15

UN NOM ESCAIENT
Coses cremades amb oli un matí d’estiu
Una metàfora equivocada

L’endemà al matí la Creta Kano ja no tenia nom.

Em va despertar dolçament poc després de l’alba. En obrir els ulls vaig veure la llum del matí que es filtrava per l’escletxa de les cortines. Tot seguit la vaig veure a ella asseguda al meu costat. S’havia posat una samarreta d’un vell pijama meu. No portava res més. El pèl púbic li brillava amb un to pàl·lid en la llum del matí.

—Escolti, senyor Okada —va dir—, ja no tinc nom.

Havia deixat de ser prostituta, havia deixat de ser mèdium i havia deixat de ser la Creta Kano.

—És veritat, ja no és la Creta Kano —vaig dir mentre em fregava els ulls amb els palpissos dels dits—. L’enhorabona. Ja és una persona nova. Però, si no té nom, ¿com li he de dir a partir d’ara? ¿Com l’he de cridar si sóc darrere seu, per exemple?

Ella (la dona que fins a la nit anterior havia estat la Creta Kano) va fer que no amb el cap.

—No ho sé —va dir—. M’hauré de buscar un nom. Al principi tenia el meu nom real. Després, quan vaig començar a fer de prostituta em vaig inventar un àlies, i quan ho vaig deixar per fer de mèdium la Malta em va posar el nom de Creta. Però ara ja no sóc ni prostituta ni mèdium. Per tant, necessito un nom nou. ¿Se n’hi acut cap a vostè, senyor Okada? Algun que s’adigui a la meva nova identitat.

Hi vaig pensar una estona, però no se me’n va acudir cap.

—Potser val més que se’l busqui vostè mateixa. A partir d’ara serà una persona independent. Encara que tardi una mica, valdrà més que se’l triï vostè.

—Però costa molt trobar un nom escaient per a un mateix.

—Evidentment que no és fàcil. Segons quan, un nom ho diu tot —vaig dir—. Potser jo també hauria de fer com vostè i canviar-me’l. No ho sé, és una sensació que tinc.

La germana de la Malta Kano es va incorporar, va allargar una mà i em va tocar la galta dreta amb la punta dels dits. Encara devia tenir-hi aquella taca de la mida del palmell de la mà d’un nadó.

—Si es canviés el nom, ¿com voldria que li digués, senyor Okada?

—Ocell que dóna corda —vaig dir.

Com a mínim, jo tenia un nom nou.

—Ocell que dóna corda —va dir ella. Després de dir-lo, es va quedar mirant com aquell nom surava en l’espai—. Trobo que és un nom molt maco, però, ¿quin ocell és aquest?

—És un ocell que existeix realment —li vaig dir—. No sé quina forma té. No l’he vist mai. Només l’he sentit. Es posa en algun arbre de per aquí i va donant corda al món. Va fent cric-cric, cric-cric. Si ell no li donés corda el món no funcionaria, però la gent no ho sap. La gent es pensa que el món funciona gràcies a un mecanisme enorme, més complicat i més imponent, però estan equivocats. La veritat és que el món funciona perquè l’ocell que dóna corda va d’aquí cap allà donant-li corda perquè no s’aturi. És un mecanisme senzill, com el d’una joguina de corda. Només cal fer girar la clau. Però és una clau que només veu l’ocell que dóna corda.

—L’ocell que dóna corda —va repetir ella—. L’ocell que dóna corda al món.

Vaig aixecar el cap i vaig mirar al meu voltant. Era l’habitació de sempre, l’habitació on havia dormit cada dia durant els últims quatre o cinc anys, però em va semblar estranyament gran i buida.

—Malauradament, però, no sé ni on ni com és la clau —vaig dir.

Ella em va posar un dit a l’espatlla i m’hi va traçar un cercle amb la punta del dit.

