17

EL CANSAMENT I EL PES DEL MÓN
La llàntia meravellosa

A dos quarts de deu del vespre va sonar el telèfon. Van sonar dos tons, va parar i, al cap d’un moment, hi va tornar. Vaig recordar que era el senyal de l’Ushikawa.

—¿Hola? —Era la veu de l’Ushikawa—. Bona nit, senyor Okada. Sóc l’Ushikawa. De fet, sóc a prop de casa seva. ¿Li va bé si passo un moment? Ja sé que és molt tard, però hi ha una cosa que hauria de parlar amb vostè. ¿Què me’n diu? És una cosa referent a la senyora Kumiko. Em sembla que li pot interessar.

Mentre sentia aquella veu, em vaig imaginar el rostre de l’Ushikawa a l’altra banda del fil. Feia una rialla com dient: «No em pots pas dir que no». El llavi superior se li arrufava i mostrava una renglera de dents tacades de nicotina. Però tenia raó.

Va arribar al cap de deu minuts exactes, amb la mateixa roba que feia tres dies. De fet, podia ser que jo no me’n recordés bé i fos diferent. En qualsevol cas, portava un vestit molt semblant, una camisa molt semblant i una corbata molt semblant. Tot una mica brut, arrugat i desgavellat. Era com si aquella roba estropellada hagués de suportar injustament el cansament i el pes del món. Vaig pensar que si hagués de reencarnar-me, de cap manera no voldria reencarnar-me en aquella roba, per més que després em garantissin una glòria excepcional. L’Ushikawa em va demanar permís per obrir la nevera i en va treure una ampolla de cervesa. La va tocar per comprovar que fos ben freda, la va abocar al primer got que va trobar i hi va fer un glop. Vam seure a la taula de la cuina.

—Doncs miri, per estalviar temps començaré explicant-li l’assumpte directament, sense preàmbuls —va dir l’Ushikawa—. Senyor Okada, vostè vol parlar amb la senyora Kumiko, ¿oi? Directament, ella i vostè a soles. Ja fa temps que ho vol, ¿no? I diu que si no pot parlar amb ella no està disposat a negociar, ¿oi que és així? ¿M’equivoco?

Jo vaig pensar una mica en el que m’acabava de dir. O potser vaig fer una pausa per fer veure que pensava.

—És clar que vull parlar amb ella, si és possible —vaig dir.

—No és impossible —va dir l’Ushikawa en veu baixa.

—Però hi ha alguna condició.

—No, no hi ha cap condició —va respondre abans de fer un altre glop de cervesa—. Però aquest vespre he vingut per fer-li una altra proposta. Vull que l’escolti i que després se la pensi bé. No té res a veure amb la possibilitat de parlar amb la senyora Kumiko.

Me’l vaig mirar sense dir res.

—Molt bé, doncs. Començo, senyor Okada —va dir l’Ushikawa—. Vostè té el terreny i la casa llogats a una empresa, ¿oi? Em refereixo al terreny de «la mansió de la forca». I paga molts diners cada mes. Però el contracte de lloguer no és un contracte normal, sinó un d’especial que inclou una opció de compra al cap d’uns quants anys. ¿És així? Evidentment, aquest contracte no és públic, de manera que ningú no pot veure el seu nom. De fet, aquesta és la gràcia, ¿oi, senyor Okada? Però en realitat vostè és el propietari del terreny, i el que paga en concepte de lloguer és com si ho pagués en concepte d’hipoteca. La quantitat total que ha de pagar, amb la casa inclosa, ronda els vuitanta milions de iens. I si continua pagant al ritme que ho fa ara mateix, el terreny i la casa seran seus d’aquí a menys de dos anys. No està gens malament. De fet, va molt de pressa. Cregui’m que l’admiro —va dir l’Ushikawa, mirant-me a la cara com si volgués que li confirmés el que acabava de dir.

Jo vaig continuar en silenci.

—No em pregunti com sé tots aquests detalls. Si una cosa t’interessa, només cal que l’investiguis una mica a fons. Només has de saber com fer-ho, és clar. També sé més o menys qui hi ha darrere aquesta falsa empresa. Esbrinar aquest punt ha estat una mica més difícil. He hagut de fer unes quantes voltes en un laberint. Ha estat com buscar un cotxe robat amb una mà de pintura d’un altre color, els pneumàtics nous, la tapisseria canviada i el número de sèrie del motor esborrat. Han fet una feina molt acurada, de veritables professionals. Però per sort també en sé força coses. Qui no les sap és vostè, senyor Okada. No sap a qui està tornant els diners, ¿oi?

—Els diners no tenen nom —vaig dir.

L’Ushikawa va riure.

—Té raó. Molt ben dit. Efectivament, els diners no tenen nom. No tenen nom. Me l’apuntaré. Però escolti, senyor Okada, les coses no sempre van com volem. Pensi en els d’hisenda, per exemple. No són gaire llestos. Només poden recaptar impostos als llocs que tenen nom. I per això es dediquen a posar noms allà on no n’hi ha. I no només noms, sinó també números. No tenen cap mirament. Però així està feta la societat capitalista en què vivim… O sigui que els diners dels quals parlem sí que tenen nom, i important.

