18

UNA POSTAL DE CRETA
Coses que cauen per la vora del món
Les bones notícies es donen en veu baixa

M’ho vaig pensar fins a l’últim moment, però al final no me’n vaig anar a Creta. Just una setmana abans de marxar, la dona que havia estat la Creta Kano va venir a casa amb una bossa plena de queviures i va fer el sopar per a tots dos. Vam sopar pràcticament en silenci. Quan vam acabar d’endreçar, li vaig dir que no podia marxar amb ella. No es va sorprendre. S’ho va agafar com si fos la cosa més natural del món.

—Em sap molt greu, senyor Okada, però, ¿què hi farem? —va dir, mentre joguinejava amb un ble del serrell—. Em sembla que puc anar sola Creta. No pateixi per mi.

—¿Ja ho té tot a punt?

—El més important, sí. El passaport, el bitllet d’avió, els xecs de viatge, la maleta. No m’enduc gaire equipatge.

—¿I què hi diu, la seva germana?

—Estem molt unides. Per això serà molt dur per a totes dues. Però la Malta és una persona forta i intel·ligent, i sap que m’anirà bé marxar —va dir, mirant-me amb un somriure serè—. Vostè ha arribat a la conclusió que s’ha de quedar, ¿oi?

—Sí —vaig dir. Em vaig aixecar i vaig posar aigua al foc per fer cafè—. Em sembla que sí. L’altre dia vaig veure clar que puc marxar d’aquí, però que en realitat no me’n puc escapar. Per lluny que vagi, hi ha coses que sempre em perseguiran. Em sembla que a vostè li convé anar a Creta. En molts sentits, està disposada a enterrar el passat i a començar una vida nova. Però el meu cas és diferent.

—¿Es refereix a la Kumiko?

—Potser sí.

—¿I pensa quedar-se aquí, esperant que torni?

Em vaig recolzar a la pica, esperant que l’aigua arrenqués el bull. Li costava molt.

—Si li he de ser sincer —vaig dir—, no sé què he de fer. No tinc cap pista. Però últimament he vist que he de fer alguna cosa. No em puc pas quedar aquí assegut esperant que torni la Kumiko. Si vull que torni, abans he d’aclarir moltes coses pel meu compte.

—Així, ¿encara no sap què farà?

Vaig fer que no amb el cap.

—Sento que al meu voltant hi ha alguna cosa que va agafant forma —vaig dir—. Tot plegat encara és una mica vague, però hi ha d’haver algun lligam que ho relacioni. De moment, però, no el puc agafar ni estirar per força. L’únic que puc fer és esperar que tot es vagi aclarint.

La germana de la Malta Kano va posar les mans sobre la taula i va pensar en el que acabava de dir-li.

—Però esperar no és gens fàcil.

—Té raó —vaig dir—. Potser és molt més difícil del que em penso. Quedar-me aquí sol, amb tants problemes per resoldre, sense saber si arribaré a cap conclusió. Només esperant. M’agradaria deixar-ho tot i venir a Creta amb vostè. Oblidar-ho tot i començar una vida nova. Fins i tot em vaig comprar una maleta i em vaig fer les fotos per al passaport. I també vaig fer l’equipatge. Tenia la intenció de marxar del Japó. Però tinc la sensació, el pressentiment, que aquí hi ha alguna cosa que demana la meva presència. Això és el que vull dir quan dic que no em puc escapar.

La germana de la Malta Kano va assentir en silenci.

—Si només es mira la superfície, és una història absurdament senzilla. La meva dona s’ho ha fet amb un altre home i m’ha deixat. I diu que vol divorciar-se. Tal com diu en Noboru Wataya, és una cosa que li pot passar a tothom. Potser valdria més que no hi donés més voltes, que ho oblidés tot i vingués a Creta amb vostè per començar una vida nova. Però la realitat no és tan senzilla com sembla. Jo ja ho sé. I vostè també. ¿Oi que sí? I la Malta Kano també. Potser fins i tot ho sap en Noboru Wataya. Aquí hi ha alguna cosa amagada. I vull treure-la a la llum.

Em vaig cansar d’esperar que l’aigua bullís, vaig apagar el foc i vaig tornar a seure davant la germana de la Malta Kano, mirant-la a la cara.

—I, si pot ser, vull recuperar la Kumiko. Arrossegar-la cap a aquest món amb les meves mans. Si no ho faig, continuaré estant perdut per sempre. Això ho he anat veient a poc a poc. Encara que sigui una mica confós.

La germana de la Malta Kano es va mirar les mans, que tenia sobre la taula, i després va aixecar la vista per mirar-me. Tenia els llavis ben premuts. Al final els va obrir.

—Per això mateix volia que vingués a Creta amb mi, senyor Okada.

—¿Perquè no ho fes?

Ella va assentir lleument.

—¿I per què no vol que ho faci?