Em vaig estirar de panxa enlaire i em vaig quedar una bona estona mirant una taca del sostre que tenia forma d’estómac. Quedava ben bé damunt el meu coixí, però no l’havia vist mai. ¿Quant feia que hi era? Podia ser ja hi fos d’abans que ens traslladéssim i que, mentre la Kumiko i jo dormíem, s’hagués quedat camuflada sobre els nostres caps, contenint la respiració.

Vaig notar al meu costat l’alè càlid de la dona que havia estat la Creta Kano. Vaig sentir l’olor suau del seu cos. Continuava dibuixant-me cercles petits a l’espatlla. Em van venir ganes d’allargar la mà i tornar a abraçar-la, però no sabia si estava bé que ho fes. La relació entre dalt i baix, entre dreta i esquerra, era massa complicada. Vaig deixar de pensar i em vaig quedar mirant el sostre en silenci. Al cap d’una estona, la germana de la Malta Kano es va inclinar sobre mi i em va fer un petó suau a la galta. Quan els seus llavis em van tocar la taca, vaig sentir una profunda esgarrifança.

Vaig tancar els ulls i vaig parar l’orella per sentir els sorolls del món. Vaig sentir un colom que parrupava. Era un parrup tossut i monòton. Un parrup ple de bons propòsits per al món. Que beneïa el matí i anunciava a tothom l’arribada d’un nou dia. Però amb això no n’hi ha prou, vaig pensar. Algú hauria de donar corda al món.

—Ocell que dóna corda —va dir la dona que s’havia dit Creta Kano—. Estic segura que un dia trobarà la clau.

—Si la trobo i puc donar corda al món —vaig dir encara amb els ulls tancats—, ¿creu que tot el que m’envolta tornarà a la normalitat?

Ella va moure lleument el cap a banda i banda. Als seus ulls hi surava una lleugera ombra de malenconia. Com un bocí de núvol que solcava el cel molt amunt.

—No ho sé —va dir.

—No ho sap ningú —vaig dir jo.

Tal com havia dit el tinent Mamiya, «al món hi ha coses que val més no saber-les».

La germana de la Malta Kano va dir que volia anar a la perruqueria. Com que no tenia diners (havia vingut literalment sense res a sobre), n’hi vaig deixar. Es va posar la brusa, la faldilla i les sandàlies de la Kumiko que s’havia posat el dia abans i va anar a la perruqueria que hi havia a prop de l’estació. A la que anava sempre la Kumiko.

Quan la germana de la Malta Kano va haver marxat, vaig passar l’aspiradora (després de molt temps sense fer-ho) i vaig posar una rentadora amb la roba bruta que s’havia acumulat. Llavors vaig obrir tots els calaixos del meu escriptori i vaig posar tot el que hi havia dins una caixa de cartró. Pensava guardar només el que pogués necessitar i llençar la resta, però no hi havia gairebé res que necessités. Gairebé tot el que hi havia eren coses inútils: diaris vells, cartes que s’havien quedat per contestar, agendes velles plenes de cites detallades, llibretes amb els noms i les adreces de persones que s’havien creuat en la meva vida, retalls descolorits de diaris i revistes, carnets de la piscina caducats, el manual d’instruccions i la garantia d’un radiocasset, llapis i bolígrafs mig gastats, bocins de paper amb números de telèfon (que ja era impossible saber de qui devien ser)… Quan vaig haver buidat l’escriptori, vaig cremar les cartes velles que guardava en una capsa dins l’armari. Si fa no fa la meitat eren de la Kumiko. Abans de casar-nos ens havíem escrit molt. Als sobres hi havia els seus caràcters, petits i ben fets. En set anys no havien canviat gens. Fins i tot la tinta era del mateix color.

