El càlcul brutal del sofriment
Octubre de 2001
Aquesta conferència va ser presentada al Congrés Mediemötet 2001 d’Estocolm, Suècia. La Trobada dels mitjans de comunicació va ser una reunió de periodistes durant tres dies per celebrar el Centenari de la Federació Sueca de Periodisme.
És un veritable privilegi poder adreçar-me a tants periodistes destacats de Suècia en aquest moment tan important per a la nostra professió. Quan em van convidar a aquest congrés ara fa sis mesos, em van demanar que parlés sobre la globalització i la concentració corporativa dels mitjans de comunicació, així com de les qüestions que són al centre dels moviments de protesta globals: les desigualtats creixents i els dobles estàndards internacionals. Encara tinc intenció de parlar d’aquests temes, però també faré referència a la manera com estan relacionats amb els esdeveniments que sé que tots tenim presents avui: els atemptats del mes passat contra els Estats Units i la campanya de bombardejos que els Estats Units estan duent a terme contra l’Afganistan.
Per fer-ho, deixeu-me que comenci amb una anècdota. Quan tenia vint-i-tres anys, vaig tenir la primera feina en els mitjans de comunicació fent de redactora en un diari. El diari tancava a les onze de la nit, però sempre es quedaven dues persones fins a la una de la matinada per si hi havia alguna noticia prou significativa per la qual valgués la pena canviar la portada. La primera nit que em va tocar quedar-me fins tard, van morir tres persones en un estat del sud dels Estats Units a causa d’un tornado, i el redactor més veterà que estava de guàrdia va decidir canviar la portada. La meva segona nit, en llegir un teletip que deia que 114 persones havien estat assassinades a l’Afganistan, de seguida vaig fer senyals al redactor perquè parés. Recordeu que era jove, i estava convençuda que si tres persones justificaven que es canviés la portada, 114 persones es considerarien una notícia importantíssima. No oblidaré mai el que em va dir el redactor: «No pateixis», va fer, «aquesta gent no paren de matar-se entre ells».
Després de l’11 de Setembre, he tornat a pensar en aquest incident, en la manera com nosaltres, des dels mitjans de comunicació, participem en un procés que confirma i reconfirma la idea que la mort i l’assassinat són tràgics, extraordinaris i intolerables en alguns llocs, i banals, normals, inevitables i fins i tot esperats en d’altres.
Perquè, francament, encara conservo alguna cosa d’aquella jove ingènua de vint-i-tres anys. I encara crec que aquesta idea que la sang d’alguns és valuosa, mentre que la d’altres és barata no és tan sols moralment equivocada, sinó que ens ha ajudat a arribar a aquest sagnant moment de la nostra història.
Aquest càlcul fred, brutal, gairebé inconscient, va calant en la nostra psique global compartida, ens fa tòrcer i ens espatlla. Alimenta la temeritat d’aquells que saben que són invisibles, que no són entre els que compten. Els que treballem en els mitjans de comunicació, som observadors neutrals d’aquests càlculs mortals?
No. Malauradament, nosaltres som els que fem una gran part d’aquests recomptes. Som nosaltres els que tenim el poder de decidir quines vides són presentades en Technicolor i quines en tons grisos. Som nosaltres els que decidim quan exclamar que hi ha hagut una «tragèdia» i quan encongir-nos d’espatlles i dir que és «normal»; quan lloar els herois i quan deixar que les fredes estadístiques expliquin la notícia; a qui li toca ser una víctima anònima (com els africans morts en els bombardejos contra l’ambaixada dels Estats Units del 1998) i qui té la sort de tenir una història, una família, una vida (com els bombers de Nova York).
L’11 de Setembre, mirant per televisió les repeticions dels edificis de Nova York i de Washington explotant una vegada i una altra, no em podia estar de pensar en totes les vegades que la cobertura periodística ens ha protegit d’altres horrors similars que han passat en altres llocs. Durant la Guerra del Golf, per exemple, no vam veure edificis reals explotant ni persones fugint, sinó que vam veure un estèril camp de batalla de l’Invasor de l’Espai, objectius concrets des de la perspectiva de les bombes (que desapareixien a l’instant). Qui hi havia en aquells polígons abstractes? No ho vam saber mai.