—Perquè és perillós —va dir en veu baixa—. Perquè és un lloc perillós. Ara encara pot tornar-ne. Només cal que ens n’anem tots dos a Creta. Allà estarem segurs.

Mentre mirava la cara de la nova Creta Kano, sense ombra d’ulls ni pestanyes postisses, per un moment vaig deixar de saber on em trobava. De sobte, la meva consciència va quedar envoltada d’una boira espessa. Em vaig perdre. Em vaig perdre de vista a mi mateix. Em vaig preguntar on era, què hi feia allà, qui era aquella dona. Però de seguida vaig tornar a la realitat. Estava assegut a la taula de la cuina de casa. Em vaig eixugar la suor amb un drap. Estava una mica marejat.

—¿Es troba bé, senyor Okada? —em va demanar amoïnada la dona que havia estat la Creta Kano.

—Sí, sí —vaig dir.

—Escolti, senyor Okada, no sé si podrà recuperar mai la Kumiko. Però, encara que ho aconsegueixi, no hi ha res que garanteixi que vostè i ella tornaran a ser feliços com abans. Pot ser que les coses siguin diferents. ¿Ja ho ha pensat, això?

Vaig ajuntar els dits de les mans davant la cara i els vaig separar. Al nostre voltant tot estava en silenci. Ja tornava a estar acostumat a la meva existència.

—Sí, ja ho he pensat. Pot ser que tot s’hagi espatllat i que, per més que ho intenti, ja res no torni a ser com abans. Pot ser que hi hagi moltes possibilitats o probabilitats que sigui així. Però hi ha coses que no funcionen només amb possibilitats o probabilitats.

La germana de la Malta Kano va allargar la mà per sobre la taula i em va tocar lleument la meva.

—Si és conscient d’això i vol quedar-se, em sembla que ho ha de fer. No cal dir que és una cosa que ha de decidir vostè. A mi em sap greu que no vingui a Creta, però entenc perfectament la seva decisió. Suposo que a partir d’ara li passaran moltes coses, però, sisplau, no m’oblidi. ¿D’acord? Si li passa res, pensi en mi. Jo també pensaré en vostè.

—Ho faré —li vaig dir.

La dona que havia estat la Creta Kano va tornar a tancar els llavis i es va estar una bona estona buscant paraules en l’aire.

—Escolti, senyor Okada —va dir finalment en veu baixa—. Com ja sap, vivim en un món violent i sanguinari. Per sobreviure s’ha de ser fort. Però alhora també és important estar en silenci, parant bé l’orella, per no perdre’s ni el soroll més lleu. ¿M’entén? La majoria de vegades, les bones notícies es donen en veu baixa. Recordi-ho.

Vaig assentir amb el cap.

—Tant de bo trobi la clau, Ocell que dóna corda —va afegir la dona que havia estat la Creta Kano—. Adéu-siau.

A finals d’agost vaig rebre una postal de l’illa de Creta. Tant el segell com les lletres del mata-segells eren grecs. No hi havia dubte que l’enviava la dona que havia estat la Creta Kano. Ella era l’única persona que coneixia que em pogués enviar una postal des de Creta. Al remitent, però, no hi havia cap nom. Vaig pensar que potser encara no n’havia triat cap, i que per tant era impossible que l’hagués escrit. Però el que faltava a la postal no era només el nom: tampoc no hi havia cap frase. Només hi havia el meu nom i la meva adreça escrits amb bolígraf blau, i un mata-segells del servei de correus de l’illa de Creta. L’anvers era una fotografia en color de la costa cretenca. S’hi veia una cala de sorra molt blanca, envoltada de roques i amb una noia que hi prenia el sol amb el pit descobert. El mar era d’un blau profund, i al cel hi suraven uns núvols blancs que semblaven artificials. Eren uns núvols tan compactes que fins i tot semblava que s’hi pogués caminar.

Pel que semblava, la dona que havia estat la Creta Kano ja havia arribat a Creta. Me’n vaig alegrar per ella. Aviat hi trobaria un altre nom. I, juntament amb el nom, una nova identitat i una nova vida. Ella, però, no m’havia oblidat. M’ho deia amb aquella postal sense ni una sola frase que m’havia enviat des de Creta.

Jo vaig decidir que li escriuria una carta. No en sabia ni el nom ni l’adreça, de manera que ja sabia que no podria enviar-la, però tot i així em va venir de gust escriure una carta a algú.

