Vigilància
Agost de 2000
No em va fer gaire gràcia que el Servei d’Intel·ligència i Seguretat Canadenc (SISC) cités el meu llibre en el nou informe sobre l’«amenaça» antiglobalització. En alguns cercles en què em moc, escriure per a The Globe and Mail ja és un handicap polític prou important, i no cal dir ser una informant de facto del SISC. Però només cal mirar la pàgina 3 de l’informe: No Logo ajudant el SISC a entendre per què aquesta canalla esbojarrada no para d’assaltar les reunions de comerç.
Normalment, m’agrada tenir tota mena de lectors, però tinc la lleugera sospita que, a l’abril, aquest informe s’utilitzarà per justificar les garrotades contra uns quants bons amics meus. Això passarà quan la ciutat de Quebec sigui l’amfitriona de la Cimera de les Amèriques, la reunió de lliure comerç més important des que el desembre passat les negociacions de l’Organització Mundial del Comerç van fracassar a Seattle.
L’informe del SISC està destinat a avaluar l’amenaça que les manifestacions anticorporatives representen per a la cimera. Però, curiosament, no es limita a retratar els activistes com uns terroristes en potència (tot i que també ho fa), sinó que fa un esforç més o menys valent per entendre quins són els temes que hi ha darrere la indignació.
L’informe assenyala, per exemple, que els manifestants estan enfadats perquè «no s’ha aprovat la condonació del deute dels països pobres». Creuen que moltes empreses són culpables «d’injustícia social, de mètodes de treball injustos…, com també de la falta d’interès pel medi ambient», i que les institucions que regulen el comerç «només estan interessades pel lucre». No és un mal resum: va valdre la pena infiltrar-se en tots aquells seminaris. L’informe fins i tot fa un rar compliment als manifestants: segons el SISC, cada vegada estan «més ben informats sobre els temes que els preocupen».
Indubtablement, aquestes observacions són fetes amb la intenció de conèixer l’enemic, però almenys el SISC ens escolta, que és més que el que es pot dir del ministre de Comerç Internacional canadenc. Fa poc, davant de l’Inter-American Development Bank, Pierre Pettigrew va establir una estranya dinàmica a l’estil George Lucas en què els partidaris del lliure comerç són les forces de l’ordre global, i els seus detractors, les forces del «desordre global». Aquests enemics sinistres no actuen per «idealisme» (tal com consigna l’informe del SISC), sinó que els mou un desig egoista «d’excloure els altres del tipus de prosperitat de què nosaltres gaudim». A més a més, no tenen cap preocupació legítima: segons Pettigrew, els detractors del lliure comerç no en tenen ni idea. «La globalització, simplement, forma part del procés evolutiu natural», va dir el ministre. «Està íntimament lligada al progrés de la humanitat, una cosa que la història ens ensenya que ningú no pot aturar».
Si el govern canadenc té por que els manifestants li esguerrin la festa a la ciutat de Quebec, el primer que hauria de fer és admetre que la mare natura no redacta acords de comerç internacional, sinó que ho fan els polítics i els buròcrates. Encara més, en comptes de «controlar la comunicació dels manifestants», com recomana l’informe del SISC, el que hauria de fer el govern liberal és treure la discussió del terreny misteriós dels informes d’intel·ligència i dedicar els pròxims vuit mesos a un debat obert i comprensiu a nivell nacional sobre si hi ha un suport majoritari a una NAFTA per a tot l’hemisferi.
Hi ha un precedent. L’any 1988, els liberals, com a partit de centreesquerra, van ser uns dels principals protagonistes en un debat com aquest sobre l’acord de lliure comerç amb els Estats Units. Però aleshores els pros i els contres de la desregularització del comerç eren teòrics: era una guerra, sobretot, de prediccions oposades.
Però ara els canadencs podem examinar els antecedents. Ens podem preguntar: Les resolucions de la NAFTA ens han permès protegir la nostra cultura durant els últims vuit anys? L’acord sobre treball ha protegit els drets dels treballadors de les fàbriques del Canadà i de Mèxic? L’acord sobre medi ambient ens ha donat la llibertat per regular els que contaminen? Els drets humans, des de Chiapas fins a Los Angeles i Toronto, han estat reforçats d’ençà de la introducció de la NAFTA?
També podem veure quina és la proporció del nostre PIB que depèn del comerç (43 per cent), o el nivell de vida dels canadencs mitjans (estancat). Aleshores, ens podem fer les preguntes següents: Aquest és el millor sistema econòmic que podem imaginar? Estem d’acord a seguir amb el mateix? Realment volem una NAFTA multiplicada per 34? Un debat com aquest seria la prova d’una democràcia saludable, però encara podríem anar més enllà. L’entrada del Canadà a l’ALCA podria ser un tema central de les pròximes eleccions estatals i (diré una bogeria) podríem votar-hi a favor o en contra.
Això no passarà, és clar. La democràcia canadenca quedarà relegada a un ridícul regateig per la retallada d’impostos. Els detractors d’aquesta via econòmica es trobaran privats del dret de representació i seran encara més combatius. I la feina de la policia serà protegir els nostres polítics de la política real, encara que això impliqui convertir la ciutat de Quebec en una fortalesa.
L’informe del SISC ja prepara el terreny per a l’ús de la força i conclou que, «atesa la virulència de la retòrica antiglobalització… no es pot descartar l’amenaça de violència lligada a la cimera de la ciutat de Quebec». Potser no. Però, atesa la virulència de la retòrica antiactivista, i la connivència dels nostres polítics, l’amenaça de violència policial a la ciutat de Quebec està pràcticament assegurada.