16

POT SER QUE SIGUI UN PUNT FINAL
(El punt de vista de la May Kasahara: 4)

Hola, Ocell que dóna corda,

En l’última carta et vaig explicar que treballava en aquesta fàbrica de perruques, lluny de tot i envoltada de muntanyes, amb moltes noies d’aquesta regió, ¿oi? Doncs això és la continuació.

Per cert, últimament trobo que és una mica estrany que la gent treballi tant cada dia, des del matí fins al vespre. ¿No ho has pensat mai? ¿Com t’ho diria…? La feina que faig aquí consisteix a fer les coses tal com ens diuen des de dalt. No cal que pensi res. Gairebé em podria treure el cervell abans d’entrar, deixar-lo a la taquilla i tornar-me’l a posar a l’hora de plegar. Em passo set hores al dia asseguda en una taula, implantant cabells a la base d’una perruca, després sopo al menjador, em banyo, i he de dormir, com tothom, de manera que el temps que tinc lliure de les vint-i-quatre hores del dia és ben poc. A vegades estic tan cansada que bona part d’aquest «temps lliure» me’l passo estirada sense fer res. Pràcticament no tinc temps de seure a pensar les coses amb calma. Evidentment, els caps de setmana no treballo, però entre rentar la roba, netejar i baixar al poble, em passa que ni me n’adono. Un cop vaig decidir que escriuria un diari, però em vaig adonar que no tenia res per escriure-hi i el vaig deixar al cap d’una setmana. I és que cada dia és la repetició de l’anterior.

Malgrat tot, malgrat tot, no em sap gens de greu haver-me adaptat tan bé a aquesta feina que faig. No em sento gens alienada. Al contrari, fins i tot sento que treballant amb un objectiu clar, com una formigueta, em vaig acostant al meu «jo veritable». No sé com explicar-t’ho, però és com si el fet de no pensar en mi mateixa em permetés acostar-me al meu interior. Això és el que trobo «una mica estrany».

Aquí treballo de valent. No ho dic per vantar-me’n, però m’han escollit com a treballadora del mes. Ja t’ho vaig dir, ¿oi? Encara que no ho sembli, sóc molt bona treballant amb les mans. Treballem en equips, i l’equip on estic ha millorat la productivitat. Quan acabo de fer el que em toca, ajudo les que van més lentes. Per això tinc molt bona fama entre les altres. Sembla increïble, ¿oi? Que jo tingui bona fama. Però bé, és així. Sigui com sigui, el que et vull dir és que l’únic que he fet des que sóc aquí és treballar com una formigueta, com un ferrer de poble. ¿Em segueixes, de moment?

Per cert, el lloc on treballo cada dia és una mica estrany. És molt gran, com un hangar d’avions, i té un sostre altíssim. Som unes cent cinquanta noies treballant-hi, i és una cosa digna de veure. No hi construïm cap submarí, i per això trobo que no calia que fessin un espai tan gran, que ens haurien pogut dividir en naus més petites, però suposo que així és més fàcil que tinguem consciència que totes treballem en el mateix projecte. O potser és que així als superiors els és més fàcil tenir-nos a totes controlades. Segur que darrere d’això hi ha algun principi «psicològic». Cada equip treballa al voltant d’una taula com d’aquelles de laboratori on es dissequen granotes i coses així, i la cap de l’equip, que és una de les noies més veteranes, s’asseu a la punta. Mentre treballem podem parlar (és impossible que ens estiguem tot el dia en silenci), però si parles massa fort, si rius massa o si t’engresques massa xerrant, la cap de l’equip se t’acosta fent mala cara i et crida l’atenció: «Yumiko, has de moure les mans i no la boca. ¿No vas una mica endarrerida?». Per això totes parlem en veu baixa, com si fóssim lladres a mitja nit.

A la fàbrica també hi ha fil musical. La música varia segons les hores. Si ets fan de Barry Manilow o Air Supply, potser t’agradaria i tot, aquest lloc.

Tardo uns quants dies a acabar «la meva» perruca. Segons la categoria de la perruca tardes més o menys, però uns quants dies no te’ls treu ningú. Primer has de dividir la base de la perruca en quadradets molt petits, i després hi has d’anar implantant els cabells d’un en un. Però no treballem en cadena, sinó que cadascú fa la seva feina. No és com a la fàbrica d’aquella pel·lícula de Chaplin, que havies d’anar collant sempre el mateix cargol. Jo m’estic uns quants dies treballant en «la meva perruca». Quan l’acabo, fins i tot tinc ganes de posar-hi la firma en algun lloc. «May Kasahara, tal dia, tal mes». Però no ho faig, perquè si ho fes i em descobrissin segur que em renyarien. Amb tot, em fa feliç saber que en aquest món hi ha algú que porta una perruca que he fet jo. Em fa sentir connectada a alguna cosa.

La vida és ben estranya, però. Si fa tres anys algú m’hagués dit que ara treballaria amb aquestes noies en una fàbrica de perruques perduda enmig de les muntanyes, m’hauria petat de riure. No m’ho hauria cregut. Per tant, penso que ningú no pot saber què farà d’aquí a tres anys. ¿Tu ho saps, on seràs i què faràs d’aquí a tres anys, Ocell que dóna corda? Segur que no. M’hi jugaria tots els diners que tinc aquí que no tan sols no saps què faràs d’aquí a tres anys, sinó que no saps ni què faràs el mes que ve.

