6

EL NAIXEMENT DE LA KUMIKO OKADA
El naixement d’en Noboru Wataya

Com que sóc fill únic, no em sé imaginar els sentiments que uneixen els germans un cop s’han fet grans i comencen a viure cadascú pel seu cantó. Sempre que parlàvem d’en Noboru Wataya, la Kumiko feia una expressió curiosa, com si s’hagués ficat a la boca alguna cosa que tingués un gust estrany, tot i que jo no sabria dir quins sentiments s’amagaven darrere aquella expressió. Ella ja sabia que jo no tenia gens de simpatia pel seu germà i ho trobava normal. A més a més, a ella tampoc no li queia gens bé aquell galifardeu. Per això, em semblava que si no haguessin estat units per llaços de sang, no hi hauria hagut pràcticament cap possibilitat que parlessin en termes més o menys afectuosos. El cert, però, és que eren germans, i això feia que les coses fossin una mica més complexes.

En aquell moment, la Kumiko i en Noboru Wataya a penes es veien. Jo no anava mai a casa dels meus sogres. Com he dit abans, m’havia barallat amb el seu pare i ens havíem distanciat de manera definitiva. Havia estat una discussió força violenta. Jo no sóc de barallar-me, però si mai ho faig m’hi poso seriosament i no sé parar fins al final. Tot i així, quan vaig haver dit el que havia de dir, curiosament no em va quedar cap sentiment de ràbia envers el meu sogre. Només vaig tenir la sensació que per fi m’havia desfet d’un pes que havia arrossegat durant molt temps. No vaig sentir ni odi ni ira. Fins i tot vaig pensar que aquell home —per desagradable i estúpid que em semblés— devia haver tingut una vida molt difícil. Vaig dir a la Kumiko que no pensava tornar a veure els seus pares, però que si ella volia continuar veient-los era molt lliure de fer-ho, que jo no m’hi ficaria. Ella, però, no va fer cap pas per acostar-s’hi. Va dir que li era igual, que tampoc era que fins llavors li hagués fet gaire gràcia veure’ls.

En aquella època, en Noboru Wataya vivia a casa dels seus pares, però no va intervenir en la baralla i se’n va mantenir a una certa distància. La seva reacció no va ser gens estranya. En Noboru Wataya no havia mostrat mai cap interès per mi i sempre s’havia cuidat de no mantenir cap contacte personal, excepte quan era estrictament necessari. Per això, quan vaig deixar d’anar a casa dels meus sogres, ja no vaig tenir cap més motiu per continuar veient el meu cunyat. Quant a la Kumiko, tampoc no tenia cap motiu per veure’l. Tots dos estaven enfeinats. I mai no havien estat gaire units com a germans.

Tot i així, la Kumiko trucava de tant en tant a en Noboru Wataya al despatx de la universitat i parlaven una estona. En Noboru Wataya també li telefonava a vegades a la feina (a casa no trucava mai). «Avui he trucat al meu germà», «Avui m’ha trucat el meu germà a la feina», em deia a vegades la Kumiko. Però no sé pas de què parlaven. Jo no l’hi vaig preguntar mai, i ella no em va explicar mai res que no fos indispensable.

Tampoc és que tingués cap interès especial per conèixer el contingut de les seves converses amb en Noboru Wataya. No em molestava que parlessin per telèfon, però, francament, no ho acabava d’entendre. Per més que hi pensés, no sabia de què podien parlar dues persones tan diferents com la Kumiko i en Noboru Wataya. Potser tot plegat era fruit del vincle de consanguinitat que compartien.

Tot i ser germans, en Noboru Wataya i la Kumiko es portaven nou anys. A més a més, un altre motiu que podia explicar la manca d’intimitat entre tots dos era que de petita la Kumiko havia viscut uns quants anys amb els avis paterns.

Al principi, en Noboru Wataya i la Kumiko no eren només dos germans. Entre l’un i l’altra hi havia una altra nena que era cinc anys més gran que la Kumiko. Per tant, originàriament eren tres germans. Als trens anys, però, la Kumiko va marxar de Tòquio i se’n va anar a viure a casa dels seus avis a Niigata, on la va pujar la seva àvia. Quan va ser més gran, els seus pares li van dir que ho havien fet perquè tenia una salut delicada i havien volgut que es fes gran al camp, amb un aire més sa, però la Kumiko no s’ho va creure mai. No tenia cap problema de salut. Mai no havia tingut cap malaltia greu i no recordava que mentre havia viscut al camp ningú s’hagués preocupat especialment de la seva salut. «Segur que era una excusa», m’havia dit una vegada.

