3

EL BARRET DE LA MALTA KANO
Els tons sorbet, i Allen Ginsberg i les Croades

El telèfon va sonar mentre em feia el dinar.

Plantat a la cuina, havia tallat el pa, l’havia untat amb mantega i mostassa i hi havia ficat llenques de formatge i rodanxes de tomàquet. Després l’havia deixat sobre la taula de tallar i, just quan anava a partir-lo pel mig amb un ganivet, és quan va sonar el telèfon.

Vaig deixar sonar tres tons i vaig tallar l’entrepà per la meitat. Llavors el vaig posar en un plat, vaig eixugar el ganivet i el vaig desar al calaix. Finalment em vaig omplir una tassa amb el cafè que m’havia escalfat.

Quan vaig acabar, el telèfon continuava sonant. Devia ser el quinzè to. Al final em vaig rendir i m’hi vaig posar. No en tenia ganes, però podia ser que fos la Kumiko.

—Escolti —va dir una veu de dona.

Era una veu que no em sonava gens. No era ni la Kumiko ni aquella dona tan estranya que m’havia trucat feia pocs dies mentre feia espaguetis. No la coneixia de res.

—¿Que podria parlar amb el senyor Toru Okada? —va dir la dona, com si llegís un nom escrit en un paper.

—Jo mateix.

—És el marit de la senyora Kumiko Okada, ¿oi?

—Sí. La Kumiko Okada és la meva dona.

—I el senyor Noboru Wataya és el germà de la seva esposa, ¿oi?

—Exacte —vaig dir jo pacientment—. En Noboru Wataya és el meu cunyat.

—Jo em dic Kano, molt de gust.

Jo no vaig dir res, esperant que ella continués. El fet que hagués tret el nom del meu cunyat em va fer posar en guàrdia. Em vaig fregar el clatell amb el llapis que teníem al costat del telèfon. La dona es va estar cinc o sis segons sense dir res. Per l’auricular no se sentia ni la seva veu ni cap altre soroll. Podia ser que l’hagués tapat amb la mà i parlés amb algú que tenia al costat.

—¿Escolti? —vaig fer jo, preocupat.

—Perdoni —va dir ella de sobte—. Ja li trucaré en un altre moment.

—Però, escolti… —vaig dir—. ¿Què…?

Però ella ja havia penjat. Em vaig mirar un moment l’auricular que tenia a la mà, i després me’l vaig tornar a posar a l’orella. Efectivament, la dona ja no hi era.

Una mica inquiet, em vaig asseure a la taula de la cuina per menjar-me l’entrepà i prendre’m el cafè. No podia recordar què havia pensat abans de rebre la trucada. Amb el ganivet a la mà dreta, a punt per tallar l’entrepà, havia pensat alguna cosa. Alguna cosa important. Alguna cosa que feia temps que intentava recordar i que m’havia vingut just quan estava a punt de tallar el pa. Però ara me n’havia oblidat. Mentre mastegava, vaig intentar recordar-me’n, però no vaig poder. Aquell record havia tornat a la zona fosca de la meva consciència on havia viscut fins llavors.

El telèfon va tornar a sonar després que m’acabés l’entrepà, mentre endreçava els plats. Aquest cop el vaig agafar de seguida.

—Hola —va dir una veu de dona. Era la Kumiko.

—Hola —vaig dir.

—¿Què fas? —em va preguntar—. ¿Ja has dinat?

—Sí. ¿I tu? ¿Què has menjat?

—No res —em va respondre—. He tingut tanta feina que no he tingut temps de dinar. Potser d’aquí a una estona sortiré a comprar-me un entrepà. ¿Què has menjat tu?

Li vaig explicar el que m’havia fet.

—Està bé —va dir, com si no es delís gens—. Per cert, al matí no he pensat a dir-t’ho, però pot ser que avui et truqui una dona que es diu Kano.

—Ja ha trucat —li vaig dir—. No fa gaire. Ha dit el meu nom, el teu i el del teu germà, i després ha penjat sense dir què volia. ¿Què és això?

—¿Ha penjat?