Vaig treure la capsa de cartes al jardí, les vaig ruixar bé amb oli i les vaig encendre amb un misto. El foc va prendre bé, però les cartes van tardar més del que em pensava a convertir-se en cendres. No feia gens de vent, i la blanca columna de fum s’enfilava ben recta cap al cel. Semblava aquella favera enorme que creixia fins al cel al conte de La favera màgica. Si m’hi hagués enfilat, potser al capdamunt hi hauria trobat un petit món on totes les coses del meu passat conviurien alegrement. Em vaig asseure en una pedra del jardí i em vaig quedar mirant el fum. Era un matí calorós que anunciava una tarda encara més tòrrida. Tenia la samarreta enganxada al cos, xopa de suor. En les novel·les russes, normalment les cartes es tiraven al foc una nit d’hivern. No es cremaven mai un matí d’estiu, i menys ruixades amb oli. Però en aquest trist món realista en què vivim, hi ha gent com jo que crema cartes amarat de suor un matí d’estiu. En aquest món, no pots fer sempre el que vols. A vegades no pots esperar que arribi l’hivern.

Quan les cartes van estar cremades, vaig anar a buscar una galleda d’aigua per apagar el foc. Llavors vaig escampar les cendres amb la sola de la vamba.

Quan vaig haver liquidat les meves coses, vaig anar al despatx de la Kumiko i vaig mirar el seu escriptori. Encara que hagués marxat de casa, fins llavors m’havia resistit a fer-ho, no m’havia semblat bé. Però ara que ella mateixa m’havia dit que no tornaria, vaig pensar que no li importaria que li obrís els calaixos.

Estaven gairebé buits, com si els hagués endreçat abans de marxar. L’únic que hi havia era paper de carta i sobres, una capseta de clips, un regle, unes tisores i uns quants llapis i bolígrafs mig gastats. Era com si ho hagués deixat a punt per poder marxar quan volgués. No hi quedava cap objecte que recordés la seva presència.

¿Què n’havia fet, de les meves cartes? Segur que en tenia tantes de meves com jo de seves. Bé les devia tenir desades en algun lloc. Però no sabia on.

Llavors vaig anar al lavabo i vaig ficar en una capsa tots els cosmètics i els accessoris d’ella que vaig trobar: pintallavis, crema desmaquilladora, perfum, passadors dels cabells, llapis de celles, discos desmaquilladors, locions i altres coses que no sabia què eren. Ho vaig ficar tot en una capsa de galetes. No hi havia gaire cosa. A la Kumiko no li agradava anar maquillada. Llavors vaig llençar el raspall de dents i el fil dental que havia fet servir. I també el casquet de dutxa.

En acabar estava molt cansat. Vaig seure en una cadira de la cuina i em vaig beure un got d’aigua. L’únic que quedava a casa de la Kumiko era una part dels llibres d’una prestatgeria i la roba. Els llibres els podia vendre en una llibreria de vell. El problema era la roba. A la carta em deia que me’n desfés com em semblés millor, que no se la tornaria a posar. Però no em donava cap idea concreta de com me’n podia desfer. ¿Havia de vendre-la a una botiga de roba de segona mà? ¿Posar-la en bosses de plàstic i llençar-la a les escombraries? ¿Regalar-la a algú que la volgués? ¿Donar-la a alguna organització benèfica? Cap d’aquestes opcions no em semblava bé. Vaig pensar que era igual, que no hi havia pressa. De moment podia deixar-la com estava. Podia ser que la Creta Kano (la dona que havia estat la Creta Kano) se la posés, o que la Kumiko s’ho repensés i passés a buscar-la. Teòricament era impossible, però, ¿qui ho podia assegurar? Ningú no sap què passarà demà. I encara menys demà passat. I, posats a dir, no tenim ni idea de què passarà aquesta tarda.

La dona que havia estat la Creta Kano va tornar de la perruqueria poc abans del migdia, amb un pentinat sorprenentment curt. Els blens més llargs no devien fer més de tres o quatre centímetres, i anava pentinada amb fixador. Com que s’havia tret tot el maquillatge, de cop em va costar reconeixe-la. No cal dir que ja no s’assemblava a la Jacqueline Kennedy.

—Es veu més jove, més natural —li vaig dir—. Ara, també sembla una altra.

—És que ho sóc —va dir ella amb una rialla.

Li vaig oferir que es quedés a dinar, però em va dir que no, que tenia coses per fer.

