11

EL PATIMENT DE LA GANA
La llarga carta de la Kumiko
L’ocell profeta

Em vaig anar endormiscant i despertant indefinidament. Eren lapses de son curts i inquiets, com si anés en avió. Quan semblava que havia de caure en un son profund em despertava de sobte, i quan semblava que havia d’estar una bona estona despert em tornava a endormiscar. Com que no hi havia cap canvi en la llum, el temps es va tornar inestable com un vehicle amb els eixos fluixos. Estava en una postura incòmoda i forçada, i no podia descansar. Cada vegada que em despertava em mirava el rellotge per saber l’hora que era. El temps avançava amb un pas feixuc i irregular.

Com que no tenia res més per fer, vaig agafar la llanterna i vaig anar enfocant el que m’envoltava. Vaig il·luminar el terra, les parets i la tapa del pou. Eren sempre el mateix terra, les mateixes parets i la mateixa tapa. A mesura que el feix de llum es movia, les ombres que dibuixava s’allargaven i s’escurçaven, s’ampliaven i es reduïen, com un cos que es retorçava. Quan me’n vaig cansar em vaig passar les mans per tota la cara, ben a poc a poc. Vaig intentar esbrinar quina fesomia feia. Fins llavors no m’havia preocupat mai seriosament per la forma que tenien les meves orelles. Si m’haguessin demanat que les dibuixés, encara que fos de manera aproximada, no hauria sabut com fer-ho, però després de passar-m’hi les mans unes quantes vegades hauria pogut reproduir-ne minuciosament cada corba i cada depressió. Em vaig adonar que, curiosament, tenia l’orella dreta força diferent de l’esquerra. No tenia ni idea de com s’havia produït aquella manca de simetria ni quines conseqüències podia comportar (tot i que segurament en devia comportar alguna).

Les busques del rellotge marcaven les set i vint-i-vuit minuts. Des que era al fons del pou devia haver mirat el rellotge unes dues mil vegades. Fos com fos, eren les set i vint-i-vuit del vespre. Si hagués estat en un partit de beisbol, s’hauria estat jugant la segona part de la tercera entrada o la primera part de la quarta. Quan era petit, a l’estiu m’agradava seure al capdamunt de la graderia de l’estadi i veure com es feia fosc. Quan el sol s’enfonsava en l’horitzó, encara quedava una resplendor ben bonica. Les ombres que projectaven els focus s’allargaven sobre el camp de joc com si volguessin indicar alguna cosa. Quan feia una estona que el partit havia començat, els llums s’anaven encenent d’un en un, sigil·losament, tot i que encara era prou clar per poder llegir el diari. El record d’un llarg dia de calor es quedava al llindar de la porta per no deixar entrar la nit.

Amb tot, la claror artificial s’imposava tenaçment a la llum del sol, i a poc a poc l’estadi es tenyia de colors festius. El verd brillant de la gespa, el negre de la terra, les línies blanques acabades de traçar, el vernís brillant dels bats dels jugadors que esperaven el torn, els núvols de fum que suraven en els raigs de llum (i que els dies que no feia vent semblaven un eixam d’ànimes esperant que algú les agafés), tot es començava a veure amb nitidesa. Els nois que venien cerveses aixecaven les mans amb tot de bitllets entre els dits, i la gent s’alçava del seient per veure cap on anava una pilota alta, cridant o sospirant segons la trajectòria que agafava. Al cel es veien estols d’ocells que anaven a jóc, en direcció cap al mar. Així era l’ambient de l’estadi a dos quarts de vuit del vespre.

Em van venir a la memòria uns quants partits de beisbol que havia vist en directe. Quan era molt petit, els Saint Louis Cardinals havien vingut al Japó per jugar-hi un partit amistós. Jo hi vaig anar amb el pare, i vam veure el partit des d’un bon seient. Abans de començar, els jugadors dels Cardinals van fer una volta a l’estadi amb unes cistelles plenes de pilotes de beisbol signades, que van anar llançant cap a les graderies, com si estiguessin en una competició d’encistellar en un festival escolar. La gent feia tots els possibles per agafar-ne una. Jo em vaig quedar assegut al seient, sense moure’m, i quan me’n vaig adonar me’n va caure una a la falda. Va ser un fet estrany, màgic i inesperat.

Em vaig tornar a mirar el rellotge. Les set i trenta-sis. Havien passat vuit minuts des que l’havia mirat per última vegada. Només vuit minuts. Em vaig treure el rellotge del canell i me’l vaig acostar a l’orella. Em vaig arronsar d’espatlles en la foscor. Anava perdent la noció del temps. Vaig decidir que estaria una bona estona sense tornar a mirar l’hora. Encara que no tingués res més per fer, no podia ser bo comprovar l’hora tan sovint. Tot i així, em costava molt no mirar el rellotge. Era com els problemes que havia tingut quan havia deixat de fumar. Des del moment en què vaig decidir ignorar el temps que ja no vaig poder pensar en altra cosa. Era una mena de contradicció, una mena d’esquizofrènia. Com més volia oblidar-me’n, més havia de pensar-hi. Els ulls se me n’anaven cap al canell esquerre sense que me n’adonés. Cada cop que em passava, girava el cap, tancava els ulls i m’esforçava per no mirar. Al final em vaig treure el rellotge del canell i el vaig ficar a la motxilla. Tot i així, la meva consciència va continuar pendent d’aquell rellotge que continuava marcant el temps.