—Sí. Ha dit que ja tornaria a trucar.

—Doncs quan hi torni, fes el que et digui. És important. Pot ser que l’hagis d’anar a veure.

—¿Quan? ¿Avui?

—¿Que has de fer res?

—No —vaig dir. No havia de fer res ni aquell dia, ni l’endemà, ni l’altre—. Però, ¿em pots explicar qui és aquesta Kano i què vol? M’agradaria saber-ne alguna cosa abans que torni a trucar. Si és alguna feina relacionada amb el teu germà, ja saps que no en vull saber res.

—No és res de cap feina —va dir la Kumiko, una mica irritada—. Té a veure amb el gat.

—¿Amb el gat?

—Em sap greu, però he de penjar. M’esperen. No saps el que m’ha costat trobar un moment per trucar-te. Ja t’he dit que encara no he dinat, ¿oi? Penjo, ¿sents? Quan pugui et torno a trucar.

—Ja sé que tens molta feina. Però si em fiques en això sense dir-me’n res, jo no sé què pensar. ¿Què li passa, al gat? ¿Qui és, aquesta Kano?

—Sisplau, fes el que et digui. ¿D’acord? És important. Queda’t a casa esperant que torni a trucar. Apa, penjo, ¿eh?

I va penjar.

Quan el telèfon va tornar a sonar a dos quarts de tres, em va agafar dormint al sofà. Al principi em vaig pensar que era el despertador. Vaig estirar el braç per aturar-lo, però no el vaig trobar. No dormia al llit sinó al sofà, i no era el matí sinó la tarda. Em vaig aixecar i em vaig acostar al telèfon.

—¿Digui? —vaig fer.

—Hola —va dir una veu femenina. Era la mateixa dona que havia trucat al migdia—. ¿El senyor Toru Okada?

—Sí. Sóc en Toru Okada.

—Jo em dic Kano.

—Ja ha trucat abans, ¿oi?

—Sí. Perdoni’m, abans he estat molt brusca. Escolti, senyor Okada, ¿que està ocupat avui?

—No —vaig respondre—. No tinc res per fer.

—Bé, doncs, en aquest cas, ja sé que és molt sobtat, però, ¿hi hauria cap possibilitat que ens poguéssim veure? —va dir la dona.

—¿Quan? ¿Avui?

—Sí.

Vaig mirar el rellotge. De fet, no calia que ho fes, ja que l’havia mirat tot just feia mig minut. Però volia assegurar-me’n. En efecte, eren dos quarts de tres de la tarda.

—¿Que hi estarem gaire estona? —li vaig demanar.

—Em sembla que no —va respondre ella—. Però podria equivocar-me. Ara mateix no l’hi puc dir exactament. Em sap greu.

Independentment del temps que haguéssim d’estar-hi, jo no tenia elecció. Vaig recordar que la Kumiko m’havia dit que fes el que em digués aquella dona, que era un assumpte important. Per tant, no tenia cap altra opció que fer el que em proposés. Si la Kumiko havia dit que era important, segur que ho era.

—Entesos —vaig dir—. ¿On vol que quedem?

—¿No deu pas conèixer l’hotel Pacific, al davant de l’estació de Shinagawa? —va dir ella.

—Sí que el conec.

—Doncs l’espero a la cafeteria de la planta baixa. A les quatre. ¿Li va bé?

—Em va bé.

—Jo tinc trenta-un anys, i portaré un barret de plàstic vermell —va dir ella.

Vaja, vaig pensar. Aquella dona parlava d’una manera estranya. Em vaig quedar un moment confós, tot i que no hauria sabut explicar què hi havia d’estrany en el que m’havia dit. No hi havia cap motiu pel qual una dona de trenta-un anys no pogués portar una barret de plàstic vermell.

—Entesos —vaig dir—. Suposo que ja la reconeixeré.

—¿I vostè, senyor Okada? ¿Em podria dir algun tret distintiu del seu aspecte? —em va demanar.

Vaig pensar en els meu trets distintius. ¿En tenia cap?

—Tinc trenta anys. Faig un metre setanta-dos, peso seixanta-tres quilos i porto els cabells curts. I no porto ulleres.

