32

LA CUA DE LA MALTA KANO
Boris l’espellador

Dins el somni (tot i que, evidentment, jo no sabia que estigués tenint un somni), estava assegut davant la Malta Kano, prenent un te. La sala rectangular era massa ampla i massa llarga per veure-la de punta a punta, i hi havia més de cinc-centes taules quadrades perfectament arrenglerades. Nosaltres sèiem en una taula de cap al mig. Al nostre voltant no hi havia ningú. El sostre, tan alt que recordava el d’un temple budista, estava travessat d’incomptables bigues gruixudes de les quals penjaven uns objectes que semblaven testos plens de perruques. Si t’ho miraves bé, però, veies que eren cabelleres humanes. Ho podies saber per la sang negra que tenien a la part de dins. Devien estar penjades a les bigues perquè s’assequessin. Tenia por que ens caiguessin gotes de sang al te que ens bevíem. De fet, se sentia com les gotes anaven caient aquí i allà, com si fossin de pluja. Ressonaven més fort del compte per la sala buida. Les cabelleres que hi havia just sobre la nostra taula, però, ja devien estar seques, ja que no hi havia ni rastre de gotes de sang.

El te estava bullint. Al costat de les culleretes que teníem als platets hi havia tres terrossos de sucre d’un color verd llampant. La Malta Kano se’n ficava dos a la tassa i remenava a poc a poc. Per més que remenés, però, els terrossos no es desfeien. De sobte apareixia un gos i s’asseia al costat de la nostra taula. En mirar-me’l m’adonava que tenia la cara de l’Ushikawa. Era un gos gros, amb un cos gros de color negre, però del coll en amunt era l’Ushikawa. Tant la cara com el cap, però, estaven coberts del mateix pèl negre, curt i arrissat, que li cobria el cos.

—Caram! Si és el senyor Okada! —deia aquell Ushikawa amb cos de gos—. Miri’m bé. ¿Veu quant pèl? Em va començar a créixer tan bon punt em vaig convertir en gos. Vaja, vaja, quines coses, ¿oi? Tinc els ous molt més grossos que abans, ja no pateixo de l’estómac i ja no cal que porti ulleres. Tampoc cal que em vesteixi. Sóc més feliç que mai. És estrany que no me n’hagués adonat fins ara. Tant de bo m’hagués convertit en gos més aviat. ¿Què me’n diu, senyor Okada? ¿No ho vol provar vostè?

La Malta Kano agafava el terròs de sucre de color verd que li quedava i el llençava amb força a la cara del gos. El terròs picava al front de l’Ushikawa, a qui començava a rajar-li una sang fosca que li embrutava la cara. Era una sang negra com la tinta. L’Ushikawa, però, no es queixava pas de dolor. Se n’anava sense dir res, somrient i amb la cua aixecada. Efectivament, tenia uns testicles sorprenentment grossos.

La Malta Kano anava amb una gavardina. Portava les solapes creuades davant el pit, però jo podia endevinar que no duia res a sota. Se sentia la fragància d’un cos de dona nu. No cal dir que portava el barret vermell. Jo agafava la tassa i feia un glop de te. Però no tenia gust de res. Només era calent.

—M’alegro que hagi vingut —deia la Malta Kano, com si estigués realment alleujada. Després de tant temps sense sentir-la, em semblava que tenia la veu més alegre—. Aquests dies li he trucat molts cops, però com que no hi era mai, m’havia començat a preocupar que no li hagués passat res. M’alegro molt que estigui bé. M’ha tranquil·litzat molt sentir la seva veu. Abans que res, li he de dir que em sap greu no haver-li dit res en tot aquest temps. Si hagués d’explicar-li amb detall tot el que m’ha passat no acabaríem mai. Tenint en compte que parlem per telèfon, miraré de ser breu. El més important és que tot aquest temps he estat viatjant i que vaig arribar la setmana passada. ¿Senyor Okada…? ¿Que em sent?

—Sí, sí —vaig dir.

Quan me n’adonava, tenia un auricular a la mà i me’l premia a l’orella. A l’altra banda de la taula, la Malta Kano en tenia un altre. La veu no se sentia gaire bé, com si fos una trucada internacional.

—He estat fora del Japó, a l’illa de Malta, a la Mediterrània. Un dia vaig pensar que havia arribat el moment de tornar a Malta per estar a prop d’aquella aigua. Va ser just després que parlés amb vostè per telèfon. ¿Se’n recorda? Li vaig trucar perquè buscava la Creta. Però, si li he de dir la veritat, no pensava estar tant temps fora. Pensava tornar al cap de quinze dies. Per això no li vaig dir res, senyor Okada. Vaig agafar l’avió amb el que duia a sobre, sense avisar ningú. Però quan vaig ser allà ja no en vaig poder marxar. ¿Ha anat mai a Malta, senyor Okada?

Jo li deia que no. Recordava que havia tingut pràcticament la mateixa conversa amb la mateixa persona feia més d’un any.

—¿Escolti? —deia la Malta Kano.

—Sí, sí —deia jo.

Em semblava que havia de dir-li alguna cosa, però no recordava què era. Després de pensar-hi molt, per fi em venia. Em posava bé l’auricular a l’orella.

