5

PAISATGES DE CIUTATS LLUNYANES
La mitja lluna eterna
L’escala ben subjectada

El telèfon va sonar just quan em començava a adormir. Al principi vaig intentar ignorar-lo i continuar dormint, però va continuar sonant persistentment, deu cops, vint, com si m’hagués llegit el pensament. Per fi vaig obrir un ull i vaig mirar el despertador de la tauleta. Eren una mica més de les sis del matí. A fora ja era ben clar. Potser era la Kumiko. Vaig sortir del llit, vaig anar a la sala i vaig agafar el telèfon.

—¿Digui? —vaig dir.

Però qui trucava no va dir res. Vaig notar que a l’altre cap del fil hi havia algú, però no semblava que tingués la intenció de parlar. Jo també em vaig quedar en silenci. Amb l’auricular ben a prop de l’orella, sentia una lleu respiració.

—¿Qui és? —vaig preguntar.

Però el silenci va continuar.

—Si és la que truca sempre, truqui més tard —vaig dir—. No tinc ganes de parlar de sexe abans d’esmorzar.

—¿Qui és aquesta que truca sempre? —va preguntar de sobte una veu. Era la May Kasahara—. ¿Amb qui parles de sexe?

—Amb ningú —vaig respondre.

—¿La dona a qui abraçaves ahir a la nit al porxo? ¿Parles de sexe per telèfon amb aquella dona?

—No, amb ella no.

—Escolta, Ocell que dóna corda, ¿quantes dones hi ha al teu voltant? A part de la teva, és clar.

—És molt llarg d’explicar —vaig dir—. De tota manera, són les sis del matí i aquesta nit no he dormit. Per cert, ¿dius que ahir a la nit vas venir a casa?

—I vaig veure com abraçaves aquella dona.

—No era res, de debò —vaig dir—. ¿Com t’ho diria? Només era una mena de cerimònia.

—Amb mi no cal que t’excusis, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara, com si tant li fes—. No sóc la teva dona. Però deixa’m dir-te que tens un problema.

—Potser sí —vaig dir.

—Estàs passant un mal moment, i segur que hi pateixes, però em sembla que tot plegat t’ho has buscat tu solet. Tens algun problema bàsic que atreu tota mena de dificultats, com si fos un imant. Qualsevol dona amb dos dits de front marxaria de casa teva.

—Potser tens raó.

La May Kasahara va fer un breu silenci a l’altre cap del fil. Llavors es va escurar la gola i va continuar.

—Escolta, ¿oi que ahir al vespre vas venir al carreró? Et vas quedar una bona estona plantat darrere de casa, ¿oi? Com un lladre de pa sucat amb oli. No et pensis que no et vaig veure.

—¿I per què no vas sortir?

—Hi ha vegades que a una noia no li ve de gust sortir, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara—. Hi ha vegades que et ve de gust ser dolentota. I penses: si es vol esperar, que s’esperi una bona estona.

—Ja.

—Però després em va saber greu i vaig venir a casa teva. Com una beneita.

—I jo estava abraçant aquella dona.

—Per cert, ¿vols dir que no és una mica estranya? —va dir la May Kasahara—. Ja no hi ha ningú que vagi amb aquella pinta, ni maquillada d’aquella manera. Si no ha arribat viatjant a través del temps, potser hauria d’anar al metge perquè li mirin el terrat.

—No t’hi amoïnis —li vaig dir—. No està malament del terrat. Cadascú té els seus gustos.

—Sí, és clar, cadascú pot tenir els gustos que vulgui. Però la gent normal no va segons com. Aquella dona sembla sortida d’una revista de l’any de la picor. De dalt a baix.

Jo no vaig dir res.

—Escolta, Ocell que dóna corda, ¿t’has ficat al llit amb ella?

—No —vaig respondre, després de dubtar un moment.

—¿De debò?

—De debò. No tenim una relació tan física.

—Així, ¿com és que la vas abraçar?

—Les dones a vegades voleu que us abracin.

—Potser sí —va dir la May Kasahara—, però em sembla que és una idea una mica perillosa.

—Tens raó —vaig admetre.

—¿Com es diu aquella dona?

—Creta Kano.

La May Kasahara va tornar a fer un silenci a l’altre cap del fil.

—És broma, ¿oi?

—No, no ho és —vaig dir—. Té una germana que es diu Malta Kano.

—No es diuen així de veritat, ¿no?

—No, no se’n diuen. Això són els noms professionals.

—¿I què són, un duo còmic? ¿O tenen alguna cosa a veure amb la Mediterrània?

—De fet, sí que tenen alguna cosa a veure amb la Mediterrània.

—¿I la germana es vesteix com una persona normal?

—Més o menys —vaig dir—. Com a mínim, més normal que la Creta. L’únic és que porta un barret de plàstic vermell.

