I després?
Juliol de 2000
«Aquest congrés no és com els altres».
Això és el que ens van dir a tots els conferenciants del congrés Reimaginar la Política i la Societat abans d’arribar a l’església Riverside de Nova York. Quan ens adrecéssim als delegats (uns mil durant tres dies del mes de maig) havíem d’intentar solucionar un problema molt concret: la manca «d’una visió i d’una estratègia unitàries» en el moviment contra el corporativisme global.
Ens van advertir que era un problema molt greu. Els diaris havien acusat els joves activistes que van anar a Seattle per paralitzar la reunió de l’Organització Mundial del Comerç i a Washington DC per manifestar-se contra el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) de ser uns caps verds, disfressats d’arbres i de xais, que no paraven de tocar el tambor. Segons els organitzadors de la conferència de la Foundation for Ethics and Meaning, la nostra missió consistia a donar a aquell caos dels carrers una forma més estructurada i més atractiva per als mitjans de comunicació. No era una xerrada com una altra, sinó que estàvem a punt de crear «un moviment unificat per un canvi social, econòmic i polític global».
Mentre entrava i sortia de les sales de conferències i anava absorbint les visions d’Arianna Huffington, Michael Lerner, David Korten, Cornel West i molts altres, em vaig adonar de la futilitat de tot aquell exercici de bones intencions. Encara que aconseguíssim posar-nos d’acord sobre un programa de deu punts, ben clar, coherent i amb un punt de vista unificat, a qui, exactament, havíem de transmetre aquests manaments? El moviment de protesta anticorporatiu que el novembre passat va ser el centre d’atenció de tot el món als carrers de Seattle no està unificat per un partit polític o per una xarxa nacional amb una seu central, eleccions anuals i cèl·lules subordinades i locals. Les idees d’alguns organitzadors i intel·lectuals individuals li donen forma, però no hi ha ningú que faci de dirigent. En aquest context amorf, no es pot dir que les idees i els plans que van néixer a l’església Riverside fossin irrellevants, sinó que no eren importants de la manera que s’esperava. En comptes de convertir-se en política activista, els resultats de la conferència estaven destinats a ser arrossegats per l’onada d’informació (diaris electrònics, manifestos d’ONG, articles acadèmics, vídeos casolans, crides a l’acció) que la xarxa anticorporativa global produeix i consumeix cada dia.
Aquesta és l’altra cara de la moneda de les crítiques persistents que afirmen que els joves que surten als carrers no tenen un lideratge clar: tampoc no tenen uns seguidors gaire definits. Aquesta manca de lideratge fa que el moviment anticorporatiu sembli terriblement impassible als que hi busquen una rèplica dels moviments dels anys seixanta, que pensen: «Evidentment, aquesta gent està tan desorganitzada que ni tan sols és capaç de respondre als esforços perfectament organitzats que es fan per organitzar-los. Són activistes que han crescut amb l’MTV». Pràcticament pots sentir com els de la vella guàrdia diuen: «Estan dispersos i descentrats, cadascú va a la seva».
És fàcil deixar-se convèncer per aquestes crítiques. Si la dreta i l’esquerra estan d’acord en alguna cosa és en la utilitat d’un discurs ideològic clar i ben estructurat. Però potser no és tan senzill com això. Potser les manifestacions de Seattle i de Washington semblen mancades d’un objectiu clar perquè no van ser les manifestacions d’un sol grup, sinó més aviat les convergències de molts grups petits, cadascun amb la mirada posada en una empresa multinacional determinada (com la Nike), en una indústria concreta (com la indústria d’agrobusiness) o en una nova iniciativa de comerç (com l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques). Tots aquests petits moviments, centrats en un objectiu concret, formen part clarament d’una causa comuna: tots creuen que els diversos problemes que afronten són una conseqüència de la desregularització global, un programa que concentra el poder i la riquesa cada cop en mans de menys persones. Evidentment, hi ha discrepàncies: sobre el paper de l’estat-nació, sobre si el capitalisme es pot redimir i sobre la velocitat amb què s’han de produir els canvis. Tanmateix, en gairebé tots aquests petits moviments s’està generant un consens al voltant de la idea que és imprescindible crear un poder de presa de decisions a nivell comunitari (ja sigui per mitjà de sindicats, associacions de veïns, cooperatives agrícoles, pobles, col·lectius anarquistes o governs indígenes autònoms) per contrarestar la força de les empreses multinacionals.
