34

LA FEINA DE FER QUE ELS ALTRES FACIN SERVIR LA IMAGINACIÓ
(O LA CONTINUACIÓ DE LA HISTÒRIA D’EN BORIS L’ESPELLADOR)

«En Boris va complir el que havia promès. Els presoners japonesos vam obtenir una autonomia parcial i va permetre la creació d’un comitè de representants. El tinent coronel es va convertir en el president del comitè. A partir de llavors, els guàrdies russos, tant els civils com els militars, van tenir prohibit tractar-nos amb violència, i el comitè va assumir la responsabilitat de mantenir l’ordre al camp de presoners. La política del nou membre del politburó (és a dir, la política d’en Boris), va ser la de deixar-nos estar sempre que complíssim les quotes de producció de carbó i no causéssim cap problema. Aquelles reformes, que en principi semblaven democràtiques, haurien hagut de ser una bona notícia per a nosaltres.

»Però les coses no eren tan senzilles com semblaven. Estàvem tan contents amb les noves reformes que no vam saber veure la trampa que en Boris ens estava parant darrere aquelles novetats.

»Amb el suport de la policia secreta, en Boris tenia molt més poder que el nou membre del politburó, i ho va aprofitar per transformar el camp i la ciutat minera segons li va semblar. En poc temps, les intrigues i els actes terroristes es van convertir en el pa de cada dia. En Boris va escollir els homes més forts i més cruels d’entre els presoners i els vigilants (precisament era un lloc on no escassejaven), els va entrenar i va formar la seva pròpia guàrdia personal. Armats amb fusells, punyals i pics, seguien les ordres d’en Boris d’amenaçar, ferir i a vegades fins i tot matar a cops qualsevol que li oposés resistència. En canvi, a ells ningú no podia tocar-los. Fins i tot els soldats de l’exèrcit que s’encarregaven de la vigilància de la mina feien veure que no s’adonaven del que passava. A aquelles altures, ni tan sols l’exèrcit podia plantar cara a en Boris. Els soldats es limitaven a vigilar l’estació i els voltants del quarter, i s’estimaven més ignorar el que passava a la mina i al camp de concentració.

»De tots els membres de la seva guàrdia personal, el preferit d’en Boris era un expresoner mongol a qui tots anomenaven “el Tàrtar” i que anava sempre enganxat a en Boris, com si fos la seva ombra. Pel que sembla, “el Tàrtar” era un excampió de lluita mongol, i tenia una gran cremada a la galta dreta d’una vegada que l’havien torturat. En Boris ja no anava amb els parracs de presoner i vivia en una còmoda residència oficial atès per una presonera que li feia de criada.

»Segons en Nikolai (que cada dia parlava menys), uns quants russos que coneixia havien desaparegut a mitja nit, sense que ningú no se n’adonés. Oficialment es va dir que havien desaparegut o que havien mort en un accident, però no hi havia dubte que els havien “liquidat” els esbirros d’en Boris. Qui no acatava o obeïa les ordres d’en Boris estava en perill de mort. Uns quants homes van intentar queixar-se directament al Comitè Central del Partit sobre la situació al camp, però van fracassar i els van eliminar. “Es veu que fins i tot van matar un nen de set anys per escarmentar els altres”, em va explicar en Nikolai tot pàl·lid. “El van matar a cops davant els seus pares”.

»Al principi en Boris no va fer res tan cruel a la zona dels presoners japonesos. De moment va concentrar totes les forces a controlar completament els russos i a afermar la seva posició en el camp, i no li feia res deixar que mentrestant els japonesos ens organitzéssim al nostre aire. D’aquesta manera, després de les reformes vam poder gaudir d’uns quants mesos de tranquil·litat. Per a nosaltres van ser uns dies d’autèntica calma. El comitè va poder obtenir alguna millora en les dures condicions de treball, i ja no havíem de témer la violència que abans havien exercit els guàrdies. Per primer cop des que havíem arribat al camp, vam poder sentir fins i tot una cosa semblant a l’esperança. La gent es pensava que les coses anirien millorant.