Vaig mirar el cap de l’Ushikawa en silenci. Segons com l’hi tocava la llum, se li veien uns bonys estranys.

—Però no pateixi, que els d’hisenda no vindran —va prosseguir amb una rialla—. I, si vinguessin, segur que ensopegarien amb alguna cosa dins el laberint. Patapam! Es farien un bon nyanyo. Només ho fan per feina, i no hi volen prendre mal. Com que al capdavall només han de recaptar una quantitat determinada de diners, s’estimen més anar als llocs on és més fàcils cobrar-los. Mentre la quantitat final sigui la que ha de ser, tant els fa treure’ls d’un lloc com d’un altre. Sobretot si algú de dalt els diu on els trobaran més fàcilment. Qualsevol persona normal faria el mateix, ¿no? Si sé tot el que sé és perquè ho he buscat jo mateix. No és que vulgui tirar-me floretes, però malgrat el meu aspecte sóc una persona competent. Sé com fer les coses sense prendre mal. Sóc com el mico que porta el palanquí baixant d’Odawara^[6].

»Però escolti, senyor Okada, com que és vostè, l’hi explicaré sincerament el que passa: que no tinc ni idea del que fa dins aquella casa. La gent que ve li paga molts diners. Això és evident. Per tant, deu fer-los alguna cosa especial, alguna cosa per la qual val la pena pagar tants pistrincs. És tan clar com comptar corbs a la neu. El que no sé, però, és què els fa concretament, ni per què té tant interès a fer-ho justament en aquest terreny. I és un problema. Perquè, ves per on, aquest és justament el punt més important d’aquest assumpte. És el punt clau, i està amagat com el rètol d’un quiromàntic. I em preocupa.

—Vol dir que preocupa a en Noboru Wataya —vaig dir.

En lloc de respondre, l’Ushikawa es va estirar la tofa de cabells que li quedaven sobre les orelles.

—Que quedi entre vostè i jo, però el cert és que em té ben admirat —va dir—. De debò. No és cap compliment. Ja sé que no ho hauria de dir així, però vostè sembla una persona d’allò més normal, senyor Okada. Parlant clar, és una persona que no té res especial. Em sap greu dir-ho així, però no s’ho prengui malament. Des d’un punt de vista social, és com es veu. Però, ara que el conec i hem parlat personalment, li he de dir que sento una gran admiració per vostè. Déu n’hi do de les coses que fa. Perquè, ben mirat, està causant uns bons problemes al senyor Wataya. Per això m’envia per negociar amb vostè, com si fos un colom missatger. I això és una cosa que no pot fer algú normal.

»Això és justament el que m’agrada de vostè. I no m’ho invento. Ja veu que sóc una persona desagradable i que no val per a res, però en això no menteixo. Li diré que el seu cas no m’és del tot aliè. Als ulls de la societat, jo encara sóc més insignificant que vostè. Sóc un tap de bassa, no tinc estudis i vaig créixer en un entorn miserable. El meu pare feia tatamis a Funabashi, però era un alcohòlic, un home fastigós. Quan jo era petit volia que es morís, i per bé o per mal es va morir realment jove. I llavors vaig tenir una vida tan miseriosa que semblava treta d’una novel·la. No tinc cap bon record de la infància. Ni un. No recordo ni una sola bona paraula dels meus pares. Així, no és estrany que m’esgarriés. Vaig acabar el batxillerat amb penes i treballs, i després em vaig haver de formar a la universitat de la vida, portant palanquins com un mico pels baixos fons. He hagut de viure confiant només en aquest pobre cap meu. Per això no suporto ni les elits ni els funcionaris. Potser no ho hauria de dir, però no els puc veure. Aquests paios que entren a la societat per la porta gran, es casen amb dones ben guapes i van fent la viu-viu. A mi m’agrada la gent que s’espavila amb els seus propis recursos.

L’Ushikawa va encendre una altra cigarreta amb un misto.

—Però escolti, senyor Okada, això no pot pas durar per sempre. Tard o d’hora la gent acaba caient. No hi ha ningú que no caigui. Si mirem la història de l’evolució, només fa quatre dies que l’home ha començat a caminar amb els dos peus i ha pogut pensar coses complicades mentre camina. Per això és normal que de tant en tant caigui. Sobretot en el món en què s’ha ficat, no hi ha ningú que no acabi caient. És un món on hi ha massa coses complicades, i de fet aquesta abundància de coses és el que el forma. He treballat en aquest món des que l’oncle del senyor Wataya era jove, i el senyor Wataya ha heretat l’escó del seu oncle com qui hereta una casa amb els mobles i tot. Abans d’això, però, vaig fer moltes malifetes. Si no hagués parat, ara seria a la presó… o criant malves. No exagero. L’oncle del senyor Wataya em va salvar just a temps. Cregui’m que aquests ullets meus n’han vist de tots colors. En aquest món tothom acaba caient, tant els aficionats com els professionals; tothom acaba prenent mal, tant els forts com els febles. Per això tothom procura tenir una petita assegurança per quan arribi el moment. Fins i tot jo, que no sóc ningú, en tinc una. És l’única manera de sobreviure quan caus. Però vostè està sol, no pertany a cap bàndol i de seguida que ensopegui quedarà eliminat. Estarà acabat.