Segons el que li va explicar un parent molt més endavant, entre la mare i l’àvia de la Kumiko hi havia una llarga discòrdia, i el fet que la Kumiko anés a viure amb els avis a Niigata havia estat el resultat d’una treva temporal entre totes dues. Donant-la temporalment, els pares de la Kumiko van aplacar la ràbia de l’àvia, mentre que, tenint la néta al seu càrrec, l’àvia va obtenir una demostració concreta que continuava mantenint els vincles amb el seu fill (és a dir, amb el pare de la Kumiko). Dit d’una altra manera, la Kumiko va ser com una mena d’ostatge.

—A més a més —em va dir la Kumiko—, com que ja tenien el meu germà i la meva germana, el fet que jo no hi fos no els va anar pas malament. No cal dir que els meus pares no volien abandonar-me, però em sembla que m’hi van enviar pensant que encara era petita i no m’afectaria. En molts sentits, era la solució més fàcil per a tots. És increïble, ¿oi? No ho entenc. No van pensar en cap moment en tots els efectes negatius que allò podia tenir per a una criatura tan petita.

Així, la Kumiko es va criar dels tres als sis anys amb la seva àvia de Niigata. No va tenir una infància infeliç ni antinatural. L’àvia se l’estimava molt, i ella podia jugar més amb els seus cosins, que eren més de la seva edat, que no pas amb els seus germans, que ja eren més grans. Quan va arribar el moment de començar l’escola, per fi va tornar a Tòquio. Els seus pares es van començar a preocupar perquè la separació no fos massa llarga i la van fer tornar a Tòquio abans no fos massa tard. En certa manera, però, ja ho era, massa tard. Durant les setmanes que van seguir la decisió que tornés a Tòquio, la seva àvia va estar molt exaltada i nerviosa. Es negava a menjar i pràcticament no dormia gens. Plorava, s’enrabiava, es quedava en silenci. Era capaç d’abraçar la Kumiko amb totes les forces i, al cap d’un moment, picar-li al braç prou fort per deixar-l’hi un bon blau. I, a sobre, explicava a la Kumiko que la seva mare era d’allò més dolenta. Tan aviat li deia que no la deixaria marxar, que s’estimava més morir-se que haver-se’n de separar, com que ja no suportava veure-la i volia que desaparegués ben de pressa del seu davant. Fins i tot va intentar clavar-se unes tisores al canell. La Kumiko no entenia res del que passava al seu voltant.

I el que va fer va ser tancar momentàniament el seu cor al món exterior. Va deixar de pensar i de desitjar res. Les circumstàncies superaven de llarg la seva capacitat de comprensió. Va tancar els ulls, es va tapar les orelles i va deixar de fer funcionar el cervell. No li quedava gairebé cap record d’aquell període. No recordava pràcticament res del que va passar en aquells mesos. Tot i així, quan se’n va adonar, ja era en una casa nova. La casa on hauria hagut de ser sempre. Amb els seus pares i els seus germans. Però allò no era casa seva. Allò no era sinó un entorn nou.

La Kumiko no entenia per què l’havien separat de la seva àvia i l’havien dut a Tòquio, però sí que va entendre instintivament que la vida que havia dut fins llavors a Niigata ja no tornaria. Tot i així, el nou lloc on es trobava era un món que no entenia. El món on havia viscut fins llavors i el món on havia de viure ara eren molt diferents, i fins i tot en allò en què s’assemblaven, funcionaven de manera diferent. Era incapaç d’entendre els valors i els principis fonamentals en què es basava aquell nou món. Ni tan sols podia participar en les converses de la seva nova família.

En aquell nou ambient, la Kumiko es va convertir en una nena taciturna i malhumorada. No sabia en qui podia confiar ni en qui podia buscar un suport incondicional. De tant en tant els seus pares l’abraçaven, però ni així no se sentia segura. L’olor que feien li era desconeguda. Era una olor que la inquietava. A vegades fins i tot la trobava odiosa. De tota la família, l’única persona a qui va poder obrir una mica el cor va ser la seva germana. Els seus pares estaven desconcertats pel seu mal humor, mentre que el seu germà no li feia gens de cas. Només la seva germana va saber veure que se sentia sola i confosa. I va decidir cuidar-la pacientment. Dormien a la mateixa habitació, li parlava a poc a poc, li llegia contes, l’acompanyava a l’escola i, en tornar, l’ajudava a fer els deures. Quan la Kumiko es passava hores plorant sola en un racó de l’habitació, ella es quedava al seu costat i l’abraçava ben fort. Va ser l’única que va intentar obrir una mica el cor de la seva germana petita. Si no s’hagués mort per una intoxicació alimentària l’any següent que la Kumiko tornés a casa, les coses haurien estat molt diferents.