Tot i tenir tants punts en comú, aquestes campanyes no s’han unit en un únic moviment. Més aviat mantenen unes connexions intricades, molt semblants als «vincles» que connecten les seves pàgines web a Internet. Aquesta analogia no és fortuïta i, de fet, és un aspecte clau per entendre com està canviant l’organització política. Tot i que molts han observat que les recents protestes massives no s’haurien produït sense Internet, s’ha passat per alt que la tecnologia de la comunicació que fa possible aquestes campanyes està donant forma al moviment a imatge i semblança seva. Gràcies a Internet, és possible convocar les mobilitzacions amb molt poca burocràcia i amb una jerarquia mínima; els acords forçats i els manifestos laboriosos passen a segon terme i se substitueixen per una cultura basada en un intercanvi d’informació constant, molt poc estructurat i, de vegades, compulsiu.
El que va sorgir als carrers de Seattle i Washington va ser un model activista que reflecteix els camins interconnectats, descentralitzats i orgànics d’Internet: és Internet portada a la realitat.
El centre d’investigacions TeleGeography de Washington està intentant cartografiar l’arquitectura d’Internet com si es tractés del sistema solar. Fa poc, TeleGeography va arribar a la conclusió que Internet no és una sola xarxa gegant, sinó una xarxa de «botons i raigs». Els botons són els centres d’activitat i els raigs, els vincles a altres centres que són autònoms però estan interconnectats.
Sembla una descripció perfecta de les manifestacions de Seattle i de Washington. Aquestes convergències massives van ser botons activistes, formats per centenars, possiblement milers, de raigs autònoms. Durant les manifestacions, els raigs van adoptar la forma de «grups d’afinitat» d’entre cinc i vint manifestants, cadascun dels quals va elegir un portaveu que els representés a les reunions regulars del «consell de portaveus». Si bé els grups d’afinitat van acceptar atenir-se a una sèrie de principis de no-violència, també funcionaven com unitats separades, amb el poder de prendre les seves decisions estratègiques. En algunes concentracions, els activistes porten teranyines fetes de roba per simbolitzar el moviment. Quan s’han de reunir, estenen la teranyina a terra, criden «tots els portaveus a la teranyina» i l’estructura es converteix en una sala de juntes de carrer.
Durant els quatre anys que van precedir les manifestacions de Seattle i Washington, a l’exterior de les cimeres de l’Organització Mundial del Comerç, del G-7 i de la Cooperació Econòmica d’Asia Pacífic a Auckland, Vancouver, Manila, Birmingham, Londres, Ginebra, Kuala Lumpur i Colònia, van convergir-hi concentracions de botons similars. Totes aquestes protestes massives es van organitzar seguint els principis de descentralització coordinada. En comptes de constituir un front cohesionat, els petits grups d’activistes van envoltar el seu objectiu per totes bandes. I en lloc de crear grans burocràcies nacionals i internacionals, es van posar en peu estructures temporals: els edificis buits es van convertir en «centres de convergència» i els productors de mitjans de comunicació independents van muntar improvisats centres de notícies de l’activisme. Les coalicions ad hoc creades per a aquestes manifestacions sovint s’anomenaven amb la data de l’esdeveniment organitzat: 18J, 30N, 16A i, per a la pròxima reunió de l’FMI de Praga del 26 de setembre, 26S. Després de les manifestacions, no en queda pràcticament cap rastre, tret d’una pàgina web.
Tot aquest discurs sobre la descentralització radical amaga una jerarquia real, formada al voltant dels que tenen, entenen i controlen les xarxes informàtiques que connecten els activistes. Això és el que Jesse Hirsh, un dels fundadors de la xarxa d’ordinadors anarquista Tao Communications, anomena una «ad-hocràcia dels especialistes».