Mentre parlava, em vaig adonar que allò no eren precisament uns trets gaire distintius. A la cafeteria de l’hotel Pacific podia haver-hi cinquanta homes amb aquell aspecte. Jo hi havia anat un cop. Era un lloc enorme. Necessitava algun tret distintiu més obvi, però no se me n’acudia cap. Evidentment, no és que no tingués cap característica que em distingís dels altres. Per exemple, estava a l’atur i em sabia de memòria el nom de tots els germans Karamàzov. Però allò eren trets que no es veien externament.

—¿Com anirà vestit? —em va preguntar la dona.

—Doncs, bé… —vaig dir. No podia pensar—. No ho sé. Encara no ho he decidit. És que així, tan de sobte…

—Doncs posi’s una corbata de pics —va dir ella, decidida—. ¿Té cap corbata de pics, senyor Okada?

—Em sembla que sí —vaig respondre.

Tenia una corbata blau marí amb pics de color beix. Me l’havia regalat la Kumiko feia dos o tres anys, per l’aniversari.

—Doncs posi-se-la, si és tan amable. Sàpiga que li agreixo molt que hagi acceptat de quedar a les quatre —va dir la dona just abans de penjar.

Vaig obrir l’armari per agafar la corbata de pics, però no era al penjador de corbates. Vaig obrir tots els calaixos, la vaig buscar per tots els compartiments de l’armari, però no la vaig trobar enlloc. Si la corbata era a casa, havia de trobar-la. La Kumiko era molt endreçada amb la roba, i les meves corbates sempre eren al lloc que els tocava.

Amb la mà a la porta oberta de l’armari, vaig pensar quan havia estat l’últim cop que me l’havia posat, però no me’n vaig recordar. Era una corbata elegant, d’un gust exquisit, però una mica massa cridanera per portar-la a la feina. Si l’hagués portat al bufet, segur que a l’hora de dinar algú se m’hauria acostat per dir-me que era molt maca, que tenia uns colors bonics i vistosos. La qual cosa hauria estat un toc d’atenció. Al bufet on treballava, el fet que algú t’alabés la corbata no era cap honor. Per això no me l’havia posat mai per anar a la feina. La guardava per a les ocasions més o menys formals de la vida privada, com ara per anar a algun concert o a algun sopar de compromís. És a dir, quan la Kumiko deia que ens havíem de mudar, que de fet no era gaire sovint. La corbata em quedava bé amb el vestit blau marí, i a la Kumiko li agradava. Amb tot, no podia recordar de cap manera quan havia estat l’últim cop que me l’havia posat.

Vaig donar un últim cop d’ull a l’armari i ho vaig deixar córrer. Per algun motiu, la corbata de pics havia desaparegut. No hi podia fer res. Em vaig posar el vestit blau marí, una camisa blava i una corbata de ratlles. Tampoc era tan greu. Potser ella no em reconeixeria, però a mi només em caldria buscar una dona d’uns trenta anys amb un barret vermell.

En els dos mesos que feia que no treballava, no m’havia posat gens el vestit. Quan el vaig tenir posat, em vaig sentir constret per una substància estranya. Era una cosa rígida i feixuga que no se m’adaptava al cos. Em vaig aixecar, vaig caminar una mica per l’habitació i, plantat davant el mirall, em vaig estirar una mica les mànigues i els baixos de l’americana. Vaig allargar els braços, vaig inspirar profundament i em vaig tirar endavant per veure si en aquells dos mesos s’havia produït algun canvi en la meva figura. Em vaig tornar a asseure al sofà, però no acabava d’estar còmode.

Fins a la primavera havia anat a treballar cada dia amb vestit i corbata, i en cap moment no m’havia sentit engavanyat. Al bufet eren força estrictes amb la indumentària, i fins i tot als empleats de menys rang com jo ens exigien que anéssim amb vestit. Per això sempre l’havia portat com si fos la cosa més normal del món.