—Si la meva germana hagués viscut, a casa tot hauria anat millor —m’havia dit la Kumiko—. Només tenia dotze anys, però ja era el pilar de la família. Si no s’hagués mort, segur que ara tots seríem més normals. Si més no, jo encara em podria salvar. ¿Ho entens? Des de llavors, sempre he tingut com un sentiment de culpabilitat. ¿Per què no em vaig morir jo en lloc d’ella? ¿Per què havia de viure justament jo, que no servia per a res ni feia content a ningú? I els meus pares i el meu germà, que sabien com em sentia, mai no em van dir res per consolar-me. Ans al contrari, parlaven d’ella sempre que podien. De la seva bellesa i la seva intel·ligència. De com se l’estimava tothom. De com era de comprensiva i de la traça que tenia a tocar el piano. ¿Saps què? A mi em van fer aprendre a tocar el piano perquè, després que es morís la meva germana, a casa hi va quedar un piano de cua. Però jo no tenia cap interès a tocar-lo. Sabia que mai no podria tocar-lo tan bé com la meva germana, i no volia donar-los més proves que era pitjor que ella en tot. No volia substituir ningú, ni convertir-me en ningú que no era. Però ells no em van escoltar. Ningú no em va escoltar. Per això ara no suporto veure un piano. Ni veure algú que el toca.

Quan la Kumiko em va explicar aquesta història, em vaig enfadar amb els de casa seva. Pel que li havien fet. Pel que no havien fet per ella. Encara no érem casats. Feia poc més de dos mesos que ens coneixíem. Era un tranquil matí de diumenge i érem al llit. Ella em va explicar la seva infància de mica en mica, com si anés descabdellant una madeixa. Era el primer cop que em parlava tant d’ella. Jo encara no sabia gairebé res de la seva família ni de la seva vida. L’únic que sabia era que era molt callada, que li agradava dibuixar, que tenia els cabells llisos i bonics i que tenia un parell de pigues a l’espatlla dreta. I que havia viscut la primera experiència sexual amb mi.

Mentre m’explicava tot allò, va plorar una mica. Vaig entendre perfectament que tingués ganes de plorar. La vaig abraçar i li vaig amoixar els cabells.

—Si la meva germana visqués, segur que t’agradaria —va dir la Kumiko—. Queia bé a tothom només de veure-la.

—Potser sí —vaig dir jo—. Però a mi m’agrades tu. És molt senzill. Això és una cosa entre tu i jo. La teva germana no hi té res a veure.

La Kumiko es va quedar una estona pensant en silenci. Era un diumenge a dos quarts de vuit del matí, i tots els sorolls eren suaus i buits. Sentíem els coloms que caminaven per la teulada del meu pis i algú que cridava un gos en la distància. La Kumiko es va estar molta estona mirant fixament un punt del sostre.

—¿T’agraden els gats? —em va demanar finalment.

—Sí —li vaig respondre—. M’agraden molt. De petit sempre en tenia algun. I sempre hi jugava. Fins i tot hi dormia.

—Que bé. Jo, quan era petita, sempre en vaig voler tenir un. Però no em van deixar. A la mare no li agradaven. Mai no he pogut tenir res del que he volgut. Ni una vegada. Costa de creure, ¿oi? No saps com és viure així. I, quan t’acostumes a no tenir el que vols, acabes sense saber què és el que vols.

Li vaig agafar la mà.

—Potser fins ara ha estat així —li vaig dir—. Però ja no ets una criatura i tens dret a escollir la vida que vols. Si vols tenir un gat, escull una vida en què puguis tenir-lo. És molt senzill. Hi tens tot el dret del món. ¿No trobes?

La Kumiko se’m va quedar mirant.

—Tens raó —va dir.

Al cap de pocs mesos ja parlàvem de casar-nos.

Si la infància de la Kumiko en aquella família havia estat difícil i complicada, la d’en Noboru Wataya havia patit una deformació antinatural en un altre sentit. Els seus pares s’estimaven molt l’únic fill mascle que tenien, però alhora que el consentien, també li exigien molt. El seu pare creia que l’única manera de viure bé en la societat japonesa passava per treure bones notes i deixar de banda qualsevol persona que pogués fer-te una mica d’ombra. N’estava fermament convençut.