El model dels botons i els raigs no és tan sols una tàctica utilitzada a les protestes, que, en realitat, són el resultat d’una «coalició de coalicions», tal com diu Kevin Danaher, de Global Exchange. Cada campanya anticorporativa és el resultat de la unió de molts grups, sobretot ONG, sindicats, estudiants i anarquistes, que utilitzen Internet, a més d’altres eines organitzatives més tradicionals, per a tot: des de catalogar les últimes transgressions del Banc Mundial fins a bombardejar Shell Oil amb faxos i correus electrònics i distribuir fullets (que es poden baixar d’Internet) contra les sweatshops a les protestes a Ciutat Nike. Els grups es mantenen autònoms, però la seva coordinació internacional és àgil i, per als seus objectius, sovint devastadora.
L’acusació que el moviment anticorporatiu no té «visió» no té cap validesa en el context d’aquestes campanyes. És cert que les manifestacions massives de Seattle i de DC van ser un poti-poti de consignes i causes, i que a un observador casual li podia resultar difícil entendre la relació entre el tracte al pres del corredor de la mort dels Estats Units Mumia Abu-Jamal i el destí de les tortugues marines. Però, quan intenten buscar coherència en aquestes grans demostracions de força, els crítics confonen les manifestacions externes del moviment amb el mateix moviment (els activistes disfressats d’arbre no els deixen veure el bosc). Aquest moviment són els seus raigs, i, als raigs, no els falta pas visió.
El moviment estudiantil contra les sweatshops, per exemple, ha passat ràpidament d’una simple crítica a les empreses i als administradors dels campus a la redacció, mitjançant el treball conjunt amb activistes obrers del sud, de codis alternatius de conducta i la creació d’un organisme propi de control, el Consorci pels Drets dels Treballadors. El moviment contra els aliments modificats genèticament ha obtingut una victòria política rere l’altra: primer, va aconseguir que molts aliments modificats genèticament es retiressin de les prestatgeries dels supermercats britànics; després, va fer que s’aprovessin lleis d’etiquetatge a Europa i, més endavant, va exercir molta pressió amb motiu del Protocol sobre Bioseguretat de Montreal. Mentrestant, els crítics dels models de desenvolupament guiats per l’exportació que proposen el Banc Mundial i l’FMI han produït una gran quantitat d’informació referent a models de desenvolupament basats en la comunitat, en les reformes agràries, en la condonació del deute i en els principis d’autogovern. I als crítics de les indústries petrolieres i mineres també els sobren arguments a favor de l’energia sostenible i de l’extracció de recursos responsable, si bé molt poques vegades tenen l’oportunitat de portar-los a la pràctica.
La descentralització d’aquestes campanyes no és una font d’incoherència i fragmentació, sinó que és una adaptació lògica, i fins i tot enginyosa, a la fragmentació preexistent a les xarxes progressistes i als canvis culturals més generals. També és el resultat indirecte de l’explosió d’ONG que, des de la Cimera de Rio de 1992, han anat guanyant poder i importància. Les ONG implicades en les campanyes anticorporatives són tan nombroses que el model dels botons i els raigs és l’únic capaç de tenir en compte tots els estils, tàctiques i objectius. Com Internet, tant les ONG com les xarxes de grups d’afinitat són sistemes que poden créixer infinitament. Si algú considera que no encaixa exactament en cap de les aproximadament trenta mil ONG existents o en cap dels milers de grups d’afinitat, només cal que creï el seu i es connecti a la xarxa. Una vegada a dins, ningú no ha de renunciar a la seva individualitat per adaptar-se a l’estructura superior. Com passa a Internet, som ben lliures d’entrar i sortir, de seleccionar el que volem i d’esborrar el que no volem. És l’actitud del navegador envers l’activisme, que reflecteix la cultura paradoxal d’Internet, capaç de combinar el narcisisme més extrem amb una intensa necessitat de comunitat i connexió amb l’exterior.
Però si bé l’estructura semblant a Internet del moviment és en part el reflex d’una organització basada en Internet, també és una resposta a les realitats polítiques que van fer néixer les protestes: el fracàs total de la política de partits. A tot el món, els ciutadans han lluitat per votar partits social-demòcrates i partits dels treballadors, i han vist com aquests partits es rendien impotents a les forces del mercat i als dictats de l’FMI. En aquestes condicions, els activistes moderns no són tan ingenus per creure que el canvi vindrà de les urnes. Per això estan més interessats a posar en dubte els mecanismes que fan que la democràcia sigui inútil, com ara el finançament de les campanyes electorals per part de les empreses o la capacitat de l’OMC d’invalidar la sobirania nacional. El mecanisme més controvertit han estat les polítiques d’ajustament estructural de l’FMI, que exigeixen obertament als governs que retallin les despeses socials i que privatitzin els recursos a canvi de préstecs.
