7

UN LLOC QUE, SI HO PENSES BÉ, POTS ENDEVINAR
(El punt de vista de la May Kasahara: 2)

Hola, Ocell que dóna corda,

Et deus imaginar que sóc en una classe d’algun institut, estudiant amb un llibre de text obert al davant, com qualsevol noia normal. És veritat que l’últim cop que ens vam veure jo mateixa vaig dir-te que començava en un altre institut, i per tant, és normal que t’imaginis això. I, de fet, sí que vaig començar en una mena d’internat de noies que era molt, molt lluny de tot. Era una escola privada que no tenia res de modesta: les habitacions eren grans i netes com les d’un hotel, i per menjar hi havia una cafeteria on tu mateix podies triar el que volies. També hi havia pistes de tenis i una piscina, tot ben nou i ben bonic. Per tant, és lògic que fos un lloc on només anaven noies de casa bona. I noies de casa bona una mica problemàtiques. Ja et pots imaginar quina mena de lloc era: un alberg bonic i refinat perdut enmig de les muntanyes. L’escola estava envoltada d’un mur molt alt, amb filferro de pues i tot, i amb unes portes de ferro enormes que no les hauria pogut tombar ni Godzilla vigilades les vint-i-quatre hores per uns guàrdies que semblaven robots. Més que per evitar que entrés algú de fora, eren per impedir que sortís algú de dins.

Potser et preguntaràs per què hi vaig anar si ja des del principi sabia que era un lloc horrorós. Si no m’agradava, no calia que hi anés i ja estava, ¿oi? Tens tota la raó. Però en aquell moment no tenia cap altra opció. Per culpa dels problemes que havia causat a l’altra escola, aquella va ser l’única que em va voler acceptar, i jo em moria de ganes de marxar de casa. Per tant, tot i saber que era un lloc horrorós, vaig decidir anar-hi pensant que ja me les apanyaria. Però en realitat era horrible. Més horrible que un malson. Ho era tant, que quan em despertava tota suada d’un dels molts malsons que hi vaig tenir, sempre pensava que no volia despertar-me, ja que els malsons eren molt millor que la realitat. ¿Entens què vull dir? ¿Has arribat a estar mai tan avall, Ocell que dóna corda?

Al final només vaig estar mig any en aquell «alberg/presó/hotel de luxe». Quan vaig tornar a casa per les vacances de primavera, vaig dir als meus pares que si m’hi feien tornar em suïcidaria. Els vaig dir que em ficaria tres tampons a la gola i beuria molta aigua, que em tallaria les venes dels canells amb una fulla d’afaitar i que em tiraria daltabaix de la teulada de l’escola. I els ho vaig dir seriosament. No feia broma. Entre tots dos tenen menys imaginació que una granota, però ja saben que les amenaces que faig quan em poso seriosa van de debò. Ho saben per experiència.

O sigui que després de les vacances ja no vaig tornar a aquell coi d’escola. Des de finals de març fins a principis d’abril vaig estar tancada a casa llegint llibres, mirant la tele o fent el dropo. I, potser cent cops al dia, pensava que tenia ganes de veure’t. Tenia ganes de passar pel carreró, saltar el mur de casa teva i parlar amb tu. Però, per més ganes que en tingués, no podia pas venir-te a veure així com així. Hauria estat la repetició de l’estiu. Per això només mirava el carreró per la finestra de l’habitació, preguntant-me què devies fer en aquell moment. La primavera va arribar en silenci, i vaig continuar preguntant-me quina vida devies fer. ¿Ja havia tornat la Kumiko? ¿Què se n’havia fet, d’aquelles dues dones tan estranyes, la Malta Kano i la Creta Kano? ¿Ja havia tornat el Noboru Wataya? ¿Ja t’havia marxat la taca de la galta?

Al cap d’un mes, ja no podia suportar aquell tipus de vida. No sé per què, però tenia la sensació que aquell lloc ja no era més que «el món del Ocell que dóna corda», i que jo no era més que una altra de les persones que en formaven part. Era una cosa que havia passat sense que me n’adonés. I vaig pensar que ja n’hi havia prou. No cal dir que no era culpa teva, però no podia continuar d’aquella manera. Per això vaig haver de buscar un lloc que fos només per a mi.

I, després de donar-hi moltes voltes, se’m va acudir.

(Pista) És un lloc que, si ho penses bé, pots endevinar. Si t’hi esforces una mica, segur que el trobes. No és un hotel, ni una escola, ni un hospital, ni una presó, ni una casa. És un lloc una mica especial i que és molt, molt lluny de tot. És… un secret. De moment.