«Ja fa temps que no sé res de la Malta Kano», vaig escriure. «Pel que sembla, també ha desaparegut del meu món. És com si les persones anessin caient en silenci per la vora del món al qual pertanyo. Totes van caminant cap allà i de sobte desapareixen. Això em fa pensar que la vora del món és cap allà. Els dies se succeeixen sense que passi res especial. De fet, passen tan poques coses que em costa distingir un dia del següent. No llegeixo el diari, no miro la televisió i a penes surto de casa. Com a màxim vaig a la piscina. Ja fa temps que se’m va acabar el subsidi d’atur, i ara visc dels estalvis. No necessito gaire per viure (potser una mica més del que es necessita a Creta), però gràcies a la petita herència que em va deixar la meva mare puc anar tirant. La taca de la galta està com sempre. Si he de dir la veritat, però, cada cop em preocupa menys. Si he de tenir-la tota la vida, la tindré i ja està. Fins i tot penso que he de tenir-la. (No sé per què, però al final me n’he convençut. Sigui com sigui, continuo aquí en silenci, parant bé l’orella)».

De tant en tant recordava la nit que havia dormit amb la Creta Kano. Amb tot, era un record estranyament vague. Era evident que l’havia abraçat i havíem fet l’amor uns quants cops, però amb el pas de les setmanes la sensació de realitat es va anar esvaint. No em recordava del seu cos ni de com havíem fet l’amor. De fet, el record de la vegada anterior, quan havia fet l’amor amb ella en la consciència, era molt més viu que el record de quan havíem fet l’amor en la realitat. La imatge d’ella amb el vestit blau de la Kumiko, encamellada sobre meu en aquella estranya habitació d’hotel, se m’apareixia una vegada i una altra amb una gran nitidesa. Al canell esquerre, hi portava dos braçalets que dringaven secament. També recordava la sensació del meu penis erecte. El tenia més gros i més dur que mai. Ella l’agafava amb les mans, se’l ficava a dins i començava a moure’s a poc a poc, com si anés dibuixant cercles. També recordava perfectament el tacte de la vora del vestit fregant-me la pell. Al cap d’una estona, però, la Creta Kano deixava el lloc a una dona a qui no coneixia. De sobte la dona que portava el vestit de la Kumiko i estava encamellada sobre meu era aquella dona de les trucades misterioses. La vagina ja no era la de la Creta Kano, sinó la d’aquella dona. Jo notava que havien canviat la temperatura i el tacte. Era com si hagués entrat en una altra habitació. «Oblida-ho tot», em xiuxiuejava aquella dona a l’orella. «Com si dormissis, com si somiessis, com si estiguessis estirat en un fang tebi…». I llavors em corria.

Era clar que aquell somni tenia algun significat. I, justament perquè el tenia, se m’havia quedat més gravat a la memòria que el que havia viscut en la realitat. Amb tot, encara no sabia quin significat podia tenir. Mentre no parava de repetir-me aquell record dins el cap, vaig tancar els ulls i vaig sospirar.

A primers de setembre em van trucar de la bugaderia de l’estació. Em van dir que la roba ja estava i que podia passar a recollir-la.

—¿La roba? —vaig fer—. Però si no he portat res.

—Doncs nosaltres la tenim aquí. Ja pot passar a recollir-la. Ja està pagat. Només cal que la reculli. És el senyor Okada, ¿no?

Vaig dir que sí. El número de telèfon també era correcte. Vaig anar a la bugaderia sense saber què hi anava a recollir. Com sempre, l’amo planxava camises mentre escoltava música easy listening en aquell radiocasset tan gros. En aquell petit món de la bugaderia tot continuava igual que sempre. Allà no hi havia ni modes ni canvis. Ni avantguardes ni rereguardes. Ni avanços ni retrocessos. Ni lloances ni reprovacions. Ni s’hi afegia ni en desapareixia res. En aquell moment sonava «Do You Know the Way to San José», una peça nostàlgica de Burt Bacharach.

Quan vaig entrar, l’amo se’m va quedar mirant desconcertat, amb la planxa a la mà. No vaig entendre per què em mirava tant. Al cap d’un moment vaig pensar que devia ser per la taca de la galta. Era lògic. Qualsevol se sorprendria en veure una taca com aquella a la galta d’un conegut.

—És que he tingut un petit accident —li vaig explicar.

—Sí que em sap greu —va dir l’amo, com si realment estigués consternat. Després de mirar un moment la planxa que tenia a la mà, la va deixar plantada sobre la post, com si es preguntés si la taca no era culpa de la planxa—. ¿I es cura, això?

—No ho sé —li vaig respondre.

Llavors em va allargar una brusa i una faldilla de la Kumiko embolicades amb una bossa de plàstic. Era la roba que havia donat a la Creta Kano.

—Ho va portar una noia amb els cabells curts, ¿oi? Així —vaig dir, separant els dits uns tres centímetres.

—No, els duia fins aquí —va respondre l’amo de la bugaderia, assenyalant-se l’espatlla amb una mà—. Això sí, portava un vestit de color marró i un barret de plàstic de color vermell. Em va pagar i va dir que quan estigués truqués a casa.