Però en aquell moment, assegut tot sol al sofà de casa, em va semblar que feia alguna cosa mal feta. Era com si falsegés el meu currículum amb un objectiu mesquí, o com si m’hagués transvestit de dona d’amagat. Cada cop em costava més respirar.

Vaig anar al rebedor, vaig treure les sabates marrons de l’armari i me les vaig posar amb el calçador. Estaven cobertes d’una fina capa de pols blanca.

No vaig haver de buscar la dona. Em va trobar ella a mi primer. Quan vaig entrar a la cafeteria, vaig donar un cop d’ull al meu voltant buscant el barret vermell, però no vaig veure ningú que en portés cap. Em vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren tres quarts i cinc de quatre. Em vaig asseure en una taula, em vaig beure l’aigua que m’havien portat i vaig demanar un cafè a la cambrera. Llavors vaig sentir una veu de dona que deia el meu nom darrere meu.

—El senyor Toru Okada, ¿oi?

Em vaig girar sorprès. Encara no feia ni tres minuts que havia entrat a la cafeteria.

La dona anava amb una americana blanca, una brusa de seda groga i un barret de plàstic vermell. En un acte reflex, em vaig aixecar i em vaig girar cap a ella. La vaig trobar força atractiva. Si més no, era més guapa del que m’havia imaginat en sentir-li la veu per telèfon. Era una dona esvelta, ben vestida i poc maquillada. L’americana i la brusa que portava es veien de bona qualitat, i a la solapa de l’americana hi duia un fermall d’or en forma de ploma. Semblava la secretària de direcció d’una empresa important. L’únic que desentonava de la seva indumentària era el barret vermell. Em va sorprendre que, després de vestir-se amb tanta cura, hagués de rematar el seu aspecte amb aquell estrany barret de plàstic. Potser només se’l posava com a reclam quan quedava amb algun desconegut. Ben mirat, no era mala idea. Si del que es tractava era de fer-se veure, complia perfectament la seva funció.

La dona es va instal·lar a la cadira del davant, i jo em vaig tornar a asseure a la meva.

—Veig que m’ha reconegut de seguida —vaig dir, estranyat—. No he trobat la corbata de pics, i m’he hagut de posar aquesta de ratlles. Em pensava que l’hauria de buscar jo a vostè. ¿Com s’ho ha fet, per reconeixe’m?

—Ho he vist ben clar —va dir ella.

Va deixar sobre la taula la bossa de mà, de xarol blanc. Llavors es va treure el barret vermell i el va posar sobre la bossa, que va quedar amagada. Semblava que es preparés per començar un truc de màgia: quan aixequés el barret, la bossa ja no hi seria.

—Però la corbata que porto és diferent —vaig dir.

—¿La corbata? —va dir ella, mirant-se-la encuriosida, com si no entengués per què ho deia. Al cap d’un moment, però, va assentir amb el cap—. No passa res. No s’hi amoïni.

Vaig pensar que tenia una mirada molt estranya, mancada de profunditat. Tenia uns ulls bonics, però semblava que no miressin res. Eren ben plans, com si fossin de vidre. No cal dir, però, que no ho eren. Parpellejava i els movia perfectament.

No entenia com m’havia trobat en un lloc tan concorregut com aquella cafeteria. La majoria de taules estaven ocupades, i en moltes hi havia homes de la meva edat. Volia tornar a preguntar-li com m’havia reconegut tan fàcilment, però em va semblar més prudent no fer preguntes innecessàries. Per això no vaig dir res més.

Ella va aturar un cambrer que caminava enfeinat entre les taules i li va demanar una aigua Perrier. El cambrer li va dir que no en tenien, però que li podia portar una tònica. Ella s’ho va pensar un moment i va dir que ja li anava bé. Mentre s’esperava que arribés la tònica, no va dir res. Jo tampoc.

Al cap d’una estona va agafar el barret vermell de la taula, va obrir la tanca metàl·lica de la bossa que havia quedat a sota i en va treure un estoig de pell de color negre, una mica més petit que una cinta de casset. Era un targeter. Igual que la bossa, també tenia una tanca metàl·lica. Era el primer cop que veia un targeter amb una tanca com aquella. En va treure una targeta i me la va allargar cerimoniosament. Quan em vaig posar la mà a la butxaca de l’americana per treure una targeta meva, em vaig recordar que no en portava.