Una de les principals virtuts d’aquest model d’organització laissez faire és que ha demostrat ser molt difícil de controlar; en gran mesura, perquè és molt diferent dels principis organitzatius de les institucions i de les empreses que constitueixen el seu objectiu. Respon a la concentració corporativa amb la fragmentació, a la globalització amb la seva forma pròpia de localisme i a la consolidació del poder amb la dispersió radical del poder.
Joshua Karliner, del Transnational Ressource and Action Center, descriu aquest sistema com «una resposta involuntària però brillant a la globalització». I, com que va ser involuntària, encara no tenim el vocabulari per descriure-la, raó per la qual s’ha desenvolupat una increïble indústria de metàfores. Jo hi contribueixo amb els botons i els raigs, però Maude Barlow, del Council of Canadians, diu: «Ens enfrontem a una roca gegant. Com que no podem moure-la, intentem envoltar-la per sota, pels costats i per dalt». El britànic John Jordan, un activista de Reclaim the Streets, diu que les multinacionals «són com vaixells cisterna gegants, i nosaltres som com bancs de peixos. Nosaltres podem reaccionar de pressa, ells no». L’organització nord-americana Free Burma Coalition parla d’una xarxa d’«aranyes» que està teixint una teranyina capaç d’immobilitzar les multinacionals més poderoses.
Un informe de l’exèrcit dels Estats Units sobre l’alçament zapatista a Chiapas també hi va aportar el seu granet de sorra. Segons un estudi fet per RAND, un institut de recerca que col·labora amb l’exèrcit dels Estats Units, els zapatistes estaven fent «una guerra de puces» que, gràcies a Internet i a la xarxa global d’ONG, es va convertir en «una guerra d’eixams». Els investigadors van apuntar que el repte militar d’una guerra d’eixams és que no té «un lideratge central o una estructura de comandament; té múltiples caps i és impossible de decapitar».
És clar, aquest sistema de múltiples caps també té debilitats, que van quedar completament al descobert als carrers de Washington durant les protestes contra el Banc Mundial i l’FMI. Cap a les dotze del migdia del 16 d’abril, el dia de la manifestació més nombrosa, es va convocar una reunió del consell de portaveus dels grups d’afinitat que bloquejaven tots els carrers del voltant de les seus del Banc Mundial i de l’FMI. Les cruïlles estaven bloquejades des de les sis del matí, però els manifestants acabaven d’assabentar-se que abans de les cinc del matí els delegats de la reunió havien entrat a la reunió passant entre les barricades de la policia. Tenint en compte aquesta nova informació, la majoria de portaveus va considerar que era millor abandonar el bloqueig i unir-se a la manifestació oficial a l’El·lipsi. Però no tots hi estaven d’acord: alguns grups d’afinitat volien mantenir el bloqueig per impedir la sortida dels delegats.
El consell va arribar a un acord molt revelador: «Bé, escolteu tots», va cridar pel megàfon Kevin Danaher, un dels organitzadors de les protestes. «Cada grup és autònom: si voleu continuar bloquejant els carrers, cap problema; si voleu venir a l’El·lipsi, cap problema, tampoc. Vosaltres mateixos».
Va ser una decisió justa i democràtica, però hi havia un petit problema: no tenia sentit. El bloqueig de totes les vies d’accés havia estat una acció coordinada. Si alguns grups deixaven la via lliure i d’altres mantenien el bloqueig, en lloc de sortir de la reunió per la dreta els assistents podrien sortir per l’esquerra i tornarien a casa tranquil·lament. Evidentment, això va ser just el que va passar.
Mentre observava com alguns grups de manifestants s’aixecaven i es retiraven mentre d’altres es quedaven asseguts desafiadorament, fent guàrdia davant de res, vaig pensar que aquella imatge era una bona metàfora de les virtuts i els defectes d’aquesta xarxa d’activistes naixent. No hi ha dubte que la cultura de la comunicació que regna a Internet és molt millor pel que fa a la velocitat i al volum que no pas a la síntesi. És capaç de reunir desenes de milers de persones amb pancartes reivindicatives a la mateixa cantonada, però no és tan adequada a l’hora de fer que aquestes mateixes persones es posin d’acord abans d’anar a fer barricades (o després de fer-les) sobre què reivindiquen exactament.