Les noies que ara tinc al meu voltant, però, sí que saben més o menys on seran d’aquí a tres anys. O com a mínim es pensen que ho saben. Totes volen treballar aquí una temporada per estalviar uns quants diners i després trobar un bon partit per casar-s’hi.

Els nois amb qui es casen són normalment fills de pagesos, hereus d’alguna botiga o treballadors d’alguna empresa petita de la regió. Tal com et vaig explicar, en aquesta zona sempre falten dones joves, de manera que totes estan sol·licitades i, llevat que estiguin molt de pega, totes troben un bon partit per casar-s’hi. Està molt bé, això. I, tal com també et vaig explicar, quan es casen la majoria deixen de treballar. Per a elles aquesta feina a la fàbrica de perruques és només una manera d’omplir el buit que hi ha entre el moment en què surten de l’escola i el moment en què troben un home per casar-s’hi. Com una habitació on només s’estan una estona.

A la gent de la fàbrica no tan sols no els importa, sinó que, pel que sembla, fins i tot s’ho estimen més. Els va millor anar renovant la mà d’obra que no pas que les treballadores es quedin molts anys i s’hagin de preocupar de coses com els augments de sou, les condicions laborals o els sindicats. L’empresa tracta bé les noies més espavilades, que fan de responsables de grup, però les altres són com béns de consum. Hi ha una mena de pacte tàcit entre totes dues parts que diu que quan es casin deixaran la feina. Per tant, a elles no els costa gaire imaginar-se què faran d’aquí a tres anys. Només tenen dues opcions: continuar treballant aquí mentre de reüll busquen un bon partit per casar-s’hi, o estar casades i no treballar. ¿No trobes que és tot molt senzill?

Aquí no hi ha ningú com jo, que no tingui ni idea de què farà d’aquí a tres anys. Totes les noies són molt treballadores. No n’hi ha cap que faci el ronsa o que no li agradi trescar. No es planyen gaire. Només de tant en tant alguna es queixa del menjar del restaurant. És clar que això és una feina i no sempre és divertit. Segur que algun dia tenen ganes d’anar a divertir-se a algun lloc, però tot i així compleixen el seu deure i treballen de nou a cinc, amb les dues hores de pausa al migdia, i en general n’estan contentes. Deuen ser conscients que això és com una pròrroga abans de passar a un altre món, i per això mentre hi són intenten passar-s’ho tan bé com poden. Al capdavall, per a elles aquesta feina no és més que un període de transició.

Però per a mi no ho és. Per a mi no és cap pròrroga ni cap període de transició. No ho pot ser de cap manera, perquè no sé on aniré després. Segons com, pot ser que sigui un punt final. ¿No trobes? Per això, francament, no m’ho passo bé treballant aquí. L’únic que intento és acceptar tota la feina que faig. Quan faig perruques, només penso a fer perruques. I hi penso molt seriosament. Tant que quedo xopa de suor.

No sé com explicar-t’ho, però últimament penso en el noi que es va morir en l’accident de moto. Si t’he de dir la veritat, fins ara no hi havia pensat gaire. Pot ser que el xoc de l’accident em distorsionés els records d’una manera estranya, ja que l’únic que recordava d’ell eren coses rares, com ara la pudor de suor que li feien les aixelles, la seva estupidesa gairebé incurable o els seus dits provant de ficar-se’m en llocs estranys. Tot eren coses així. A poc a poc, però, he començat a recordar coses que no són tan dolentes. Aquestes idees em vénen de cop i volta, sobretot quan tinc el cap buit i vaig implantant cabells a la base de la perruca. Ah, és veritat, era així, penso. Deu ser que el temps no segueix cap ordre, tipus A, B, C, D… sinó que va i ve com vol.

Si t’he de ser molt, molt, molt sincera, a vegades tinc molta por. Em desperto a mitja nit i em sento sola, molt lluny, com si fos a més de cinc-cents quilòmetres de ningú, i tot és fosc, i no es veu res, i tinc tanta por que em vénen ganes de cridar. ¿No et passa mai això, a tu, Ocell que dóna corda? Quan em passa, intento pensar que estic lligada a algun lloc. I llavors m’esforço per enumerar mentalment les coses a les quals estic lligada. A la llista, evidentment, també hi ets tu. El carreró, el pou i el caqui també hi són. I les perruques que he fet aquí amb les mans. I les coses que vaig recordant del noi que es va morir. I, amb l’ajuda d’aquestes coses petites (bé, tu no ets una «cosa petita», però ja ens entenem), vaig tornant cap aquí. Quan em passa això, penso que tant de bo hagués deixat que aquell noi em veiés nua i em toqués pertot arreu. I això que, quan ell ho intentava, jo pensava que no l’hi deixaria mai. A vegades, Ocell que dóna corda, penso que m’agradaria continuar sent verge tota la vida. Ho penso seriosament. ¿Què en penses tu?

Adéu, Ocell que dóna corda. Espero que la Kumiko torni aviat.