La seva targeta era de plàstic fi, i feia una lleu olor de perfum. Quan me la vaig acostar al nas, aquella olor es va fer més evident. No hi havia dubte que era perfum. A la targeta només hi havia una línia, amb el seu nom escrit en lletres petites i molt negres.

¿Malta?

La vaig girar.

No hi deia res més.

Mentre jo pensava en el possible significat d’aquella targeta, va venir el cambrer, va deixar un got amb gel al davant de la dona i hi va abocar mitja tònica. Al got hi havia un tall de llimona. Al cap de poc va venir una cambrera amb una safata i una cafetera platejades, em va posar una tassa al davant i la va omplir de cafè. Llavors, com si donés un mal auguri, va deixar la nota en una safateta i se’n va anar.

—No hi ha res escrit —va dir la Malta Kano. Jo encara em mirava el revers blanc de la targeta—. Només el nom. No necessito ni adreça ni telèfon. No em truca ningú. Sóc jo qui truca.

—Ja —vaig fer.

Aquella resposta absurda va quedar uns instants surant sobre la taula, talment com l’illa que surava al cel dels Viatges de Gulliver.

La dona va agafar el got amb totes dues mans i hi va fer un glop amb la canya. Va fer una lleu ganyota i va apartar el got, com si ja no li interessés.

—Malta no és el meu nom real —va dir—. Kano sí que ho és. Però Malta és el meu nom professional. Es refereix a l’illa de Malta. ¿Hi ha estat mai?

Li vaig dir que no. No havia anat mai a Malta, i no intenció d’anar-hi en un futur proper. Ni tan sols m’ho havia plantejat mai. L’únic que coneixia de l’illa de Malta era la cançó «The Sands of Malta», de Herb Alpert, que, sincerament, era horrorosa.

—Jo hi vaig estar tres anys —va dir la dona—. Hi vaig viure tres anys. L’aigua de Malta és dolentíssima. No es pot beure. És com aigua de mar una mica rebaixada. I el pa és molt salat, no pas perquè hi posin molta sal, sinó perquè l’aigua amb què el fan ja ho és. Però no és pas dolent. A mi m’agrada, el pa de Malta.

Jo vaig assentir i vaig fer un glop de cafè.

—Tot i haver-hi una aigua tan dolenta, hi ha un lloc on brolla una aigua que té uns efectes meravellosos per a la configuració física —va prosseguir ella—. És una aigua molt especial, misteriosa. I només brolla en aquest lloc concret de Malta. La font és dalt d’una muntanya, i es tarden unes quantes hores a arribar-hi des del poble que hi ha al peu. És una aigua que no es pot transportar. Si te l’endús a un altre lloc, perd les propietats. Per això, si en vols beure, has d’anar fins a la font. Ja se’n parla en uns documents antics, de l’època de les Croades. L’anomenaven l’aigua miraculosa. Allen Ginsberg va anar a tastar-la. I Keith Richards també. Jo vaig viure tres anys al poblet que hi ha al peu de la muntanya. Hi tenia un hort i aprenia a teixir. I cada dia pujava a beure aigua d’aquella font. Del 1976 al 1979. A vegades em passava tota una setmana sense menjar, només bevent aquella aigua. Durant una setmana no tastava res més. És un exercici necessari. Es podria dir que és una pràctica ascètica. Per purificar el cos. Va ser una experiència realment meravellosa. Per això en tornar al Japó vaig adoptar el nom de Malta com a nom professional.

—¿I podria dir-me a quina professió es dedica? —li vaig demanar.

La Malta Kano va tòrcer una mica el cap.