Els americans encara no tenen una cobertura regular a la CNN dels bombardejos actuals contra l’Iraq, ni tampoc tenen el privilegi de ser informats de les notícies d’interès humanitari sobre els efectes devastadors que les sancions econòmiques tenen sobre els nens d’aquest país. Després del bombardeig d’una fàbrica farmacèutica del Sudan el 1998 (que van confondre per una fàbrica d’armes químiques), no hi va haver gaires notícies que fessin el seguiment de les conseqüències que la falta de fabricació de medecines ha tingut per a la prevenció de malalties a la zona.
I, quan l’OTAN va bombardejar objectius civils a Kosovo (incloent-hi mercats, hospitals, combois de refugiats i trens de passatgers), l’NBC no va fer entrevistes a peu de carrer als supervivents sobre l’horror que sentien per la destrucció indiscriminada.
El que s’ha acabat anomenant «cobertura de guerra de videojoc» és tan sols un reflex de la idea que ha guiat la política exterior nord-americana des de la Guerra del Golf: és possible intervenir en els conflictes de tot el món (a l’Iraq, a Kosovo, a l’Afganistan) amb el mínim de víctimes dels Estats Units. El Govern dels Estats Units ha arribat a creure en un oxímoron insuperable: una guerra segura.
I és aquesta lògica, reflectida repetidament en les nostres cobertures parcials dels conflictes globals, la que està ajudant a alimentar una ràbia cega en molts llocs del món, una ràbia per la persistent asimetria del sofriment. Aquest és el context en què els recargolats buscadors de venjança apareixen, no tant amb un conjunt de reivindicacions concretes, sinó més aviat amb una necessitat visceral que els ciutadans nord-americans comparteixin el seu dolor.
Als que treballem als mitjans de comunicació ens és fàcil dir-nos que no tenim cap més remei que participar en aquest càlcul brutal. És clar que ens afecta més la pèrdua d’algunes persones que la d’altres. Al món es vessa massa sang per plorar totes les morts, fins i tot les matances massives. Per això fem distincions arbitràries per poder sobreviure: ens preocupen més els nens que els adults, i les persones que s’assemblen a nosaltres més que les que no s’hi assemblen.
Això potser és natural, si és que es pot utilitzar aquesta paraula. Però aquests càlculs són molt més preocupants en el context dels imperis mediàtics globals, que es consoliden ràpidament, i que avui dia són la primera font de notícies per a moltes persones de tot el món. La CNN, la BBC i la News-Corp (tot i que intenten semblar internacionals, i fins i tot de cap lloc) encara informen des d’una perspectiva clarament americana i europea. Quan diuen «nosaltres», és un nosaltres que ha passat pel filtre d’Atlanta, de Londres o de Nova York. La pregunta és: Què passa quan els estrets supòsits culturals d’aquest «nosaltres» són transmesos als racons més llunyans del nostre món tan dividit, mal disfressats d’un «nosaltres» global?
Aquest procés d’universalització a penes es qüestiona, sobretot per part dels que produeixen mitjans de comunicació globals. S’assumeix que compartim una mateixa cultura: mirem les mateixes pel·lícules dolentes, a tots ens encanta Jennifer Lopez, portem Nikes i mengem McDonald’s. Per tant, és natural que plorem les mateixes morts: la de Diana de Gal·les o la dels bombers de Nova York. Però la transmissió inevitablement va només en una direcció. El «nosaltres» global (tal com el defineixen Londres i Nova York) ara arriba a llocs que clarament no estan inclosos en els seus estrets límits, a cases i a bars on les pèrdues locals no són tractades com a pèrdues globals, on aquestes pèrdues locals es veuen força empetitides en comparació amb la grandesa i la globalitat del nostre dolor projectat.