—Escolti, senyor Okada… Ocell que dóna corda —es va corregir—. Ja he fet el primer pas per ser una persona nova. Ara he de tornar a casa, parlar amb calma amb la meva germana i començar els preparatius per anar-me’n a Creta: treure’m el passaport, comprar el bitllet d’avió, fer l’equipatge… Com que no hi estic acostumada, no sé ben bé què he de fer. No he anat mai de viatge. No he sortit mai de Tòquio.

—¿Encara vol que l’hi acompanyi? —li vaig preguntar.

—És clar —va respondre ella—. Penso que seria el millor per a tots dos. Pensi-s’ho bé, senyor Okada. És molt important.

—Ja m’ho pensaré —li vaig dir.

Quan la dona que havia estat la Creta Kano va haver marxat, em vaig posar un polo net, uns pantalons llargs i unes ulleres de sol per dissimular la taca de la galta. Em vaig arribar a peu a l’estació sota el sol abrusador del migdia, vaig agafar un tren que anava mig buit i vaig anar fins a Shinjuku. Vaig comprar dues guies de Grècia a la llibreria Kinokuniya i una maleta mitjana als magatzems Isetan. Quan ho vaig tenir tot, vaig entrar al restaurant que em va semblar i hi vaig dinar. La cambrera era antipàtica i malhumorada. Em pensava que ja havia vist moltes cambreres antipàtiques i malhumorades, però aquella les superava totes. No li agradava absolutament res de mi ni del que li vaig demanar. Mentre jo repassava el menú per decidir què volia, ella se’m va quedar mirant la taca de la galta de fit a fit, com si li acabessin d’anunciar un mal auguri. Li vaig demanar una cervesa petita, però me’n va portar una de grossa, i quan li va semblar. No li vaig dir res. Per sort, era ben freda i amb molta escuma. Si en tenia massa, sempre me’n podia deixar la meitat.

Mentre esperava que em portés el menjar, vaig fullejar les guies que m’acabava de comprar. Creta era l’illa grega que quedava més a prop de l’Àfrica, i tenia una forma allargada. A l’illa no hi havia ferrocarril, i normalment els turistes es desplaçaven amb autobús. La ciutat més gran era Càndia, prop de la qual hi havia les ruïnes del palau de Cnossos, que era famós pel seu laberint. El conreu principal era l’olivera, tot i que també hi havia molta vinya. A gairebé tota l’illa hi bufava un vent molt fort, i per això hi havia molts molins. Per diverses circumstàncies polítiques, havia estat l’última regió grega a independitzar-se de Turquia, i per això tant el paisatge com els costums eren una mica diferents dels de la resta de Grècia. Els cretencs eren molt bel·licosos, i era famosa la resistència que havien organitzat contra l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Kazandzakis havia ambientat la novel·la Alexis Zorbàs a l’illa. Aquesta va ser tota la informació que vaig poder treure de les guies turístiques. A penes deien res de com s’hi vivia. Ben mirat, però, era normal, ja que les guies dels llocs s’escriuen per als turistes que hi estan de pas, no pas per a la gent que pensa establir-s’hi.

Vaig intentar imaginar-me vivint a Creta amb la dona que havia estat la Creta Kano. ¿Quina vida hi faríem? ¿On viuríem? ¿Què menjaríem? ¿Què faríem en llevar-nos? ¿De què parlaríem? ¿Com passaríem el dia? ¿I quants mesos, quants anys hi estaríem? No vaig saber fer-me’n cap imatge.

De tota manera, però, no hi havia res que m’impedís anar-me’n a Creta. No hi havia res que m’impedís anar-me-n’hi i viure-hi amb la dona que havia estat la Creta Kano. Em vaig mirar les dues guies que tenia sobre la taula i la maleta que tenia als peus. Eren la materialització d’aquella possibilitat. De fet, havia anat a Shinjuku a comprar les guies i la maleta per donar una forma concreta i visible a aquella idea. I, com més les mirava, més atractiva em semblava aquella possibilitat. Només havia de deixar-ho tot i marxar amb aquella maleta. Era ben fàcil.