»Evidentment, en Boris no ens va pas ignorar durant aquells mesos de pau. De fet, es va dedicar a moure les fitxes en secret per tenir tothom sota control. Va agafar un per un els membres del comitè i, mitjançant amenaces o suborns, se’ls va posar del seu cantó. Va anar amb molta cura, evitant la violència manifesta perquè ningú no el descobrís, i quan ens en vam adonar ja era massa tard. Va aprofitar que ens tenia distrets amb l’excusa que ens concedia una certa autonomia per imposar una dictadura encara més fèrria. Els seus càlculs tenien una precisió i una fredor diabòliques. Certament, la violència absurda i gratuïta va desaparèixer del nostre entorn, però en el seu lloc es va imposar un altre tipus de violència, més cruel i premeditada.

»Després de dedicar si fa no fa mig any a consolidar el seu règim, en Boris va canviar el rumb i va començar a oprimir els presoners japonesos. La primera víctima va ser el tinent coronel que fins llavors havia presidit el comitè. S’havia oposat a en Boris en referència a diverses qüestions relacionades amb els interessos dels presoners japonesos, i per això el van eliminar. En aquell moment els únics membres del comitè que en Boris no tenia del seu cantó eren el tinent coronel i uns quants companys seus. Una nit el van subjectar de peus i mans i el van ofegar amb una tovallola mullada. Evidentment, eren ordres d’en Boris. Quan es tractava d’assassinar japonesos, ell mai no s’embrutava les mans. Donava les ordres als membres del comitè i eren els mateixos japonesos els qui s’encarregaven de tot. La mort del tinent coronel es va fer passar per una mort per malaltia. Tots sabíem qui eren els assassins, però no ho podíem dir. Ja sabíem que en Boris tenia uns quants espies entre nosaltres i que havíem d’anar amb peus de plom amb el que dèiem davant els altres. Després que el tinent coronel fos assassinat, el comitè va escollir com a president un home proposat per en Boris mateix.

»Com a conseqüència d’aquest canvi en la composició del comitè, les condicions de treball van tornar a empitjorar gradualment, fins que al final la situació va tornar a ser tan dolenta com havia estat abans. Havíem acordat amb en Boris que a canvi de l’autonomia mantindríem les quotes de producció, però aquell pacte es va convertir en una càrrega cada cop més feixuga de suportar. La quota va anar augmentant amb qualsevol pretext, fins que va arribar un punt en què les condicions de treball eren les pitjors que havíem tingut mai. El nombre d’accidents va augmentar, i molts soldats van perdre la vida en una terra estrangera, víctimes d’unes activitats mineres que comportaven uns riscos altíssims. Al capdavall, l’autonomia no volia dir més que ara els japonesos ens havíem de fer càrrec de controlar la feina en lloc dels russos.

»No cal dir que el descontentament va créixer entre els presoners. En aquella petita societat on abans hi havia hagut un sentiment de solidaritat per la desgràcia compartida, va sorgir una sensació d’injustícia i, de retop, la sospita i l’odi profund. Els qui estaven al servei d’en Boris tenien feines menys pesades i privilegis especials, mentre que els que no eren de la seva corda es veien obligats a fer una vida cruel, sempre al límit de la mort. Però ningú no es podia queixar en veu alta. Una resistència oberta significava la mort immediata. Corries el risc de morir per congelació o per desnutrició tancat en una gèlida cel·la de càstig. També podia ser que a mitja nit la “banda d’assassins” et tapés la cara amb una tovallola mullada mentre dormies. O també podia ser que t’obrissin el cap amb un cop de pic mentre treballaves a la mina i et llancessin al fons d’una galeria. Ningú no sabia què passava en la foscor de la mina. La gent desapareixia sense deixar rastre.

»Jo no podia evitar sentir-me responsable per haver fet d’enllaç entre en Boris i el tinent coronel. Evidentment, si no hagués estat amb mi, en Boris hauria trobat una altra manera de ficar-se entre nosaltres, i tard o d’hora ens hauríem trobat en les mateixes circumstàncies. Aquests pensaments, però, no aconseguien rebaixar el patiment que m’oprimia el pit. Havia pres una decisió equivocada. Pensant que ho feia per a bé, m’havia equivocat de mala manera.

