25
EL SEMÀFOR ES POSA VERMELL
Una mà molt llarga que ve d’un lloc llunyà
L’endemà al matí en Cinnamon va arribar a les nou a «la mansió», però no anava pas sol. Al seient de l’acompanyant hi anava la seva mare, la Nutmeg Akasaka. Feia més d’un mes que no venia. L’últim cop que l’havia vist també havia vingut amb en Cinnamon, sense avisar, havia fet un dinar senzill, havíem xerrat una hora i havia marxat.
En Cinnamon va penjar l’americana al penjador i, mentre escoltava un Concerto Grosso de Händel (per tercer dia consecutiu), va anar a la cuina a preparar un te i torrades per a la seva mare, que encara no havia esmorzat. Va torrar el pa a la perfecció, com si l’hagués d’exposar. Llavors, mentre en Cinnamon endreçava la cuina, la Nutmeg i jo vam seure a la taula i ens vam prendre el te. La Nutmeg només es va menjar una torrada una mica untada amb mantega. A fora queia una pluja gelada, com si fos aiguaneu. Ni ella ni jo no dèiem gran cosa. Només vam parlar una mica del temps. Tot i així, semblava que la Nutmeg tingués alguna cosa per dir-me. Ho sabia per l’expressió que feia i per la manera com parlava. Anava tallant la torrada a bocinets de la mida d’un segell i se’ls anava posant a la boca, molt a poc a poc. De tant en tant miràvem la pluja que queia a l’altra banda de la finestra, com si fos una vella amiga comuna.
Quan en Cinnamon va acabar d’endreçar la cuina i va començar a fer les habitacions, la Nutmeg em va dur a l’«emprovador», que era idèntic al de l’oficina d’Akasaka. La mida i la forma eren pràcticament calcades. A la finestra hi havia una doble cortina que el mantenia a les fosques fins i tot durant el dia. La cortina només s’obria deu minuts al dia, quan en Cinnamon hi feia la neteja. A l’«emprovador» hi havia un sofà de pell, una tauleta amb un gerro de vidre amb flors i un llum de peu força alt. El centre l’ocupava una taula de costura, sobre la qual teníem unes tisores, retalls, un cosidor amb fils i agulles, llapis i una llibreta de disseny (amb uns quants models dibuixats), així com altres estris específics que no sabia com es deien ni per a què servien. A la paret hi havia un mirall de cos sencer, i en un racó un panell per canviar-se. Totes les clientes que venien a «la mansió» passaven a aquella sala.
Jo no sabia per què en Cinnamon i la seva mare havien volgut reproduir exactament l’«emprovador» de l’oficina d’Akasaka. En aquella casa no hi havia cap necessitat de fer aquella mena de camuflatge, però podia ser que ells (o les clientes) estiguessin tan acostumats a l’aspecte de l’«emprovador» original que els hagués estat impossible tenir idees noves per decorar aquell espai. Evidentment, també t’ho podies mirar a l’inrevés i pensar que no hi havia cap motiu pel qual no poguessin tenir un «emprovador» igual que el de l’altra oficina. Fos quin fos el motiu pel qual l’havien reproduït, aquell lloc m’agradava. Era l’«emprovador», no pas cap altra habitació, i enmig de tots aquells estris de costura em sentia estranyament protegit. Era un entorn irreal, però no pas artificial.
La Nutmeg em va fer seure al sofà de pell, i ella es va asseure al meu costat.
—Per cert, ¿com es troba?
—Bé —li vaig respondre.
La Nutmeg portava un vestit d’un color verd molt viu. La faldilla era curta, mentre que l’americana tenia una filera de botons hexagonals fins al coll, com en aquelles jaquetes de Nehru d’abans, i unes muscleres inflades que semblaven uns panets. El seu aspecte em recordava a una pel·lícula de ciència-ficció que havia vist feia molt temps. Totes les dones que hi sortien anaven vestides d’aquella manera i vivien en una ciutat futurista.
La Nutmeg també portava unes arracades de plàstic molt grosses i del mateix color que el vestit. Era un color verd profund, un to especial que semblava el resultat de combinar diversos colors i que devia haver fet crear expressament perquè combinés amb el vestit. O potser era a l’inrevés, i s’havia fet aquell vestit perquè combinés amb les arracades, com qui fa un forat en una paret per posar-hi la nevera. Ben mirat, no era mala idea. Malgrat la pluja, havia arribat amb ulleres de sol i, si no em fallava la memòria, els vidres també eren de color verd. Les mitges també eren verdes. Devia ser el dia verd.