—De fet, feia temps que volia dir-li una cosa, senyoreta Kano. El gat ha tornat.

La Malta Kano s’estava quatre o cinc segons en silenci.

—¿Que el gat ha tornat?

—Sí. Vostè i jo ens vam conèixer quan el buscava, ¿oi? Em semblava que havia de dir-l’hi.

—¿I quan ha tornat?

—A la primavera d’enguany. Des de llavors que no s’ha mogut de casa.

—¿I no hi ha cap diferència en el seu aspecte? ¿No li ha trobat res diferent de com era abans de marxar?

¿Res diferent?

—Ara que ho diu, potser té la cua una mica diferent… —deia jo—. Quan va tornar i el vaig acariciar, em va semblar que abans la tenia més corbada. Però potser m’equivoco. Pensi que va ser més d’un any fora.

—¿I està segur que és el mateix gat?

—Seguríssim. Fa anys que el tinc. Si fos un altre me n’hauria adonat.

—És clar —deia la Malta Kano—. Però, si vol que li digui la veritat, i em sap greu dir-l’hi, la cua de debò la tinc jo.

Després de dir això, la Malta Kano deixava l’auricular sobre la taula, es treia la gavardina i es quedava despullada. Tal com m’havia imaginat, no duia res a sota. Tenia uns pits i el pèl púbic si fa no fa de la mateixa mida i la mateixa forma que la Creta Kano. Es quedava només amb el barret de plàstic posat. Llavors es girava i em donava l’esquena. Efectivament, just damunt les natges hi tenia una cua de gat. Era més llarga que la de debò, per estar en proporció amb la mida de la Malta Kano, però tenia exactament la mateixa forma que la cua del Verat. Tenia la punta doblegada de la mateixa manera, però si t’hi fixaves bé semblava fins i tot més real i més convincent.

—Miri-se-la bé. Aquesta és la cua de debò del gat que va desaparèixer. La que té ara és falsa. Sembla la mateixa, però si se la mira bé ja ho veurà.

Quan jo anava per tocar-li la cua, ella la movia i m’esquivava. Saltava despullada damunt una taula. Al palmell de la mà, estès en l’aire, m’hi queia una gota de sang del sostre. Era una sang d’un vermell tan viu com el del barret de la Malta Kano.

—Senyor Okada, el nadó que ha tingut la Creta Kano es diu Còrsega —em deia la Malta Kano, enfilada a la taula i movent la cua enèrgicament.

—¿Còrsega? —feia jo.

—Cap home no és una illa, ¿oi? —L’Ushikawa, convertit en gos negre, hi ficava cullerada des d’algun lloc.

¿El nadó de la Creta Kano?

En aquell moment em vaig despertar amarat de suor.

Feia molt temps que no tenia un somni tan viu, tan llarg i tan seguit. També feia temps que no somiava una cosa tan estranya. Després de despertar-me, el cor em va bategar sorollosament durant una bona estona. Em vaig dutxar i em vaig posar un pijama net. Era més de la una de la nit, però ja no tenia son. Per calmar-me una mica vaig treure una vella ampolla de brandi del fons d’un armari de la cuina, me’n vaig posar en un got i me’l vaig beure.

Llavors vaig anar a buscar el Verat a l’habitació. Estava ben adormit, arraulit sota l’edredó. Vaig aixecar l’edredó, li vaig agafar la cua i l’hi vaig mirar detingudament. Mentre li passava els dits per la cua per recordar exactament la corba que feia, el gat es va estirar emmandrit, però es va tornar a adormir de seguida. No estava segur que aquella fos la mateixa cua que quan era el Noboru Wataya. De fet, la que m’havia ensenyat la Malta Kano en el somni s’assemblava més a la cua real que havia tingut el Noboru Wataya.

«El nadó que ha tingut la Creta Kano es diu Còrsega», m’havia dit la Malta Kano.

L’endemà no vaig anar gaire lluny. Al matí em vaig arribar al supermercat de prop de l’estació, hi vaig comprar menjar per a uns quants dies, vaig tornar a casa i em vaig fer el dinar. Vaig donar una sardina grossa al gat. A la tarda vaig anar a nedar a la piscina municipal després de molt temps sense anar-hi. Com que s’acostava Cap d’Any no hi havia gaire gent. Pels altaveus del sostre se sentia música nadalenca. Quan havia fet un quilòmetre nedant a poc a poc, em va agafar una rampa a l’empenya i vaig parar. A la paret de la piscina hi havia una gran decoració nadalenca.

En tornar a casa vaig trobar un sobre especialment gruixut a la bústia. No em va caldre girar-lo i llegir el remitent per saber de qui era. L’única persona que m’escrivia amb pinzell i amb aquells caràcters tan bonics era el tinent Mamiya.

* * *

«Disculpi’m per no haver-li dit res en tot aquest temps», començava dient el tinent Mamiya. S’expressava d’una manera tan educada que em va fer l’efecte que era jo qui m’havia de disculpar.