Poc després de casar-me amb la Kumiko, vaig sentir les paraules següents per boca del meu sogre: «Per començar», va dir, «les persones no estem fetes totes iguals. Que tots som iguals és un principi que s’aprèn a l’escola, però és una bestiesa. El Japó és formalment una democràcia, però alhora és una societat de classes terriblement competitiva i, si no pertanys a l’elit, gairebé no val la pena que hi visquis. Només pots esperar que la màquina et vagi trinxant a poc a poc. Per això tothom vol pujar ni que sigui un esglaó en l’escala. I és una aspiració perfectament sana. Si la gent perdés aquesta ambició, el país s’enfonsaria». Jo no vaig fer cap comentari sobre les idees del meu sogre. Ell tampoc em va demanar la meva opinió ni el meu punt de vista. Es limitava a exposar les seves creences, immutables pels segles dels segles.

La mare de la Kumiko, que era filla d’un oficial d’alt rang i havia crescut sense que li faltés res, al barri de Yamanote, a Tòquio, no tenia ni idees pròpies ni prou caràcter per portar la contrària al seu marit. Pel que vaig observar, no tenia cap opinió formada sobre res que no es trobés davant els seus ulls (i, de fet, era força curta de vista). Sempre que necessitava tenir opinió sobre alguna cosa que pertanyés a un món més ampli, agafava les idees del seu marit. Si només hagués estat això, potser no hauria fet mal a ningú. Però, com sol passar amb aquesta mena de dones, tenia el defecte de tenir una vanitat incorregible. Com que no tenia un sistema de valors propis, no sabia veure on es trobava sense dependre dels judicis o dels punts de vista dels altres. El seu cervell només s’interessava a saber com la veien els altres. D’aquesta manera, es va convertir en una dona nerviosa i de mires estretes, que no veia sinó la posició del seu marit al Ministeri i l’expedient acadèmic del seu fill. I tot el que no entrava en aquell estret camp de visió, per a ella no tenia cap sentit. El que volia per al seu fill era que pogués entrar a l’institut de més renom i després a la universitat més famosa. La idea que el seu fill tingués una infància feliç i que mentre creixia adquirís una concepció adequada de la vida, quedava molt lluny de la seva imaginació. Si algú hagués gosat plantejar-li el més petit dubte respecte a això, segur que s’hi hauria enfadat molt. S’ho hauria pres com una ofensa personal injustificada.

D’aquesta manera, els pares van ficar al cap del petit Noboru Wataya una visió del món deformada i una filosofia carregada dels seus propis problemes. Tot l’interès dels pares anava dedicat a en Noboru Wataya, que era l’hereu de la família. Mai no li van permetre que es conformés a ser el segon. Si algú no podia ser el primer en un món tan petit com la classe o l’escola, li deia el seu pare, era impossible que pogués ser-ho en un món més gran. Els pares sempre li buscaven els millors professors particulars i no paraven d’esperonar-lo. Si treia bones notes, el premiaven comprant-li el que volgués. Gràcies a això, va tenir una infància molt rica materialment. Tot i així, en el moment més sensible i més vulnerable de la vida, no va tenir ocasió de tenir xicota ni de divertir-se amb els amics. Havia d’invertir totes les forces per continuar sent el primer, per aconseguir aquell únic objectiu. Ni la Kumiko ni jo no sabíem si li havia agradat dur aquella vida. En Noboru Wataya no era una persona que parlés obertament dels seus sentiments ni amb la seva germana, ni amb els seus pares, ni amb ningú. El cert, però, és que tant si aquella vida li havia agradat com si no, no havia tingut elecció. Em sembla que alguns sistemes de pensament són tan parcials i tan simples que són impossibles de rebatre. Sigui com sigui, va sortir d’un prestigiós institut privat i va passar a la Facultat d’Economia de la Universitat de Tòquio, on es va llicenciar amb un expedient impecable.

El seu pare esperava que després d’acabar la carrera es fes funcionari o que entrés en alguna gran empresa, però ell va optar per quedar-se a la universitat i fer carrera acadèmica. En Noboru Wataya no era ximple. Sabia que, més que sortir al món real i treballar dins un grup, a ell li convenia quedar-se en un món en què es necessitava disciplina per tractar el coneixement d’una manera sistemàtica i en què es valorava més la capacitat intel·lectual individual. Després d’un postgrau de dos anys a Yale, va tornar a l’escola de graduats de la Universitat de Tòquio. Poc després de tornar al Japó, i a instàncies dels seus pares, va acceptar un casament concertat, però el matrimoni només va durar dos anys. En divorciar-se, va tornar a casa per viure de nou amb els seus pares. Quan el vaig conèixer, en Noboru Wataya s’havia convertit en una persona força estranya i desagradable.