Li vaig donar les gràcies i vaig tornar a casa amb la brusa i la faldilla. Jo les havia donat a la Creta Kano. Era el preu que havia pagat pel seu cos i, a més, no sabia què fer-ne. No entenia per què la Malta Kano s’havia molestat a portar-les justament a aquella bugaderia. Fos com fos, les vaig plegar bé i les vaig desar amb la resta de la roba de la Kumiko.

Vaig escriure una carta al tinent Mamiya. Li vaig explicar breument tot el que m’havia passat. Podia ser que el molestés, però era l’única persona a qui se’m va acudir que podia escriure. En primer lloc em vaig disculpar. Després li vaig explicar que la Kumiko m’havia deixat el mateix dia que ell havia vingut a casa. Que feia un parell de mesos que es veia amb un altre home, que després jo m’havia passat quasi tres dies pensant al fons d’un pou, que ara vivia sol i que el record que m’havia deixat el senyor Honda era una capsa de whisky buida.

La resposta va arribar al cap d’una setmana. El tinent Mamiya m’escrivia que, de fet, ell també havia estat estranyament preocupat per mi.

«Em feia l’efecte que hauria hagut de parlar amb vostè amb més calma i amb més sinceritat. Em va saber greu no poder-ho fer, però aquell dia em va sorgir un assumpte inesperat i havia de ser a Hiroshima abans del vespre fos com fos. Per això, en un cert sentit, la seva carta em va fer molt feliç. Potser només és una suposició meva, però em sembla que el senyor Honda ens devia voler presentar d’alguna manera. Devia pensar que el fet de conèixer-nos seria bo tant per a vostè com per a mi, i que per això em va fer anar a casa seva amb l’excusa de fer-li arribar un record. Això explicaria que el que li va deixar no fos més que una capsa buida. El que en realitat li deixava el senyor Honda era la possibilitat de conèixer-nos.

»M’ha sorprès molt saber que es va ficar dins un pou. De fet, els pous encara em criden amb molta força. Seria lògic que després de l’experiència tan esgarrifosa que vaig viure no hagués volgut tornar a saber-ne res, però el cert és que sempre que veig un pou no em puc estar d’abocar-m’hi. I això no és tot: si no hi ha aigua, m’agafen ganes de ficar-m’hi. Potser és que encara hi busco alguna cosa. Dec tenir l’esperança que, si baixo fins al fons i m’hi quedo quiet, esperant, potser ho trobaré. No és que vulgui recuperar la meva vida. Ja sóc massa vell per tenir aquesta esperança. El que hi busco és el sentit de la vida, que és justament el que vaig perdre al fons d’aquell pou. Vull comprovar amb els meus propis ulls per què el vaig perdre, i em sembla que, si pogués veure-ho, ja no em faria res quedar-me encara més perdut del que estic ara. I no tan sols això: no sé quants anys em queden de vida, però fins i tot estaria disposat a tirar endavant portant el pes d’aquesta revelació a les espatlles.

»Lamento profundament que la seva esposa hagi marxat de casa. Tanmateix, no puc pas donar-li cap consell sobre el que ha de fer. He viscut molts anys allunyat de la família o de l’amor, i per això no tinc cap dret a parlar d’aquestes coses, però em sembla que, si el que li ve de gust és esperar que torni la seva esposa, això és el que ha de fer. Aquesta és la meva opinió. Quan algú marxa, es fa molt difícil quedar-se vivint sol al mateix lloc. Ho entenc perfectament. Però en aquesta vida no hi ha res més cruel que la desolació de no tenir res per esperar.

»Si pot ser, m’agradaria tornar aviat a Tòquio i poder-nos veure altre cop. Ara mateix, però, tinc mal en una cama i em fa l’efecte que tardarà una mica a curar-se. Cuidi’s molt».

Vaig estar molt temps sense veure la May Kasahara. Quan va venir a casa ja érem a finals d’agost. Com sempre, va saltar el mur, va travessar el jardí i em va cridar. Vam seure al porxo i vam parlar.

—Escolta, Ocell que dóna corda —em va dir—, ¿saps que ahir van començar a enderrocar la casa abandonada? La dels Miyawaki.

—Això deu voler dir que l’ha comprat algú.

—No ho sé.

Vam saltar al carreró i ens vam arribar a la casa dels Miyawaki. Efectivament, les obres per enderrocar la casa ja estaven en marxa. Hi havia mitja dotzena d’operaris amb casc desmuntant finestres i porticons, traient piques i electrodomèstics. Ens vam quedar una estona mirant com treballaven. Era clar que estaven acostumats a fer aquella feina, que duien a terme en silenci i d’una manera extremament sistemàtica. Al cel hi havia uns núvols blancs, llargs i esfilagarsats, que anunciaven l’arribada de la tardor. Em vaig preguntar com devia ser la tardor a l’illa de Creta. ¿També hi havia núvols com aquells?

