11

VA, PASSEM A LA PREGUNTA SEGÜENT
(El punt de vista de la May Kasahara: 3)

Hola, Ocell que dóna corda,

¿Has pensat on sóc i què faig, tal com et demanava en l’última carta? ¿T’ho has pogut imaginar, ni que sigui una mica?

Continuaré escrivint donant per fet que no tens ni idea d’on sóc ni de què hi faig.

Va, anem per feina. Primer et dono les respostes.

Ara mateix estic treballant en «una fàbrica». És una fàbrica gran enmig de les muntanyes, a prop d’un poble de la costa del mar del Japó. Ara bé, no és una fàbrica «potent» com tu et deus imaginar, amb grans màquines d’última generació, cintes transportadores i xemeneies que treuen fum. És una fàbrica molt tranquil·la, amb molt espai i molta llum. I no fa gens de fum. Mai no m’hauria imaginat que al món hi hagués fàbriques tan amples i espaioses. L’única fàbrica que coneixia era una de caramels a Tòquio que vaig anar a veure amb l’escola, però només recordo que era petita i sorollosa, i que la gent hi treballava en silenci, amb cara de pomes agres. Per això estava convençuda que totes les fàbriques eren com aquelles de la Revolució Industrial que surten als llibres de text.

Aquí pràcticament només hi treballem noies. En un edifici una mica allunyat de la planta hi ha un laboratori on hi ha uns homes molt seriosos amb bata blanca que treballen a la secció de desenvolupament del producte, però en proporció són molt pocs. La majoria som noies d’uns vint anys. Tres quartes parts de les noies viuen, com jo, a la residència que hi ha als terrenys de la fàbrica. Venir cada dia del poble amb tren o autobús és molt pesat i, a més, a la residència s’hi està la mar de bé. És un edifici nou, amb habitacions individuals, i el lloguer està molt bé. Hi ha un menjador amb molta tria, i el menjar no és dolent. Tenim diverses instal·lacions, com ara piscina climatitzada o biblioteca, i si en tens ganes (jo no en tinc) pots aprendre a fer la cerimònia del te o ikebana. També pots fer esport. Per això hi ha noies que al principi vénen del poble però que al final s’acaben instal·lant a la residència. Els caps de setmana, però, marxen totes a casa. Mengen amb la família, van al cine i surten amb el xicot. Per això els dissabtes la residència es queda com una casa en ruïnes. Pel que sembla, no hi ha gaires noies que, com jo, no tinguin enlloc per tornar el cap de setmana. Però, tal com et vaig escriure en l’última carta, ja m’agrada aquesta sensació de buidor dels caps de setmana. Em passo el dia llegint llibres, escoltant música ben forta, passejant per la muntanya o, com ara, escrivint-te cartes asseguda a l’escriptori.

Les noies són totes de per aquí, és a dir, filles de pagesos de la regió. Sempre hi ha excepcions, és clar, però la majoria són animades, fortes, optimistes i treballadores. En aquesta regió no hi ha hagut mai grans empreses, de manera que, fins fa poc, quan les noies sortien de l’institut marxaven a treballar a les grans ciutats. Per això als pobles hi quedaven cada cop menys noies, els nois no tenien amb qui casar-se i la zona estava cada cop més despoblada. Veient com anaven les coses, els pobles van decidir oferir sòl industrial a les empreses i facilitar la instal·lació de fàbriques perquè les noies es poguessin quedar a treballar a la regió. Trobo que no és mala idea. Fins i tot hi ha gent com jo, que ve expressament de fora per treballar-hi. Les noies acaben el batxillerat (n’hi ha que també ho deixen a mitges, com jo), es posen a treballar en aquestes fàbriques, estalvien tant com poden i, quan arriben a l’edat de casar-se, es busquen un marit, deixen la feina, tenen dos o tres fills i totes (sense excepció) s’engreixen com foques. És clar que també n’hi ha unes quantes que després de casar-se continuen treballant. Però la majoria ho deixen quan es casen.

¿T’has fet una idea de la mena de lloc on sóc?

Va, passem a la pregunta següent: ¿què fem en aquesta fàbrica?

Pista: una vegada tu i jo vam fer una feina relacionada amb «això». Vam anar junts a Ginza i vam fer un estudi, ¿te’n recordes?

Espero que ja ho sàpigues, Ocell que dóna corda. Ja ho saps, ¿oi?

Exacte: treballo en una fàbrica de perruques. ¿T’has quedat parat?