Fa tres anys, quan en tenia trenta-quatre, va publicar un llibre molt gruixut. Era un tractat d’economia i, tot i que vaig intentar llegir-lo, francament no hi vaig entendre res. Es podria dir que no vaig entendre ni la primera pàgina. Vaig provar de continuar llegint, però em va ser impossible desxifrar aquelles frases. No sabria dir si era perquè el contingut era difícil o perquè estava mal escrit. Tot i així, entre els especialistes el llibre va fer furor. Uns quants crítics el van lloar dient que representava «una nova doctrina econòmica escrita des d’una visió absolutament innovadora», però jo tampoc no vaig acabar d’entendre el que deien aquelles crítiques. Al cap de poc, però, els mitjans de comunicació van començar a presentar en Noboru Wataya com un heroi contemporani. Es van publicar uns quants llibres que interpretaven el que deia el seu. Les expressions «economia sexual» i «economia escatològica» que feia servir en el seu tractat fins i tot es van convertir en les expressions de moda d’aquell any. Els diaris i revistes li van dedicar articles i monogràfics on el consideraven com l’intel·lectual de la nova era. No crec que els periodistes haguessin entès el seu llibre. Fins i tot dubto que l’haguessin obert mai. Però tant els feia. Per a ells, en Noboru Wataya era un home jove, solter i amb una ment prou lúcida per escriure un llibre que no podia entendre ningú.

Fos com fos, en Noboru Wataya es va fer famós gràcies a la publicació d’aquell llibre i, a partir de llavors, va començar a escriure articles d’opinió en diverses revistes i a aparèixer a la televisió fent de comentarista de temes polítics i econòmics. Aviat es va convertir en un convidat habitual dels debats i les tertúlies. Els qui el coneixíem (la Kumiko i jo inclosos) no ens l’havíem imaginat mai fent feines tan glamuroses. El vèiem més com el típic acadèmic neuròtic que només s’interessava per la seva especialitat. Però, així que va entrar al món dels mitjans de comunicació, va saber interpretar tan bé el seu paper que ens vam quedar ben sorpresos. Quan l’enfocaven les càmeres no es posava nerviós. Fins i tot semblava que estigués més relaxat davant una càmera que en el món real. Nosaltres vam observar perplexos aquella metamorfosi tan sobtada. Quan sortia a la tele, en Noboru Wataya anava sempre amb un vestit ben car, amb una corbata que hi feia joc i amb unes ulleres elegants amb la muntura de carei. Es va fer un pentinat més a la moda. Devia tenir un estilista professional. Jo no l’havia vist mai anar tan elegant. Però, tant si aquella roba sortia del guarda-roba de les cadenes de televisió com si no, el cert és que ell s’hi veia molt còmode, com si tota la vida hagués anat d’aquella manera. Jo no vaig poder estar de preguntar-me qui coi era aquell home, on s’havia ficat el Noboru Wataya de debò.

Davant les càmeres no era un home de gaires paraules. Quan li demanaven el parer, l’exposava de manera breu i concisa, amb paraules senzilles i amb una lògica fàcil de seguir. Fins i tot quan la resta de convidats discutien acaloradament, ell mantenia la calma. No responia mai a les provocacions, deixava que el seu oponent digués el que havia de dir i al final rebatia el seu raonament amb una sola frase. Dominava l’art de clavar una punyalada letal per l’esquena amb un to serè i un somriure a la cara. I, no sé com s’ho feia, però la imatge que donava a la televisió el feia semblar més llest i més de fiar que al natural. No és que fos especialment guapo, però era alt i prim, i tenia tot l’aspecte de ser de bona família. Dit en poques paraules, en Noboru Wataya va trobar en la televisió el seu medi ideal. Els mitjans de comunicació el van rebre amb els braços oberts, i ell els va correspondre amb el mateix entusiasme.