L’únic que podia fer si em quedava al Japó era quedar-me tancat a casa esperant que tornés la Kumiko. Però la Kumiko no tornaria. A la carta em deia ben clarament que no l’esperés, que no la busqués. Evidentment, jo tenia tot el dret de no fer-li cas i esperar-la, però si ho feia l’únic que aconseguiria seria estar cada cop més deprimit. Estaria cada cop més sol, més confós i més indefens. El problema era que no em necessitava ningú.

Potser havia d’anar-me’n a Creta amb la germana de la Malta Kano. Tal com ella mateixa havia dit, era el millor per a tots dos. Em vaig tornar a mirar la maleta que tenia als peus. Em vaig imaginar a mi baixant de l’avió portant aquella maleta al costat de la germana de la Creta Kano a l’aeroport d’Heraklion (que és com es deia l’aeroport de Creta). Em vaig imaginar vivint en un poble tranquil, menjant peix, nedant en un mar d’allò més blau. Però mentre aquelles imatges que semblaven postals s’acumulaven dins el meu cap, se’m va formar un núvol espès dins el pit. Vaig sortir del restaurant i em vaig posar a caminar pels carrers atapeïts de Shinjuku amb la maleta a la mà, però aquell nus a la gola no es va pas desfer. Em costava respirar, i tenia la sensació que no podia moure els braços i les cames de manera coordinada.

Quan feia una estona que caminava, la maleta que duia va picar a les cames d’un noi que venia molt de pressa en sentit contrari. Era un noi corpulent que portava una samarreta grisa, una gorra de beisbol i uns auriculars a les orelles. Em vaig disculpar. Ell es va tornar a calar la gorra i, sense dir ni una paraula, va allargar el braç i em va donar una bona empenta al pit. Com que no m’ho esperava, vaig perdre l’equilibri i vaig caure de cap contra una paret. El noi va veure com queia, però va marxar caminant com si res. Durant un instant vaig voler perseguir-lo, però ho vaig deixar estar. No en trauria res. Em vaig aixecar, vaig deixar anar un sospir i em vaig espolsar els pantalons. Llavors vaig collir la maleta. Algú em va allargar les guies, que també m’havien caigut dels dits. Era una velleta menuda que duia un barret amb una forma estranya, gairebé sense ala. Quan em va allargar les guies em va fer un gest amb el cap, però no em va dir res. En veure aquell barret i el rostre compassiu de la velleta, em vaig recordar de l’ocell que dóna corda. De l’ocell que dóna corda amagat al fons d’algun bosc.

El cop que em vaig donar a la part de darrere del cap em va fer mal una estona, però no va ser res greu. Només hi tenia una rascada. Em va semblar que valia més que deixés de voltar per aquells carrers i me’n tornés a casa de seguida. Havia de tornar a la tranquil·litat del carreró.

Per calmar-me una mica, vaig comprar el diari i una capsa de caramels de llimona en un quiosc de l’estació. Vaig treure el portamonedes i vaig pagar, i mentre anava cap a l’andana amb el diari sota el braç, vaig sentir una veu de dona que cridava.

—Ep, noi! El noi alt, amb la taca a la cara!

Es referia a mi. Era la venedora del quiosc. Em vaig girar sense saber què passava.

—Et deixaves el canvi —va dir ella mentre m’allargava el canvi dels mil iens que li havia donat.

Jo li vaig donar les gràcies i vaig agafar els diners.

—Perdó per això de la taca —va dir ella—. Però és que no sabia com cridar-te.

Li vaig somriure com dient que no passava res. Ella em va mirar a la cara.

—Estàs tot suat —va dir—. ¿Que estàs bé? ¿Segur que no et trobes malament?

—Només estic suat de caminar —li vaig dir—. Gràcies.