—Em sembla que tampoc no gira gaire fi, aquesta. ¿Com és que sempre et fas amb gent estrafolària?

—Això sí que seria llarg d’explicar —vaig dir—. Ja t’ho explicaré algun dia, quan tot s’hagi calmat una mica. Però ara no puc. Estic massa confós. I la situació també és molt confusa.

—Sí, és clar —va dir la May Kasahara, com si no s’ho acabés de creure—. Per cert, la teva dona encara no ha tornat, ¿no?

—No, encara no ha tornat —vaig respondre.

—Escolta, Ocell que dóna corda, tu ja ets gran. ¿Per què no fas servir una mica el cap? Si la teva dona hagués canviat d’opinió i hagués tornat a casa ahir a la nit, ¿què hauria passat si t’hagués vist abraçant aquella dona?

—Tens raó, és una possibilitat.

—I si qui hagués trucat ara hagués estat ella i no jo, ¿què hauria pensat en sentir això del sexe per telèfon?

—Sí, tens raó.

—¿Ho veus? Ja et dic que tens un bon problema —va dir la May Kasahara, fent un sospir.

—Sí, és veritat —vaig reconèixer—, tinc un problema.

—No em donis la raó en tot tan fàcilment, home. Admetent tots els errors no solucionaràs res. Tant si els admets com si no, els errors no deixen de ser errors.

—Tens raó —vaig dir, perquè en tenia.

—Torna-hi —va dir la May Kasahara, avorrida—. Per cert, ¿què volies ahir al vespre? Vas venir per alguna cosa, ¿no?

—És igual —vaig dir.

—¿És igual?

—Sí. De fet… és igual.

—O sigui que com que vas abraçar aquella dona, ja no em necessites.

—No, no és això. Només em semblava que…

La May Kasahara va penjar sense dir res més. Vaja, vaig pensar. La May Kasahara, la Malta Kano, la Creta Kano, la dona del telèfon i la Kumiko. Tal com havia dit la May Kasahara, últimament potser hi havia massa dones al meu voltant. I totes arrossegaven el seu problema concret i incomprensible.

Però estava massa cansat per pensar-hi més. De moment havia de dormir. I, quan em despertés, ja tenia una cosa per fer.

Me’n vaig tornar al llit i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar, vaig treure la motxilla de l’armari. Era la que teníem preparada per endur-nos en cas de terratrèmol o d’altres emergències. A dins hi teníem una cantimplora, galetes, una llanterna i un encenedor. La Kumiko, que tenia por del Big One, l’havia comprat quan ens havíem traslladat a aquella casa, però la cantimplora era buida, les galetes estaven estovades i les piles de la llanterna esgotades. Vaig omplir la cantimplora, vaig llençar les galetes i vaig posar piles noves a la llanterna. Llavors vaig anar a la ferreteria del barri i hi vaig comprar una escala de corda, d’aquelles que es fan servir en cas d’incendi. Vaig pensar si necessitava res més, però només se’m van acudir els caramels de llimona. Vaig tancar totes les finestres i vaig apagar tots els llums de casa. Vaig tancar la porta amb clau, però després m’hi vaig repensar i la vaig deixar oberta. Podia ser que vingués algú. Podia ser que tornés la Kumiko. I, a més a més, a dins no hi havia res que valgués la pena robar. Vaig deixar una nota sobre la taula de la cuina: «HE SORTIT UNA ESTONA. JA TORNARÉ. TORU».

Em vaig intentar imaginar què pensaria la Kumiko si tornava i trobava aquella nota. La vaig agafar, la vaig arrugar i en vaig escriure una altra. «HE SORTIT UNA ESTONA PER UN ASSUMPTE IMPORTANT. NO TARDARÉ. ESPERA’M. TORU».

Vaig sortir al jardí pel porxo, amb pantalons de cotó, un polo de màniga curta i la motxilla a l’esquena. En mirar al meu voltant, vaig notar la presència inequívoca de l’estiu. Era un estiu ben real, sense reserves ni condicions. Els raig del sol, l’olor de la brisa, el color del cel, la forma dels núvols, el xerric de les cigales, tot anunciava que havia arribat l’estiu de debò. Amb la motxilla a l’esquena, vaig saltar el mur de ciment i vaig sortir al carreró.