Tot i estar privat de les busques del rellotge, el temps va continuar avançant en la foscor. Era un temps sense dividir i sense mesurar. Un cop va perdre l’escala, va deixar de ser una línia contínua i es va convertir en una mena de fluid sense forma que s’escurçava i s’allargava com més li plaïa. En aquell temps flexible, em vaig adormir i em vaig despertar, em vaig tornar a adormir i em vaig tornar a despertar. I, de mica en mica, em vaig començar a acostumar a no mirar el rellotge. Vaig dir al meu cos que no necessitava el temps. Al cap de poc, però, em vaig començar a posar nerviós. Era cert que m’havia alliberat de la mania de mirar el rellotge cada cinc minuts, però en trobar-me sense cap mena de referència temporal em vaig començar a sentir com si m’haguessin llançat al mar en plena nit des de la coberta d’un vaixell en moviment. Encara que cridés ningú no em sentia, i el vaixell continuava avançant fins que acabava desapareixent.

Al final vaig deixar-ho córrer. Vaig treure el rellotge de la motxilla i me’l vaig tornar a posar al canell esquerre. Les busques marcaven un quart de set. Del matí, potser. L’últim cop que l’havia mirat marcava dos quarts de vuit. Segurament del vespre. Semblava lògic pensar que havien passat onze hores. No podien pas ser vint-i-tres. Però no n’estava segur. ¿Quina diferència essencial hi havia entre onze hores i vint-i-tres? De tota manera, tant si eren onze com si eren vint-i-tres, la sensació de gana s’havia fet molt més intensa. I era una sensació diferent de com m’havia imaginat que seria. Sempre m’havia pensat que la gana era una sensació d’absència, però en realitat era una sensació més propera al patiment físic. Un patiment físic i directe, com una punyalada o com una estrangulació. Un dolor desigual i discontinu. Anava creixent com la marea i, quan estava a punt de desmaiar-me, començava a baixar a poc a poc.

Per oblidar el dolor que em provocava la gana, em vaig esforçar a pensar en alguna altra cosa. Però ja no podia pensar en res seriosament. De tant en tant em venia al cap alguna idea fragmentària, però desapareixia de seguida, i si provava d’atrapar-la, se m’esmunyia entre els dits, com un animaló fofo i lliscós.

Em vaig aixecar, em vaig estirar i vaig inspirar profundament. Em feia mal tot el cos. Tots els músculs i les articulacions se’m queixaven d’haver estat tant temps en una postura forçada. Em vaig estirar cap amunt, molt a poc a poc, i després vaig provar de fer unes quantes flexions de genolls. Quan encara no n’havia fet deu, però, em vaig marejar. Vaig tornar a seure a terra i vaig tancar els ulls. Em xiulaven les orelles i tenia la cara xopa de suor. Volia agafar-me en algun lloc, però no hi havia enlloc per fer-ho. Tenia ganes de vomitar, però dins meu no hi havia res per treure. Vaig respirar profundament uns quants cops. Vaig provar d’aclarir-me el cap renovant l’aire i fent circular la sang dins el cos. Tot i així, vaig continuar tenint el cap emboirat. Vaig pensar que estava molt dèbil. I no tan sols ho vaig pensar. També vaig provar de dir-ho: «Sí que estic dèbil». Però em va costar moure els llavis. Si almenys pogués veure els estels, vaig pensar. Però no en veia cap. La May Kasahara havia tapat la boca del pou.

Em pensava que la May Kasahara tornaria abans del migdia, però no va aparèixer. Em vaig recolzar a la paret del pou i em vaig quedar quiet, esperant que tornés. El mareig no em va abandonar en tot el matí. No vaig poder concentrar-me en res, ni tan sols durant una estona molt breu. La sensació de gana continuava venint i marxant. La foscor que m’envoltava s’anava aclarint i espessint. Tot això m’anava robant la capacitat de concentració, com un lladre que entra en una casa buida i en va prenent els mobles.

Va passar el migdia i la May Kasahara no va aparèixer. Vaig tancar els ulls per intentar dormir. Vaig pensar que en el somni potser se m’apareixeria la Creta Kano. Però tenia un son massa lleuger per somiar. Poc després que desistís de concentrar-me a pensar en alguna cosa, em van començar a venir tot de records fragmentaris. Van arribar en silenci, com l’aigua que omple una cavitat a poc a poc. Llocs on havia anat, persones a qui havia conegut, ferides que m’havia fet, converses que havia mantingut, coses que havia comprat, coses que havia perdut: ho vaig recordar tot amb molta claredat, amb tant detall que em vaig quedar sorprès. Vaig recordar les cases i els pisos on havia viscut. Vaig recordar les finestres, els armaris encastats, els mobles i els llums que hi havia hagut. Vaig recordar uns quants mestres que havia tingut des de primària fins a la universitat. La majoria de records no tenien cap relació. No seguien cap ordre cronològic, i gairebé tots estaven relacionats amb coses absurdes i insignificants. De tant en tant els interrompia un altre atac de gana. Tot i així, eren uns records extraordinàriament vius que m’empenyien cap al mig d’un intens remolí.

Mentre resseguia aquells records, em va venir a la memòria un incident que havia tingut lloc feia tres o quatre anys a la feina. Havia estat un incident ridícul, sense cap importància. Però, mentre el rememorava, em vaig començar a posar de mal humor. Al cap de poc, el mal humor es va convertir en ràbia. Em va posseir una ràbia tan intensa que va esborrar el cansament, la gana i l’angoixa. Em va fer estremir i em va accelerar la respiració. El cor em va començar a bategar amb força i se’m va omplir la sang d’adrenalina. Havia estat una discussió que havia començat amb un petit malentès. Un company m’havia fet uns quants comentaris desagradables, i jo no havia callat el que pensava. Al final, però, com que només havia estat un malentès, tots dos ens havíem disculpat i l’incident s’havia quedat allà. Cap dels dos no s’havia quedat ressentit amb l’altre. A vegades, quan tens feina i estàs cansat, és normal que se t’escapi algun comentari més brusc del compte. Justament per això me n’havia oblidat. Però en trobar-me en la foscor d’aquell pou, tan separat de la realitat, aquell record em va tornar amb tanta nitidesa que em va abrusar la consciència. Vaig notar l’escalfor a la pell i vaig sentir els petarrelleigs de la carn que es cremava. Em vaig mossegar els llavis, demanant-me per què havia permès que aquell paio em fes aquells comentaris tan fora de lloc i per què no li havia respost amb més contundència. Vaig pensar tot de coses que li hauria pogut dir i les vaig anar polint i esmolant dins el cap. I, com més les esmolava, més augmentava la ràbia que sentia.