Això explica una certa ansietat que s’apodera de la gent després de cada manifestació: Ja està? Quan és la pròxima? Tindrà tant d’èxit? Hi haurà tanta gent? Per mantenir l’impuls s’està desenvolupant una cultura de protestes en sèrie. Tinc la bústia del correu electrònic plena de convocatòries que prometen ser «el pròxim Seattle». El 4 de juny de 2000 va ser Windsor i Detroit per «paralitzar» l’Organització d’Estats Americans, i una setmana després va ser Calgary, pel Congrés Mundial del Petroli; la Convenció del Partit Republicà tindrà lloc al juliol a Filadèlfia, i la Convenció del Partit Demòcrata serà a l’agost a Los Angeles; el Fòrum Econòmic Mundial serà l’11 de setembre a Melbourne; de seguida hi haurà les manifestacions contra l’FMI a Praga el 26 de setembre i després continuaran a l’abril del 2001 a la ciutat de Quebec amb motiu de la Cimera de les Amèriques. Algú va enviar el missatge següent a la llista de correu electrònic per organitzar les manifestacions de Washington: «Vagin on vagin, els estarem esperant! Després d’aquesta, ens veurem a Praga!». Però, és això el que volem? Un moviment de seguidors de reunions que persegueixen obsessivament els buròcrates del comerç com si fossin els Grateful Dead?
Aquesta perspectiva és perillosa per diverses raons. Es creen massa expectatives al voltant d’aquestes manifestacions: els organitzadors de les protestes de Washington, per exemple, van anunciar literalment que «tancarien» dues institucions internacionals de 30.000 milions de dòlars com l’FMI i el Banc Mundial, al mateix temps que intentaven transmetre un missatge sofisticat sobre les fal·làcies de l’economia neoliberal a un públic satisfet amb la marxa de la borsa. Senzillament, no van poder. Cap manifestació pot aconseguir-ho per si sola i, a més a més, cada vegada serà més difícil. Les tàctiques d’acció directa de Seattle van funcionar perquè van agafar la policia per sorpresa. Però això no tornarà a passar, entre altres coses perquè la policia s’ha subscrit a totes les llistes de correu electrònic. La ciutat de Los Angeles invertirà quatre milions de dòlars en nous equipaments de seguretat i en despeses de personal per protegir la ciutat de l’allau d’activistes.
En un intent de construir una estructura política estable per fer avançar el moviment entre manifestació i manifestació, Danaher ha començat a recollir fons per crear un «centre de convergència permanent» a Washington. Igualment, el Fòrum Internacional sobre Globalització s’ha reunit diverses vegades des del març amb l’objectiu de presentar un document sobre estratègia d’unes dues-centes pàgines abans de final d’any. Segons el seu director, Jerry Mander, no es tractarà d’un manifest, sinó d’una sèrie de principis i prioritats, un primer intent, com diu ell, de «definir una nova arquitectura» per a l’economia global. [La publicació del document es va endarrerir diverses vegades i encara no estava disponible en el moment de publicar aquest llibre].
Com els organitzadors de la conferència de l’església Riverside, totes aquestes iniciatives es trobaran amb un camí difícil. Gairebé tots els activistes estan d’acord que ha arribat el moment d’asseure’s al voltant d’una taula i començar a discutir una agenda concreta, però al voltant de quina taula s’asseuran i qui prendrà les decisions?
Aquests interrogants van ser més presents que mai quan, a final de maig, el president txec Vaclav Havel va oferir-se per fer de «mediador» entre el president del Banc Mundial, James Wolfensohn, i els organitzadors de les protestes previstes amb motiu de la reunió del Banc Mundial entre el 26 i el 28 de setembre a Praga. No hi va haver consens entre els organitzadors per participar en les negociacions del castell de Praga i, encara més, ni tan sols hi va haver un mecanisme per prendre la decisió: ni un mecanisme per formar una delegació consensuada (alguns van proposar votar per Internet) ni cap llista d’objectius consensuada per sospesar els avantatges i els riscos de participar-hi. Si Havel s’hagués posat en contacte directament amb els grups vinculats específicament amb l’alleujament del deute i l’ajustament estructural, com ara Jubilee 2000 o 50 Years is Enough, haurien estudiat la proposta d’una manera directa. Però, com que va adreçar-se a tot el moviment com si fos una sola unitat, només va aconseguir que els organitzadors de les manifestacions entressin durant setmanes en un conflicte intern que encara no s’ha resolt.