Encadenant els moviments fluids de sempre, va treure el paquet de tabac de la bossa, es va posar una cigarreta a la boca, va tòrcer una mica els llavis i va encendre la cigarreta amb l’encenedor. L’encenedor no era de color verd, sinó que era el petit i daurat que feia servir sempre. El color daurat, però, combinava molt bé amb el verd. Llavors la Nutmeg va encreuar les cames enfundades en les mitges verdes, es va mirar els genolls i es va allisar la vora de la faldilla. Finalment em va mirar a la cara, com si fos una prolongació dels seus genolls.
—Em trobo bé —vaig repetir—. Com sempre.
La Nutmeg va assentir amb el cap.
—¿No està cansat? ¿No té ganes de descansar una mica?
—No estic especialment cansat. Em sembla que m’he anat acostumant a la feina. No em costa tant com al principi.
La Nutmeg no va fer cap comentari. El fum de la cigarreta s’alçava recte com la corda màgica d’un faquir i marxava xuclat pel ventilador del sostre.
—¿I vostè, com està? —li vaig demanar.
—¿Jo?
—Vull dir si està cansada.
La Nutmeg em va mirar a la cara.
—¿Semblo cansada?
M’ho havia semblat en veure-la. Quan l’hi vaig dir, va deixar anar un breu sospir.
—Avui ha sortit un altre article sobre aquesta casa en aquella revista. La sèrie d’«El misteri de la mansió de la forca». Sembla el títol d’una pel·lícula de terror, ¿oi?
—És el segon que es publica, ¿oi? —li vaig preguntar.
—Sí, el segon de la sèrie —va respondre la Nutmeg—. De fet, en va sortir un altre en una altra revista, però per sort ningú no els ha relacionat. Si més no, de moment.
—¿Han descobert alguna cosa? Sobre nosaltres, vull dir.
Va allargar la mà fins al cendrer i hi va apagar la cigarreta amb delicadesa. Llavors va fer lleument que no amb el cap. Les arracades van ballar com dues papallones a principis de primavera.
—No hi diuen gran cosa —va dir. Llavors va fer una pausa—. De moment ningú no sap qui som ni què fem. Li deixaré la revista. Si li interessa, la pot llegir després. Per cert, m’he assabentat que té un cunyat que és un polític jove i famós. ¿És veritat?
—Sí que ho és. Per desgràcia —vaig dir—. És el germà de la meva dona.
—¿El germà de la seva dona desapareguda? —es va voler assegurar.
—Exacte.
—¿I aquest cunyat sap el que vostè fa aquí?
—Sap que cada dia vinc aquí i hi faig alguna cosa. Va encarregar a algú que ho investigués. Sembla que l’amoïna. Però no crec que sàpiga més que això.
La Nutmeg va pensar un moment sobre la meva resposta. Llavors va aixecar el cap i em va preguntar:
—Aquest cunyat no li cau gaire bé, ¿oi?
—No, no gaire.
—I vostè no li cau gaire bé a ell.
—Sens dubte.
—I ara ell està amoïnat pel que fa vostè aquí —va dir la Nutmeg—. ¿Per què?
—Si el meu cunyat estigués embolicat en algun assumpte poc clar hi podria haver un escàndol. És l’home de moda, i suposo que és lògic que es preocupi per aquestes coses.
—Així, és poc probable que ell sigui qui filtra informació d’aquest lloc als mitjans, ¿oi?
—Si li he de ser sincer, no sé què pensa en Noboru Wataya. Però, per sentit comú, no sembla que es pugui beneficiar filtrant cap informació. Més aviat deu voler mantenir-ho en secret, que ningú no en sàpiga res.
La Nutmeg es va estar una bona estona joguinejant amb l’encenedor d’or. Semblava un molinet daurat en un dia de poc vent.
—¿Com és que no m’havia parlat del seu cunyat? —em va preguntar.
—No és només a vostè. No en parlo mai amb ningú —vaig respondre—. Ell i jo ja no ens hem entès mai, i ara gairebé ens odiem. No tenia cap intenció d’amagar-l’hi. Només em semblava que no hi havia necessitat de parlar-ne.
La Nutmeg va deixar anar un altre sospir, aquest cop més llarg.
—M’ho hauria d’haver dit.
—Potser sí —vaig admetre.
—Ja s’ho deu imaginar, però entre les clientes que vénen aquí n’hi ha que estan relacionades amb el món de la política i els negocis. Són gent molt poderosa. Gent famosa en diversos àmbits. Hem de protegir la seva intimitat per sobre de tot. Per això prenem tantes precaucions. Ja ho sap, ¿oi?