«Ja fa temps que pensava que havia d’escriure-li per explicar-li el que segueix. Per diverses circumstàncies, però, no he pogut reunir les forces per seure a l’escriptori i agafar el pinzell, i gairebé sense que me n’hagi adonat ens hem plantat a finals d’any. Jo, però, ja sóc gran i puc marxar d’aquest món en qualsevol moment, de manera que no puc posposar aquesta carta indefinidament. Pot ser que sigui més llarga del que em penso, però espero que no li causi cap molèstia.

»L’estiu de l’any passat, quan vaig anar a casa seva per donar-li el record del senyor Honda, li vaig explicar una història molt llarga sobre la meva estada a Mongòlia. Però la realitat és que la història encara continua. Té una seqüela, com si diguéssim. Hi ha unes quantes raons per les quals l’estiu passat no li vaig explicar la història fins al final. La primera raó és que, si hagués hagut d’explicar-l’hi tota, m’hauria allargat massa i, no sé si se’n recorda, aquell dia tenia un assumpte que havia d’atendre urgentment. Alhora, però, tampoc no ho vaig fer perquè encara no estava preparat per explicar sincerament tot el que vaig viure tal com va passar en realitat.

»Després d’acomiadar-me de vostè, però, em vaig adonar que hauria hagut de deixar de banda aquell assumpte que em reclamava i hauria hagut d’explicar-li tota la història, sense amagar-n’hi el final.

»El dia 13 d’agost del 1945, en el decurs d’una violenta batalla als afores de Hailar, vaig rebre l’impacte d’una bala de metralladora i, mentre estava estirat a terra, vaig perdre el braç esquerre sota l’oruga d’un T-34 soviètic. Em van traslladar inconscient a l’hospital de l’exèrcit soviètic de Chita, on em van operar i van aconseguir salvar-me la vida. Tal com ja li vaig explicar, en principi m’havien destinat a la secció topogràfica del quarter general de Hsin-ching, que tenia ordres de retirar-se tan bon punt la Unió Soviètica entrés en la guerra, però com que estava decidit a morir vaig demanar que em traslladessin a la unitat de Hailar, a prop de la frontera, que és on em vaig llançar contra aquella unitat de tancs soviètics amb una mina a la mà. Tot i així, i tal com el senyor Honda havia predit a la riba del riu Khalkha, no em vaig pas morir. En lloc de perdre la vida, només vaig perdre el braç esquerre. Tots els soldats que jo comandava van morir en aquella acció. Jo em limitava a obeir les ordres dels meus superiors, però he de reconèixer que allò va ser un atac suïcida absurd. Les nostres mines de mà no tenien res a fer davant els enormes T-34.

»Si l’exèrcit soviètic em va tractar tan bé va ser perquè mentre estava inconscient vaig delirar en rus. M’ho van explicar després. Tal com ja li vaig dir, jo tenia coneixements bàsics de l’idioma, i mentre vaig ser al quarter general de Hsin-ching vaig dedicar les estones lliures a perfeccionar-lo. Quan la guerra s’acostava a la fi ja podia mantenir una conversa fluïda en rus. A la ciutat de Hsin-ching hi vivien molts russos blancs, i també hi havia moltes cambreres russes, de manera que sempre tenia algú amb qui practicar. I, pel que sembla, mentre vaig estar inconscient, vaig tenir la sort de parlar en rus.

»Des del principi l’exèrcit soviètic tenia la intenció d’enviar als camps de treball de Sibèria els soldats japonesos que capturessin durant l’ocupació de Manxúria. Era el mateix que havien fet amb els alemanys en acabar la guerra al front europeu. Malgrat la victòria, l’economia soviètica travessava una crisi profunda per culpa d’aquella guerra tan llarga, i l’escassetat de mà d’obra era un problema general. Per tant, una de les prioritats de l’exèrcit soviètic era capturar presoners per tenir mà d’obra masculina. Per aquest motiu els intèrprets anaven molt buscats, i per això els militars em van enviar a l’hospital de Chita amb tracte preferent, per evitar que morís algú que sabia parlar rus. Si no hagués delirat en el seu idioma, segurament m’haurien abandonat i m’hauria mort allà mateix. I m’haurien enterrat sense làpida a la riba del riu Hailar. El destí és ben estrany.

»Després d’investigar acuradament els meus antecedents, em van sotmetre a uns quants mesos d’adoctrinament ideològic i finalment em van enviar com a membre del cos d’intèrprets a una mina de carbó de Sibèria. Li estalviaré els detalls d’aquest període. En la meva època d’estudiant havia llegit d’amagat uns quants llibres de Marx, i no es pot dir que no estigués bàsicament d’acord amb les idees del comunisme, però aleshores ja havia vist massa coses per combregar amb segons què. Gràcies a la meva relació amb els serveis d’intel·ligència, coneixia massa bé l’opressió sagnant que Stalin i els seus dictadors titelles havien exercit sobre Mongòlia. Després de la revolució, havien tancat desenes de milers de lames, de terratinents i d’altres opositors en camps de treball i els havien eliminat cruelment. I havien fet exactament el mateix a la Unió Soviètica. Per més que hagués cregut en la ideologia comunista, doncs, no podia confiar en les persones ni en les institucions que posaven en pràctica aquelles idees i aquells principis. Era el mateix que el que els japonesos havíem fet a Manxúria. Segur que no es pot ni imaginar la quantitat de treballadors xinesos que van morir durant la construcció de la fortalesa secreta de Hailar per assegurar que els plànols es mantinguessin en secret.