—Parlant amb propietat, no és una professió. No hi guanyo diners. El meu paper és atendre consultes i parlar amb la gent sobre la configuració física. També investigo les aigües que tenen efectes positius sobre la configuració física. No ho faig per diners. De fet, no els necessito. El meu pare tenia una clínica, i ens va cedir accions i propietats a mi i a la meva germana perquè tinguéssim una renda vitalícia. Tenim un assessor que ens ho gestiona, i cada any en recollim els beneficis. D’altra banda, he escrit uns quants llibres que també em reporten uns ingressos, tot i que no són res de l’altre món. La meva feina sobre la configuració física és una activitat sense afany de lucre. Per això a la targeta no hi ha ni l’adreça ni el telèfon. Sóc jo qui truca a la gent.

Vaig fer que sí amb el cap. Però era un gest que no volia dir res. Anava entenent totes les paraules que pronunciava aquella dona, però no entenia el sentit global del que em deia.

¿La configuració física?

¿Allen Ginsberg?

Estava cada cop més nerviós. No he tingut mai gaire intuïció, però no hi havia dubte que allà hi havia un problema nou.

—Perdoni, però, ¿m’ho podria explicar tot per ordre, des del principi? —li vaig dir—. La meva dona m’ha dit que vingués a veure-la per parlar del gat. I, si vol que li digui la veritat, no sé a què treu cap això que m’explica. ¿Té alguna relació amb el gat?

—Sí —va dir ella—. Però abans de parlar del gat hi ha una cosa que vull que sàpiga, senyor Okada.

La Malta Kano va tornar a obrir la tanca de la bossa de mà i en va treure un sobre blanc. Dins el sobre hi havia una fotografia. Me la va allargar.

—És una foto de la meva germana petita —em va dir.

Era una foto en color on sortien dues noies. Una era la Malta Kano, que també portava barret. Un barret de punt, de color groc, que tampoc no lligava amb la roba que duia. La germana petita —vaig suposar que ho era pel que m’havia dit— anava amb un vestit de color pastel, d’aquells que eren moda a principis dels anys seixanta, amb un barret que hi feia joc. Si no anava equivocat, en aquella època aquells colors es deien «tons sorbet». Vaig pensar que a totes dues els devia agradar molt anar amb barret. El pentinat de la germana s’assemblava al de Jacqueline Kennedy quan era la primera dama dels Estats Units, amb molta laca. Anava una mica massa maquillada, però tenia una fesomia molt bonica. Devia tenir entre vint i vint-i-cinc anys. Després de mirar-la un moment, vaig tornar la foto a la Malta Kano. Ella va tornar a ficar la foto dins el sobre, va desar el sobre a la bossa i va tancar la bossa.

—La meva germana té cinc anys menys que jo —va dir la Malta Kano—. I ha estat vexada pel senyor Noboru Wataya. Brutalment violada.

Vaja, vaig pensar. Em van venir ganes d’aixecar-me i marxar sense dir res. Però no podia pas fer-ho. Em vaig treure un mocador de la butxaca de l’americana, m’hi vaig eixugar els llavis i me’l vaig tornar a ficar a la butxaca. Llavors em vaig escurar la gola.

—No sé res d’aquest incident —vaig dir—, però li asseguro que si la seva germana ha estat vexada, em sap molt greu. Amb tot, li he de dir que no tinc cap relació personal amb el meu cunyat. O sigui que…

—No el faig pas responsable a vostè, senyor Okada —em va tallar la Malta Kano amb decisió—. Si hagués de culpar algú del que ha passat, hauria de culpar-me a mi. No vaig estar prou al cas. Sóc jo qui hauria d’haver protegit la meva germana. Però les circumstàncies m’ho van impedir. Està amb mi, ¿oi, senyor Okada? Són coses que poden passar. Tal com sap, vivim en un món violent i confós. I, dins aquest món, encara hi ha llocs més violents i més confusos. ¿Ho entén? El que ha passat, ha passat. La meva germana es deurà recuperar d’aquesta vexació, d’aquestes ferides. De fet, se n’ha de recuperar. Per sort, no van ser fatals. Tal com li vaig dir a ella mateixa, hauria pogut ser molt pitjor. El que ara m’amoïna és la seva configuració física.

—La seva configuració física —vaig repetir.

Semblava que tota el que deia girés entorn d’aquell concepte.