Llavors, com si s’hagués acabat un encanteri, em va passar tot en sec i vaig deixar de preocupar-me’n. ¿Què en treia d’amoïnar-me per una cosa que ja era aigua passada? Segur que ell ho havia oblidat tot completament. I jo, de fet, no hi havia pensat més fins llavors. Vaig inspirar profundament, vaig relaxar les espatlles i vaig deixar que el cos s’acostumés a la foscor. Vaig provar de buscar algun altre record, però després d’aquella ràbia absurda ja no me’n quedaven. Tenia el cap tan buit com l’estómac.

Vaig començar a parlar sol sense adonar-me’n. Inconscientment anava mormolant idees inconnexes. No ho podia evitar. Vaig parar l’orella per sentir què deia, però no ho vaig entendre. La meva boca estava deslligada de la meva consciència i s’anava movent pel seu compte, automàticament, llançant paraules absurdes cap a la foscor. Les paraules sortien d’una foscor i desapareixien immediatament en una altra. El meu cos era un túnel buit que només servia per transportar les paraules d’un lloc a un altre. No hi havia dubte que aquelles paraules eren bocins de pensaments. Però eren uns pensaments que tenien lloc fora de la meva consciència.

¿Què passava? ¿Els nervis estaven a punt de cedir? Vaig mirar el rellotge. Les busques marcaven les tres i quaranta-dos minuts. Devien ser les tres i quaranta-dos de la tarda. Em vaig imaginar la llum de les tres i quaranta-dos minuts d’una tarda d’estiu. Em vaig veure envoltat d’aquella llum. Vaig parar l’orella, però no vaig sentir res que s’assemblés a cap soroll. No em van arribar ni el xerric de les cigales, ni el cant dels ocells, ni els crits de la canalla. Podia ser que l’ocell que dóna corda al món hagués deixat de donar-li corda i que, mentre jo era dins el pou, el món s’hagués aturat completament. Podia ser que la corda s’hagués anat afluixant i, en un moment determinat, tots els moviments —el corrent dels rius, el cruix de les fulles, el vol dels ocells, tot— s’haguessin aturat.

¿Què feia la May Kasahara? ¿Per què no venia? Feia moltes hores que no apareixia. De sobte se’m va acudir que potser li havia passat alguna cosa. Potser un accident de trànsit. Si era així, ja no hi havia ningú al món que sabés que jo era allà baix, i per tant, em moriria a poc a poc al fons d’aquell pou.

Llavors vaig canviar d’idea. La May Kasahara no era tan imprudent. No podia ser que es deixés atropellar tan fàcilment. Devia ser a la seva habitació, mirant de tant en tant al jardí amb els prismàtics i imaginant-me a mi al fons del pou. Devia deixar passar el temps expressament per espantar-me, per fer-me creure que m’havia abandonat. Això és el que vaig suposar. I si realment deixava passar el temps per espantar-me, el seu pla estava tenint èxit. Jo començava a tenir por i a sentir-me abandonat. Cada cop que pensava que podia podrir-me enmig d’aquella negror tan profunda, m’assaltava una por que a penes em deixava respirar. Com més temps passés, més feble estaria, i els atacs de gana serien cada cop més forts fins a arribar a ser mortals. Aviat potser ja no em podria ni moure. Podia ser que, encara que algú tornés a posar l’escala de corda a la paret, jo ja no pogués pujar-la. I que em caiguessin tots els cabells i totes les dents.

¿I l’aire?, em vaig preguntar. No podia pas estar gaire temps al fons d’un forat tan fondo i tan estret, amb les parets de ciment i, a sobre, tapat d’aquella manera. Amb prou feines si hi circulava l’aire. En pensar això, vaig notar que l’aire del voltant es tornava dens i opressiu. No sabia si només m’ho semblava o si realment l’aire estava enrarit perquè hi faltava oxigen. Vaig inspirar i expirar uns quants cops per comprovar-ho. Però, com més respirava, pitjor em trobava. Vaig començar a suar per culpa de la por i l’ansietat. Quan vaig ser conscient d’aquell possible problema amb l’aire, vaig començar a veure que la presència de la mort era més real i més imminent. Era com una aigua negra que va arribar sense fer soroll i em va inundar la consciència. Fins llavors havia pensat en la possibilitat de morir-me de gana, però sempre m’havia semblat que encara faltava molt temps. Si em quedava sense oxigen, però, tot plegat s’acabaria molt més ràpid.

¿Com devia ser morir-se d’asfíxia? ¿Quant es tardava? ¿Et mories després d’una llarga agonia o anaves perdent la consciència fins a morir com si t’adormissis? Em vaig imaginar que la May Kasahara venia al pou i em trobava mort. Segurament em cridaria uns quants cops i, en veure que no li contestava, deixaria caure unes quantes pedretes dins el pou pensant-se que estava adormit. Però jo no em despertaria. I llavors s’adonaria que era mort.