»A més a més, ja havia presenciat aquella escena infernal de l’escorxament que havien dut a terme l’oficial rus i els soldats mongols, i m’havien llançat al fons d’aquell pou fondo a Mongòlia on, enmig d’aquella llum intensa i estranya, havia perdut totes les ganes de viure. ¿Com podia algú com jo creure en la ideologia o en la política?

»Com a intèrpret, vaig fer d’enllaç entre els presoners japonesos que treballaven a la mina de carbó i els representats de la Unió Soviètica. No sé com eren els altres camps de presoners que hi havia a Sibèria, però a la mina on em van destinar moria gent cada dia. Les causes de les morts eren molt diverses: desnutrició, desgast físic per excés de treball, esllavissades o inundacions a les galeries, malalties infeccioses per manca d’instal·lacions sanitàries, el fred terrible de l’hivern, violència per part dels guàrdies o repressions violentes davant de petites insurreccions. També hi havia linxaments entre els mateixos presoners japonesos. Era un ambient carregat d’odis, recels, por i desesperació.

»Quan el nombre de morts augmentava, i per tant, disminuïa el nombre de treballadors, arribaven trens carregats de presoners d’altres llocs. Els nous presoners estaven febles i demacrats, anaven amb la roba esparracada, i un vint per cent morien en el transcurs de les primeres setmanes, incapaços de resistir la feina a la mina. Els cossos es llançaven a unes galeries fondes i abandonades de la mina. Com que el terra estava gelat gairebé tot l’any era impossible cavar tombes amb les pales, i aquelles galeries abandonades eren llocs adequats per llançar-hi els cadàvers: eren fondes i fosques, i el fred impedia que fessin pudor. De tant en tant hi tiraven una mica de calç i, quan la galeria començava a estar plena, la tapaven amb pedres i terra i en buscaven una altra.

»I els morts no eren els únics que hi feien cap. A vegades hi tiraven algú viu perquè servís d’escarment als altres presoners. Els guàrdies soviètics feien sortir a fora qualsevol presoner japonès que hagués tingut algun comportament de resistència, l’apallissaven fins a trencar-li braços i cames i llavors el llançaven a aquella foscor abismal. Encara puc sentir els seus crits de dolor. Era realment un infern en vida.

»La mina estava dirigida per funcionaris enviats pel Comitè Central del Partit, i estava rigorosament vigilada per l’exèrcit com una instal·lació estratègica important. El responsable últim de la mina era un home del politburó nascut a la mateixa ciutat que Stalin, un funcionari jove i ambiciós, i també cruel i estricte. L’únic que el movia era augmentar la producció. El desgast dels treballadors no li importava en absolut. Si la producció de la mina augmentava, el Comitè Central del Partit la consideraria una mina excel·lent i, com a premi, hi continuaria enviant mà d’obra de manera prioritària. Per tant pensava que, encara que hi hagués moltes baixes, sempre les podria substituir per nous treballadors. Per augmentar els resultats, autoritzava l’obertura de noves vetes que en circumstàncies normals s’haurien considerat massa perilloses per treballar-hi. De resultes d’això, el nombre d’accidents també augmentava, però a ell no li importava.

»El director no era l’únic personatge cruel que hi havia la mina. La majoria de guàrdies eren expresidiaris, uns homes sense estudis d’una crueltat i un rancor increïbles. No mostraven cap senyal d’afecte ni de compassió. Era com si el gèlid aire siberià els hagués transformat en éssers inhumans. Eren uns homes que havien comès crims i havien complert llargues condemnes en presons siberianes, i que llavors, trobant-se sense família i sense un lloc on tornar, s’havien casat, havien tingut fills i s’havien establert a Sibèria.

»Els presoners japonesos no eren els únics que eren enviats a la mina. També hi feien cap criminals russos, la majoria dels quals eren presoners polítics i exoficials que havien estat víctimes de les purgues de Stalin. Entre aquests russos n’hi havia uns quants que tenien estudis i que eren realment refinats. Tot i que eren una minoria, a la mina també hi havia dones i nens, que eren familiars dels presos polítics. Les dones i els nens s’encarregaven de tasques com ara cuinar, netejar o fer la bugada. En alguns casos, les noies eren obligades a prostituir-se. A banda dels russos, els trens també portaven polonesos, hongaresos i altres estrangers de pell fosca (m’imagino que armenis i kurds). El campament estava dividit en tres recintes. En el més gran, hi vivien els presoners japonesos. En un altre recinte hi havia els criminals i altres presoners de guerra. I, en el tercer, hi vivien els qui no eren presoners. En aquest últim recinte hi havia miners, especialistes en mines, oficials i guàrdies de la tropa de vigilància amb les seves famílies, així com simples ciutadans russos. A prop de l’estació n’hi havia un altre de força gran on hi havia instal·lada la tropa de guarnició. Els presoners de guerra i els altres presidiaris tenien prohibit sortir de la seva zona. Els diferents recintes estaven separats per grans filats de pues i vigilats per soldats amb metralladores.