—¿Trobes que cegaran el pou? —em va preguntar la May Kasahara.

—Segurament —vaig dir—. Encara que el deixin, no serveix de res. I, a més, és perillós.

—Pot ser que s’hi fiqui algú, ¿oi? —va dir ella, amb una expressió més aviat seriosa.

En veure el seu rostre bronzejat, em vaig recordar perfectament del tacte de la seva llengua quan m’havia llepat la taca de la galta aquell calorós dia d’estiu.

—Al final no has anat a Creta, ¿oi, Ocell que dóna corda?

—No, he decidit quedar-me aquí i esperar.

—Però, ¿no vas dir que la Kumiko no tornaria?

—Això és un altre assumpte —vaig dir.

La May Kasahara em va mirar aclucant una mica els ulls. La cicatriu del costat de l’ull se li va fer més profunda.

—Escolta, ¿per què et vas ficar al llit amb la Creta Kano?

—Perquè era necessari.

—¿Això també és un altre assumpte?

—Doncs sí.

Va deixar anar un sospir.

—Adéu, Ocell que dóna corda. Ja ens veurem.

—Adéu —vaig dir.

—Escolta —va afegir ella, després de dubtar un moment—. Aviat tornaré a l’escola.

—¿Ja te n’han vingut ganes?

Ella es va arronsar una mica d’espatlles.

—És una altra escola. A la d’abans no hi tornaria per res del món. I aquesta nova és una mica lluny. Em sembla que trigarem dies a veure’ns.

Vaig assentir amb el cap. Em vaig treure els caramels de llimona de la butxaca i me’n vaig posar un a la boca. Després de mirar un moment al seu voltant, la May Kasahara es va posar una cigarreta als llavis i la va encendre.

—Escolta, Ocell que dóna corda, ¿és divertit dormir amb tantes dones?

—No es tracta d’això.

—Això ja m’ho has dit.

—Ja —vaig fer. Però no sabia què més podia dir.

—Bé, és igual —va dir ella—. ¿Saps què? Em sembla que el fet d’haver-te conegut m’ha ajudat a tenir ganes de tornar a l’escola. T’ho dic de debò.

—¿Com deu ser?

—¿Com deu ser? —va repetir la May Kasahara, tornant a mirar-me amb el front arrugat—. Suposo que vull tornar a un món més normal. Escolta, Ocell que dóna corda, tu m’ho has fet passar molt bé, de debò. Ets un paio molt normal, però no pares de fer coses que no ho són. Ets… com t’ho diria… imprevisible. Per això no és gens avorrit estar amb tu. I per això m’has ajudat. Perquè quan no t’avorreixes pots anar vivint sense pensar més del compte, ¿no? Per això dic que m’alegro d’haver-te conegut. Ara, si he de dir la veritat, a vegades també m’has fet patir.

—¿Què vols dir?

—A veure, ¿com t’ho diria? Quan et veig, a vegades em fa l’efecte que lluites amb totes les forces contra alguna cosa, i que ho fas per mi. Ja sé que és estrany, però és el que em sembla. I llavors és com si jo m’unís a tu i em posés a suar. ¿M’entens? Tu estàs sempre molt fresc i fas com si res no t’afectés, però de fet és al revés. Encara que els altres no se n’adonin, estàs lluitant amb totes les forces. Si no, no t’hauries ficat al pou, ¿no? Ara, no cal dir que si lluites contra aquesta cosa no és pas per mi sinó per trobar la Kumiko. Per tant, jo no hauria de suar com tu, ja ho sé, però tot i així sempre tinc la impressió que també lluites per mi. Que mentre lluites per la Kumiko també lluites pels altres. Per això a vegades sembles ximple. Això és el que penso. Però, ¿saps què, Ocell que dóna corda? Que a vegades em costa mirar-te. Em costa molt. Perquè no tens cap possibilitat de guanyar. Em sap greu dir-t’ho, però si hagués de jugar-m’hi diners apostaria que perds. Em caus molt bé, però no tinc ganes d’arruïnar-me.

—Ho entenc perfectament.

—No vull veure com perds i ja no vull suar més. Per això vull tornar a un món més normal. Ara, si no t’hagués trobat davant aquesta casa abandonada, potser no hauria estat així. Potser no hauria volgut tornar a l’escola. Potser seria en algun lloc pensant bajanades. En aquest sentit, ha estat gràcies a tu —va dir—. Ja veus que has servit d’alguna cosa.

Vaig assentir amb el cap. Feia molt que ningú no em deia res bonic.

—Va, xoca-la —va dir la May Kasahara.

Li vaig agafar la mà, sorprenentment petita i bronzejada. Semblava la mà d’una nena.

—Adéu, Ocell que dóna corda —va dir—. ¿Com és que no has anat a Creta? ¿Com és que no has marxat d’aquí?

—Perquè jo no puc triar per qui aposto.