Tot i així, jo no suportava llegir el que escrivia ni veure’l a la televisió. No hi havia dubte que tenia enginy i talent. Ho reconec. Era capaç de tombar el seu oponent amb poc temps i amb poques paraules. Tenia un instint animal per saber d’on bufava el vent a cada moment. Però quan escoltaves les seves opinions o llegies els seus articles amb una mica d’atenció, de seguida t’adonaves que no tenien coherència. En Noboru Wataya no tenia una visió del món basada en conviccions profundes. El seu món estava construït a partir de la combinació de diversos sistemes de pensament superficials que podien canviar a l’instant, segons les necessitats de cada moment. Es tractava d’unes combinacions i d’uns girs intel·lectuals molt enginyosos, gairebé artístics. Per a mi, però, tot plegat no era més que un joc. L’única coherència que tenien les seves opinions era justament el fet que mai no tenien coherència, i l’única visió del món que tenia era justament una visió del món que no necessitava tenir una visió del món. Aquestes mancances, però, eren precisament el que constituïa el seu patrimoni intel·lectual. Els valors com la coherència i una ferma visió del món no eren necessaris en les justes intel·lectuals que tenien lloc en els breus fragments de temps disponibles en els mitjans de comunicació, i el fet de no dur aquella càrrega tan feixuga va jugar a favor seu.

No tenia res per defensar, per la qual cosa podia concentrar totes les forces en el combat. Només havia d’atacar. Només havia de noquejar el rival. En aquest sentit, en Noboru Wataya era un camaleó intel·lectual. Canviava de color segons el color de l’enemic, creava la lògica més eficaç en cada situació i mobilitzava tots els recursos retòrics per aconseguir-ho. Era una retòrica que bàsicament havia manllevat d’algun lloc i que en alguns casos fins i tot era buida de contingut. Tot i així, com que sempre aconseguia treure alguna cosa del no-res amb un gest ràpid i hàbil, com en un truc de màgia, era gairebé impossible denunciar a l’acte la buidor de tot plegat. I, encara que la gent descobrís la trampa que s’amagava darrere la seva lògica, si es comparava amb els arguments que esgrimien la majoria dels seus contrincants (que segurament eren sincers però eren presentats amb esforç i, en la majoria de casos, només aconseguien transmetre una sensació de mediocritat als teleespectadors), les explicacions d’en Noboru Wataya eren molt més fresques i cridaven més l’atenció de la gent. No sé pas com va aprendre totes aquelles tècniques, però el cert és que tenia la capacitat d’apel·lar directament als sentiments del públic. Sabia perfectament amb quina lògica funcionaven les masses. De fet, no calia que fos lògica. Només calia que ho semblés. L’únic que comptava era que despertés els sentiments del públic.

A vegades era capaç de fer llargs discursos farcits de termes especialitzats. No cal dir que ningú no entenia què deia, però en aquells casos aconseguia crear la sensació que si no ho entenies era culpa teva, no pas d’ell. A vegades donava xifres, i les anava traient l’una darrere l’altra. Les tenia gravades al cap i les donava amb un gran poder de convicció. Si després ho pensaves una mica, però, t’adonaves que ningú no havia qüestionat si les fonts d’on les havia tret eren oficials o fiables. I tothom sap que les xifres es poden interpretar de moltes maneres. Però la seva tàctica era tan hàbil que a la majoria de la gent li costava descobrir-ne les trampes.

Les estratègies d’en Noboru Wataya em treien de polleguera, però era incapaç d’explicar exactament què era el que em molestava. No podia argumentar-ho. Era com boxejar amb un fantasma. Per més que alcés el puny, només tocava l’aire. I era així perquè no hi havia res sòlid on picar. No em sabia avenir que fins i tot les persones amb una intel·ligència refinada entressin en el seu joc. I m’empipava com una mona.

D’aquesta manera, en Noboru Wataya va començar a ser considerat com un dels intel·lectuals més importants del moment. Pel que semblava, al món tant li feia la coherència. El que la gent volia veure a la pantalla era una lluita de gladiadors intel·lectuals, el que demanaven era que corregués la sang, escandalosa i vermella. El fet que la mateixa persona digués una cosa els dilluns i una altra els dijous no tenia cap importància.

La primera vegada que vaig veure en Noboru Wataya va ser quan la Kumiko i jo vam decidir casar-nos. Abans de conèixer el seu pare el vaig voler conèixer a ell. Com que per edat em quedava més a prop ell que el seu pare, vaig pensar que si parlava primer amb ell les coses potser serien més fàcils.

—No n’esperis gran cosa —em va dir la Kumiko, fent un esforç—. No sé com explicar-t’ho, però no és com et penses.

—Però tard o d’hora l’he de conèixer, ¿no?

—Sí, és clar —va dir—. Suposo que sí.

—Llavors, puc provar de parlar-hi, ¿no? Les coses s’han d’intentar.