»Un dia em van cridar a l’edifici que en Boris feia servir d’oficina. Feia temps que no ens vèiem. El vaig trobar assegut a la taula, bevent te, tal com havia estat la vegada que l’havia vist al despatx del cap d’estació. Darrere seu, com sempre, plantat com un paravent, hi havia “el Tàrtar” amb una pistola automàtica de gran calibre al cinyell. Quan vaig entrar al despatx, en Boris es va girar cap al mongol i li va fer un senyal perquè marxés. Ens vam quedar a soles.

»—¿Què, tinent Mamiya? He complert el que et vaig prometre, ¿oi?

»Li vaig respondre que sí, que ho havia complert. Malauradament, era veritat. Tot el que m’havia promès s’havia fet realitat. Era com un pacte amb el diable.

»—Vosaltres heu guanyat autonomia. I jo he guanyat el poder —va dir en Boris, somrient i separant els braços—. Tots hem aconseguit el que volíem. La producció de carbó ha augmentat, i a Moscou estan contents. No es pot demanar més. T’agraeixo que em fessis de mediador. I, de fet, vull fer alguna cosa per tu a canvi.

»Li vaig respondre que no calia que m’ho agraís ni que m’oferís res.

»—No siguis tan sec, home. Ja fa temps que ens coneixem —va dir en Boris amb una rialla—. Anem al gra: vull que siguis el meu ajudant, tenir-te sempre a prop. És a dir, que treballis per a mi. Malauradament, aquí hi ha ben poca gent que pensi una mica. A tu et falta una mà, però pel que he vist ho compenses amb escreix amb la intel·ligència. Si t’avens a fer-me de secretari, t’estaré molt agraït i faré tot el que pugui perquè aquí tinguis una vida tan còmoda com sigui possible. Així, és segur que sobreviuràs i podràs tornar al Japó. Si acceptes treballar aquí amb mi, tot t’anirà bé.

»Normalment hauria rebutjat aquella proposta. No tenia cap intenció de viure còmodament traint els meus companys i convertint-me en l’ajudant d’en Boris. I si rebutjar la seva oferta volia dir que en Boris em mataria, no m’hauria fet res. Però en aquell moment se’m va acudir una altra idea.

»—¿I quina mena de feina hauria de fer? —li vaig preguntar.

»El que en Boris em demanava no era senzill. M’havia d’encarregar d’una pila de coses. La feina més important consistia a administrar la seva enorme fortuna personal. Ell es quedava una part (que arribava al quaranta per cent) dels aliments, de la roba i dels medicaments que ens enviaven des de Moscou i de la Creu Roja Internacional, ho amagava tot en un magatzem secret i ho venia a diversos compradors. També s’apropiava de carregaments de carbó que venia al mercat negre. Hi havia una manca general de combustible i la demanda era constant, però ell subornava els ferroviaris i el cap d’estació perquè fessin circular els trens com més li convenia. També donava menjar i diners als guàrdies que vigilaven els combois perquè fessin els ulls grossos. Gràcies a aquests “negocis” va acumular una fortuna sorprenent. Ell em va explicar que, en el futur, pensava destinar aquells diners al funcionament de la policia secreta. La seva activitat necessitava disposar de grans quantitats de diners que no figuressin en cap partida, i ell estava recaptant aquells fons en secret. Però era mentida. Evidentment, n’enviava una part a Moscou, però estic segur que més de la meitat passava a formar part de la seva fortuna personal. En desconec els detalls, però em sembla que comprava or o enviava els diners a un compte estranger per algun conducte secret.

