41

ADÉU

—És una llàstima que no t’hagi pogut ensenyar la gent ànec, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara, com si li sabés molt greu.

Estàvem asseguts davant l’estany, mirant el gel blanc i gruixut que el cobria. Era un estany força gran. Al gel hi havia tot de talls fets pels patins de gel que semblaven cicatrius. Era dilluns a la tarda, i la May Kasahara s’havia agafat el dia de festa per estar amb mi. Jo havia intentat anar-hi diumenge, però havia hagut de deixar-ho per a l’endemà per culpa d’un accident ferroviari. La May Kasahara portava un abric blau folrat de pell i una gorra de llana d’un blau més llampant, amb unes sanefes geomètriques de color blanc i una borla al capdamunt. Em va dir que la gorra l’havia fet ella, i que me’n faria una d’igual per a l’hivern següent. Tenia les galtes vermelles, i els ulls límpids i transparents com l’aire que ens envoltava. Me’n vaig alegrar. Només tenia disset anys, i podia fer el que volgués a la vida.

—Quan l’estany es va gelar, la gent ànec se’n va anar a un altre lloc. Si els haguessis vist t’haurien agradat. ¿Per què no tornes a la primavera? Llavors te’ls podré presentar.

Vaig somriure. Jo portava un abric de llana que no tapava gaire i una bufanda ben embolicada al coll, i duia les mans ficades a les butxaques. Al bosc, hi feia molt fred. La neu estava dura i gelada, i amb les vambes no parava de relliscar. M’hauria hagut de comprar unes botes de neu.

—Així, et quedaràs més temps aquí —li vaig dir.

—No ho sé. De moment m’hi quedaré una temporada més, però potser després em vénen ganes de tornar a l’institut. O potser em caso amb algú i deixo estar l’institut… Tot i que això ho dubto —va dir la May Kasahara, traient un núvol de fum blanc per la boca—. Però sí, de moment em quedaré aquí. Necessito una mica més de temps per pensar. Per pensar amb calma què vull fer i on vull anar de debò.

Vaig assentir.

—Em sembla una bona idea —vaig dir.

—Escolta, Ocell que dóna corda, ¿quan tenies la meva edat també pensaves aquestes coses?

—No ho sé. Si t’he de dir la veritat, em sembla que no gaire. Una mica sí, és clar, però no recordo que pensés les coses tan seriosament com tu. Suposo que pensava que si feia una vida normal tot sortiria bé. Però, malauradament, les coses no m’han anat tan bé com m’esperava.

La May Kasahara em va mirar a la cara, amb una expressió serena. Va posar les mans enguantades sobre els genolls.

—Al final han denegat la llibertat sota fiança a la Kumiko, ¿oi?

—Ha estat ella que l’ha rebutjat —li vaig explicar—. Va dir que s’estimava més quedar-se tranquil·la a la presó que no pas sortir i que tothom se li tirés a sobre. No vol ni veure’m. Ni a mi ni a ningú. Fins que no se solucioni tot.

—¿Quan comença el judici?

—Segurament a la primavera. Ella es declara culpable i està disposada a complir la pena que se li imposi. No crec que el judici s’allargui gaire. Pot ser que obtingui una suspensió de la condemna, i que encara que l’enviïn a la presó la pena no sigui gaire llarga.

La May Kasahara va collir una pedra de terra i la va llançar al mig de l’estany. La pedra va picar sorollosament al gel i va anar rodolant fins a l’altra banda.

—I tu penses esperar tot aquest temps fins que torni la Kumiko, ¿oi, Ocell que dóna corda? En aquella casa.

Vaig assentir amb el cap.

—Que bé… Si és que es pot dir «que bé» en un cas així… —va dir la May Kasahara.

Jo també vaig treure un núvol de fum blanc per la boca.

—Suposo que sí. Al capdavall, hem estat nosaltres qui hem fet que tot s’acabés així.

Vaig pensar que hauria pogut ser molt pitjor.

Al lluny, al bosc que envoltava l’estany, es va sentir cantar un ocell. Vaig aixecar el cap i vaig mirar al meu voltant. Només havia estat un moment. No es veia ni se sentia res. Només el soroll sec i buit d’un pica-soques fent un forat en un arbre.

—Quan la Kumiko i jo tinguem un fill penso posar-li Còrsega —vaig dir.

—Quin nom més bonic —va dir la May Kasahara.

Mentre caminàvem pel bosc, l’un al costat de l’altra, la May Kasahara es va treure el guant dret i va ficar la mà a la butxaca del meu abric. Em va recordar la Kumiko, que solia fer-ho quan passejàvem a l’hivern. Els dies que feia fred compartíem una butxaca. Vaig prémer la mà de la May Kasahara dins la butxaca. Era petita i càlida com una ànima amagada.

—¿Saps què, Ocell que dóna corda? La gent es pensarà que som nòvios.

—Potser sí —vaig dir.

—Escolta, ¿has llegit totes les meves cartes?

—¿Les teves cartes? —vaig dir. No en sabia res—. Em sap greu, però no he rebut cap carta teva. Com que no sabia res de tu, em vaig posar en contacte amb la teva mare perquè em donés el número de telèfon i l’adreça d’aquest lloc. I, per convence-la, em vaig haver d’inventar unes mentides molt ximples.

—Vaja, ¿què deu haver passat? Si t’he escrit unes cinc-centes cartes… —va dir la May Kasahara mirant cap al cel.

Al vespre la May Kasahara em va acompanyar a l’estació. Vam anar fins al poble amb autobús, ens vam menjar unes pizzes per sopar en un restaurant de prop de l’estació i després vam esperar que arribés el tren dièsel de tres vagons. A la sala d’espera hi havia una estufa encesa amb dues o tres persones al voltant, però nosaltres ens vam esperar sols en el fred de l’andana. Al cel hi havia una lluna gelada, amb el contorn ben definit. Era una lluna en quart creixent, amb la vora esmolada com una espasa xinesa. Sota aquella lluna, la May Kasahara es va posar de puntetes i em va fer un petó a la galta dreta. Vaig notar els seus llavis freds i prims sobre la taca blavosa que havia desaparegut.

—Adéu, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara en veu baixa—. Gràcies per haver vingut.

Em vaig quedar mirant-la fixament, amb les mans a les butxaques. No sabia què podia dir-li.

Quan va arribar el tren, ella es va treure la gorra i va fer un pas enrere.

—Ocell que dóna corda, si mai et passa res crida’m ben fort, ¿d’acord? A mi i a la gent ànec.

—Adéu, May Kasahara —li vaig dir.

Quan el tren va arrencar, la lluna en quart creixent va anar surant molta estona sobre el meu cap. Cada cop que el tren feia un revolt, la lluna desapareixia i després tornava a aparèixer. Jo me la mirava, i quan no es veia em fixava en les llums dels poblets que anaven desfilant a l’altra banda de la finestra. Vaig evocar la imatge de la May Kasahara, amb la gorra de llana blava, que tornava sola amb autobús a la fàbrica d’entre les muntanyes, i també la de la gent ànec, que dormien amagats entre l’herba. Llavors vaig pensar en el món al qual tornava.

—Adéu, May Kasahara —vaig dir.

Adéu, May Kasahara, reso perquè hi hagi alguna cosa que et protegeixi sempre.

Vaig tancar els ulls i vaig intentar dormir. Però no vaig poder adormir-me fins al cap d’una bona estona. Em vaig submergir serenament en un son efímer, lluny de tot i de tothom.

FI de Crònica de l’ocell que dóna corda al món