»Com que feia feines d’intèrpret, cada dia havia d’anar a l’oficina central i podia passar d’un recinte a l’altre només ensenyant el salconduit. A prop de l’oficina central hi havia l’estació, i just davant l’estació s’estenien uns quants carrers que formaven una mena de poblat. En aquell carrer hi havia unes quantes botigues atrotinades que venien productes de primera necessitat, així com uns quants bars i uns quants allotjaments per als oficials d’alt rang i els funcionaris del Comitè Central. A la plaça hi havia un abeurador per als cavalls i una gran bandera roja de la Unió Soviètica onejant al mig. Sota la bandera sempre hi havia un cotxe blindat i un soldat jove completament armat i amb cara d’avorrit repenjat tranquil·lament a la metralladora. L’hospital militar, acabat de construir, era una mica més enllà. A l’entrada, com era costum, s’hi alçava una gran estàtua de Ióssif Stalin.

»Vaig tornar a veure aquell home a la primavera del 1947. Devia ser a primers de maig, quan la neu per fi s’havia fos. Jo ja feia un any i mig que era a la mina. Quan el vaig veure, ell anava amb l’uniforme que duien els presidiaris russos i estava treballant en les obres de reparació de l’estació juntament amb una desena d’homes. Trencaven rocs amb unes maces per pavimentar un carrer. El repic de les maces contra els rocs ressonava pertot arreu. Jo vaig passar per l’estació després d’entregar un informe a l’oficina central. El suboficial que vigilava les obres em va aturar i em va demanar que li ensenyés el salconduit. Me’l vaig treure la butxaca i l’hi vaig allargar. El sergent, que era un home cepat, se’l va mirar una estona amb desconfiança, però era clar que no sabia llegir. Llavors va cridar un dels presos que treballava a l’obra i li va demanar que llegís en veu alta el salconduit. Era un pres diferent dels altres, i feia tota la pinta de tenir estudis. Era aquell home. Quan li vaig veure la cara vaig empal·lidir i gairebé se’m va tallar la respiració. Vaig tenir la sensació que m’estava ofegant dins l’aigua.

»Aquell home no era altre que l’oficial rus que havia fet escorxar en Yamamoto a la riba del Khalkha a mans dels mongols. Estava demacrat, s’havia quedat gairebé calb i li faltava una dent. En lloc de l’impecable uniforme d’oficial portava els parracs bruts dels presidiaris, i en lloc de les botes lluentes anava amb unes sabates de roba plenes de forats. Portava els vidres de les ulleres bruts i ratllats, i la muntura doblegada. Però no hi havia dubte que era ell. No em podia equivocar. Ell també em va mirar a la cara. Potser l’havia estranyat que m’hagués quedat allà palplantat. En els nou anys que havien passat jo també m’havia fet gran i estava més demacrat. Fins i tot tenia alguns cabells blancs. Tot i així, em va reconèixer i, en fer-ho, va fer cara d’espant. Devia estar convençut que m’havia podrit al fons d’aquell pou de Mongòlia. Jo no m’havia imaginat ni en el pitjor dels somnis que em trobaria aquell oficial vestit de presidiari en una mina siberiana.

»En va tenir prou amb un moment per refer-se de l’ensurt i posar-se a llegir tranquil·lament el meu salconduit al sergent que no sabia llegir i que duia una metralleta penjada al coll. Va llegir com em deia, que feia d’intèrpret, que tenia permís per anar d’un recinte a un altre, etcètera. El sergent em va tornar el salconduit i, fent un gest amb la barbeta, em va donar permís per passar. Quan feia una estona que caminava, em vaig girar. L’home també em mirava, amb un lleu somriure a la cara. Amb tot, pot ser que fos imaginació meva. Tenia les cames tremoloses, i vaig estar una bona estona sense poder caminar com cal. Tot el terror que havia viscut nou anys enrere havia tornat en un sol instant.

»Em vaig imaginar que aquell home havia arribat al camp després de ser destituït del seu càrrec. Aquella mena de coses no eren estranyes en la Unió Soviètica de l’època. Hi havia lluites internes dins el govern, dins el partit i dins l’exèrcit, i Stalin era tan susceptible que feia perseguir sense pietat tots els qui sospitava que no eren de la seva corda. Els qui perdien el seu lloc eren o bé sotmesos a un judici sumaríssim i afusellats immediatament, o bé enviats a un camp de concentració. I només Déu sap quin dels dos grups tenia més sort, ja que els qui es lliuraven de la pena de mort eren obligats a fer treballs forçats d’una crueltat inimaginable fins al final dels seus dies. Els presoners japonesos almenys teníem l’esperança de tornar al Japó si sobrevivíem, però als russos desterrats no els quedava ni aquella esperança. Igual que els altres, l’exoficial acabaria deixant els ossos a Sibèria.

