havia fet mal al timpà a un policia que hi havia a prop. Després, és clar, van retirar l’acusació, però l’objectiu de la detenció era clarament tenir-lo entre reixes durant la manifestació, de la mateixa manera que també el deuran tenir detingut durant la manifestació d’avui. També va patir una altra detenció molt semblant a l’octubre, durant la cimera dels ministres d’economia del Grup dels 20, celebrada a Montreal. Cap de les vegades que ha estat detingut d’aquesta manera tan estranya Jaggi Singh no ha estat declarat culpable de vandalisme ni d’organitzar accions violentes. De fet, tots els que l’han vist actuar saben que el seu pitjor delicte és fer bons discursos.
Per això jo parlava per telèfon amb ell uns minuts abans que el detinguessin: l’intentava convèncer que vingués al seminari de la Cimera de la Gent, de la qual jo era una dels responsables, per explicar davant de mil cinc-centes persones què estava passant als carrers. Havia acceptat, però després va veure que era massa difícil travessar la ciutat.
No em puc estar de pensar que el fet que aquest jove hagi estat tractat com un terrorista, repetidament i sense proves, pot tenir alguna cosa a veure amb la seva pell morena i amb el fet que es diu Singh de cognom. No és estrany que els seus amics diguin que a aquest home, que se suposa que és una amenaça per a l’Estat, no li agrada anar sol pel carrer de nit.
Després de recollir totes les declaracions dels testimonis, la gent comença a marxar del centre cívic per assistir a una reunió de preparació prevista per a la nit. Se sent un rebombori a la porta d’entrada i, en un tres i no res, les sales s’omplen de gent amb la cara vermella i els ulls plens de llàgrimes, buscant aigua corrent desesperats.
Els gasos lacrimògens han arribat al carrer del centre cívic i han entrat als passadissos. «Això ja no és una zona verda! Ja vénen els polis!», criden en francès. Un altre motiu per anar a l’hotel i posar-me a treballar amb el portàtil.
Denis Belanger, que ha tingut l’amabilitat de deixar-me utilitzar l’atrotinat PC del centre cívic per escriure aquest article, m’avisa que s’encén el llum dels missatges del telèfon. Resulta que la policia ha tancat tota la zona: ningú no en pot sortir.
«Potser passaré la nit aquí», diu Belanger. Jo potser també.