Una part del problema és estructural. Per a molts anarquistes que porten el pes d’una bona part del treball organitzatiu de base (i que es van connectar a Internet molt abans que altres sectors d’esquerres), la democràcia directa, la transparència i l’autodeterminació de les comunitats no són objectius polítics abstractes, sinó els principis fonamentals que regeixen les seves organitzacions. En canvi, moltes ONG claus, encara que en teoria poden compartir les idees anarquistes sobre la democràcia, de fet estan organitzades segons les jerarquies tradicionals. Són dirigides per líders carismàtics i consells executius, mentre que els seus afiliats els envien diners i aplaudeixen les seves actuacions des de fora.
D’on surt la coherència d’un moviment en què participen tants anarquistes i que fins ara ha tingut com a mèrit principal des del punt de vista tàctic assemblar-se a un núvol de mosquits? Potser, com passa amb Internet, no s’ha pas de fer imposant una estructura preestablerta, sinó navegant hàbilment entre les estructures ja existents. Potser el que es necessita no és un únic partit polític, sinó una millor coordinació entre els grups d’afinitat. Potser, en lloc de buscar més centralització, el que cal és una descentralització radical.
Quan els crítics afirmen que el moviment no té visió, el que volen dir realment és que no té un filosofia revolucionària comuna, ja sigui marxista, socialdemòcrata, ecologista o anarquista. Això és del tot cert, i n’hem d’estar profundament agraïts. Actualment, els activistes anticorporatius dels carrers són perseguits per aspirants a líders, ansiosos de poder allistar-los com a soldats rasos de la seva visió particular. En un extrem, hi ha Michael Lerner i la seva conferència de l’església Riverside, esperant integrar tota l’energia embrionària de Seattle i Washington en la seva «política del significat». A l’altre, hi ha John Zerzan d’Eugene, Oregon, que no està interessat en la crida de Lerner per «curar», sinó que veu els disturbis i la destrucció de la propietat com el primer pas cap a l’ensorrament de la industrialització i el retorn a l’«anarco-primitivisme», una utopia basada en el sistema preagrari de la caça i la recol·lecció. Entre aquests dos extrems, hi ha altres visionaris, des dels deixebles de Murray Bookchin i la seva teoria de l’ecologia social, fins a marxistes sectaris que estan convençuts que la revolució començarà demà mateix i els devots de Kalle Lasn, editor de la revista Adbusters, i la seva versió diluïda de la revolució a través del «pirateig cultural». Finalment, també hi ha el pragmatisme poc imaginatiu d’alguns dirigents sindicals que, abans de Seattle, estaven disposats a conformar-se amb la inclusió d’alguna clàusula social als acords comercials i donar-se per satisfets.
Un dels grans mèrits d’aquest jove moviment és que s’ha desmarcat de totes aquestes agendes i ha rebutjat tots els manifestos que tan generosament li han ofert, mantenint-se a l’espera de crear un procés acceptablement representatiu i democràtic capaç de portar la resistència cap endavant. Potser el repte veritable d’aquest moviment no és tant trobar una visió com resistir la temptació d’adoptar-ne una precipitadament. Si aconsegueix protegir-se dels equips de visionaris, hi haurà sens dubte alguns problemes de relacions públiques. Les manifestacions en sèrie faran que alguns acabin cremats. Els grups d’afinitat declararan la seva autonomia. I els joves activistes s’oferiran com xais, sobretot quan vagin disfressats de xais, perquè els ridiculitzin a l’altar de les pàgines d’opinió i dels editorials de The New York Times.
I què? Aquest moviment descentralitzat, que s’assembla més a un núvol de mosquits que a cap altra cosa, ja ha aconseguit educar i radicalitzar tota una generació d’activistes de tot el món. Abans d’acceptar qualsevol programa de deu punts, es mereix l’oportunitat de veure si, de la seva xarxa caòtica de botons i raigs, en pot sortir alguna cosa nova i totalment pròpia.