Tenia ganes de cridar algú. Tenia ganes de cridar que era allà baix tancat. Que tenia gana i que em quedava cada cop menys aire. Em va semblar que tornava a ser un nen petit i indefens. Que havia marxat de casa per caprici i que no sabia tornar-hi. Que havia oblidat el camí de tornada. Era una cosa que havia somiat moltes vegades. Era el meu malson d’adolescent. Que em perdia i que no podia tornar. Feia temps que ho havia oblidat. Però en aquell moment, al fons d’aquell pou fosc i fondo, el malson va tornar amb força. El temps tirava enrere en la foscor i era xuclat cap a una altra dimensió.

Vaig treure la cantimplora de la motxilla, la vaig destapar i, vigilant de no malgastar-ne ni una gota, hi vaig fer un glopet. Em vaig passar l’aigua per la boca per refrescar-me una mica. Quan la vaig engolir, vaig sentir un soroll molt fort al fons del coll, com si un objecte dur i pesant hagués caigut a terra. En realitat, però, només era el soroll que havia fet en empassar.

—Senyor Okada! —va cridar algú. Vaig sentir la veu mentre dormia—. Senyor Okada! Senyor Okada! Desperti’s!

Era la veu de la Creta Kano. Vaig obrir els ulls, però estava tot tan fosc que no veia res. La línia entre el son i la vigília no era gens clara. Vaig intentar aixecar-me, però no tenia prou força als dits. Tenia el cos fred, entumit i encarcarat com un cogombre oblidat al fons d’una nevera. La impotència i la fatiga es van emparar de seguida de la meva consciència. Vaig pensar que tant me feia, que la Creta Kano fes el que volgués. Si el que volia era que tornés a tenir una erecció en la consciència i que ejaculés en la realitat, jo no hi posaria cap pega. Amb el cap mig emboirat, vaig esperar que em descordés el cinturó. Però els crits de la Creta Kano venien de molt amunt. Quan vaig aixecar el cap, vaig veure la tapa del pou mig oberta i un bonic cel estelat. Un cel en forma de mitja lluna.

—Sóc aquí! —vaig cridar. Llavors em vaig incorporar com vaig poder, vaig mirar enlaire i vaig tornar a cridar—. Sóc aquí!

—Senyor Okada! —va dir la Creta Kano real—. ¿És aquí dins?

—Sí, sóc aquí!

—¿I com s’hi ha ficat?

—És molt llarg d’explicar.

—Perdoni, però no el sento. ¿Pot parlar una mica més fort?

—Que és llarg d’explicar! —vaig cridar—. Ja l’hi explicaré amb calma quan sigui fora. Ara no puc cridar gaire.

—¿Aquesta escala és seva?

—Sí.

—¿I com s’ho ha fet per pujar-la i enrotllar-la així? ¿L’ha llançat amunt?

—És clar que no! —vaig dir. ¿Per què hauria hagut de fer una cosa així? ¿Com podia haver fet una cosa tan complicada?—. No l’he llançat pas jo. Ho ha fet algú sense que jo me n’adonés.

—Però, llavors, ja no pot sortir del pou, ¿no?

—Exacte —vaig dir jo, pacientment—. És així mateix. Ja no puc sortir d’aquí. ¿La pot posar? Llavors ja podré sortir.

—Sí, és clar. Ara la poso.

—Escolti, abans de posar-la, ¿li fa res comprovar que estigui ben lligada a la soca de l’arbre? Si no…

No va respondre. Era com si ja no hi hagués ningú. Vaig mirar bé la boca del pou, però no l’hi vaig veure. Vaig treure la llanterna de la motxilla i la vaig enfocar amunt, però el feix de llum no va il·luminar ningú. El que sí que va il·luminar va ser l’escala, que penjava allà on havia de penjar. Semblava que hi hagués estat des del principi. Vaig sospirar profundament. En deixar anar l’aire, vaig notar com el nus estret que tenia a dins s’afluixava i es desfeia.

—Ei! Senyoreta Creta Kano! —vaig cridar.

Tampoc no va respondre. Les busques del rellotge marcaven la una i set minuts. La una i set de la nit, és clar. Era obvi pels estels que brillaven damunt el meu cap. Em vaig penjar la motxilla a l’esquena i, després de respirar profundament un sol cop, vaig començar a pujar. Enfilar-me per aquella escala inestable no va ser gens fàcil. Cada cop que m’impulsava, els músculs, els ossos i les articulacions em cruixen i es queixaven de dolor. A mesura que anava pujant, graó a graó, l’aire era cada cop més càlid i començava a portar l’olor de l’herba. Per fi vaig sentir el cant dels insectes. Vaig posar les mans al brocal i, amb les últimes forces que em quedaven, vaig saltar a fora i vaig caure a la tova superfície de la terra. Ja hi sóc, vaig pensar. Em vaig quedar una bona estona estirat de panxa enlaire, sense pensar en res. Vaig mirar el cel i vaig respirar uns quants cops per omplir-me els pulmons d’aire. Era l’aire tebi i humit d’una nit d’estiu, però estava impregnat d’una fresca olor de vida. Vaig sentir l’aroma de la terra i de l’herba. Només de sentir-la, ja va ser com si notés el tacte suau de la terra i de l’herba als palmells. Fins i tot em van venir ganes d’agafar terra i herbes amb les mans i menjar-me-les a mossegades.

Al cel no es veia cap estel. Només es podien veure des del fons del pou. El que sí que s’hi veia era una lluna rodona, gairebé plena. No sé quant temps em vaig quedar allà ajagut. Durant una bona estona només vaig estar atent als batecs del cor. Em va semblar que podia viure eternament només escoltant-los, sense fer res més. Al final, però, em vaig incorporar i, a poc a poc, vaig mirar al meu voltant. No hi havia ningú. El jardí s’estenia en la nit, amb l’estàtua de l’ocell mirant fixament al cel, com sempre. A casa de la May Kasahara tots els llums estaven apagats. Només hi havia un llum de mercuri encès al jardí, que feia una llum pàl·lida i inexpressiva. ¿On es devia haver ficat la Creta Kano?