»Per algun motiu, semblava que en Boris tenia una confiança absoluta en mi. Ara ho trobo estrany, però no semblava que el preocupés la possibilitat que jo revelés el seu secret. Quan tractava amb els russos o amb altres homes blancs adoptava una actitud dura i cruel, fruit de la desconfiança, però amb els japonesos i els mongols semblava d’allò més confiat. Potser pensava que jo no podia fer-li cap mal encara que el descobrís. Per començar, ¿a qui podia xerrar aquell secret? Al meu voltant només hi havia col·laboradors i esbirros d’en Boris. I tots tenien alguna part en les seves malifetes. Els únics que patien i morien perquè ell es quedava aliments, roba i medicaments per al seu profit personal eren els pobres presoners del camp. A més a més, el correu estava censurat i el contacte amb l’exterior prohibit.

»D’aquesta manera, em vaig convertir en el secretari fidel i diligent d’en Boris. Vaig refer els complicats llibres de comptabilitat i els inventaris d’existències, i vaig sistematitzar i aclarir les entrades i sortides de mercaderies i de diners. Vaig crear un nou llibre amb diferents apartats que permetia veure amb una simple ullada la quantitat i la situació de qualsevol objecte, així com les fluctuacions de preu. Vaig elaborar una llarga llista de les persones subornades i vaig calcular les “despeses necessàries”. Treballava per a ell de punta a punta de dia, sense descans. De resultes d’això, vaig perdre els pocs amics que tenia. La gent es pensava, i era lògic que ho fessin, que era una persona roïna que m’havia rebaixat a ser el fidel ajudant d’en Boris. (És trist, però segur que molts encara ho pensen). En Nikolai va deixar de parlar-me. Dos o tres presoners japonesos amb qui havia estat més amic m’evitaven quan em veien. En canvi, se’m va acostar altra gent precisament perquè era el favorit d’en Boris, però amb aquests no volia tenir-hi cap tracte. D’aquesta manera, em vaig anar quedant sol i aïllat dins el camp. Si no em van matar va ser perquè en Boris em protegia. Jo era una de les seves possessions més preuades, i qualsevol que em matés no quedaria indemne. Tothom sabia com de cruel podia arribar a ser en Boris. La seva fama d’espellador havia adquirit unes proporcions llegendàries.

»Com més aïllat estava, més confiança tenia en Boris en mi. Estava molt satisfet amb la meva feina rigorosa i precisa, i no escatimava lloances.

»—És impressionant —deia—. Mentre hi hagi japonesos com tu, és segur que el Japó es refarà del caos de la derrota. La Unió Soviètica sí que està malament. Malauradament, no tenim cap esperança. Potser encara estàvem millor a l’època del tsar. Com a mínim, ell no tenia necessitat d’escalfar-se el cap amb teories enrevessades. El nostre estimat Lenin només va treure el que va poder entendre de les teories de Marx i ho va aplicar com li va semblar, i el nostre estimat Stalin només ha tret el que ha pogut entendre de les teories de Lenin (que ha estat ben poc) i ho ha aplicat com li ha semblat. En aquest país, com més estret de mires ets, més poder tens. Ja t’ho dic, tinent Mamiya, en aquest país només hi ha una manera de sobreviure. I és no imaginar mai res. Si un rus fa servir la imaginació, és home mort. Evidentment, jo no la faig servir mai. La meva feina és fer que la facin servir els altres. Així és com em guanyo el pa. Val més que ho tinguis ben present. Almenys mentre siguis aquí, si et vénen ganes d’imaginar-te alguna cosa recorda’t de mi i pensa que no està bé, que imaginar t’arruïnarà la vida. Aquest és el meu consell d’or. Deixa que imaginin els altres.

»D’aquesta manera va passar mig any més en un tancar i obrir d’ulls. A finals de la tardor del 1947, jo era indispensable en la vida d’en Boris. Jo m’encarregava de la part dels negocis, mentre que “el Tàrtar” i la guàrdia personal s’ocupaven de la part més violenta. La policia secreta encara no l’havia cridat perquè tornés a Moscou, però a mi em feia l’efecte que ell no tenia cap intenció de tornar-hi. Havia convertit el camp i la mina en el seu territori, i hi vivia còmodament, protegit pel seu exèrcit privat i acumulant una gran fortuna. També podia ser que els dirigents de Moscou s’estimessin més mantenir-lo en aquell lloc per fer-se forts a Sibèria que no pas fer-lo tornar a la seu central del partit. En Boris mantenia una correspondència constant amb Moscou, no pas per mitjà del correu postal, sinó a través d’emissaris secrets que viatjaven en tren. Eren uns homes alts, amb uns ulls freds com el gel. Quan entraven en una sala, semblava que en fessin baixar la temperatura.