»Però hi havia una cosa que m’amoïnava. Ara ell ja sabia com em deia i on em podia trobar. I també sabia que, tot i no estar-ne informat, jo havia participat en aquella incursió secreta amb en Yamamoto en què havíem creuat el riu Khalkha, havíem entrat en territori mongol i havíem dut a terme una missió d’espionatge. Si aquell home revelava aquella informació em podia posar en un mal pas. Tot i així, no em va delatar. Tal com sabria més tard, en aquells moments ja estava tramant un pla més ambiciós.

»Al cap d’una setmana el vaig tornar a veure davant l’estació. Anava amb els mateixos parracs de presidiari, amb cadenes als peus, i estava aixafant rocs a cops de maça. Jo me’l vaig mirar, i ell em va mirar a mi. Va deixar la maça a terra i es va girar cap a mi amb l’esquena ben dreta, com quan anava amb l’uniforme militar. Aquell cop vaig veure clarament que tenia un somriure a la cara. Era un somriure lleu, però un somriure al cap i a la fi. Un somriure que contenia una crueltat esgarrifosa. Era la mateixa mirada amb què havia mirat com escorxaven en Yamamoto. Vaig passar de llarg sense dir-li res.

»En aquell moment només hi havia un oficial a la comandància de l’exèrcit soviètic amb qui podia parlar amb confiança. Igual que jo, havia estudiat geografia a la universitat (a Leningrad) i era si fa no fa de la meva edat. Com era lògic, li interessava la confecció de mapes, de manera que de tant en tant trobàvem alguna excusa per passar l’estona parlant de qüestions especialitzades relacionades amb la cartografia. Ell estava especialment interessat en els mapes estratègics de Manxúria que havia traçat l’exèrcit de Kwantung. No cal dir que no podíem parlar d’aquell tema en presència dels seus superiors. Havíem d’esperar a quedar-nos a soles per mantenir aquelles xerrades agradables entre especialistes. A vegades ell em donava menjar o m’ensenyava les fotos de la dona i els fills que havia deixat a Kiev. Va ser l’únic rus per qui vaig sentir una certa simpatia en tot el temps que vaig ser a la Unió Soviètica.

»Un dia, com qui no vol la cosa, li vaig demanar pels presos que treballaven a l’estació. Li vaig explicar que n’hi havia un que m’havia semblat que no era un pres normal, que semblava que hagués tingut un càrrec important. L’oficial, que es deia Nikolai, em va mirar amb mala cara.

»—Deu ser en Boris l’espellador —em va dir—. Pel teu bé, val més que no hi tinguis gaires tractes.

»Li vaig preguntar per què. En Nikolai no tenia gaires ganes de parlar-ne, però com que sabia que si jo ho volia podia ser-li d’ajuda, al final em va explicar una mica a contracor les circumstàncies en què Boris l’escorxador havia arribat a la mina.

»—No diguis a ningú que t’ho he explicat —em va demanar en Nikolai—. És un personatge molt perillós, de debò. Jo no puc ni veure’l.

»Segons el que em va explicar en Nikolai, el nom real d’en Boris l’espellador era Boris Gromov i, tal com havia suposat, havia estat comandant de l’NKGB, la policia secreta del Ministeri de l’Interior soviètic. L’havien destinat com a assessor militar a Ulan Bator el 1938, quan Choibalsan havia aconseguit el poder i havia ascendit a primer ministre. Allà havia fundat la policia secreta de Mongòlia a imatge de la policia secreta soviètica que dirigia Beria, i havia destacat per la seva capacitat de contrarestar les forces revolucionàries. Enviaven tots els presoners als camps de concentració i els torturaven, i qualsevol que fos mínimament sospitós, qualsevol sobre qui caigués el dubte més mínim, era aniquilat.

»Quan es va acabar la batalla de Nomonhan, i per tant es va evitar la crisi al front oriental, el van fer tornar immediatament al Comitè Central. Llavors el van destinar a l’est de Polònia, una zona que estava ocupada per la Unió Soviètica i on es va fer càrrec de la purga d’exoficials polonesos. Allà és on es va guanyar el sobrenom de Boris l’espellador, ja que la seva tortura preferida era escorxar les víctimes de viu en viu, cosa que feia amb l’ajut d’un home que, segons es deia, havia dut amb ell des de Mongòlia. No cal dir que va deixar els polonesos ben aterrits. Qualsevol que presenciava un d’aquells escorxaments ho confessava tot. Quan l’exèrcit alemany va travessar la frontera i va esclatar la guerra, en Boris va tornar a Moscou. En aquell moment van detenir molta gent sospitosa d’haver conspirat a favor de Hitler, i van ser executats o enviats a camps de concentració, on en Boris va destacar com a mà dreta de Beria posant en pràctica la tortura que ja s’havia convertit en la seva especialitat. Stalin i Beria van haver d’inventar-se una conspiració interna per encobrir la seva responsabilitat per no haver previst l’avanç nazi i, d’aquesta manera, reforçar la seva posició de líders. Molta gent va morir cruelment i sense motiu. No se sabia del cert, però pel que sembla en Boris i el seu ajudant mongol van escorxar com a mínim cinc persones. I, segons els rumors, tenia totes les pells exposades al seu despatx.