Fos com fos, el primer que havia de fer era tornar a casa. Tornar, beure alguna cosa, menjar alguna cosa i dutxar-me amb calma. Devia fer pudor. Abans que res havia d’eliminar-la. I després m’havia d’omplir la panxa. La resta vindria més tard.

Vaig tornar a casa pel carreró, com sempre, però em va semblar diferent i desconegut. Potser a causa de la llum estranyament crua de la lluna, s’hi veien més signes d’estacament i de putrefacció que de costum. Vaig sentir la pudor d’algun cadàver d’animal a mig descompondre i una fortor inconfusible d’excrements. Tot i ser mitja nit, a la majoria de cases encara hi havia gent llevada que parlava o menjava alguna cosa mentre miraven la tele. Per la finestra d’una casa sortia una bafarada de menjar oliós que em va remoure el cap i l’estómac. Un aparell d’aire condicionat brunzia a fora, i quan hi vaig passar pel costat vaig notar una bafarada d’aire calent. Se sentia el soroll d’una dutxa, i al vidre fumat de la finestra s’hi veia la silueta borrosa d’algú.

Em vaig enfilar al mur de casa i vaig saltar al jardí. La casa estava a les fosques, com si contingués la respiració. No hi quedava cap senyal d’escalfor ni d’intimitat. Tot i ser la casa on havia viscut fins llavors, no era més que una estructura buida i deserta. Malgrat tot, era l’únic lloc on podia tornar.

Vaig pujar al porxo i vaig obrir la porta de vidre. L’aire estava carregat. Feia olor de fruita madura i d’insecticida. Sobre la taula de la cuina hi havia la nota que havia deixat escrita per si tornava la Kumiko. A la pica hi havia uns quants estris de cuina nets, apilats tal com els havia deixat. Vaig agafar un got i vaig beure uns quants gots d’aigua de l’aixeta. A la nevera no hi quedava gran cosa. Unes quantes sobralles i uns quants ingredients desaparellats i a mig gastar. Ous, pernil, amanida de patata, albergínies, enciam, tomàquets, tofu i crema de formatge. Vaig obrir un pot de sopa de verdures, la vaig abocar en un cassó i la vaig escalfar. Vaig menjar uns quants cereals amb llet. Hauria hagut de tenir molta gana, però quan vaig obrir la nevera i vaig veure el menjar no em va venir gaire de gust. Més aviat em vaig marejar una mica. Per fer-me passar el mal de panxa que em produïa la gana, em vaig menjar unes quantes galetes salades.

Vaig anar al lavabo, em vaig treure la roba i la vaig ficar a la rentadora. Em vaig posar sota el raig calent de la dutxa i em vaig rentar el cos i el cap amb un sabó nou. Al lavabo encara hi havia el casquet de dutxa de la Kumiko. També hi havia el seu xampú especial, el condicionador i la pinta que feia servir després de rentar-se els cabells. El seu raspall de dents i el seu fil dental. Des que se n’havia anat, l’aspecte de la casa no havia canviat gens. L’únic que havia provocat la seva marxa era un fet ben simple: que ja no hi era.

Em vaig plantar davant el mirall i em vaig mirar la cara. La tenia coberta de pèls negres. Després d’uns moments de dubte, vaig decidir no afaitar-me. Si m’afaitava de seguida, podia ser que em tallés. Ja ho faria l’endemà. No havia de veure ningú. Em vaig rentar les dents, vaig glopejar uns quants cops i vaig sortir del lavabo. Vaig obrir una llauna de cervesa, vaig treure l’enciam i un tomàquet de la nevera i em vaig fer una amanida senzilla. Com que quan me la vaig acabar vaig notar que tenia una mica més de gana, vaig untar un parell de llesques de pa de motlle amb amanida de patata i me les vaig menjar. Vaig mirar el rellotge i em vaig preguntar quantes hores havia estat dins el pou. Quan em vaig posar a pensar en el temps, però, em va agafar una mica de mal de cap. No volia pensar-hi més. Era una de les coses en què menys volia pensar del món.

Vaig anar al vàter i, amb els ulls tancats, vaig fer una pixarada ben llarga. Va durar tant que em vaig quedar parat. Mentre pixava em va semblar que m’havia de desmaiar. Vaig anar a la sala, em vaig estirar al sofà i em vaig quedar mirant al sostre. Era una sensació molt estranya. Estava esgotat, però tenia el cap ben clar i no tenia gens de son.

Al cap de poc em vaig aixecar i vaig anar a mirar la bústia. Podia ser que en els dies que havia estat dins el pou hagués arribat alguna carta. A la bústia només hi havia un sobre. No hi havia el remitent, però en veure el meu nom i l’adreça escrits al davant, de seguida vaig veure que era de la Kumiko. Eren els seus caràcters petits i característics, escrits minuciosament, com si estiguessin dissenyats un per un. Era una manera d’escriure que requeria molta estona, però la Kumiko només sabia escriure d’aquella manera. Els ulls se me’n van anar cap al mata-segells. Estava una mica borrós i costava de llegir, però em va semblar distingir-hi el caràcter de «taka». Podia ser que hi posés «Takamatsu». ¿La ciutat de Takamatsu, a la prefectura de Kagawa? Que jo sabés, la Kumiko no hi coneixia ningú, a Takamatsu. Des que érem casats no hi havíem anat mai, i no havia sentit mai que hi hagués estat. Takamatsu no havia sortit mai en les nostres converses. Potser era un altre lloc.

Fos com fos, vaig agafar la carta, vaig tornar a la cuina, em vaig asseure a la taula i vaig obrir el sobre amb unes tisores. Ho vaig fer a poc a poc i amb molta cura, procurant no tallar-ne el contingut. Els dits em tremolaven. Per calmar-me una mica, em vaig acabar la cervesa d’un glop.