Com a periodistes, potser ens estimaríem més no haver d’afrontar els efectes dels nostres càlculs, però ja no els podem evitar. Gràcies als satèl·lits globals, tothom pot veure els nostres prejudicis provincians, i a mesura que globalitzem el nostre sofriment, «ells» entenen que no són «nosaltres» (que no formen part del «nosaltres» global). I cada vegada estan més enfadats.
D’ençà de l’11 de Setembre, he parlat amb amics de Sud-àfrica i de l’Iran que estan furiosos per la demostració de dolor que se’ls exigeix en resposta als atacs. Diuen que és racista demanar al món que lamenti i vengi les morts dels americans quan als seus països hi ha tantes morts que ningú no plora ni venja. Jo els he dit que això és un cul-de-sac moral, que lamentar les terribles pèrdues dels uns i dels altres és sens dubte el que significa ser humà. I, tanmateix, he acabat acceptant, de mala gana, que potser demano massa. Els occidentals potser hem perdut el dret, almenys temporalment, a esperar compassió per les nostres pèrdues dels que han vist tanta indiferència davant la pèrdua dels seus éssers estimats, tanta asimetria en la compassió.
Al Canadà acabem de viure un gran escàndol perquè una de les feministes més prominents del país va dir que la política exterior americana estava «banyada de sang». Després dels atemptats contra els Estats Units, molts van dir que era inacceptable. Alguns fins i tot la volien acusar d’injúries. Per defensar-se dels que la criticaven, Sunera Thobani, que va arribar al Canadà com a immigrant, va dir que havia triat les paraules amb molta cura per fer notar que malgrat el llenguatge incorpori de bombes intel·ligents, d’armes de precisió i de danys col·laterals, les víctimes de les agressions dels Estats Units també sagnen.
«És un intent d’humanitzar aquestes persones amb uns termes profundament gràfics», escriu. «Ens obliga a reconèixer la corporeïtat real del terreny sobre el qual plouen les bombes i on s’imposa el terror massiu. Aquest llenguatge “ens” apel·la a reconèixer que “ells” sagnen igual que “nosaltres”, que “ells” senten dolor i pateixen exactament igual que “nosaltres”».
Pel que sembla, aquesta és la «civilització» per la qual estem lluitant: batalles per veure qui té el dret de sagnar. «La compassió», em va escriure un amic la setmana passada, «no és un joc consistent a sumar zeros. Però innegablement hi ha una altra cosa insuportable en la jerarquia de la mort (1 americà és igual a 2 europeus occidentals, que són iguals a 10 iugoslaus, que són iguals a 50 àrabs, que són iguals a 200 africans), que en part és el poder, en part la riquesa i en part la raça».
Com a productors dels mitjans de comunicació hem d’analitzar profundament la nostra feina i preguntar-nos què estem fent per alimentar aquesta infravaloració de les vides humanes i la ràbia i la temeritat que se’n desprenen. Tradicionalment, estem massa acostumats a donar-nos copets a l’esquena, convençuts que la nostra feina fa que la gent se senti més compassiva i més unida. Recordeu que la televisió via satèl·lit havia de portar la democràcia al món (o això ens van dir el 1989). El president de Viacom International, Sumner Redston, va dir una vegada: «Vam introduir l’MTV a l’Alemanya de l’Est i l’endemà va caure el mur de Berlín», i Rupert Murdoch va dir que «les emissions via satèl·lit permeten que molts ciutadans de moltes societats tancades àvids de notícies superin els límits de la televisió controlada per l’Estat».
Tot i així, deu anys més tard, és clar que, en comptes de portar la democràcia, la televisió global ha fet visibles les desigualtats i les asimetries i ha desfermat onades de rancor. El 1989, els periodistes occidentals eren considerats els aliats de les lluites per l’alliberament. «Tot el món ens està veient», cantaven les multituds durant la Revolució de Vellut i a la plaça de Tiananmen. Avui dia, els periodistes estan acostumats que els manifestants els facin callar a crits perquè consideren que formen part d’un sistema que persistentment minimitza les desigualtats i margina les veus dissidents. I aquesta setmana, tràgicament, alguns periodistes dels Estats Units han rebut cartes que contenien pols blanca, i s’han convertit de sobte, de manera desconcertant, en protagonistes de les notícies que se suposa que han de cobrir.