»En Boris era cruel, però també molt caut. Per això va sobreviure a totes les trames i totes les purgues. Beria se l’estimava com un fill. Però justament això devia fer que li pugessin els fums i es passés una mica de la ratlla. Va cometre un error fatal. Va detenir el capità d’una unitat de tancs sospitós d’haver conspirat amb els oficials d’una unitat de tancs de les SS durant una batalla a Ucraïna, i el va matar mentre l’interrogava. Pel que es veu, se li va morir mentre li introduïa ferros roents per diversos orificis del cos (per les orelles, pels narius, per l’anus, pel penis, pertot arreu). Però va resultar que aquell oficial era nebot d’un alt càrrec del Partit Comunista. A més a més, segons la minuciosa investigació que després va dur a terme l’estat major de l’Exèrcit Roig, l’oficial era absolutament innocent dels càrrecs que se li imputaven. Evidentment, l’alt càrrec del partit es va posar fet una fúria, i l’Exèrcit Roig, l’honor del qual havia quedat en entredit, no es va retirar sense dir-hi la seva. Ni tan sols Beria va poder protegir en Boris, que va ser destituït immediatament, jutjat i sentenciat a mort juntament amb el seu ajudant mongol. L’NKGB va fer l’impossible per reduir-li la pena, i en Boris va ser condemnat a treballs forçats en un camp de concentració de Sibèria (tot i que el mongol sí que va ser penjat). Beria va enviar un missatge secret a en Boris a la presó prometent-li que intercediria davant l’Exèrcit Roig i el partit perquè pogués tornar a ocupar el càrrec al cap d’un any. Això va ser, si més no, el que em va explicar en Nikolai.

»—Ja ho veus, Mamiya —em va dir, abaixant la veu—, tothom pensa que algun dia en Boris tornarà a Moscou, que en Beria el salvarà aviat. És veritat que Beria ha d’anar amb compte, ja que el camp encara està sota el control de l’exèrcit i el partit, però no ens podem relaxar. El vent pot canviar de direcció en qualsevol moment. I és evident que ell ja té pensada una venjança terrible per als qui l’hi hagin fet passar malament. El món és ple de ximples, però no hi ha ningú que ho sigui prou per signar la seva pròpia sentència de mort. Per això aquí tothom el tracta bé. És gairebé com un convidat. Evidentment, no pot ser que visqui en un hotel envoltat de servents, de manera que de moment encara va amb cadenes i l’obliguen a fer treballs forçats per salvar les aparences, però de fet té una habitació per a ell sol i tot l’alcohol i el tabac que demana. Si vols que et digui la veritat, no és més que una serp verinosa que no fa cap bé, ni al país ni a ningú. Tant de bo una nit algú el degollés.

»Un dia que vaig passar a prop de l’estació, aquell sergent corpulent em va tornar a aturar. Quan vaig anar per treure el salconduit, ell va fer que no amb el cap i em va dir que anés al despatx del cap d’estació. Jo no entenia què volia, però vaig fer el que em deia. Qui m’esperava al despatx, però, no era el cap d’estació sinó en Boris Gromov, vestit de presidiari. Estava assegut a la taula del cap d’estació, prenent-se un te. Em vaig quedar plantat a l’entrada. Ell ja no portava cadenes als turmells. Em va fer un gest amb la mà perquè entrés.

»—¿Com anem, tinent Mamiya? Quant temps sense veure’ns, ¿oi? —va dir tot content, amb una rialla. Em va oferir una cigarreta, però la vaig rebutjar fent que no amb el cap.

»Ell se’n va posar una als llavis i la va encendre amb un misto.

»—Nou anys, entre unes coses i altres, ¿oi? ¿O potser vuit? Sigui com sigui, m’alegro que siguis viu. Sempre em fa content retrobar vells amics. Sobretot després d’una guerra tan cruenta com aquesta, ¿no trobes? Per cert, ¿com t’ho vas fer per sortir d’aquell pou?

»Jo continuava amb la boca tancada, sense dir res.

»—Bé, és igual. El que importa és que te’n vas sortir. I després vas perdre una mà i a parlar un rus perfecte. Molt bé, molt bé. Una mà no és gran cosa. El que compta és que ets viu.

»Li vaig respondre que si ho estava no era per voluntat pròpia.

»En sentir-ho, en Boris va esclafir a riure.

»—Ets un personatge ben interessant, tinent Mamiya. No hi ha gaire gent que no vulgui viure i se’n surti de totes, ¿no? Vaja, vaja, molt interessant. Però a mi no m’enganyes tan fàcilment. Cap persona normal no hauria pogut escapar-se d’aquell pou i travessar el riu per tornar sola a Manxúria. Però no t’amoïnis, que no ho explicaré a ningú.

»—Per cert, ja veus que he perdut el meu lloc i que ara no sóc més que un presoner d’aquest camp. Però no penso passar-me la resta de la vida aquí, als confins de la terra, aixafant rocs a cops de maça. Continuo tenint poder al Comitè Central del Partit i l’utilitzo per anar consolidant el meu poder aquí dins, dia a dia. I, si vols que et digui la veritat, m’agradaria tenir una bona relació amb els presoners japonesos. La producció d’aquesta mina depèn de vosaltres, dels presoners japonesos, que sou tan treballadors. Aquí no es pot fer res sense tenir-vos en compte a vosaltres. De manera que, per començar, m’agradaria que m’ajudessis. Tu vas formar part del servei d’espionatge de l’exèrcit de Kwantung i ets un home valent. Parles bé el rus. Si acceptes ser el meu enllaç, podré fer-vos algun favor a tu i als teus companys. Pensa-t’ho bé. És un bon tracte.