La Kumiko m’escrivia amb la tinta blava de la Montblanc que feia servir sempre. El paper era el típic paper de carta que es podia trobar en qualsevol lloc.

Deus estar sorprès o preocupat que hagi marxat tan de sobte, sense dir-te res. M’hauria agradat escriure’t més aviat i explicar-t’ho tot com cal, però han anat passant els dies sense que veiés com podia expressar els meus sentiments acuradament ni com podia explicar-te com em trobo de manera que ho entenguessis. Em sap molt greu per tu.

Com ja et deus imaginar, m’he estat veient amb un altre home. Aquests últims tres mesos hi he mantingut relacions sexuals. És una persona que vaig conèixer per qüestions de feina i que tu no has vist mai. A més a més, no importa gaire qui sigui. Ja t’avanço que no penso tornar-lo a veure. Per part meva, s’ha acabat. Tot i que no sé si això et servirà de consol.

Si em preguntessis si l’estimava, no sabria què contestar-te. La pregunta en si em sembla inadequada. En canvi, si em preguntessis si t’estimava a tu, de seguida sabria què respondre. A tu sí que t’estimava. Sempre m’he alegrat d’haver-me casat amb tu. I encara me n’alegro. Per tant, et deus preguntar: ¿per què t’he fet el salt?, ¿per què t’he deixat d’aquesta manera? Jo també m’ho he preguntat una vegada i una altra. ¿Per què ho he fet?

No puc explicar-ho. De fet, jo no tenia ganes ni de tenir un amant ni de fer-te el salt. Per això, quan vaig començar a veure’m amb aquest home, ho vaig fer sense tenir cap altra intenció. Al principi ens vam veure uns quants cops per qüestions de feina, ens vam entendre i després ens vam trucar algun cop per assumptes que no eren estrictament professionals. Era molt més gran que jo, tenia dona i fills i no era especialment atractiu, de manera que mai no em va passar pel cap establir-hi una relació més profunda.

No estic dient que, en part, no tingués ganes de tornar-te la jugada. Encara em dolia que aquell cop haguessis passat la nit a casa d’aquella noia. Quan em vas dir que no havíeu fet res m’ho vaig creure, però que no haguéssiu fet res no volia pas dir que em semblés bé. Era una qüestió només de sentiments. Amb tot, si em vaig embolicar amb aquell home no va ser només per pagar-te amb la mateixa moneda. Recordo que t’ho vaig dir una vegada, però allò només era una amenaça. Si em vaig ficar al llit amb ell va ser perquè em va venir de gust. No me’n vaig poder estar. No vaig poder reprimir el meu desig.

Vam quedar per alguna cosa de la feina després de força temps sense veure’ns, i després vam anar a sopar junts. Després de sopar vam anar a prendre alguna cosa. Ja saps que no bec quasi gens, de manera que vaig demanar un suc de taronja. Per tant, el que va passar no va ser culpa de l’alcohol. Vam quedar de la manera més normal del món i vam parlar de la manera més normal del món. En un moment determinat, però, ens vam tocar de casualitat, i de sobte em van venir unes ganes boges d’abraçar-lo. En tocar-nos em vaig adonar instintivament que em desitjava. I ell també devia veure que jo el desitjava a ell. Va ser una descàrrega de corrent fortíssima, totalment irracional. Va ser com si el cel m’hagués caigut a sobre. Les galtes em cremaven, el cor em bategava amb força i notava un pes al ventre. Em costava estar-me asseguda al tamboret. Al principi no entenia què em passava. Al cap de poc em vaig adonar que allò era desig. Desitjava el seu cos amb tanta intensitat que fins i tot em costava respirar. Sense que cap dels dos ho proposés, vam anar a un hotel d’allà a prop i vam fer l’amor com si ens devoréssim l’un a l’altra.

Pot ser que et dolgui que t’expliqui tots aquests detalls, però em sembla que val més que t’ho escrigui de la manera més sincera i més detallada possible. Per tant, et demano que, encara que et costi, continuïs llegint.

El que vam fer no tenia res a veure amb l’amor. Només tenia ganes d’abraçar-lo i de tenir-lo a dintre. Mai no havia desitjat el cos d’un home amb un fervor tan sufocant. Havia llegit l’expressió «un desig irreprimible» en molts llibres, però fins llavors no m’havia imaginat mai què volia dir concretament.

No sé per què em va passar allò tan de cop, per què no va ser amb tu sinó amb un altre. Sigui com sigui, no em vaig poder reprimir. Ni tan sols ho vaig intentar. Espero que ho entenguis. En cap moment no vaig pensar que t’estigués traint. I en aquell llit d’hotel vaig fer l’amor com una boja amb aquell home. Si t’he de dir la veritat, no havia sentit mai tant plaer. No, el que vaig sentir no va ser una cosa tan senzilla com el plaer. Va ser com si em rebolqués en un fang tebi. La meva consciència va anar xuclant tot aquell plaer fins que va arribar un punt en què va semblar que hagués d’esclatar en qualsevol moment. I al final va esclatar. Va ser com un miracle. Va ser la cosa més meravellosa que m’ha passat en la vida.

I llavors, com ja saps, no te’n vaig dir res. No et vas adonar que t’estigués sent infidel, i quan tornava tard a casa tu mai no sospitaves res. Confiaves en mi completament. Pensaves que mai no et trairia. I t’he de dir que no em sentia culpable de trair aquesta confiança. A vegades et trucava des de l’habitació d’algun hotel per dir-te que encara tenia feina i que tornaria tard. T’anava mentint, però no em sabia gens de greu. Ho trobava normal. El meu cor necessitava viure amb tu. La casa on vivíem era el lloc on volia tornar. Era el món al qual pertanyia. Però el meu cos desitjava ferventment fer l’amor amb aquell home. Una meitat de mi era a casa, i l’altra meitat a fora. Era evident que, tard o d’hora, s’havia de produir una ruptura, però en aquell moment em semblava que podria continuar vivint per sempre d’aquella manera. Que en una banda podria continuar vivint tranquil·lament amb tu, i que a l’altra podria continuar fent l’amor violentament amb aquell home.