»Mentrestant, els presoners que treballaven a la mina continuaven morint en un percentatge molt elevat, i els seus cadàvers s’anaven apilant al fons de les galeries. En Boris feia una estimació rigorosa de la capacitat de treball de cada presoner i, en una primera fase, feia treballar més del compte els més febles i els reduïa la quantitat de menjar que els donava fins que es morien. D’aquesta manera aconseguia reduir el nombre de boques que havia d’alimentar. El menjar que s’estalviava amb els més febles el destinava als més forts per augmentar la producció. El camp de concentració es va convertir en un lloc on només comptava l’eficiència, en un món on només sobrevivien els més preparats. I quan la mà d’obra començava a minvar, arribaven més trens carregats de nous presoners, talment com si fossin bestiar. A vegades fins a un vint per cent dels passatgers morien durant el trajecte, però ningú no se’n preocupava. La majoria dels nous presoners eren russos o de l’Europa de l’Est. Per sort per a en Boris, semblava que a l’oest encara funcionava la política capriciosa i violenta de Stalin.

»El meu pla consistia a matar en Boris. Evidentment, era conscient que el fet d’eliminar-lo no implicaria necessàriament que la nostra situació millorés. Segurament continuaríem vivint en un infern una mica diferent. Però, tot i així, no podia consentir que aquell home continués vivint en aquest món. Tal com havia dit en Nikolai, era una serp perillosa. Algú havia de tallar-li el cap.

»Tant me feia morir. De fet, fins i tot desitjava que ens matéssim l’un a l’altre. Però no podia fallar. Havia d’esperar el moment oportú, el moment en què estigués segur de matar-lo d’un sol cop. Vaig anar esperant que es presentés l’oportunitat mentre continuava fent-li de secretari. Però, tal com he dit abans, en Boris era molt cautelós. Tenia “el Tàrtar” al costat dia i nit. I, si mai es quedava sol, ¿com podia matar-lo jo, sense armes i amb una sola mà? Tot i així, vaig continuar esperant pacientment. Estava convençut que, si Déu existia, tard o d’hora se’m presentaria l’ocasió.

»A principis del 1948 pel camp va començar a córrer el rumor que els presoners japonesos per fi podríem tornar al Japó. Es deia que a la primavera salparia un vaixell per repatriar-nos. Vaig preguntar a en Boris què en sabia.

»—És veritat, tinent Mamiya —em va dir ell—. Aquest rumor és cert. D’aquí a poc us repatriaran a tots. Hi ha la pressió de l’opinió pública internacional, i no us podem pas retenir per sempre. Però tinc una proposta per fer-te, tinent: ¿no t’agradaria quedar-te en aquest país? No com a presoner de guerra, sinó com a ciutadà soviètic lliure. Has treballat molt per mi i, si marxes, em costarà molt trobar algú que et substitueixi. Segur que estaràs millor al meu costat que passant misèria al Japó. Segons diuen, al Japó no hi ha ni menjar, i la gent es mor de gana. Aquí, en canvi, pots tenir diners, dones, poder, tot el que vulguis.

»La proposta d’en Boris era seriosa. Devia pensar que era perillós deixar marxar algú que sabia tants secrets personals d’ell. Si rebutjava el que m’oferia, podia ser que m’eliminés per tapar-me la boca. Però jo no tenia por. Li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que m’estimava més tornar al Japó, on m’esperaven els pares i una germana. En Boris es va arronsar d’espatlles i no va dir res més.