»—No he estat mai espia —li vaig dir—, i no tinc cap intenció de fer-me’n ara.

»—No estic dient que hagis de fer d’espia —va replicar en Boris, com si volgués tranquil·litzar-me—. No em mal interpretis. Escolta’m bé: l’únic que et dic és que vull millorar les relacions amb els presoners japonesos, i només et demano que facis d’enllaç. ¿Em sents, tinent Mamiya? Si ens unim podem fer fora aquest merdós georgià del politburó. T’ho asseguro. ¿Què me’n dius? Segur que l’odieu a mort, ¿no? I quan ens n’hàgim desempallegat, podreu tenir una autonomia parcial. Podreu formar un comitè i organitzar-vos com us sembli. Així, com a mínim us estalviareu que els guàrdies us maltractin com fins ara. Això és el que fa temps que voleu, ¿no?

»En Boris tenia raó. Era una demanda que feia temps que presentàvem a les autoritats del camp, però sempre ens la denegaven.

»—¿I què vols a canvi? —li vaig preguntar.

»—Gairebé res —va respondre somrient, amb els braços oberts—. L’únic que vull és tenir una bona relació amb els presoners japonesos. Necessito la vostra col·laboració per treure’m de sobre uns quants tovaritxs del partit amb qui em costa entendre’m. Tenim uns quants interessos en comú, ¿no trobes? ¿Per què no hauríem de col·laborar? Give and take, que diuen els americans. Si col·laboreu amb mi no us faré cap mal. No tinc cap intenció d’enredar-vos. Evidentment, ja sé que no et puc demanar que em tinguis simpatia. Tu i jo compartim alguns records poc agradables. Però, encara que no ho sembli, sóc un home d’honor. Sempre compleixo el que he promès. Pensa que tot allò ja és aigua passada.

»—M’agradaria que d’aquí a uns quants dies em donessis una resposta ferma a la meva proposta. Em sembla que val la pena intentar-ho. Per la part que us toca, no teniu res a perdre-hi, ¿no et sembla? Ara, escolta’m, tinent Mamiya, el que sí que et demano és que no en parlis amb ningú que no sigui de la màxima confiança. De fet, entre nosaltres hi ha homes que col·laboren amb el politburó. Assegura’t que no se n’assabentin. El poder que tinc encara és una mica limitat.

»Vaig tornar al camp i vaig parlar de l’oferta d’en Boris amb un japonès que havia estat tinent coronel a l’exèrcit. Era un home llest i valent. Havia comandat una unitat que havia quedat assetjada en una fortalesa de les muntanyes Khingan, i s’havia negat a hissar la bandera blanca fins i tot després de la rendició del Japó. De fet, encara era un líder oficiós entre els presoners japonesos, i fins i tot els russos li cedien el pas. Evitant dir res sobre l’incident amb en Yamamoto a les ribes del Khalkha, li vaig explicar que en Boris havia estat un oficial d’alt rang de la policia secreta i li vaig exposar l’oferta que m’acabava de fer. Al tinent coronel li va interessar la idea de fer fora el membre del politburó i la possibilitat d’aconseguir una certa autonomia per als presoners japonesos. Jo vaig insistir que en Boris era un home cruel i perillós, un personatge maquiavèl·lic de qui no et podies refiar.

»—Segur que és així —em va dir—. Però, tal com diu, no hi tenim res a perdre, ¿no?

»I tenia raó. Em semblava impossible que la situació pogués empitjorar a conseqüència d’aquell pacte. Però va ser un gran error. És ben bé que l’infern no té fons.

»Al cap d’uns quants dies vaig buscar un lloc on en Boris i el tinent coronel poguessin trobar-se sense que els veiés ningú. Jo els vaig fer d’intèrpret. Després de mitja hora de negociacions van arribar a un acord i es van donar la mà. No sé què va passar després. Pel que sembla, sovint intercanviaven missatges en algun codi secret. Per la part que em toca, ja no vaig tornar a fer d’enllaç, la qual cosa ja m’anava bé. Si podia ser, no volia tornar a tenir tractes amb en Boris. Evidentment, més endavant sabria que allò era impossible.

»Tal com en Boris havia promès, al cap d’un mes el Comitè Central del Partit va expulsar el membre del politburó, i al cap de dos dies va enviar un nou funcionari des de Moscou. Dos dies després, tres presoners japonesos van ser estrangulats durant la nit. Els van penjar amb cordes en una biga del sostre per simular un suïcidi, però no hi havia dubte que es tractava d’un linxament dut a terme per altres japonesos. Els tres presoners morts devien ser els informadors del politburó que en Boris havia esmentat. Aquell incident es va acabar sense que ningú investigués res ni imposés cap càstig. A aquelles altures, en Boris ja tenia el poder del camp a les seves mans».