Les ovelles sacrificades per la febre aftosa
Març de 2001
Quan els talibans destrueixen estàtues de budes de dos mil anys d’antiguitat, nosaltres condemnem aquest ritual amb tota la raó. Quina barbaritat, en aquests temps moderns, sacrificar estàtues a l’altar de la puresa religiosa! Però, mentre a l’Afganistan fan volar estàtues de budes, la Unió Europea també està immersa en el seu ritual purificador gairebé bíblic: el sacrifici embogit de desenes de milers d’animals per aplacar els déus afamats de l’economia de lliure mercat. Quan vaig sentir per primera vegada que els animals de les granges eren descrits com les ovelles sacrificades pel capital (l’ecologista alemany Mathias Greffrath va ser el primer de dir-m’ho), vaig pensar que era una exageració. De segur que totes aquelles pastures s’estaven cremant per protegir la salut pública, no pas el valor de la carn al mercat ni la possibilitat futura d’accedir a mercats estrangers.
A la Gran Bretanya s’estan matant, o ja s’han matat, més de cinquanta mil animals, i n’hi ha deu mil més que ja s’han marcat per ser sacrificats. A Alemanya, on he estat aquesta setmana, han matat mil cinc-centes ovelles. No hi havia cap prova d’infecció, només la possibilitat que els animals poguessin haver entrat en contacte amb la malaltia de la febre aftosa.
Aquesta matança està relacionada amb la salut pública, però només parcialment. La malaltia de la febre aftosa no comporta gaires perills per a la salut de les persones i, a més a mes, no s’encomana a través del menjar. En els animals, es pot curar de pressa utilitzant les medecines i les quarantenes adequades i, després, es pot prevenir amb vacunes. On el virus te uns efectes realment negatius és en el mercat. I per restablir la fe en els seus sistemes el mercat exigeix gestos espectaculars.
No ens equivoquem: l’última alarma alimentària ha posat en dubte tot un sistema. Quan un virus tan contagiós com el de la febre aftosa entra a la cadena alimentària, els consumidors comencen a pensar inevitablement en la manera com el menjar arriba a taula. I expressions buides de significat com ara «integració», «homogeneïtzació» i «alta densitat» de sobte adquireixen un significat ben gràfic.
Quan ens posem a pensar en la seguretat de cada mossegada, la cortina de l’embalatge desapareix i deixa al descobert les granges de producció intensiva, els escorxadors, els magatzems enormes, les supercadenes de supermercats i les llargues distàncies que els animals i la carn recorren en camions i vaixells plens a vessar entre cadascun d’aquests punts de la cadena ramadera industrial.
Cada vegada sembla més clar que el que es qüestiona a Europa és la tirania de les «economies d’escala» que regeix tots els aspectes de la producció, la distribució i el consum dels aliments. En cadascuna d’aquestes àrees, els actors segueixen la fórmula coneguda de reduir les despeses consolidant i expandint les operacions i, posteriorment, utilitzant la seva força per obligar els proveïdors a acceptar les seves condicions. Aquesta fórmula no tan sols perjudica les granges petites i limita la varietat d’aliments disponibles, sinó que també constitueix una bomba de rellotgeria de malalties. La concentració fa que els virus s’escampin de pressa a causa del gran nombre d’animals, mentre que la globalització s’encarrega que els virus siguin transportats a tot arreu.
Per això el ministre d’agricultura alemany vol concedir nous ajuts perquè el 20 per cent de les granges del país siguin orgàniques. També és per això que el primer ministre britànic Tony Blair planteja la possibilitat de reduir la força de les grans cadenes de supermercats. I també és per això que els que volen continuar fomentant la introducció dels aliments modificats genèticament observen amb consternació totes aquestes reaccions provocades per la malaltia de la febre aftosa.
De fet, l’última alarma alimentària podria ser l’oportunitat definitiva per als detractors de la modificació genètica. Al capdavall, el perill més immediat dels conreus modificats genèticament és que el vent s’emporta les llavors modificades i fa que es barregin amb llavors no modificades. Però fins ara havia estat molt difícil aconseguir que el públic s’interessés per aquesta amenaça subtil i invisible a la biodiversitat. Per això alguns grups com Greenpeace han preferit centrar les seves campanyes en els perills potencials per a la salut pública, els quals, tot i que són més accessibles al públic, no són tan científics.
Tanmateix, la febre aftosa, que es propaga per l’aire, ha aconseguit que gran part d’Europa comenci a pensar en els microbis i en el vent, a preguntar-se si les provisions alimentàries estan gaire interconnectades i a reflexionar sobre la dificultat de controlar qualsevol partícula, per petita que sigui, una vegada ha entrat al sistema. «Doncs fes-te vegetarià», diuen alguns. «Menja aliments orgànics». Els redactors de The Financial Times insisteixen que «reduir gradualment l’agricultura intensiva és una resposta insubstancial» i diuen que «els consumidors haurien de tenir més oferta d’aliments ecològics». No crec que aquesta vegada la crisi europea de la seguretat alimentària se solucioni amb una escletxa de mercat mes àmplia de productes orgànics. Després de més de deu anys de debats sobre la malaltia de les vaques boges, sobre l’E. Coli, sobre els aliments modificats genèticament i ara, sobre la febre aftosa, la seguretat alimentària està deixant de ser una qüestió sanitària o del consumidor i s’està convertint en una qüestió econòmica que qüestiona els supòsits més bàsics de «com més gran millor» de l’agricultura industrial.
La crisi de la seguretat alimentària està relacionada amb la pèrdua de confiança en la ciència, en la indústria, en la política i en els experts. Els mercats potser han quedat satisfets amb les ovelles sacrificades, però em sembla que l’opinió pública demanarà mesures més duradores.