Vull que entenguis una cosa: no és que tu fossis sexualment inferior a ell, ni que no tinguessis atractiu sexual, ni que m’hagués cansat de fer l’amor amb tu. Només era que, en aquell moment, el meu cos tenia un apetit sexual desmesurat. I no podia fer res per contrarestar-lo. No sé per què va passar. Però va passar. No et puc dir res més. Mentre mantenia aquella relació amb ell, també vaig pensar uns quants cops que faria l’amor amb tu. Trobava injust ficar-me al llit amb ell i amb tu no. Però amb tu ja no sentia res de res. Suposo que te’n vas adonar. Per això aquests últims dos mesos t’he anat donant excuses per no haver de fer l’amor amb tu.

Un dia, però, ell em va demanar que et deixés i que me n’anés amb ell. Ens entenem tant que no veig per què no podem estar junts, em va dir. Em va dir que ell també deixaria la seva família. Li vaig demanar que em donés una mica de temps per pensar-ho. Però després d’acomiadar-nos, mentre tornava a casa amb el tren, em vaig adonar que ja no sentia res per ell. No sé per què, però així que em va proposar que anéssim a viure junts, aquella cosa especial que hi havia dins meu va desaparèixer com si se l’hagués endut una ventada. No va quedar ni rastre del desig que sentia per ell.

Va ser llavors que em vaig començar a sentir culpable. Com et deia abans, mentre sentia aquell desig tan intens per ell no vaig tenir ni el més petit sentiment de culpa. L’únic que pensava era que ja m’anava bé que no t’adonessis de res. Pensava que mentre tu no ho sabessis jo podria anar fent el que volgués. La relació que mantenia amb ell pertanyia a un món diferent de la relació que mantenia amb tu. Però quan el desig que sentia per ell es va esvair em vaig trobar completament perduda.

Sempre havia pensat que era una persona honesta. Evidentment, també tinc algun defecte. Però, pel que feia a les coses més importants, mai no havia mentit a ningú ni m’havia enganyat a mi mateixa. No t’havia amagat mai res. Per a mi era com un petit orgull. I llavors vaig començar a dir-te aquestes mentides tan greus sense tenir cap mena de remordiment.

I això em va fer començar a patir. Vaig començar a veure’m com una persona buida, que no tenia cap valor ni cap sentit. Pot ser que sigui així. Però, a part d’això, hi ha una altra cosa que m’amoïna: ¿com és que de sobte vaig sentir un desig sexual anormal i irreprimible per un home a qui ni tan sols estimava? No ho puc entendre de cap manera. Si no hagués estat per aquell desig, ara continuaria vivint ben feliç amb tu, i aquell home seria un amic amb qui podria parlar relaxadament de tant en tant. Però aquell desig irracional ha arrasat tot el que havíem construït fins ara i s’ha endut tot el que tenia: se t’ha endut a tu, s’ha endut la casa que havíem creat junts i se m’ha endut la feina. ¿Per què ha hagut de passar una cosa així?

Fa tres anys, després de l’avortament, et vaig dir que havia d’explicar-te una cosa. ¿Te’n recordes? Potser m’hauria hagut de sincerar llavors. Si ho hagués fet, potser això no hauria passat. Però ni tan sols ara em veig amb cor d’explicar-t’ho. Em fa l’efecte que, un cop pronunciï les paraules, tot se n’anirà en orris d’una manera encara més definitiva. Per això he decidit que valia més que m’ho guardés per a mi sola i desaparegués.

Em sap greu dir-t’ho, però tant abans com després de casats, mai no he sentit un veritable plaer sexual amb tu. Fer l’amor amb tu m’agradava molt, però el que sentia no era sinó una sensació vaga i llunyana que fins i tot semblava que pertanyés a una altra persona. No era culpa teva en absolut. La responsabilitat que jo no pogués sentir res era tota meva. Dins meu hi havia una mena de bloqueig que aturava el plaer sexual just a l’entrada. Tot i així, quan em vaig ficar al llit amb aquell home aquell bloqueig va desaparèixer de sobte i em vaig quedar molt confosa, sense saber què havia de fer.

Des del principi entre tu i jo va haver-hi alguna cosa molt íntima i molt delicada, però ara ja s’ha perdut. Aquella mena d’engranatge gairebé mític s’ha espatllat. L’he espatllat jo. O, per ser més exactes, hi ha hagut alguna cosa que ha fet que l’espatllés. Em sap molt greu. No tothom té una oportunitat tan bona com la que he tingut jo. I odio profundament el que ha fet que això passés. No et pots ni imaginar com ho odio. Vull saber què és exactament. Ho he de saber de totes totes. He de trobar-ne l’arrel, jutjar-ho i aplicar-hi la pena que es mereix. No sé si tindré prou forces per fer-ho. Però, sigui com sigui, és un problema només meu, que no té res a veure amb tu.

Et demano que no et preocupis més per mi. No em busquis. Oblida’m i pensa a començar una nova vida. Pel que fa a la meva família, els escriuré per dir-los que tot és culpa meva i que tu no hi tens cap responsabilitat. Suposo que no et molestaran. Aviat deuran començar els tràmits del divorci. És el millor per a tots dos. Et demano que ho acceptis sense protestar. Pel que fa a la meva roba i a les altres coses que he deixat a casa, llença-les o fes-ne el que et sembli oportú. Tot pertany al passat. Ja no faré servir res del que he fet servir mentre vivia amb tu.

