Polítiques fatals a Ontario
Juny de 2000
Demà a les dotze, uns quants centenars de manifestants, molts dels quals seran persones sense sostre, arribaran a les escales de l’Assemblea Legislativa d’Ontario amb una petició molt senzilla. Volen parlar amb el govern tory sobre els efectes negatius que les seves polítiques tenen per als pobres. Si ens hem de fiar de l’experiència, Mike Harris reaccionarà amb un discurs sever i dirà que els votants d’Ontario ja van fer sentir la seva veu i que, per tant, no es deixarà intimidar (i de ben segur que després cridarà la policia perquè protagonitzi un enfrontament violent). La qüestió és: I els altres, com reaccionarem?
Ho pregunto perquè, des que hi va haver el brot d’E. Coli a la ciutat de Walkerton (a causa del qual més de dos mil habitants van caure malalts per haver begut l’aigua municipal contaminada), els votants d’Ontario estan examinant quins han estat els efectes reals de la desregularització tory per a la gent i per a la seva vida quotidiana. Tothom s’ha horroritzat davant la possibilitat que les retallades governamentals al Ministeri del Medi Ambient, traspassades a les municipalitats, hagin pogut posar en perill la població de Walkerton.
La indignació pública és una força poderosa i transformadora, fins i tot en el cas de l’enclavament polític aparentment impenetrable de Mike Harris. Gràcies a aquesta indignació, s’han obert quatre investigacions per determinar les causes de la crisi de l’aigua, s’ha arribat a compromisos polítics per solucionar els problemes quan estiguin localitzats i, a més a més, s’han ofert indemnitzacions de milions de dòlars. Aquesta tragèdia bé mereix aquesta atenció sobtada, i més. Però, per què han estat necessàries les morts de Walkerton perquè ens adonéssim que les polítiques abstractes afecten la vida real de les persones?
Set persones, potser més, van morir perquè van beure aigua infectada per l’E. Coli. Demà l’Ontario Coalition Against Poverty farà una manifestació a Queen’s Park perquè en els últims set mesos als carrers de Toronto han mort vint-i-dues persones sense sostre. La relació existent entre aquestes morts i les retallades i la desregularització del Govern és tan evident a Toronto com a Walkerton. En el cas de Toronto, potser encara és més òbvia perquè no necessitem dur a terme quatre investigacions per establir-ne la connexió.
Abans que els tories guanyessin les eleccions, hi va haver uns quants hiverns en què als carrers de Toronto no va morir cap persona sense sostre. El nombre de víctimes mortals va començar a augmentar el 1995, el mateix any en què els tories van retallar un 21,6 per cent el pressupost d’assistència social i que van rebutjar plans per construir nous habitatges de protecció social. A més a més, just després d’això, la recuperació econòmica que als tories tant els agrada atribuir-se va fer que els preus dels lloguers s’apugessin, mentre que la Llei de Protecció dels Llogaters feia que als propietaris els fos molt més fàcil fer fora els llogaters de les cases. Actualment, cada mes són desallotjats uns mil sis-cents llogaters.
El resultat és que hi ha un nombre sorprenent de persones al carrer i que als llocs d’acollida falten llits. L’any passat, hi havia cinc mil llits d’emergència a les llars de Toronto, però molts assistents socials asseguren que la demanda és del doble. A més a més, com més persones hi ha a les llars i als carrers, més degradada i violenta és la cultura del carrer. I per solucionar-ho els tories han decidit introduir la Llei de seguretat als carrers, una nova mesura que permet que la policia tracti les persones sense sostre com a criminals, i així seran els primers ocupants de la futura superpresó privada d’Ontario.
De la mateixa manera que hi ha solucions clares per prevenir més casos com el de Walkerton, també hi ha moltes solucions polítiques òbvies per evitar que hi hagi més morts als carrers. Més habitatges, més protecció per als llogaters i menys intimidació serien bones propostes per començar. Els grups contra la pobresa han proposat la «solució de l’1 per cent»: un intent de doblar la quantitat de diners disponibles per a l’habitatge assequible fent que tots els nivells de govern hi contribueixin amb un 1 per cent addicional dels seus pressupostos.
Si comparo les morts a causa de l’E. Coli de Walkerton amb la crisi dels sense sostre de Toronto, no és que estigui mesurant una tragèdia amb l’altra per veure quina és més dramàtica. Només vull remarcar que, al debat sobre les persones sense sostre, hi falten dos ingredients: la indignació pública i la voluntat política d’evitar altres tragèdies en el futur.
Aquí és on entra en escena Mike Harris. La primera lliçó de la Revolució del Sentit Comú dels tories [l’eslògan de la campanya amb què van arribar al poder] era que a Ontario hi ha dues classes ben diferenciades de persones: les que pertanyen al sistema i les que n’estan al marge. Les que pertanyen al sistema han estat premiades amb rebaixes d’impostos, mentre que les que se n’han quedat al marge han estat empeses encara més enfora.
Se suposava que la gent de Walkerton pertanyia al sistema: eren treballadors, pagaven impostos, tenien una bona salut i votaven els tories. En canvi, els que van morir als carrers de Toronto ja estaven exiliats des del Primer Dia de la Revolució del Sentit Comú: eren aturats, pobres o malalts mentals.
Però ara resulta que la línia clara amb què els tories jerarquitzen la humanitat s’està tornant més borrosa. «El programa de Harris no solament ha destruït l’estructura social, sinó que ja ha començat a erosionar l’estructura física en què tothom confia», declara John Clarke, portaveu de l’Ontario Coalition Against Poverty, el grup que organitza la manifestació de demà. «Al final, és evident que tothom està amenaçat».