»Una nit del mes de març, quan ja faltava poc perquè ens repatriessin, se’m va presentar l’ocasió perfecta per matar-lo. Estàvem ell i jo sols al despatx. “El Tàrtar”, que sempre l’escoltava, havia sortit. Eren vora les nou de la nit. Jo treballava amb els llibres de comptes, mentre que ell escrivia una carta assegut a l’escriptori. Era estrany que es quedés fins tan tard a l’oficina. Anava fent glopets de brandi mentre feia córrer l’estilogràfica sobre el paper. Al penjador hi havia el seu abric de pell, el barret i el cinturó amb la pistola. La pistola no era la de gran calibre que subministrava l’exèrcit soviètic, sinó una Walther PPK de fabricació alemanya. Pel que es deia, en Boris l’havia pres a un tinent coronel nazi a qui havia capturat després de la batalla del Danubi. La pistola estava neta i a punt de fer servir; a la culata hi havia els dos llampecs de les SS. Jo havia observat molts cops com en Boris la manejava, i sabia que sempre tenia vuit bales al carregador.

»Era molt estrany que hagués deixat l’arma penjada d’aquella manera al penjador. Sempre que treballava es cuidava de tenir-la al calaix de l’escriptori, ben a l’abast. Per algun motiu, però, aquella nit estava molt xerraire i de molt bon humor, i potser per això no havia estat tan caut com de costum. Era una ocasió que no se’m tornaria a presentar. Jo m’havia repetit molts cops dins el cap com despassaria el fiador amb l’única mà que tenia i com m’afanyaria a posar la primera bala a la recambra. Em vaig aixecar decidit i vaig passar pel costat del penjador fent veure que anava a buscar uns documents. En Boris estava tan absort en la carta que escrivia que no em va mirar. Quan vaig passar per davant del penjador vaig treure la pistola de la funda. No era gaire grossa. Em cabia al palmell. Només d’agafar-la, vaig saber pel pes i pel tacte que era una pistola excel·lent. Em vaig plantar davant d’ell, vaig treure el fiador, vaig subjectar la pistola entre les cames, vaig prémer el percussor i vaig fer passar una bala al carregador. Amb el dit gros vaig tornar a posar el percussor. En sentir l’esclafit, en Boris va aixecar la vista i em va trobar apuntant-lo a la cara.

»En Boris va fer que no amb el cap i va sospirar.

»—Em sap greu per tu, però aquesta pistola no està carregada —va dir després de tapar l’estilogràfica—. Només cal que la sospesis. Vuit bales de 7,65 mil·límetres pesen vuitanta grams.

»No me’l vaig creure. Em vaig afanyar a apuntar-lo al cap i vaig prémer el gallet sense dubtar. Només es va sentir un clic. Tal com m’havia dit, no estava carregada. Vaig abaixar la pistola i em vaig mossegar el llavi. Ja no podia pensar. En Boris va obrir el calaix, en va treure un grapat de bales i me les va ensenyar. Havia descarregat la pistola. M’havia parat una trampa. Tot plegat havia estat un parany.

»—Ja fa temps que sé que em vols matar —va dir en Boris tranquil·lament—. T’ho has imaginat moltes vegades, ¿oi? Em sembla que ja et vaig avisar que imaginar et podia arruïnar la vida. Però bé, és igual. T’hi posis com t’hi posis, ets incapaç de matar-me.

»En Boris va agafar dues de les bales que tenia al palmell i les va llençar a terra. Van caure a prop dels meus peus.

»—Té. Són bales de debò —va dir—. No t’enganyo. Carrega-les i dispara’m. És la teva última oportunitat. Si de debò vols matar-me, apunta bé i dispara. Ara, promet-me que si falles no explicaràs mai a ningú el meu secret, el que faig aquí. Aquest és el tracte que et proposo.

»Jo vaig assentir amb el cap. L’hi vaig prometre.