Vaig pujar al tren i vaig llegir el diari. No me n’havia adonat, però feia molt temps que no tenia un diari a les mans. A casa no el rebíem. Segons els dies, la Kumiko el comprava al matí, de camí cap a la feina, i al vespre me’l portava. Així, l’endemà jo llegia les notícies del dia abans i mirava les ofertes de feina. Però ara que la Kumiko no hi era no tenia ningú que me’l portés.

El diari no portava res que m’interessés. Hi vaig donar un cop d’ull de la primera pàgina a l’última, però no hi vaig trobar res que hagués de saber. El vaig tancar i, mentre mirava els anuncis de revistes que hi havia penjats dins el vagó, els ulls se’m van aturar en un nom: «Noboru Wataya». Hi havia un titular amb una tipografia força grossa que deia: «LES REPERCUSSIONS DE LA CANDIDATURA DE NOBORU WATAYA». Em vaig quedar una bona estona mirant aquell nom. Així que s’ho prenia seriosament. Pensava dedicar-se seriosament a la política. Només per això ja valia la pena que marxés del Japó, vaig pensar.

Amb la maleta buida a la mà, vaig tornar de l’estació a casa en autobús. La casa semblava una closca buida, però en arribar-hi per fi em vaig poder relaxar. Després de descansar una estona, vaig anar al lavabo per dutxar-me. Al lavabo ja no hi quedava ni rastre de la Kumiko. El raspall de dents, el casquet de dutxa i el maquillatge havien desaparegut. Ja no hi havia ni mitges ni calces esteses, ni tampoc el seu xampú.

Vaig sortir del lavabo i, mentre m’eixugava amb una tovallola, vaig pensar que hauria hagut de comprar la revista on apareixia l’article sobre en Noboru Wataya. Estava cada cop més intrigat per saber què en deien. Vaig moure el cap a banda i banda. Si en Noboru Wataya volia dedicar-se a la política, que ho fes. Al Japó tothom tenia dret a dedicar-s’hi. A més a més, ara que la Kumiko havia marxat, la meva relació amb en Noboru Wataya s’havia trencat i per tant no m’afectava el que fes en el futur. De la mateixa manera que a ell no l’afectava el que fes jo. Em va semblar perfecte. Hauria hagut de ser així des del principi.

Tot i així, no em podia treure aquell titular del cap. A la tarda vaig endreçar la cuina i els armaris, però per més que m’esforcés a pensar en altres coses i a mantenir-me ocupat, aquell «Noboru Wataya» de l’anunci, escrit amb uns caràcters ben grossos, m’apareixia amb força i es quedava surant davant els meus ulls. Era com el soroll d’un telèfon que se sentís esmorteït a l’habitació del costat i anés sonant sense que ningú l’agafés. Vaig intentar ignorar-lo, fer veure que no el sentia, però era impossible. Al final em vaig rendir i em vaig arribar a peu al quiosc del barri per comprar la revista.

Vaig seure en una cadira de la cuina i vaig llegir l’article mentre em bevia un te fred. Hi deia que el conegut economista i tertulià Noboru Wataya s’estava plantejant seriosament la possibilitat de presentar-se a les pròximes eleccions al congrés de diputats per la circumscripció de X, a la prefectura de Niigata. Després de repassar l’ampli currículum d’en Noboru Wataya, amb referències a la formació acadèmica, a les publicacions i a les nombroses col·laboracions en els mitjans de comunicació, l’article explicava que l’actual diputat per la circumscripció de X, Yoshitaka Wataya, ja havia anunciat que no es presentaria a les eleccions per motius de salut, i que com que no hi havia cap candidat prou ben situat dins el partit per succeir-lo, era molt probable que el seu nebot, Noboru Wataya, li prengués el relleu. L’article continuava explicant que la influència de l’oncle a la seva regió natal, unida a la popularitat i a la joventut del nebot, pràcticament asseguraven la victòria d’en Noboru Wataya. «Hi ha un noranta-cinc per cent de probabilitats que Noboru Wataya es presenti», declarava un «home fort» de la circumscripció. «S’estan acabant de definir les condicions, però ell hi està molt interessat. Tot es farà en el moment adequat».