—Sí, és clar. Tens raó.

Quan li vaig trucar per telèfon, en Noboru Wataya no va mostrar gaire interès, però em va dir que si insistia a coneixe’l em podia dedicar mitja hora. Així és que vam quedar en una cafeteria de prop de l’estació d’Ochanomizu. En aquella època encara no havia escrit cap llibre i era un simple professor ajudant que no anava gaire elegant. Portava una americana amb les butxaques donades de tant ficar-hi les mans, i ja feia quinze dies ben bons que hauria hagut d’anar a tallar-se els cabells. El polo de color mostassa no lligava de cap manera amb l’americana de tweed de color blau grisós. Era el típic professor ajudant jove i escurat que es pot trobar en qualsevol universitat. Feia uns ulls ensonyats que denotaven que s’havia passat tot el matí estudiant a la biblioteca i que feia la primera pausa just llavors. Si t’hi fixaves bé, però, veies que al fons de les pupil·les hi tenia una llum freda i penetrant.

Després de presentar-me, li vaig anunciar que tenia la intenció de casar-me aviat amb la Kumiko. L’hi vaig explicar tot tan sincerament com vaig poder: que treballava en un bufet d’advocats però que no era exactament la feina que volia fer; que encara estava buscant el meu camí; que potser li semblava una temeritat que la Kumiko es casés amb una persona com jo, però que jo me l’estimava i em semblava que podia fer-la feliç, i que pensava que ens podíem oferir consol i ajuda mutus.

Tot i així, era com si en Noboru Wataya no entengués el que li deia. Em va escoltar amb els braços encreuats, sense dir res. Quan vaig acabar, es va quedar una estona immòbil. Semblava que tingués el cap en un altre lloc.

Al principi em vaig sentir molt incòmode en presència seva. Vaig pensar que devia ser culpa de la situació en què em trobava. Ben mirat, és impossible sentir-te còmode anunciant a algú que veus per primer cop que vols casar-te amb la seva germana. Tot i així, mentre vaig estar assegut davant en Noboru Wataya aquella incomoditat es va anar convertint en disgust. Tenia la sensació que se m’anava ficant a l’estómac un cos estrany que feia olor de podrit. No és que m’ho fes sentir res del que deia o del que feia. El que no m’agradava era la seva cara. En aquella primera trobada, vaig tenir la intuïció que el rostre d’aquell home estava cobert per alguna altra cosa, que hi havia alguna cosa equivocada, que aquell no era el seu rostre de debò. Això és el que vaig sentir.

Si hagués pogut, m’hauria aixecat i hauria marxat de seguida. Però, ja que ens hi havíem posat, no podia pas deixar la conversa a mitges. Així, vaig parar de parlar i, mentre em prenia el cafè, que ja se m’havia refredat, vaig esperar que ell hi digués la seva.

—Si he de dir la veritat —va començar, amb un to fluix i calmat, com si volgués estalviar energia—, no he entès res del que m’acabes de dir, i de fet no m’interessa gaire. A mi m’interessen altres coses, però no crec que tu les entenguis ni t’interessin. Però, en definitiva, si tu et vols casar amb la Kumiko i la Kumiko es vol casar amb tu, jo no tinc cap dret ni cap motiu per oposar-m’hi. O sigui que no m’hi oposo. No se m’acudiria mai. A part d’això, però, no vull que esperis res de mi. D’altra banda, i això és el més important, no vull que em facis perdre mai més el temps.

Llavors es va mirar el rellotge i es va aixecar. Suposo que va fer servir alguna altra expressió, però no me’n recordo exactament. Amb tot, això és bàsicament el que va dir. Va ser un discurs clar i senzill. No hi faltava ni hi sobrava res. Vaig entendre perfectament el que va voler dir, i em vaig fer una idea força precisa de la impressió que li havia causat.

I així ens vam acomiadar.

Com que em vaig casar amb la Kumiko i per tant ens vam convertir en cunyats, en Noboru Wataya i jo vam tenir alguna altra ocasió de parlar, però no es pot dir que mai tinguéssim cap conversa com cal. Tal com ell mateix havia dit, entre ell i jo no hi havia cap punt en comú, de manera que, encara que parléssim, el que fèiem no era pas conversar. Era com si parléssim idiomes diferents. Una peroració sobre la importància dels canvis d’oli que pogués fer Eric Dolphy fent sonar el seu clarinet baix al Dalai Lama al llit de mort hauria estat més profitosa i més efectiva que qualsevol conversa que poguéssim mantenir en Noboru Wataya i jo.