Adéu.

Vaig rellegir la carta a poc a poc i la vaig desar al sobre. Llavors vaig treure una altra llauna de cervesa de la nevera i me la vaig beure.

El fet que la Kumiko volgués començar els tràmits del divorci volia dir que no tenia intenció de suïcidar-se. Allò em va calmar una mica. Llavors em vaig adonar que feia gairebé dos mesos que no feia l’amor amb ningú. Tal com la Kumiko deia a la carta, durant aquell temps ella m’havia evitat. M’havia dit que tenia una lleugera cistitis i que el metge li havia aconsellat que estigués una temporada sense mantenir relacions sexuals. No cal dir que jo la vaig creure. No tenia cap motiu per no creure’m el que em deia.

Durant aquells dos mesos jo havia mantingut relacions sexuals amb altres dones en el món dels somnis —o en un món que, amb el meu vocabulari limitat, només podia qualificar de somni—. Havia fet l’amor amb la Creta Kano i amb la dona del telèfon. Però feia més de dos mesos que no feia l’amor en el món real i amb una dona real. Em vaig estirar al sofà, em vaig posar les mans sobre el pit i vaig pensar en l’últim cop que havia vist el cos de la Kumiko. Vaig recordar la suau corba de l’esquena que havia vist en apujar-li la cremallera del vestit, i l’olor de colònia que li havia sentit darrere l’orella. Si el que em deia a la carta era un fet irrevocable, però, ja no tornaria a fer l’amor amb ella. I si ho havia escrit tan clarament, devia ser que era un fet irrevocable.

Com més pensava en la possibilitat que la relació amb la Kumiko ja fos una cosa del passat, més trobava a faltar l’escalfor d’aquell cos que havia estat meu. M’encantava dormir amb ella. Evidentment, m’havia encantat fer l’amor amb ella abans de casar-nos, però també m’havia continuat agradant tenir-hi relacions sexuals després que la passió dels primers temps s’hagués anat apagant. Podia recordar perfectament el tacte de la seva esquena esvelta, del seu coll, de les seves cames i dels seus pits. Podia recordar una per una totes les coses que li havia fet durant les nostres relacions sexuals, i totes les coses que m’havia fet ella a mi.

Però ara em trobava que la Kumiko havia fet l’amor amb un home que jo no coneixia i amb una intensitat que no em podia imaginar. I hi havia descobert un plaer que no havia pogut trobar amb mi. Fent-ho amb aquell home, devia fer uns crits que es podien sentir des de l’habitació del costat i devia moure’s amb tanta violència que devia fer grinyolar el llit. Devia haver volgut provar coses que mai no hauria provat amb mi. Em vaig aixecar per anar a la nevera, vaig agafar una cervesa i me la vaig beure. Llavors vaig menjar una mica més d’amanida de patata. Em van venir ganes d’escoltar música i vaig posar una emissora de música clàssica, amb el volum ben fluix. «Escolta, avui estic molt cansada, no en tinc ganes. Em sap greu», deia la Kumiko. «No passa res, no pateixis», li responia jo. Quan es va acabar la Serenata per a corda de Txaikovski, van posar una peça que semblava de Schumann. Em sonava, però no en recordava el títol. Quan es va acabar, una locutora va anunciar que era la setena peça de les Escenes del bosc de Schumann, titulada «L’ocell profeta». Em vaig imaginar la Kumiko movent els malucs sota d’aquell home, aixecant les cames, clavant-li les ungles a l’esquena, bavejant sobre els llençols. La locutora va explicar que Schumann descrivia una escena fantàstica en què hi havia un estrany ocell que vivia al bosc i predeia el futur.

Em vaig preguntar què sabia realment de la Kumiko. Vaig esclafar la llauna buida a la mà, sense fer soroll, i la vaig llençar a les escombraries. Podia ser que la Kumiko que jo em pensava que coneixia, la Kumiko amb qui m’havia casat i amb qui havia fet l’amor durant aquells anys, no fos més que una màscara superficial de la veritable Kumiko. De la mateixa manera que bona part d’aquest món pertanyia al regne de les meduses. Si era així, ¿què representaven aquells sis anys que havíem viscut junts? ¿Quin sentit tenien?

El telèfon va sonar de sobte, mentre llegia la carta per tercer cop. El soroll em va fer saltar literalment del sofà. ¿Qui podia trucar a quarts de tres de la matinada? ¿La Kumiko? No, impossible. No trucaria a casa per res del món. Podia ser que fos la May Kasahara, que m’hagués vist sortir de la casa abandonada i em truqués per saber què feia. O la Creta Kano, que em truqués per explicar-me per què havia desaparegut. O potser la dona de les trucades, que em volgués fer arribar un missatge… La May Kasahara tenia raó: al meu voltant hi havia massa dones. Després d’eixugar-me la suor de la cara amb una tovallola que tenia a mà, vaig despenjar el telèfon amb cautela.

—¿Digui? —vaig dir.

—Hola —va fer una veu a l’altra banda del fil.

No era la May Kasahara. Ni la Creta Kano. Ni la dona misteriosa. Era la Malta Kano.

—Hola, senyor Okada —va dir—. Sóc la Malta Kano. ¿Se’n recorda de mi?

—És clar que me’n recordo —vaig dir, intentant asserenar-me. ¿Com volia que no me’n recordés?

—Em sap molt greu trucar-li a aquestes hores de la nit —va dir—. Però és que es tracta d’un assumpte urgent. Sóc conscient que l’estic molestant i que deu estar molt enfadat amb mi, però m’he vist obligada a trucar. De debò que em sap molt greu.

Li vaig dir que no s’hi amoïnés. Que estava despert i que no havia de patir.