FMI, vés a pastar fang
Març de 2002
El mateix dia que el president argentí Eduardo Duhalde tornava a negociar inútilment amb el Fons Monetari Internacional, un grup d’habitants de Buenos Aires estava negociant una cosa molt diferent. Era un dimarts assolellat, no fa gaires dies, i els veïns del número 335 del carrer d’Ayacucho, entre els quals hi havia dinou nens, intentaven evitar que els desallotgessin. Es van atrinxerar a dins de casa seva, a només uns quants carrers del congrés nacional, i es van negar a marxar. A la façana de la casa, s’hi podia llegir: «FMI, vés a pastar fang».
Pot semblar estrany que una institució tan gran com l’FMI estigui implicada en un assumpte tan petit com el desallotjament d’Ayacucho. Però aquí, un país on la meitat de la població viu per sota el llindar de la pobresa, és difícil trobar un sector de la societat el destí del qual no depengui de les decisions del prestador internacional.
Els bibliotecaris, els professors i altres treballadors del sector públic que fa temps que cobren amb monedes provincials encunyades a corre-cuita, deixaran de cobrar completament si, tal com demana l’FMI, les províncies s’avenen a deixar d’encunyar moneda. I si es continuen imposant retallades al sector públic, tal com també exigeix el prestador, els treballadors aturats, un trenta per cent de la població activa, estaran encara més a prop de quedar-se sense casa i d’arribar a la situació de fam que ha empès milers de persones a assaltar els supermercats a la recerca de menjar.
I si no es troba una solució a l’estat d’emergència mèdica recent, segurament que en patirà les conseqüències la dona que em vaig trobar als afores de Buenos Aires. En un atac de vergonya i desesperació, es va aixecar la brusa i em va ensenyar la ferida oberta d’on penjaven els tubs que li havien posat en una operació d’estómac i que el metge no li havia pogut suturar ni embenar per culpa de l’escassetat crònica de recursos mèdics.
Pot semblar de mal gust que parli d’aquests temes aquí. Se suposa que l’anàlisi econòmica està relacionada amb la vinculació al dòlar, amb la «pesoficació» i amb els perills de l’stagflation[6], i no pas amb nens que es queden sense casa o amb persones grans amb les ferides obertes. Tanmateix, em sembla que els consells temeraris que es donen al govern de l’Argentina des de fora de les seves fronteres s’haurien de personalitzar una mica.
En els cercles favorables al lliure mercat, existeix el consens que l’FMI no hauria de veure la crisi de l’Argentina com un obstacle per accentuar l’austeritat, sinó com una oportunitat: el país necessita tan desesperadament els diners, diuen, que farà tot el que vulgui l’FMI. «Durant una crisi és quan s’ha d’actuar, és el moment en què el Congrés és més receptiu», explica Winston Fritsch, president de la branca brasilera de Dresdner Bank AG.
La proposta més draconiana ha estat la de Ricardo Cabellero i Rudiger Dornbusch, dos economistes del Massachusetts Institute of Technology (MIT) que col·laboren a The Financial Times. «És el moment de radicalitzar-se», diuen. L’Argentina «ha d’entregar temporalment la seva sobirania en matèria financera…, ha de renunciar a la seva sobirania monetària, fiscal, reguladora i de gestió dels seus principals actius durant un període prolongat, posem-hi uns cinc anys». L’economia del país (la «despesa, l’encunyació de moneda i l’administració dels impostos») hauria de ser controlada per «agents estrangers» i per «una junta dels principals banquers estrangers amb més experiència».
En un país que encara està horroritzat per la desaparició de trenta mil persones durant la dictadura militar, que va durar de 1976 a 1983, només un «agent estranger» pot tenir la barra de dir, com diuen els de l’MIT, que «algú ha de governar el país amb mà dura». Però sembla que la repressió és la condició necessària per salvar el país, la qual cosa, segons Cabellero i Dornbusch, comporta obrir els mercats, reduir encara més la despesa i, evidentment, fer «una campanya massiva de privatitzacions».