Mai no m’he quedat gaire temps trasbalsat per culpa d’algú. No cal dir que algun cop m’he enfadat o m’he molestat amb algú en concret, però no m’ha durat mai gaire. Tinc l’habilitat de saber distingir quin és el meu territori i quin és el dels altres (no vull presumir, però em sembla que es pot considerar una habilitat, ja que no és una cosa que es pugui fer fàcilment). Dit d’una altra manera, quan m’enfado o em molesto per alguna cosa, el primer que faig és situar l’objecte que em causa aquest malestar en un territori que no té res a veure amb mi. I llavors penso el següent: «Molt bé, estic enfadat i molest. Però ara ja he enviat la causa a un altre territori, ben lluny d’aquí. Per tant, només cal que després ho analitzi amb calma i prengui una determinació». I d’aquesta manera congelo momentàniament els meus sentiments. Després, quan els torno a analitzar, és cert que a vegades encara estic exaltat, però diria que són l’excepció. Si deixo passar el temps adequat, la majoria de coses perden el verí que portaven i es tornen inofensives. I, tard o d’hora, acabo oblidant-les.

Al llarg de la vida, gràcies a aquest sistema per controlar els sentiments, m’he estalviat molts problemes innecessaris i he pogut mantenir el meu món en una situació relativament estable. De fet, estic orgullós d’haver sabut crear-me un sistema tan efectiu.

Amb en Noboru Wataya, però, aquest sistema no va funcionar. No el vaig poder enviar a un territori que no tingués «res a veure amb mi», sinó que va ser més aviat ell qui em va empènyer a un territori que no tenia «res a veure amb ell». I aquest fet em va treure de polleguera. El pare de la Kumiko era certament un home arrogant i desagradable, però ben mirat no era més que un homenet estret de mires que vivia aferrat a les seves conviccions, i per això el vaig poder oblidar amb facilitat. En Noboru Wataya, en canvi, era diferent. Ell sabia perfectament quina mena de persona era, i segurament també entenia quina mena de persona era jo. Si ho hagués volgut, m’hauria pogut aniquilar. Si no ho havia fet, era perquè no tenia cap mena d’interès per mi. Devia pensar que no valia la pena gastar temps ni energies a destruir algú com jo, i potser per això em feia posar tan nerviós. Era una persona bàsicament dolenta, egoista i buida, però tenia molta més capacitat que jo.

Després de coneixe’l, vaig viure força temps amb un mal regust de boca. Era com si m’hagués empassat un insecte pudent. El vaig escopir, però la sensació de tenir-lo dins la boca no va desaparèixer. Vaig estar uns quants dies pensant en ell. Tot i que intentava pensar en altres coses, només tenia en Noboru Wataya al cap. Vaig anar al cine i a alguns concerts. Fins i tot vaig anar a veure un partit de beisbol amb els companys de feina. Vaig beure, vaig llegir llibres que tenia pendents de llegir. Però en Noboru Wataya sempre era dins el meu camp de visió, amb els braços encreuats i mirant-me amb aquells ulls malignes i tèrbols com un pantà. La seva imatge m’irritava i feia tremolar el terra sota els meus peus.

El següent cop que ens vam veure, la Kumiko em va preguntar què m’havia semblat el seu germà. Jo no li vaig poder explicar sincerament el que havia sentit. M’hauria agradat preguntar-li per aquella màscara que sens dubte portava el seu germà, per aquella cosa antinatural i tortuosa que s’amagava sota el seu rostre, però al final no li vaig dir res. Vaig pensar que, per més que ho expliqués, no l’hi podria transmetre bé, i que si no l’hi podia transmetre bé, no valia la pena que tragués el tema.

—Tenies raó —li vaig dir—. És una mica estrany.

Vaig intentar afegir alguna cosa més, però no em van sortir les paraules. La Kumiko tampoc no em va preguntar res més. Només va assentir en silenci.

Els meus sentiments envers en Noboru Wataya no havien canviat pràcticament gens des de llavors. Em continuava provocant la mateixa irritació. Era com una febre lleu que duia a dins. A casa no teníem televisor, però sempre que veia una pantalla en algun altre lloc, hi apareixia en Noboru Wataya fent declaracions. I sempre que agafava una revista i la fullejava en alguna sala d’espera, hi trobava alguna foto o algun article d’en Noboru Wataya. Era ben bé com si m’estigués esperant, amagat en tots els racons del món.

D’acord, ho reconec: potser odiava en Noboru Wataya.