Capitalistes kamikaze
Novembre de 2001
Com es diu una persona que creu tan fermament en la promesa de salvació per mitjà d’un conjunt de regles severes que està disposada a arriscar la seva vida per difondre aquestes regles? Un fanàtic religiós? Un guerrer de la guerra santa? Per què no un negociador de comerç nord-americà?
Divendres comença la reunió de l’Organització Mundial del Comerç a Doha, Qatar. Segons els informes de seguretat dels Estats Units, hi ha raons per creure que Al-Qaeda, que té molts seguidors en aquest estat del golf Pèrsic, ha aconseguit introduir alguns dels seus agents al país, incloent-hi un especialista en explosius. Alguns terroristes fins i tot es poden haver infiltrat en l’exèrcit qatarià. Ateses aquestes amenaces, es podria pensar que els Estats Units i l’OMC suspendrien la reunió. Però aquests creients veritables no ho faran pas.
En lloc de suspendre la reunió, als delegats dels Estats Units els han equipat amb màscares antigàs, aparells de ràdio emissors i receptors, i medicaments per combatre el bioterrorisme. (Als delegats canadencs, també els han proporcionat aquests medicaments). Mentre els negociadors discuteixin sobre subsidis agrícoles, fustes de coníferes i patents farmacèutiques, hi haurà helicòpters esperant per portar ràpidament els delegats nord-americans als portaavions atracats al golf Pèrsic, a punt per a una fugida a l’estil Batman. No és gaire agosarat dir que Doha no és una negociació comercial normal i corrent, sinó una cosa nova que podríem anomenar capitalisme kamikaze.
La setmana passada, el delegat de comerç nord-americà Robert Zoellick va elogiar la seva delegació perquè estava disposada a «sacrificar-se» davant d’aquests «riscos innegables». Per què ho fan? Probablement per la mateixa raó que les persones s’han jugat sempre la vida per una causa: creuen en un conjunt de regles que promet la transcendència.
En aquest cas, el déu és el creixement econòmic, i promet salvar-nos de la recessió global. Nous mercats on accedir, nous sectors per privatitzar i noves regulacions per retallar que faran que les fletxes que apareixen als cantons de les nostres pantalles de televisor tornin a apuntar cap al cel.
És clar que el creixement no es pot crear en una reunió, però Doha pot aconseguir una altra cosa, una cosa més religiosa que econòmica: pot enviar «un senyal» al mercat, un senyal que el creixement està en camí, que l’expansió és molt a prop. I una nova ronda de negociacions ambiciosa de l’OMC és el senyal pel qual resa tothom. En el cas dels països rics com el nostre, el desig de veure aquest senyal és desesperat. És més urgent que tots els altres problemes possibles amb les normes actuals de l’OMC, la majoria dels quals són plantejats pels països pobres, tips d’un sistema que els ha obligat a retirar les seves barreres comercials mentre els països rics mantenien les seves.
Així, no és estrany que els països pobres siguin els oponents més forts en aquesta ronda de negociacions. Abans d’acceptar d’ampliar dràsticament l’abast de l’OMC, molts demanen als països rics que compleixin les promeses que van fer a l’última ronda. Hi ha discussions importants que giren al voltant dels subsidis agrícoles i del dúmping, sobre els aranzels sobre els articles de confecció i les patents d’organismes vius. El tema més polèmic són les patents de medicaments. L’Índia, el Brasil, Tailàndia i una coalició de països africans exigeixen que s’estableixi amb un llenguatge clar que les patents es poden invalidar per protegir la salut pública. Els Estats Units i el Canadà no només s’hi resisteixen, sinó que s’hi resisteixen fins i tot quan els seus delegats es dirigeixen a Qatar mastegant Cipros rebaixat, arrabassat a Bayer utilitzant exactament la mena de tàctica de pressió que ells mateixos consideren pràctiques comercials injustes.
Aquestes preocupacions no es reflecteixen en l’esborrany de la declaració ministerial. Per això Nigèria va criticar durament l’OMC dient que era «parcial» i que «ignorava els interessos dels països en vies de desenvolupament i dels menys desenvolupats». L’ambaixador de l’Índia a l’OMC va declarar la setmana passada que l’esborrany «fa la incòmoda impressió que no hi ha cap intent seriós de donar prioritat als assumptes que són importants per als països en vies de desenvolupament».
Aquestes protestes no han tingut cap efecte en l’OMC. El creixement és l’únic déu en aquestes negociacions, i qualsevol mesura que pugui fer disminuir el ritme dels beneficis encara que sigui lleugerament (de les empreses farmacèutiques, de les empreses d’abastament d’aigua, de les empreses petrolieres) és tractada pels creients com si estigués al costat dels infidels i dels malfactors.
Estem presenciant com el comerç va «inclòs» (com el software de Microsoft) en la lògica de «amb nosaltres o contra nosaltres» de la «guerra contra el terrorisme». La setmana passada, Zoellick va explicar que «fomentant l’agenda de l’OMC […] aquests 142 països poden contrarestar el destruccionisme revulsiu del terrorisme». Els mercats oberts, va dir, són «un antídot» contra el «rebutjacionisme violent» dels terroristes. (Molt escaientment, va utilitzar paraules inventades per ajuntar aquests no-arguments).
També va fer una crida als estats membres de l’OMC perquè deixin de banda les seves inquietuds insignificants sobre la fam i la sida i s’uneixin al front econòmic de la guerra d’Amèrica. «Esperem que els representants que es reuniran a Doha s’adonaran dels desafiaments més importants», va declarar.
Totes les negociacions comercials estan relacionades amb el poder i les oportunitats, i per als kamikazes capitalistes de Doha el terrorisme només és una altra oportunitat per palanquejar. Potser el seu lema podria ser la màxima de Nietzsche: el que no ens mata ens fa més forts. Molt més forts.