Aquest lloc també és al mig de les muntanyes. I també està envoltat per un mur (no gaire alt), amb una porta i un senyor que la vigila, tot i que s’hi pot entrar i sortir amb tota llibertat. El terreny és molt gran, amb un bosquet i un estany, i quan surto a passejar a punta de dia sovint hi veig algun animal. Lleons, zebres… No, és mentida. Animals més petits, com ara teixons i paons. En aquest terreny hi ha una residència, que és on visc. Tinc una habitació individual, no tan maca com la d’aquell «alberg/presó/hotel de luxe», però no està malament. Em sembla que ja te’n vaig parlar a la carta anterior, de l’habitació. A la prestatgeria, hi tinc el radiocasset que vaig portar de casa (aquell tan gros, ¿te’n recordes?). Ara mateix hi sona Bruce Springsteen. És diumenge a la tarda i tothom és fora, de manera que no hi ha ningú per queixar-se que tinc la música forta.

L’única diversió que tinc actualment és baixar els caps de setmana al poble i comprar uns quants cassets a la botiga de discos (de llibres gairebé no en compro: si vull llegir-ne cap només cal que el demani a la biblioteca). La noia de l’habitació del costat, amb qui m’he fet força amiga, s’ha comprat un cotxe petit, de segona mà, i sovint em porta al poble. Si t’he de dir la veritat, he après a conduir amb aquest cotxe. El terreny és molt gran i puc fer tantes pràctiques com vull. Encara no tinc el carnet, però ja condueixo força bé.

Si t’he de dir la veritat, però, a part de comprar cassets, al poble no m’hi diverteixo gaire. Totes les noies diuen que si no sortissin com a mínim un cop per setmana es tornarien boges, però jo em relaxo molt quan totes marxen i em puc quedar aquí escoltant la música que m’agrada. Una vegada, aquesta amiga del cotxe em va proposar que sortíssim amb dos nois, i jo vaig acceptar només per provar-ho. Ella és de per aquí i coneix força gent. El noi que em va presentar estudiava a la universitat i no estava gens malament, però… ¿com t’ho diria?… em sembla que encara no tinc una percepció gaire clara de les coses. Tinc la sensació que les coses són molt lluny de mi, posades en fila com ninots de tir, i com si entre elles i jo hi hagués unes quantes cortines transparents.

Quan estava amb tu a l’estiu, per exemple parlant a la taula de la cuina mentre ens preníem una cervesa, sempre pensava el mateix: «¿Què faria si de sobte l’Ocell que dóna corda em tirés a terra i intentés violar-me?». No ho sabia. Evidentment, t’hauria oposat resistència i t’hauria dit que paressis, que allò no es feia, però mentre hagués pensat per què havies de parar o per què allò no es feia, hauria estat cada cop més confosa i tu ho hauries aprofitat per violar-me. Quan pensava això se m’accelerava el cor. ¿Què faria si passava de debò? No seria just. Tu no sabies que jo pensava tot això, ¿oi, Ocell que dóna corda? ¿Trobes que sóc ximple? Segur que sí. Ja sé que ho sóc. Però en aquell moment per a mi allò era molt, molt important. És per això que vaig treure’t l’escala del pou, hi vaig posar la tapa i et vaig deixar sol allà al fons. Va ser com si posés un punt final. D’aquella manera, tu ja no existiries enlloc i jo no m’hauria de complicar la vida pensant totes aquelles ximpleries.

Et demano perdó, Ocell que dóna corda. Ara m’adono que no hauria hagut de fer-t’ho (de fet, ni a tu ni a ningú). A vegades em passa que no em puc controlar. Sóc perfectament conscient del que faig, però no puc aturar-ho. És el meu punt feble.

Em sembla que tu no em tiraries mai a terra ni em violaries. N’estic segura. Això no vol dir que no poguessis fer-ho (ningú no sap què pot passar), però com a mínim estic segura que no ho faries per confondre’m. No sé gaire com explicar-ho, només és una intuïció que tinc.

Però bé, deixem-ho estar. Ja paro de parlar-te d’aquestes històries de violacions tan complicades.

Sigui com sigui, quan surto amb un noi sóc incapaç de concentrar-me en el que faig. Puc estar parlant amb ell amb una rialla als llavis, i de sobte el cap se me’n va a un altre lloc, com si fos un globus que se li talla el fil. I llavors començo a pensar tot de coses que no vénen a tomb. Per tant, em sembla que val més que continuï estant sola un quant temps més. I que continuï pensant en les meves coses a la meva manera. En aquest sentit, encara dec estar «en procés de recuperació».

Ja t’escriuré. Potser en la pròxima carta ja et podré explicar més coses.

PS: Fins que rebis la pròxima carta, vés pensant on sóc i què hi faig, ¿d’acord?