Dins l’article hi havia una entrevista força llarga amb el mateix Noboru Wataya, que assegurava que encara no havia pres cap decisió oficial. «Jo tinc les meves idees», deia, «i és una proposta que s’ha de sospesar acuradament. Pot ser que hi hagi una diferència substancial entre el que jo demano al món de la política i el que el món de la política em demana a mi. Per això hem de parlar amb calma i mirar d’arribar a un acord. De tota manera, ambdues parts sabem que si em presento serà per guanyar, i si surto escollit no penso incorporar-me al parlament com un simple membre novell del partit. Ja tinc trenta-set anys, i si em decanto per l’opció de la política puc fer-hi una carrera molt llarga. Tinc una visió molt clara i un poder de mobilització important. Actuo tenint en compte una estratègia i unes perspectives a llarg termini. Els meus objectius són a quinze anys vista. Com a polític, tinc la intenció de dotar el Japó d’una identitat nacional clara abans que s’acabi el segle XX. Aquest és el meu primer objectiu. El meu propòsit és treure el Japó de l’actual situació de marginació política i convertir-lo en un model polític i cultural. Dit d’una altra manera, crear un nou marc per al Japó. Abandonar la hipocresia i afermar la lògica i la moral. El que necessitem no és un discurs incomprensible i una retòrica que no ofereix cap mena de sortida, sinó una imatge clara i tangible. És el moment de tenir aquesta imatge clara, i als polítics se’ls exigeix que formin un consens nacional i popular. Amb la política mancada d’ideologia que tenim en aquests moments, el país acabarà sent com una enorme medusa arrossegada per la marea. A mi no m’interessen ni els somnis ni els ideals. Jo només parlo del que s’ha de fer, i el que s’ha de fer s’ha de fer passi el que passi. I tinc un programa concret per fer-ho que aniré presentant a mesura que avancin els esdeveniments».

La resta de l’article mantenia un to força favorable al personatge. Deia que en Noboru Wataya era un crític intel·ligent en qüestions d’economia i de política, i que la seva capacitat oratòria era ben coneguda. Era jove, de bona família i tenia un futur polític prometedor. En aquest sentit, l’«estratègia a llarg termini» no era una fal·làcia sinó una expressió ben lligada a la realitat. La majoria d’electors veien amb bons ulls la seva candidatura. Com que es presentava en una circumscripció conservadora, el fet que fos divorciat i no s’hagués tornat a casar podia representar un cert problema, però semblava que la joventut i el talent compensaven de llarg aquell aspecte negatiu. A més a més, podia captar el vot femení. «Amb tot», concloïa l’article, introduint una nota lleugerament crítica, «el fet que Noboru Wataya presenti la seva candidatura com a successor del seu oncle també es pot interpretar en el sentit que s’aprofita de la “política mancada d’ideologia” que ell mateix critica. El noble programa polític de Noboru Wataya té un gran poder de persuasió, però si la seva aplicació a la realitat de l’activitat política és efectiva o no, no ho podrem saber fins que no hàgim vist com actua d’ara endavant».

Quan vaig acabar de llegir l’article vaig llençar la revista a la brossa. Llavors vaig anar a l’habitació i vaig començar fer la maleta amb la roba i les coses que necessitaria per anar a Creta. No tenia ni idea del fred que podia fer-hi a l’hivern. Segons el mapa, era molt a prop de l’Àfrica, però a l’Àfrica també hi havia llocs on feia força fred. Hi vaig ficar la jaqueta de pell, dos jerseis i dos pantalons. Dues camises de màniga llarga i tres de màniga curta. Una jaqueta de tweed. Samarretes i pantalons curts. Mitjons i calçotets. Un barret i les ulleres de sol. Un banyador. Una tovallola. Un necesser de viatge. Havent-hi ficat tot això, la maleta encara era mig buida. Tot i així, no se m’acudia res més que pogués necessitar.