Vaig assentir amb el cap.
—En Cinnamon ha dedicat molt temps i molts esforços a crear aquest sistema de seguretat tan complex. El laberint de falses empreses, els llibres de doble comptabilitat camuflats, l’aparcament privat a l’hotel d’Akasaka, el control rigorós de la llista de clientes, l’administració dels ingressos i les despeses, el disseny d’aquesta «mansió»… tot ha sortit del seu cap. I fins ara ha anat tot perfectament, tal com ell ho havia previst. Evidentment, per mantenir aquest sistema es necessiten molts diners, però els diners no són cap problema. El més important és que les dones que vénen aquí sentin que estan absolutament protegides.
—¿Vol dir que la situació comença a ser perillosa? —li vaig preguntar.
—Malauradament, sí —va dir la Nutmeg.
Va agafar el paquet de tabac i en va treure una altra cigarreta, però no la va encendre de seguida. Es va quedar aguantant-la entre els dits.
—I el fet que el meu cunyat sigui un polític famós faria que l’escàndol fos encara més gran, ¿oi?
—Exacte —va dir ella, torçant una mica els llavis.
—¿I què hi diu en Cinnamon? —li vaig demanar.
—No res. És com una ostra al fons del mar. S’ha tancat en ell mateix, ha ajustat la porta i s’ha posat a pensar alguna cosa seriosament.
La Nutmeg em mirava fixament als ulls. Finalment va encendre la cigarreta, com si de sobte s’hagués recordat que la tenia als dits.
—Encara hi penso sovint —va dir la Nutmeg—. En l’assassinat del meu marit. ¿Per què van haver de matar-lo? ¿Per què van haver de treure-li els òrgans i deixar l’habitació feta un mar de sang? Per més que hi pensi, no ho entenc. El meu marit no es mereixia una mort tan horrible.
»Però la mort del meu marit no és l’únic. És com si tots els esdeveniments inexplicables que m’han passat a la vida —el fet que de sobte perdés la passió per dissenyar roba, el fet que en Cinnamon es quedés sense parla, el fet que m’hagi vist embolicada en aquesta feina tan estranya— ja estiguessin programats des del principi per portar-me fins aquí, fins a la persona que sóc ara. No em puc treure aquesta idea del cap. És com si estigués controlada per una mà molt llarga que ve d’algun lloc llunyà. Com si la meva vida no hagués estat més que un passadís per permetre que hi passés tot això.
Vam sentir el lleu brogit de l’aspiradora amb què en Cinnamon netejava el terra de l’habitació del costat. Feia la feina amb tanta cura i tanta meticulositat com sempre.
—¿No s’ha sentit mai així, vostè? —em va preguntar la Nutmeg.
—No tinc la sensació que m’hagi vist embolicat en aquesta feina —vaig dir—. Sóc aquí perquè hi he de ser.
—¿Per trobar la Kumiko tocant la flauta màgica?
—Exacte.
—Vostè té alguna cosa per buscar —va dir ella, tornant a encreuar a poc a poc les cames enfundades en les mitges verdes—. I tot té un preu.
No vaig dir res.
Llavors la Nutmeg per fi va anunciar la conclusió.
—Estarem una temporada que no vindrà cap clienta. Ho ha decidit en Cinnamon. Amb els articles de la revista i l’aparició del seu cunyat polític, el semàfor ha passat de groc a vermell. Ahir vam anul·lar totes les visites que teníem a partir d’avui.
—¿Quant és una temporada?
—Fins que en Cinnamon pugui solucionar les falles del sistema i estiguem segurs que el perill ha passat. Em sap greu, però no podem córrer cap risc. En Cinnamon continuarà venint com fins ara. Però no portarà cap clienta.
Quan en Cinnamon i la Nutmeg van marxar ja no plovia. Als tolls del jardí hi havia quatre o cinc pardals que es rentaven les ales animadament. Després que el Mercedes que conduïa en Cinnamon desaparegués i les portes elèctriques es tanquessin a poc a poc, em vaig asseure al costat de la finestra i vaig mirar el cel hivernal i ennuvolat entre les branques dels arbres. Vaig pensar en la mà molt llarga que venia d’algun lloc llunyà que havia esmentat la Nutmeg. Em vaig imaginar una mà que baixava d’aquells núvols baixos i foscos, com si fos una imatge sortida d’un sinistre llibre il·lustrat.