Tal com ja et vaig explicar, vaig marxar d’aquell «alberg/presó/hotel de luxe» al cap de sis mesos de ser-hi, i després em vaig passar uns quants mesos tancada a casa sense fer res, com un gos a qui li fa mal una pota. Però llavors vaig pensar en aquell fabricant de perruques. Vaig recordar que una vegada l’encarregat m’havia dit mig de broma que a la fàbrica sempre els faltaven noies, i que si mai volia treballar-hi només calia que l’hi digués. Fins i tot em va ensenyar un fullet molt maco de la fàbrica, on es veia tot molt bonic, i en aquell moment vaig pensar que no estaria malament treballar en un lloc com aquell. Segons em va dir l’encarregat, les noies es dedicaven a implantar a mà els cabells a les perruques. Les perruques són uns productes tan delicats que no es poden fabricar amb màquines i a tota pressa, com si fossin olles d’alumini. Si no es fa implantant els blens amb una agulla, d’un en un i amb molt de compte, és impossible fer una perruca de qualitat. ¿No trobes que és una feina per perdre-hi el seny? ¿Quants cabells diries que hi ha al cap d’una persona? Es compten per unitats de cent mil. I nosaltres els implantem tots a mà, com si plantéssim arròs. Però les noies d’aquí no se’n queixen. Com que és una regió on neva molt, les dones de pagès estan acostumades des de sempre a fer feines manuals durant aquests hiverns tan llargs. Es veu que és per això que l’amo de la fàbrica va triar aquest lloc.

Si t’he de dir la veritat, a mi no m’ha desagradat mai fer aquestes feines manuals. Ja sé que vist des de fora no ho sembla, però sóc molt bona cosint i fent coses d’aquestes. A l’escola els mestres sempre m’alabaven. No ho hauries dit mai, ¿oi? Doncs és ben cert. Per això vaig pensar que potser no estaria malament viure una temporada sense pensar en coses complicades, fent una feina manual de punta a punta de sol en una fàbrica envoltada de muntanyes. Estava ben tipa d’estudiar, i tampoc no volia continuar vivint a costa dels meus pares (segur que a ells tampoc no els agradava), però tampoc no hi havia res concret que tingués ganes de fer i… pensant, pensant, vaig arribar a la conclusió que l’única opció que em quedava era venir a treballar a aquesta fàbrica.

Vaig demanar als meus pares que m’avalessin i, amb la recomanació de l’encarregat (a qui vaig caure molt bé quan vaig fer aquells estudis), vaig fer una entrevista a la seu central de Tòquio i em van agafar. La setmana següent vaig fer les maletes —de fet, només em vaig endur la roba que necessitava i el radiocasset—, vaig agafar el shinkansen tota sola i, després de fer un canvi de tren, vaig arribar a aquest poble de mala mort. Va ser com si hagués arribat al cul del món. Quan vaig baixar a l’estació em vaig sentir sola i desemparada, i fins i tot vaig pensar que havia pres una decisió equivocada. Però ara ja veig que no em vaig equivocar. Ja fa quasi sis mesos que hi sóc, i hi estic ben tranquil·la, sense queixar-me de res i sense causar problemes a ningú.

A més a més, no sé per què però sempre m’han interessat les perruques. Bé, més que dir que sempre m’han interessat hauria de dir que sempre m’han atret. Les perruques m’atreuen de la mateixa manera que a alguns nois els atreuen les motos. Mentre feia aquells estudis vaig veure molts homes calbs (aquí a la fàbrica en diuen «homes amb els cabells esclarissats»), i fins llavors no vaig ser conscient de la quantitat d’homes calbs (o amb els cabells esclarissats) que arriba a haver-hi al món. Personalment, no tinc res en contra dels homes calbs; ni m’agraden ni em desagraden especialment. Encara que tu tinguessis els cabells més esclarissats que ara (em sembla que aviat se t’esclarissaran), els meus sentiments per tu no canviarien gens. Em sembla que ja et vaig dir que el que penso quan miro una persona calba és que es va «gastant». I això és el que m’interessa més de tot.

Una vegada vaig sentir que les persones arribem al pic del creixement a una edat determinada (als dinou o vint anys, ara no me’n recordo), i que després no fem més que anar-nos gastant físicament. Si és així, el fet que els cabells caiguin i s’esclarissin no és sinó una part d’aquest procés de desgast i, per tant, no té res d’estrany. Es podria dir que és ben lògic i natural. En tot cas, el problema és que hi ha persones que es queden calbes de molt joves i n’hi ha que no s’hi queden mai. Per això les persones que es queden calbes poden pensar que és injust. Sigui com sigui, aquesta és la part que crida més l’atenció. Encara que no tingui problemes de calvície, és un sentiment que puc entendre perfectament.

A més a més, la majoria de vegades el fet que algú perdi més cabells que els altres no és pas culpa seva. Quan feia aquells estudis, l’encarregat em va explicar que el fet que algú es quedi calb o no està determinat genèticament en un noranta per cent. Per més que s’hi esforcin, les persones que han rebut el «gen dels cabells esclarissats» del pare o d’algun avi tard o d’hora tindran els cabells esclarissats. La dita que diu «Allà on hi ha voluntat, hi ha un camí» no es pot aplicar a la caiguda dels cabells. Si un dia els gens s’aixequen (tot i que no sé si es poden aixecar) i diuen: «Va, posem-nos-hi», als cabells no els quedarà altre remei que anar caient. I és molt injust. ¿No et sembla? Jo sí que l’hi trobo.

Sigui com sigui, ara ja saps que sóc ben lluny, treballant de valent en una fàbrica de perruques. També saps que tinc un profund interès personal per les perruques com a objectes. En la pròxima carta t’explicaré amb més detall en què consisteix la feina i com és la vida per aquí.

Apa, adéu.