La May Kasahara em va deixar anar la mà i es va quedar mirant-me a la cara, com si veiés una cosa molt estranya.

—Adéu, Ocell que dóna corda. A reveure.

La casa dels Miyawaki va quedar completament demolida en menys de deu dies. Només va quedar un solar pla i pelat. Tots els rastres de la casa i del pou van desaparèixer com per art de màgia. Els operaris van arrencar els arbres i les plantes del jardí, i es van endur l’estàtua de l’ocell. La devien llençar en algun lloc. Potser a l’ocell ja li va anar bé. La tanca senzilla que envoltava el jardí va ser substituïda per una de més alta i més sòlida que impedia veure què passava a dins.

Una tarda de mitjan octubre, mentre nedava sol a la piscina municipal, vaig tenir una visió. En aquella piscina sempre hi havia música de fons, i aquell dia posaven cançons antigues de Frank Sinatra, com «Dream» o «Little Girl Blue». Jo anava fent piscines amunt i avall, sense parar atenció a la música. Va ser llavors que vaig tenir la visió. O potser va ser una revelació.

De sobte em vaig adonar que era dins un pou. Que el lloc per on nedava no era una piscina sinó el fons d’un pou. L’aigua que m’envoltava era feixuga i tèbia. Estava absolutament sol, i l’aigua ressonava d’una manera estranya. Vaig parar de nedar i, després de mirar un moment al meu voltant, em vaig posar a surar de panxa enlaire. L’aigua m’aguantava, i jo surava sense fer cap esforç. Tot estava a les fosques i, just damunt el cap, veia un cercle de cel ben definit. Curiosament, no tenia gens de por. El fet que fos dins un pou i que hi surés d’aquella manera em semblava la cosa més normal del món. El que em va sorprendre va ser que no me n’hagués adonat fins llavors. Aquell era un dels molts pous que hi havia al món, i jo un dels molts jos que hi havia al món.

En aquell cel rodó i ben retallat hi brillaven nítidament una infinitat d’estels, com si l’espai hagués esclatat i s’hagués desfet en mil bocins. Aquells estels silenciosos travessaven amb la seva llum esmolada un sostre format de diverses capes de foscor. Sentia el vent que xiulava al brocal del pou. Dins el vent també se sentia una veu que cridava algú. Era una veu que havia sentit feia molt temps en algun lloc. Vaig provar de cridar, però no vaig emetre cap so. Potser la meva veu no podia fer vibrar l’aire d’aquell món.

El pou era terriblement fondo. Quan feia una estona que mirava enlaire, la percepció de dalt i baix es va invertir i em va fer la sensació que mirava el fons des del capdamunt d’una xemeneia molt alta. Tot i així, em sentia tranquil i segur per primer cop després de molt temps. Vaig estirar els braços i les cames dins l’aigua, ben a poc a poc, i vaig respirar uns quants cops profundament. Vaig notar que l’escalfor se m’estenia per tot el cos, i em vaig sentir molt lleuger, com si m’aguantessin per sota. Em sentia embolcat, sostingut, protegit.

No sé quant temps va passar fins que va arribar l’alba, en silenci. Va aparèixer una línia de llum violeta al voltant del brocal i, a mesura que aquella llum s’estenia i s’aclaria, els estels van anar perdent la brillantor. Els estels més potents es van quedar una estona més al cel, però es van anar apagant a poc a poc fins que van desaparèixer. Encara surant de panxa enlaire en aquella aigua feixuga, vaig mirar el sol i no em vaig enlluernar. Hi havia alguna cosa que em protegia els ulls d’aquells raigs potents, com si portés unes ulleres ben fosques.

Al cap d’una estona, quan el sol va ser just sobre el pou, vaig veure com en aquell globus enorme s’hi produïa un canvi petit però evident. Just abans que passés, va haver-hi un moment estrany en què va ser com si l’eix del temps fes un fort sotrac. Vaig contenir la respiració, vaig afuar la vista i em vaig quedar expectant per veure què passaria. Al cap d’un moment, a la part dreta del sol, a prop de la vora, hi va aparèixer una taqueta negra que va començar a esborrar la llum del sol, de la mateixa manera que poc abans la claror del sol havia esborrat la foscor de la nit. Vaig pensar que estava a punt de presenciar un eclipsi solar.

Però no era un eclipsi en el sentit estricte de la paraula, ja que la taca va parar de créixer tot just quan s’havia menjat la meitat del sol. A més a més, el contorn de la taca negra no era gens definit. Tot i que ho semblava, doncs, no es podia dir que fos un eclipsi normal. Tot i així, no sabia quin nom es podia donar a aquell fenomen. Com si fes el test de Rorschach, vaig tancar una mica els ulls per distingir la forma que feia aquella taca tan estranya. Tenia forma però no en tenia, era una cosa però no ho era. Com més la mirava, menys segur estava de la meva existència. Vaig respirar fondo uns quants cops per compassar la respiració, i vaig moure els dits a poc a poc dins l’aigua per comprovar que continuava existint. Tranquil, em vaig dir. Sóc aquí. Sóc al fons d’un pou que és dins la piscina, presenciant un eclipsi que no és un eclipsi.