»I, em sap greu dir-l’hi, senyor Okada, però està a punt de caure. L’hi asseguro. Està escrit al meu llibre d’aquí a un parell o tres de pàgines, amb uns caràcters ben grossos: “EL SENYOR OKADA ESTÀ A PUNT DE CAURE”. De debò. No és una amenaça. Cregui’m que l’encerto més que els homes del temps. El que vull dir-li és que en tot hi ha un moment per retirar-se.

L’Ushikawa va tancar la boca i se’m va quedar mirant.

—A veure, senyor Okada, ja és hora que deixem de sondejar-nos i comencem a parlar de coses concretes… Vull dir que la introducció ja ha estat prou llarga, i que és hora que li presenti la proposta que he vingut a fer-li.

L’Ushikawa va posar les mans sobre la taula i es va humitejar els llavis amb la punta de la llengua.

—Escolti’m bé, senyor Okada, li recomano que es retiri d’aquell terreny i surti del mapa. També pot ser, però, que no es pugui retirar encara que ho vulgui. Pot ser que hi hagi un contracte que li impedeixi fer el que vulgui fins que no hagi saldat el deute.

En aquell punt es va aturar i em va mirar de fit a fit.

—Escolti, senyor Okada, si és un problema de diners, nosaltres estem disposats a posar-los. Si ens diu que necessita vuitanta milions, jo els hi puc portar quan vulgui. Vuit mil bitllets de deu mil iens. Pot liquidar el deute i quedar-se la resta. Vostè queda net i lliure, i vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. ¿Què me’n diu?

—Llavors, el terreny i la casa passaran a mans d’en Noboru Wataya. ¿És això?

—Suposo que sí. Seria el més lògic. Però suposo que els tràmits seran complicats.

Vaig pensar un moment en la proposta.

—Escolti, senyor Ushikawa, no ho acabo d’entendre. ¿Com és que en Noboru Wataya està disposat a fer tot això per allunyar-me del terreny? ¿I què pensa fer quan el terreny i la casa siguin seus?

L’Ushikawa es va fregar una galta amb el palmell.

—Això no ho sé, senyor Okada. Tal com li vaig dir el primer dia, jo no sóc més que un colom missatger. L’amo em diu el que he de fer, i jo ho faig i punt. I tot el que m’encarrega és una murga. Quan era petit sempre em feia llàstima el mag d’Aladí i la llàntia meravellosa, de tanta feinada com tenia. Mai no m’hauria imaginat que de gran acabaria sent com ell. És una història ben trista. Sigui com sigui, aquest és el missatge que el senyor Wataya m’ha demanat que li fes arribar. És la seva proposta. I vostè és qui tria. ¿Què me’n diu? ¿Quina resposta vol que li porti?

No vaig dir res.

—És clar, necessita temps per pensar-s’ho, ¿oi? Entesos. Li dono temps. De moment no cal que decideixi res. Pensi-s’ho amb calma… Això és el que m’agradaria dir-li, però si vol que li sigui sincer, potser no tenim tant temps. ¿Sap què, senyor Okada? Només és la meva opinió personal, però no tindrà per sempre una oferta tan bona com aquesta sobre la taula. Només que miri una mica cap a una altra banda, pot ser que desaparegui. Pot ser que s’esvaeixi com el baf de la finestra. Per això li aconsello que s’ho pensi bé, i de pressa. No és una mala oferta. ¿M’ha entès?

Va deixar anar un sospir i es va mirar el rellotge.

—Vaja, vaja. Hauré de fer un pensament. M’he tornat a quedar massa estona. M’ha convidat a una altra cervesa i, com sempre, he parlat pels descosits. Sóc un impresentable. No és que serveixi d’excusa, però és que quan vinc a casa seva de seguida m’hi trobo bé. És molt acollidora.

L’Ushikawa es va aixecar i va anar a deixar el got, la cervesa i el cendrer a la pica.

—Li trucaré aviat, senyor Okada. Ho arreglaré tot perquè pugui parlar amb la senyora Kumiko. L’hi prometo. Segur que ho espera amb candeletes.

Quan l’Ushikawa va ser fora, vaig obrir la finestra perquè marxés tot el fum que s’havia acumulat a la cuina. Després em vaig omplir un got d’aigua i me’l vaig beure. Vaig seure al sofà i em vaig posar el Verat a la falda. Llavors em vaig imaginar que allà a la vora de casa l’Ushikawa es treia la disfressa i tornava a ser en Noboru Wataya. Però va ser una imaginació absurda.