Quan vaig tancar la maleta, per primer cop vaig tenir la sensació que realment marxaria del Japó. Estava disposat a marxar d’aquella casa i d’aquell país. Em vaig quedar una estona mirant la maleta nova de trinca, amb un caramel de llimona a la boca. De sobte vaig recordar que la Kumiko havia marxat sense ni tan sols una maleta. Se n’havia anat un matí clar d’estiu només amb una bossa petita a l’espatlla i amb la faldilla i la brusa que havia recollit a la tintoreria. Havia marxat fins i tot més lleugera d’equipatge que jo.

Llavors vaig pensar en les meduses. «Amb la política mancada d’ideologia que tenim en aquests moments, el país acabarà sent com una enorme medusa arrossegada per la marea», havia declarat en Noboru Wataya a la revista. Però, ¿n’havia vist mai cap de prop, de medusa? Segur que no. Jo sí. Tot i que havia anat a l’aquari arrossegat per la Kumiko, hi havia vist meduses de tot arreu amb els meus propis ulls. La Kumiko s’havia aturat davant cadascun dels aquaris per observar detingudament els seus moviments estranys i elegants. Tot i ser la nostra primera cita, semblava que s’hagués oblidat completament que jo era al seu costat.

Hi havia meduses de moltes formes i de moltes mides diferents. Meduses amb forma de pinta, amb forma de carbassa, amb forma de cinta, amb forma de fantasma, meduses d’aigua… La Kumiko havia quedat tan fascinada que després jo li vaig regalar un llibre il·lustrat de meduses. En Noboru Wataya no devia saber-ho, però hi havia meduses que tenien ossos i músculs. Que respiraven oxigen i evacuaven. Que produïen esperma i òvuls. I que feien uns moviments preciosos fent servir les ombrel·les i els tentacles. No es deixaven arrossegar simplement per la marea. Jo no tenia cap intenció de defensar les meduses, però, a la seva manera, també tenien voluntat.

«Ei, Noboru Wataya», vaig dir. «Tant me fa que et dediquis a la política. De fet, pots decidir el que vulguis. No és cosa meva. Però deixa’m que et digui una cosa: aquesta metàfora de les meduses és equivocada».

El telèfon va sonar de sobte quan eren més de les nou. No el vaig despenjar. Em vaig quedar una estona mirant com sonava sobre la taula i preguntant-me qui podia ser. ¿Qui podia voler res de mi a aquelles hores?

De seguida ho vaig endevinar. Era la dona del telèfon. No sabia per què, però hi hauria posat les mans al foc. Volia parlar amb mi des d’aquella habitació d’hotel fosca i estranya on encara surava la densa olor de flors i on ella continuava tenint un fort desig sexual. «Puc fer-te el que vulguis. Puc fer-te coses que la teva dona no et faria mai de la vida». Al final no vaig despenjar. El telèfon va sonar deu cops, es va tallar i va tornar a sonar dotze cops més. Llavors va callar definitivament. Dins de casa es va fer un silenci encara més profund que el que hi havia hagut abans que comencés a sonar. El cor em bategava amb força. Em vaig quedar mirant-me la punta dels dits, imaginant-me l’estona que la sang devia tardar a arribar-hi des del moment en què el cor la bombejava. Llavors em vaig posar les mans a la cara i vaig sospirar profundament.

Només se sentia el soroll sec de les busques del rellotge. Vaig anar a l’habitació, em vaig asseure a terra i vaig tornar a mirar la maleta. ¿Creta?, vaig pensar. Doncs sí, penso anar-hi. Estic cansat de viure aquí i de dir-me Toru Okada. «L’home que havia estat en Toru Okada se n’anirà a Creta amb la dona que havia estat la Creta Kano», vaig dir en veu alta, sense saber a qui m’adreçava. A algú.

Les busques del rellotge continuaven avançant amb aquell soroll sec. Tac-tac, tac-tac. Era un soroll que anava compassat amb els meus batecs.