Vaig tancar els ulls, i en fer-ho vaig sentir una remor sorda en la distància. Al principi era tan lleu que no sabia si realment la sentia o no. Semblava el murmuri confós de gent que parlava a l’altra banda d’una paret. Al cap de poc, però, les veus es van fer més clares, com si hagués sintonitzat bé l’emissora. «Les bones notícies es donen en veu baixa», deia la Creta Kano. Em vaig concentrar i vaig parar l’orella per sentir bé aquelles paraules. Però no eren veus humanes. Eren els renills d’uns quants cavalls. En algun lloc d’aquella foscor hi havia uns quants cavalls esverats per algun motiu, renillant, esbufegant i piafant amb força. Era com si amb aquells sorolls i aquells moviments em volguessin fer arribar algun missatge urgent. Jo, però, no els entenia. ¿Què hi feien, allà? ¿Què volien dir-me?

No en tenia ni idea. Encara amb els ulls tancats, vaig intentar imaginar-me’ls. Els únics cavalls que podia imaginar-me, però, eren dins un estable, estirats damunt la palla i agonitzant mentre treien escuma blanca per la boca. Hi havia alguna cosa que els turmentava.

De sobte vaig recordar la història dels cavalls que morien durant els eclipsis de sol. Els eclipsis els mataven. Ho havia llegit al diari i ho havia explicat a la Kumiko la nit que ella havia tornat tard i jo havia llençat el sopar que havia preparat per a tots dos. En veure que el sol desapareixia, els cavalls es quedaven confosos i aterrats. I molts es morien.

Quan vaig obrir els ulls, el sol ja no hi era. No hi havia res. Només un cercle d’aire ben definit sobre el meu cap. El silenci s’havia apoderat del fons del pou. Un silenci tan profund i tan contundent que semblava que volgués xuclar tot el que hi havia al voltant. Vaig notar que m’ofegava i vaig inspirar amb força. Vaig sentir olor d’alguna cosa. Olor de flors. L’olor de moltes flors escampades en la foscor. Una olor fugaç com una mena de record arrencat d’un somni. Al cap d’un instant, i com si hagués passat per un potent catalitzador, aquella olor es va fer més forta i més intensa dins els pulmons. Les fines agulles del pol·len em van punxar al coll, als narius i per dins el cos.

Era la mateixa olor que havia sentit a l’habitació 208. L’olor de les flors del gerro que hi havia sobre la taula. També em va arribar barrejada una lleu olor de whisky escocès. I aquella misteriosa dona del telèfon… «Tens un angle mort fatal a la memòria». Vaig mirar instintivament al meu voltant. Era impossible distingir res en aquella foscor, però vaig notar clarament el rastre d’algú que fins feia un instant havia estat allà però que ja no hi era. Durant un moment aquella dona havia compartit la foscor amb mi, i havia deixat aquella olor de flors com a prova de la seva presència.

Vaig contenir la respiració i vaig continuar surant dins l’aigua. L’aigua em continuava aguantant, com si m’animés tàcitament. Vaig ajuntar els dits sobre el pit, en silenci. Vaig tornar a tancar els ulls i em vaig concentrar. Sentia clarament els batecs del cor a les orelles. Semblaven els d’una altra persona, però eren els meus. Només era que venien d’un altre lloc. «Tens un angle mort fatal a la memòria», havia dit aquella dona.

Sí, tenia un angle mort fatal a la memòria.

Se m’escapava alguna cosa.

Aquella dona era algú a qui coneixia bé.

I llavors ho vaig entendre tot, com si de sobte s’hagués tombat alguna cosa. En un instant es va fer la llum i ho vaig veure tot de manera ben clara i senzilla. Vaig inspirar una mica d’aire i el vaig espirar a poc a poc. L’alenada que vaig exhalar era dura i calenta com una pedra cremada. No hi havia dubte. Aquella dona era la Kumiko. ¿Per què no me n’havia adonat fins llavors? Vaig sacsejar el cap ben fort dins l’aigua. Només que hagués pensat una mica me n’hauria adonat. Era evident. La Kumiko em cridava desesperadament des d’aquella habitació estranya amb un sol missatge: «Descobreix com em dic».

La Kumiko estava tancada en aquella habitació fosca i m’havia demanat que la rescatés. Jo era l’únic que podia salvar-la. Era l’única persona del món capaç de fer-ho. Perquè l’estimava, i ella m’estimava a mi. Si hagués sabut trobar el seu nom, potser fent servir alguna cosa que hi havia amagada en aquella habitació, segurament l’hauria pogut rescatar del món de les tenebres. Però no me n’havia sortit. I, a sobre, havia ignorat les seves trucades. Podia ser que ja no se’m presentés una altra oportunitat com aquella.