Una vegada, quan era petit, m’havia escapat de casa un matí tan assolellat com aquell. No recordava bé les circumstàncies que m’havien dut a fer-ho. Potser m’havia enfadat amb els pares. Fos com fos, el cert era que havia marxat de casa amb una motxilla a l’esquena i tots els estalvis que tenia a la butxaca. Vaig dir a la mare que me n’anava d’excursió amb uns amics i fins i tot em va fer el dinar. A prop de casa hi havia unes muntanyes on es podia anar d’excursió, i no era estrany que la canalla hi anés sola, sense cap adult. Quan vaig ser fora de casa, vaig agafar l’autobús que ja havia decidit que agafaria i vaig anar fins al final de la línia. Per a mi era una ciutat llunyana i desconeguda. Llavors vaig agafar un altre autobús i vaig anar fins a una altra ciutat encara més llunyana i més desconeguda. Vaig baixar en aquell lloc que no sabia com es deia i vaig voltar pels carrers sense saber on anava. Era una ciutat sense cap característica especial. Només era una mica més animada i una mica més bruta que la ciutat on jo vivia. Hi havia un barri comercial, una estació i una fàbrica petita. També hi passava un riu, i davant el riu hi havia un cinema. A la cartellera hi vaig veure un western anunciat. A migdia em vaig asseure en un banc d’un parc i vaig dinar. Vaig ser en aquella ciutat fins al vespre, però quan es va començar a fer fosc em vaig sentir desemparat. Vaig pensar que era l’última oportunitat que tenia per tornar. Si se’m feia fosc allà, m’hi hauria de quedar. Llavors vaig agafar els dos autobusos que havia agafat a l’anada i vaig tornar a casa. Vaig arribar que eren gairebé les set, però ningú no es va adonar que m’havia escapat. Els pares estaven convençuts que havia anat d’excursió amb els amics.

Havia oblidat completament aquella petita aventura, però quan em vaig enfilar a la paret del jardí amb la motxilla a l’esquena, vaig tornar a tenir aquella indescriptible sensació de soledat que m’havia assaltat en trobar-me tot sol plantat enmig d’aquells carrers desconeguts, d’aquelles cases desconegudes, d’aquella gent desconeguda, mentre el sol de la tarda s’anava apagant a poc a poc. Llavors em vaig recordar de la Kumiko, que havia desaparegut només amb la brusa i la faldilla que havia recollit a la bugaderia. Havia deixat passar l’última oportunitat de tornar a casa. I potser just llavors també estava tota sola, plantada enmig d’una ciutat llunyana i desconeguda. En pensar això, em vaig angoixar.

Però no, no devia estar sola, vaig pensar. Devia ser amb un altre home. Era més lògic que fos així.

I llavors vaig deixar de pensar en la Kumiko.

Vaig avançar pel carreró.

Les herbes que creixien a terra havien perdut aquella ufanor que havien tingut durant la temporada de pluges i ja havien adquirit l’aire deslluït que té l’herba a l’estiu. Mentre caminava, de tant en tant algun saltamartí s’aixecava fent un bon salt entre les herbes. També saltava alguna granota. El carreró s’havia convertit en el món d’aquells animalons, i jo era un intrús que pertorbava l’ordre establert.

Quan vaig ser a la casa abandonada dels Miyawaki, vaig obrir la porta principal i vaig entrar al jardí. Obrint-me pas entre les herbes, vaig anar cap al fons del jardí, vaig passar pel costat de l’estàtua de l’ocell, que continuava amb la vista clavada al cel, i vaig rodejar la casa, desitjant que la May Kasahara no m’hagués vist entrar.

Quan vaig ser davant el pou, vaig treure els blocs de ciment de sobre la tapa i vaig fer córrer una de les dues planxes de fusta en forma de mitja lluna. Per comprovar que al fons no hi havia aigua, hi vaig tirar una pedra petita, tal com havia fet l’altra vegada. També com l’altra vegada, la pedra va caure fent un esclafit. En efecte, era sec. Em vaig despenjar la motxilla de l’esquena, en vaig treure l’escala de corda i en vaig lligar un cap a la soca de l’arbre que hi havia a la vora del pou. La vaig tibar uns quants cops ben fort per assegurar-me que no es deslligaria. Totes les precaucions eren poques. Si, pel que fos, l’escala es deslligava, ja em podia acomiadar de tornar a la superfície.

Vaig agafar l’escala amb les dues mans i la vaig deixar anar a poc a poc cap a dins del pou. La vaig descargolar tota, però no vaig notar que arribés al fons. Tot i així, era l’escala més llarga que havia trobat, i em semblava impossible que no n’hi hagués prou. El pou, però, era molt fondo. Vaig enfocar la llanterna cap al fons, però no vaig poder veure si l’escala arribava a baix de tot. A partir d’un cert punt, la llum quedava xuclada per la foscor.

Em vaig asseure al brocal i vaig parar l’orella. Les cigales xerricaven entre els arbres, talment com si fessin una competició per veure quina cridava més o quina tenia més pulmons. Però no se sentia cap ocell. Vaig trobar a faltar el cant de l’ocell que dóna corda. Potser havia marxat perquè no li agradava competir amb les cigales.