És la recepta de sempre, però aquesta vegada hi ha una pega: l’Argentina ja ho ha fet, tot això. Durant els anys noranta va ser l’estudiant exemplar de l’FMI i va obrir de cop la seva economia (és per això que el capital ha pogut fugir tan fàcilment des que va començar la crisi). Pel que fa a la despesa pública argentina suposadament tan elevada, una tercera part es destina directament al deute extern. Una altra tercera part es destina als fons de pensions, que ja han estat privatitzats. I la tercera part restant (una part de la qual es destina realment a la sanitat, a l’educació i a l’assistència social) és totalment insuficient en comparació amb el creixement de la població, i això explica per què han d’arribar enviaments d’aliments i medecines amb vaixell des d’Espanya.
Pel que fa a la «privatització massiva», l’Argentina ha venut diligentment tants serveis, des dels trens fins al telèfon, que els únics exemples per privatitzar que se’ls acudeixen a Cabellero i Dornbusch són els ports i les oficines duaneres del país.
No és estrany que gairebé tots els que abans elogiaven el cas de l’Argentina ara s’afanyin a donar la culpa del col·lapse econòmic exclusivament a l’avarícia nacional i a la corrupció. «Si un país es pensa que rebrà ajuda dels Estats Units, i està robant diners, senzillament no en rebrà», va declarar la setmana passada George W. Bush a Mèxic. L’Argentina «haurà de prendre mesures radicals».
Els argentins, que fa mesos que estan revoltats contra la seva elit política, financera i judicial, no necessiten que ningú els doni lliçons sobre la necessitat d’un bon govern. En les últimes eleccions generals hi va haver més gent que va malbaratar la seva papereta que no pas gent que anés a votar. Molts votants van anotar a la seva papereta el nom d’un personatge de còmic anomenat Clemente, que no té mans i, per tant, no pot robar.
Però és difícil creure que l’FMI serà qui netegi la cultura de suborns i d’impunitat de l’Argentina, sobretot tenint en compte que una de les condicions que ha posat el prestador per concedir més préstecs és que l’Argentina deixi d’encausar els banquers que van treure il·legalment els seus diners del país fent que la crisi s’agreugés encara més. Mentre la destrucció d’aquest país es presenti exclusivament com una patologia nacional, l’atenció es mantindrà ben allunyada de l’FMI.
En la típica versió d’un país empobrit que està demanant al món un «rescat» es deixa de banda un punt crucial: moltes persones estan molt poc interessades en els diners de l’FMI, sobretot perquè els costen molt cars. El que fan és intentar crear nous contrapoders polítics per lluitar contra les seves pròpies estructures polítiques fracassades i contra l’FMI.
Centenars de milers de ciutadans s’han organitzat en assemblees d’associacions de veïns, connectades a nivell municipal i nacional. Els veïns es troben a les places, als parcs i als carrers per discutir com poden fer que les seves democràcies siguin més responsables i com poden compensar els problemes en què el govern ha fracassat. Volen crear un «congrés de ciutadans» per exigir transparència i responsabilitat als polítics. Discuteixen pressupostos participatius i mandats polítics més curts, mentre organitzen cuines comunes per als desocupats. El president, que ni tan sols va ser elegit, està tan espantat per aquesta força política creixent que comença a dir que les asambleas són antidemocràtiques.
Hi ha motius per fixar-s’hi. Les asambleas també discuteixen la manera de reactivar les indústries locals i renacionalitzar les propietats. I encara podrien anar més enllà. L’Argentina, que ha estat un alumne obedient durant dècades, i que ha estat traït miserablement pels seus professors de l’FMI, no hauria de suplicar que li concedeixin més préstecs, sinó que hauria d’exigir indemnitzacions.
L’FMI ja ha tingut l’oportunitat de governar l’Argentina. Ara és el torn de la gent.