—Ara no puc pas detallar-li totes les circumstàncies. És una història llarga i complicada, i encara que pugui semblar de mala educació, em sembla que en aquests moments és difícil que pugui entendre bé el contingut d’aquesta història, que té a veure amb el meu món professional. Per tant, no l’he fet pas venir fins aquí per expressar-li cap queixa respecte a aquest assumpte. Evidentment, vostè no hi té cap responsabilitat. No cal dir-ho. Només volia que sabés que, tot i que només sigui momentàniament, la configuració física de la meva germana ha estat alterada pel senyor Noboru Wataya. D’altra banda, pot ser que en el futur vostè i la meva germana entrin en contacte d’alguna manera. Tal com li he dit abans, ella és la meva ajudant. I em sembla que, en aquest cas, val més que sàpiga què ha passat entre ella i el senyor Noboru Wataya. I que sigui conscient que aquestes coses poden passar.

Va seguir un breu silenci. La Malta Kano em va mirar com si em demanés que pensés en el que m’acabava de dir. Hi vaig pensar un moment. En el fet que en Noboru Wataya hagués violat la germana de la Malta Kano. En la relació que allò podia tenir sobre la seva configuració física. I en la relació que tot plegat podia tenir sobre la desaparició del nostre gat.

—Si no l’entenc malament —em vaig aventurar a dir—, ni vostè ni la seva germana tenen la intenció de fer públic el que ha passat… de denunciar-ho a la policia, per exemple…

—És clar que no —va respondre la Malta Kano, amb un to inexpressiu—. En realitat, no en donem la culpa a ningú. L’únic que volem és conèixer amb més detall la causa que ha provocat aquest incident. Si no la coneixem com cal, hi ha la possibilitat que passin coses pitjors.

En sentir aquelles paraules, em vaig tranquil·litzar una mica. No m’importava que en Noboru Wataya fos detingut, jutjat i empresonat acusat de violació. Fins i tot pensava que ja li estaria bé. Però com que el meu cunyat era un personatge força conegut, segur que el cas sortiria a les notícies i llavors la Kumiko quedaria molt afectada. Per tant, encara que només fos per a la meva tranquil·litat, m’estimava més que no passés.

—Si li he demanat de veure’ns avui —va dir la Malta Kano—, és només pel gat. De fet, el senyor Wataya va acudir a mi per la desaparició del seu gat. Pel que sembla, la seva esposa, la senyora Kumiko Okada, va anar a trobar el seu germà per aquesta qüestió, i llavors el senyor Wataya es va posar en contacte amb mi.

Vet aquí, ara ho entenia. La Malta Kano era una mena de mèdium a qui la Kumiko i el seu germà havien acudit per trobar el nostre gat. Els Wataya sempre havien cregut en profecies i endevinacions. Evidentment, cadascú era lliure de fer i de creure el que volgués. Però, ¿com era que el meu cunyat havia violat la germana d’aquella dona? ¿Per què havia hagut de provocar tots aquells problemes innecessaris?

—¿Està especialitzada en aquesta mena de cerques? —li vaig preguntar.

La Malta Kano em va mirar amb aquells ulls mancats de profunditat. Era com si mirés per la finestra d’una casa abandonada. Per la seva mirada, era evident que no havia entès el significat de la meva pregunta.

—Viuen en un lloc molt estrany, ¿oi? —em va demanar, ignorant la meva pregunta.

—¿Ah, sí? —vaig fer—. ¿Estrany en quin sentit?

En lloc de contestar-me, va empènyer uns deu centímetres el got de tònica, que amb prou feines havia tocat.

—Els gats són uns animals molt sensibles.

Es va fer un altre silenci.

—O sigui que vivim en un lloc estrany i els gats són uns animals molt sensibles —vaig dir—. D’acord. Però fa força temps que hi vivim. Amb el gat. ¿Per què ha marxat ara, tan de sobte? ¿Per què que no va marxar abans?

—No l’hi puc assegurar, però pot ser que hagi canviat el corrent.

—El corrent —vaig dir.

—No sé si el gat és viu o no. El que és segur, però, és que ara mateix no és a prop de casa seva. Encara que el busquin, no el trobaran.