Al cap de poc, l’excitació que em feia estremir va començar a retirar-se i va deixar pas a un pànic que es va apoderar de mi en silenci. L’aigua va perdre l’escalfor, i de sobte em vaig trobar envoltat d’alguna cosa estranya, humida i llefiscosa com un banc de meduses. Continuava sentint els batecs del cor a les orelles. Recordava amb detall tot el que havia vist en aquella habitació. El soroll sec dels trucs a la porta em ressonaven a les orelles, i l’esclat viu de la fulla del ganivet reflectint la llum blanquinosa del passadís encara em posava la pell de gallina. Podia ser que allò fos la cara oculta de la Kumiko. Podia ser que aquella habitació fos la zona fosca que hi havia dins d’ella. En empassar saliva, vaig sentir un soroll fort i buit, com si algú piqués a una cavitat des de fora. Tenia por d’aquella cavitat buida, però alhora també tenia por del que intentava omplir-la.

Al cap d’una estona aquella por va desaparèixer tan de sobte com havia vingut. Vaig exhalar lentament l’alè que se m’havia quedat gelat als pulmons i vaig inspirar aire fresc. A mesura que l’aigua recuperava l’escalfor, vaig notar una cosa semblant a l’alegria que brollava del fons del meu cos. La Kumiko havia dit que ja no em tornaria a veure. Jo no sabia per què havia marxat del meu costat. Però era clar que no m’havia abandonat. Ans al contrari, em necessitava urgentment, em buscava desesperadament. Només era que no podia expressar-ho amb paraules. I justament per això intentava transmetre’m el seu gran secret de maneres diferents, amb formes canviants.

En pensar això, vaig sentir que el pit se’m tornava a escalfar. Vaig notar que tot el que s’havia quedat glaçat dins meu s’esquerdava i començava a fondre’s. Els records, les idees i les sensacions es convertien en una sola cosa que empenyia i arrossegava l’embull que tenia a dins. Aquella massa fosa es barrejava serenament amb l’aigua i m’envoltava com una membrana enmig de la foscor. «Això és allà», vaig pensar. «És allà i esperaré que m’allargui la mà. No sé quant tardarà. No sé quanta energia necessitaré. Però ara m’he d’aturar i buscar la manera d’accedir a aquell món. Això és el que he de fer. Tal com va dir el tinent Mamiya, “Quan toca esperar, s’ha d’esperar”».

Vaig sentir una sorda remor d’aigua. Algú se’m va acostar nedant com un peix i em va envoltar amb uns braços robustos. Era el socorrista de la piscina. Hi havia parlat uns quants cops.

—¿Està bé? —em va preguntar.

—Sí —vaig dir.

Ja no era al fons d’aquell pou fondo, sinó a la piscina municipal. L’olor de clor i el soroll de l’aigua ressonant al sostre em van fer recuperar la consciència. A la vora de la piscina hi havia unes quantes persones que em miraven per saber si m’havia passat res. Vaig explicar al socorrista que m’havia agafat una rampa a les cames i que per això m’havia quedat allà surant. El socorrista em va ajudar a sortir de la piscina i em va aconsellar que reposés una estona.

Li vaig donar les gràcies.

Em vaig asseure amb l’esquena recolzada a la vora de la piscina i vaig tancar els ulls. Dins meu encara hi havia l’alegria que m’havia produït aquella visió, com si es tractés d’un racó assolellat. I dins aquell racó assolellat em vaig posar a pensar. «Això és allà». No tot se m’havia escapat de les mans. No tot havia caigut en la foscor. Allà encara hi quedava alguna cosa, alguna cosa càlida, bonica i valuosa. «Això és allà». Ja ho sabia.

Podia ser que perdés. Podia ser que em perdés. Podia ser que no arribés enlloc. Podia ser que, per més que lluités, ja estigués tot espatllat irremissiblement. Podia ser que fos l’únic que no s’adonés que intentava revifar unes cendres gelades. Podia ser que no hi hagués ningú que apostés per mi. «Però tant me fa», vaig dir en veu baixa però decidida a qui hi hagués per escoltar-me. «Com a mínim estic segur que tinc alguna cosa per esperar, alguna cosa per buscar».

Llavors vaig contenir la respiració i vaig parar l’orella. Vaig intentar sentir una veu feble que havia de ser allà. Més enllà del clapoteig de l’aigua, de la música i de les rialles de la gent, la meva orella va copsar un eco lleu i silenciós. Algú que cridava algú altre. Algú que buscava algú altre. Amb una veu que no arribava a ser una veu. Amb unes paraules que no arribaven a ser paraules.