Vaig girar els palmells enlaire perquè m’hi toqués el sol. Se’m van escalfar de seguida, com si els raigs de sol haguessin penetrat a les arrugues i a les línies que em solcaven els palmells i els dits. La llum ho dominava tot d’una manera inequívoca. Tot el que hi havia al meu voltant estava banyat en aquella claror i brillava amb el color de l’estiu. Fins i tot les coses que no tenien forma, com el temps o els records, rebien el do d’aquella llum estiuenca. Em vaig posar un caramel de llimona a la boca i em vaig quedar allà assegut, esperant que s’anés fonent. Vaig tornar a tibar l’escala amb força per assegurar-me que estigués ben subjecta.

Baixar al pou em va costar molt més del que m’havia imaginat. L’escala, que era d’una barreja de cotó i niló, era molt resistent, però quan hi posava els peus era molt inestable i la sola de goma de les vambes relliscava cada cop que recolzava tot el pes només en una cama. Havia d’aferrar-me ben fort amb les mans, i em van començar a fer mal. Vaig anar baixant amb molt de compte, graó a graó. Per més que baixés, però, no arribava al fons. Era com si aquell descens no s’hagués d’acabar mai. Em vaig recordar del lleu esclafit que havia sentit en llençar la pedra. Vaig pensar que no passava res, que segur que hi havia un fons. Només era que baixar per aquell coi d’escala era molt lent.

Quan vaig haver comptat vint graons, però, em va assaltar la por. Va ser com una descàrrega elèctrica sobtada que em va deixar paralitzat allà on era. Els músculs se’m van quedar com una pedra. Em vaig posar a suar, i em van començar a tremolar les cames. Era impossible que aquell pou fos tan fondo. Era al mig de Tòquio, just darrere de la casa on vivia. Vaig contenir la respiració i vaig parar l’orella, però no vaig sentir res. Ni el xerric de les cigales. El batec del cor em ressonava amb força a les orelles. Vaig inspirar profundament. Estava clavat al vintè graó, incapaç de tirar amunt o de continuar baixant. L’aire de dins el pou era fred i feia olor de terra. Era un món a part, aïllat de la superfície, on el sol de l’estiu brillava sense que res l’hi impedís. Vaig aixecar el cap i vaig veure la boca del pou, ben petita. El cercle estava partit exactament per la meitat per la tapa de fusta que hi havia deixat posada. Vist des de baix, era com una mitja lluna surant en el cel nocturn. «Hi haurà uns quants dies de mitja lluna», havia dit la Malta Kano. Ho havia predit per telèfon.

Vaja, vaig pensar. En adonar-me’n, vaig notar que perdia la força. Els músculs se’m van relaxar i vaig notar com se m’escapava l’aire que tenia acumulat a dins.

Vaig reunir les últimes forces que em quedaven i vaig intentar baixar una mica més. Em vaig dir que havia d’intentar-ho, només que fos una mica, que segur que hi havia fons. I finalment, al vint-i-tresè graó, hi vaig arribar. El meu peu va tocar el terra del fons del pou.

El primer que vaig fer va ser resseguir la superfície amb la punta de la vamba, ben agafat a l’escala per si hi trobava alguna cosa de la qual hagués de fugir. Després de comprovar que no hi havia aigua ni res sospitós, vaig acabar de baixar. Em vaig treure la motxilla de l’esquena, vaig obrir la cremallera a les palpentes i en vaig treure la llanterna. La llum de la llanterna va il·luminar el fons del pou. El terra no era ni dur ni tou. Per sort era sec. Hi havia unes quantes pedres que algú devia haver llençat des de dalt. A part de les pedres, només hi havia una bossa vella de patates fregides. Amb la llum de la llanterna, el fons del pou em va fer pensar en la superfície de la Lluna tal com l’havia vist feia molt temps a la televisió.

La paret era de ciment, llisa i sense cap particularitat; aquí i allà hi havia alguna clapa de molsa. S’enfilava recta com una xemeneia, amb la llum en forma de mitja lluna al capdamunt. En aixecar el cap, em vaig adonar de la fondària del pou. Vaig tornar a estirar l’escala amb força. Estava ben subjecta. Molt bé, vaig pensar, mentre hi hagi aquesta escala, podré tornar a la superfície quan vulgui. Llavors vaig inspirar profundament. L’aire feia una mica d’olor de resclosit, però no semblava que hi hagués res dolent. El que més em preocupava era justament que l’aire no fos tòxic. Una vegada havia llegit al diari la notícia d’un escurapous que s’havia mort intoxicat per gas metà.

Vaig respirar una mica i em vaig asseure al fons del pou, amb l’esquena recolzada a la paret. Llavors vaig tancar els ulls i vaig deixar que el cos se m’anés acostumant a aquell nou entorn. Vinga, vaig pensar. Ja sóc al fons del pou.