Vaig agafar la tassa i vaig fer un glop de cafè, que ja s’havia refredat. A fora queia un lleu plugim. El cel estava cobert d’uns núvols foscos i baixos. La gent travessava el pont de vianants sota els paraigües oberts, amb un posat malenconiós.

—Doni’m la mà —va dir la Malta Kano.

Vaig posar la mà dreta sobre la taula, amb el palmell cap amunt. Em vaig imaginar que volia llegir-me el futur. Aparentment, però, la Malta Kano no hi tenia cap interès. Va allargar la seva mà i va posar el palmell damunt el meu. Llavors va tancar els ulls i es va quedar en aquella posició, immòbil. Com si recriminés alguna cosa en silenci a un amant infidel. La cambrera es va acostar i em va reomplir la tassa, fent com si no veiés les nostres mans unides en silenci sobre la taula. La gent de les taules del voltant ens mirava de reüll. Jo ja feia estona que desitjava que no hi hagués ningú conegut.

—Recordi una cosa que hagi vist avui abans de venir aquí —va dir la Malta Kano.

—¿Només una? —li vaig preguntar.

—Sí, només una.

Vaig pensar en el vestit curt i florejat que havia vist a la caixa de roba de la Kumiko. No sé per què, però va ser el primer que se’m va acudir.

Ens vam estar cinc minuts més amb les mans juntes. Se’m va fer llarguíssims. I no va ser només perquè la gent del voltant ens mirés encuriosida, sinó perquè el tacte de la seva mà tenia alguna cosa d’inquietant. Era una mà molt petita, ni freda ni calenta. No tenia el tacte íntim de la mà d’una amant, ni el tacte professional de la d’un metge. Era un tacte semblant a la seva mirada. Mentre em tocava, igual que mentre em mirava fixament, tenia la sensació d’haver-me convertit en una casa abandonada, sense mobles, ni cortines, ni catifes. Era un recipient buit. Finalment, la Malta Kano em va deixar anar la mà i va inspirar profundament. Llavors va assentir uns quants cops.

—Senyor Okada —va dir—, em sembla que està a punt d’entrar en una fase en què li passaran moltes coses. Pot ser que la desaparició del gat no sigui més que el començament.

—Moltes coses —vaig dir—. Però, ¿seran coses bones o dolentes?

La Malta Kano va tòrcer una mica el cap, com si pensés.

—N’hi haurà de bones i n’hi haurà de dolentes —va dir—. Potser hi haurà coses que al principi semblaran bones i al final seran dolentes, i coses que al principi semblaran dolentes i al final seran bones.

—Això que diu és molt general —vaig dir—. ¿No té cap informació més concreta?

—Entenc que el que dic li pugui semblar general —va dir la Malta Kano—. Però, ben mirat, senyor Okada, per parlar de l’essència de les coses sovint només podem fer-ho en termes generals. Entengui-ho. Nosaltres no som ni endevines ni profetes. L’únic que podem dir són vaguetats. En la majoria de casos són coses tan evidents que no caldria ni dir-les. A vegades fins i tot són tòpics. Però, si li he de dir la veritat, aquesta és l’única manera que tenim d’avançar. És cert que les coses concretes criden més l’atenció. Però a vegades no són més que fenòmens banals. Marrades innecessàries, com si diguéssim. Com més lluny mirem, més general es fa tot.

Jo vaig assentir en silenci. Evidentment, però, no entenia què em volia dir.

—¿Em permetrà que torni a trucar-li? —em va demanar la Malta Kano.

—És clar —vaig dir.

Sincerament, no tenia ganes que em truqués ningú, però no em va sortir res més que aquell «és clar».

La Malta Kano va engrapar el barret vermell de sobre la taula amb un gest ràpid, va agafar la bossa de mà que havia quedat amagada a sota i es va aixecar. Jo em vaig quedar assegut, sense saber com reaccionar.

—Només li diré una cosa banal —va anunciar la Malta Kano després de posar-se el barret, mirant-me des de dalt—. La corbata de pics no la trobarà a casa seva.