»Vaig tornar a subjectar la pistola entre les cames, vaig treure el carregador i hi vaig ficar les dues bales. És una operació difícil de fer amb una sola mà. I encara ho és més si la mà et tremola de mala manera. En Boris va observar aquesta sèrie de moviments com si res. Fins i tot somreia una mica. Vaig introduir el carregador a la culata, li vaig apuntar entre els dos ulls i, després de fer tots els possibles per aturar el tremolor, vaig prémer el gallet. El tret va retrunyir dins l’habitació. Però la bala va passar fregant l’orella d’en Boris i es va incrustar a la paret. Van saltar uns quants brins de pols blanquinosa. Havia fallat tot i disparar-li a no més de dos metres de distància. No era que tingués mala punteria. Quan era a Hsin-ching havia fet moltes pràctiques de tir i, tot i només tenir la mà dreta, hi tenia molta força. A més a més, aquella Walther era una pistola lleugera força fàcil de manejar. No em podia creure que no l’hagués encertat. Vaig tornar a carregar-la i vaig apuntar. Vaig respirar fondo. Em vaig dir que havia de matar aquell home. Si el matava, la meva vida tindria sentit.

»—Apunta bé, tinent Mamiya —va dir en Boris, encara amb un somriure als llavis—. És l’última bala que tens.

»En aquell moment “el Tàrtar”, que havia sentit el tret, va irrompre al despatx amb la pistola a la mà.

»—Quiet! —li va cridar en Boris—. Deixa que em dispari. Si em mata, llavors fes el que vulguis.

»“El Tàrtar” va assentir amb el cap i em va apuntar.

»Vaig empunyar la Walther amb la mà dreta, vaig allargar el braç, vaig apuntar al mig d’aquell somriure fred i desdenyós i vaig prémer el gallet serenament. La pistola va retrocedir una mica, però la vaig controlar bé. Va ser un tret perfecte. La bala, però, li va tornar a fregar el cap i va esmicolar el rellotge de taula que tenia al darrere. En Boris no va moure ni una cella. Recolzat al respatller de la cadira, no va deixar de mirar-me amb els seus ulls de serp. La pistola va caure a terra sorollosament.

»Durant un instant ningú no va dir res, ningú no es va moure. Al cap de poc, però, en Boris es va aixecar de la cadira, es va ajupir a poc a poc i va collir la Walther que m’havia caigut. Se la va mirar uns quants segons tot pensarós, va fer que no amb el cap i la va tornar a ficar a la funda que hi havia al penjador. Llavors em va donar dos copets al braç, com si em volgués consolar.

»—Ja t’he dit que no em podries matar, ¿no? —va dir en Boris. Es va treure un paquet de Camel de la butxaca, es va posar una cigarreta a la boca i la va encendre amb un misto—. No és que hagis disparat malament. Només és que no pots matar-me. N’ets incapaç. I per això has deixat passar aquesta oportunitat. Em sap greu, però tornaràs a casa portant la meva maledicció. Escolta’m bé: siguis on siguis, mai no podràs ser feliç. No estimaràs mai ningú, i ningú no t’estimarà mai a tu. Aquesta és la meva maledicció. No et mataré. I no ho faig pas per bondat. He matat molta gent a la vida, i en mataré molta més. Però no mataré mai ningú a qui no calgui matar. Adéu, tinent Mamiya. D’aquí a una setmana marxaràs cap al port de Nakodhka. Bon voyage. Ja no ens veurem més.

»Aquesta va ser l’última vegada que vaig veure en Boris l’espellador. A la setmana següent vaig marxar del camp de concentració. Ens van portar amb tren fins a Nakodhka i, després de diverses peripècies, a principis de l’any següent per fi vaig poder tornar al Japó.

»Si li he de dir la veritat, senyor Okada, no sé quin sentit pot tenir per a vostè aquesta història tan llarga i tan estranya. Potser li semblarà que no són més que els desvaris d’un vell xaruc, però volia explicar-l’hi de totes totes. Havia d’explicar-l’hi. Tal com deu haver comprès si ha llegit tota la carta, vaig ser completament derrotat, ho vaig perdre tot. Sóc incapaç de fer res. A causa de la força d’aquella predicció, d’aquella maledicció, no he estimat mai ningú i ningú no m’ha estimat mai a mi. Ja només em queda desaparèixer en la foscor com una closca buida. Però em sembla que, havent-li pogut transmetre aquesta història, per fi podré marxar una mica més tranquil.

»Espero que tingui una vida feliç, lliure de penediments».