Acostumar-se a la violència
Agost de 2001
El 20 de juliol de 2001, a la reunió del G-8 de Gènova, la policia italiana va disparar de prop al cap a un manifestant de vint-i-tres anys, Cario Giuliani, i després va fer marxa enrere amb un jeep i li va passar per sobre. El que segueix és un extracte d’un discurs que vaig fer al Festival dell’Unità, celebrat a Reggio Emilia, Itàlia, un mes després d’aquest incident.
Fa cinc anys que cobreixo aquesta onada de protestes. I he vist amb horror com la policia passava de l’esprai de pebre als gasos lacrimògens; dels gasos lacrimògens, a les bales de goma, i de les bales de goma, al foc real. Aquest estiu mateix hem vist com passàvem de manifestants amb ferides greus a Goteburg, Suècia, a la mort d’un manifestant a Gènova a causa d’un tret de la policia, que després li va passar per sobre amb un jeep.
Com ha pogut passar tan de pressa? Lamentablement, he de concloure que ha passat perquè nosaltres hem deixat que passés. I quan dic «nosaltres» em refereixo a tots els liberals d’esquerres dels mitjans de comunicació, del món acadèmic i de la cultura i l’art que diuen que creuen en les llibertats civils. Al Canadà, quan fa uns quants anys vam començar a veure per primer cop que la policia tirava esprai de pebre i feia despullar els joves activistes per escorcollar-los, hi va haver una gran indignació. Va sortir a la portada dels diaris. Vam fer preguntes i vam exigir respostes, responsabilitat a la policia. La gent va dir: aquests són els nostres joves, idealistes, futurs dirigents. En canvi, actualment aquesta mena de comentaris sobre la violència policial contra els manifestants se senten molt poques vegades. La manca d’investigació per part dels periodistes, la manca d’indignació per part dels partits d’esquerres, dels acadèmics i de les ONG que existeixen per protegir la llibertat d’expressió ha estat escandalosa.
Els joves activistes han patit un gran examen públic a causa de les seves accions; els han qüestionat les motivacions i les tàctiques. Si la policia hagués hagut d’afrontar només una desena part de les crítiques que ha patit aquest moviment, potser no s’hauria arribat a la duresa que vam veure el mes passat a Gènova. Dic això perquè l’última vegada que vaig venir a Itàlia va ser al juny, quan faltava més d’un mes per a les manifestacions. En aquell moment ja era clar que la policia perdia el control, que preparava excuses per justificar els atemptats contra les llibertats civils i que muntava l’escenari per a una violència extrema. Abans que un sol activista sortís als carrers, ja s’havia declarat l’estat d’emergència preventiu: es van tancar els aeroports i es va acordonar gran part de la ciutat. Però, tot i això, tots els debats públics giraven al voltant, no pas d’aquestes violacions de les llibertats civils, sinó de la presumpta amenaça que representaven els activistes.
La duresa policial s’alimenta de la indiferència pública i s’introdueix en esquerdes socials que hem ignorat durant molt temps. La revista Newsweek va descriure la mort de Cario Giuliani com la «primera sang» vessada pel moviment. Però aquesta observació s’encarrega d’esborrar la sang que tan sovint es vessa quan tenen lloc protestes contra el poder de les empreses als països pobres o a les parts empobrides dels països rics, quan els que resisteixen no són blancs.
Dues setmanes abans que se celebrés la cimera del G-8 a Gènova, a Papua Nova Guinea van morir tres estudiants que es manifestaven contra un projecte de privatització del Banc Mundial. A penes van sortir als diaris, tot i que era exactament el mateix tema que ha portat milers de persones als carrers durant les anomenades manifestacions antiglobalització.
No és casualitat que la violència policial prosperi sempre en comunitats marginades, tant si les pistoles apunten a les comunitats zapatistes de Chiapas, a Mèxic, o a les comunitats d’indígenes del pacífic Canadà, quan els activistes de les Primeres Nacions decideixen utilitzar l’acció directa per defensar la seva terra.
La policia segueix el nostre exemple: quan nosaltres marxem, ells entren. El foc real no són les bales de goma ni els gasos lacrimògens, sinó el nostre silenci.