Una gran part d’aquest conflicte té a veure amb qui i què es pot veure i sentir, quines vides es compten. Els atemptats de Nova York i de Washington van ser planejats clarament amb la finalitat de ser no tan sols un cop, sinó també un espectacle, per la seva càrrega teatral. I les càmeres els van captar des de tots els angles possibles, van ser transmesos i retransmesos, viscuts i reviscuts. Però, i el que està passant ara mateix a l’Afganistan? El Departament d’Estat nord-americà ha demanat a les cadenes de televisió i als diaris que no emetin els comunicats de Bin Laden perquè podrien despertar sentiments antiamericans. I per dos milions de dòlars al mes, el Pentàgon ha comprat en exclusiva els drets de tota la capacitat de l’únic satèl·lit privat sobre l’Afganistan que ofereix una resolució prou bona per poder veure éssers humans.
Si poguéssim veure les imatges a les nostres pantalles de televisió (víctimes, refugiats fugint) potser voldria dir que la mort i la destrucció a l’Afganistan començarien a adoptar la mateixa mena de realitat i humanitat que les morts de Nova York i de Washington. Hauríem d’afrontar-nos a persones de veritat, en lloc de mirar un videojoc estèril. Però no es pot emetre cap imatge sense el vistiplau del Departament de Defensa (en cap cas).
Aquesta guerra silenciosa sobre quines vides es compten i quines morts es ploren col·lectivament és molt anterior a l’11 de Setembre. De fet, gran part de la commoció que va provocar l’11 de Setembre va tenir a veure amb la gran quantitat de sofriment global que era invisible en la premsa majoritària dels Estats Units, desplaçat per l’eufòria de la prosperitat i del comerç.
Per això, l’11 de Setembre, Amèrica es va despertar enmig d’una guerra i es va adonar que feia anys que durava (però ningú no els ho havia dit). Ells sentien parlar d’OJ Simpson en lloc dels efectes devastadors de les sancions econòmiques sobre els nens iraquians. Sentien parlar de Monica Lewinsky en lloc de les seqüeles del bombardeig d’aquella fàbrica farmacèutica. Estaven informats sobre el programa Survivor en lloc d’estar-ho sobre el paper que la CIA havia tingut en el finançament dels guerrers mujaidins. «Aquest és el problema», escriu la novel·lista índia Arundhati Roy, «Amèrica està en guerra contra una gent que no coneix, perquè no surten gaire a la televisió».
Chistopher Isherwood ha escrit sobre els americans que «els europeus ens odien perquè ens hem retirat a viure dintre dels nostres anuncis, com ermitans que s’amaguen a les coves per fer contemplació». Aquest refugi en una bombolla mediàtica autoreferencial pot ajudar a explicar per què els atacs de l’11 de Setembre semblava que provenien no pas d’un altre país sinó d’un altre planeta, d’un univers paral·lel, de tan grans com eren la desorientació i el trastorn.
Però, en comptes de fer marxa enrere i omplir aquest buit (d’informació, d’anàlisi, de comprensió), sentim un cor que va dient: això ha vingut del no-res, és inexplicable, no té precedents; «ells» ens odien; ens volen arrabassar la democràcia, les nostres llibertats i les nostres coses. En lloc de preguntar-se per què es van produir els atemptats, les nostres cadenes de televisió simplement no paren de transmetre’ls.
Precisament quan més necessiten informació sobre el món exterior (i sobre el lloc complicat i pertorbador que hi ocupa el seu país), els americans només es veuen reflectits ells mateixos una vegada i una altra i una altra: americans plorant, americans recuperant-se, americans aplaudint, americans resant. Una casa dels miralls mediàtica, quan el que tots necessitem són més finestres al món.