4

UNA TORRE ALTA I UN POU FONDO
Ben lluny de Nomonhan

Quan va tornar a casa, la Kumiko estava de bon humor. De molt bon humor, es podria dir. Com que jo havia tornat quasi a les sis de la cita amb la Malta Kano, no havia tingut temps de preparar un sopar com cal abans que arribés ella. Per tant, havia preparat una cosa senzilla amb el que havia trobat al congelador. Ens ho vam menjar amb una cervesa. Ella va parlar de la feina, com feia sempre que estava de bon humor. Qui havia vist aquell dia a l’oficina, què havia fet, quin company valia i quin no, i coses per l’estil.

Jo me l’escoltava i anava assentint de tant en tant. De fet, només l’escoltava a mitges, tot i que el fet d’escoltar-la no em desagradava. Deixant de banda el contingut del que deia, m’agradava veure-la asseguda a taula explicant-me coses de la feina amb aquell entusiasme. Això és casa nostra, vaig pensar, i dins de casa tant ella com jo fèiem els papers que ens havien estat assignats. Ella parlava de la feina, i jo preparava el sopar i l’escoltava. Era molt diferent de la imatge vaga que m’havia fet de casa nostra abans de casar-nos. Però, fos com fos, allò era el que havia escollit. Evidentment, de petit també havia tingut una casa i una família, però no les havia pas triat jo. M’havien estat donades abans de néixer, com un fet establert. Ara, en canvi, vivia en un món que havia triat voluntàriament. Allò era casa meva. Potser no era perfecta, però, malgrat els problemes que poguéssim tenir, estava ben disposat a acceptar-la i a tirar-la endavant. En definitiva, era una cosa que havia triat jo, i si hi havia algun problema, devia ser algun problema relacionat intrínsecament amb la manera com era jo.

—Així, ¿com ha anat allò del gat? —em va preguntar la Kumiko.

Li vaig fer cinc cèntims de la trobada amb la Malta Kano a l’hotel de Shinagawa. Li vaig explicar el que m’havia passat amb la corbata de pics. Que no l’havia trobat a l’armari però que, curiosament, a la Malta Kano no li havia costat gens reconeixe’m en aquella cafeteria tan plena. Li vaig descriure la manera com anava vestida i com parlava. A la Kumiko li va fer gràcia que portés un barret de plàstic vermell, però quan li vaig dir que no ens havia pogut donar cap resposta concreta sobre el gat, va quedar una mica decebuda.

—¿O sigui que tampoc sap què se n’ha fet? —va dir, amb cara de preocupació—. ¿L’únic que sap segur és que no és per aquí?

—Més o menys —vaig dir.

Vaig decidir no dir-li res del comentari de la Malta Kano sobre la possible relació entre la desaparició del gat i el «corrent obstruït» que hi havia a casa nostra. Sabia que la Kumiko s’amoïnaria, i no tenia ganes de crear més problemes dels que ja teníem. Si se li ficava al cap que vivíem en una casa malastruga i ens havíem de traslladar, no sabia pas com ens en sortiríem. Atesa la nostra situació econòmica, era impossible que poguéssim anar a viure a un altre lloc.

—El que ha dit és que el gat no és pel barri.

—¿I això vol dir que no tornarà?

—No ho sé —vaig respondre—. Parlava d’una manera molt ambigua. Només amb insinuacions. M’ha dit que quan sàpiga alguna cosa més concreta ja trucarà.

—¿Trobes que s’hi pot confiar?

—No t’ho sabria dir. No n’entenc gens, d’aquestes coses.

Em vaig posar més cervesa al got i em vaig quedar mirant com l’escuma baixava a poc a poc. Mentrestant, la Kumiko va continuar recolzada a la taula, aguantant-se la barbeta amb les mans.

—No vol res —va dir—. Ni diners ni regals de cap mena.

—Millor —vaig fer—. Així no hi ha cap problema. No ens vol prendre diners, no ens vol robar l’ànima i no vol segrestar la princesa. No tenim res a perdre-hi.

—Vull que ho entenguis —va dir la Kumiko—. Aquest gat és molt important per a mi. Més ben dit, per a nosaltres. El vam trobar la primera setmana que érem casats. Te’n recordes, ¿oi?

—És clar que me’n recordo —vaig dir.

—Era molt petit, i estava xop. Era un dia que plovia molt i et vaig venir a buscar a l’estació amb el paraigua. El vam trobar quan ja tornàvem, en una caixa de cervesa que hi havia davant el celler. És el primer gat que he tingut mai. Per a mi és un símbol molt important. No vull perdre’l.

—Ja ho entenc —vaig dir.

—L’hem buscat pertot arreu i no ha aparegut. Ja fa deu dies que no el veiem. Per això no m’ha quedat més remei que trucar al meu germà per preguntar-li si coneix cap vident que pugui trobar-lo. Ja sé que a tu no t’agrada demanar-li res, però ell n’entén molt, d’aquestes coses. Com el pare.

—Tradició familiar —vaig dir, amb una veu tan freda com la brisa del capvespre travessant una badia—. Però, ¿quina relació hi ha entre en Noboru Wataya i ella?

La Kumiko es va arronsar d’espatlles.

—Es devien conèixer de casualitat en algun lloc. Últimament té coneguts a tot arreu.

—Sí, és clar.

—Diu que té uns poders extraordinaris, però que és una mica estrafolària —va dir la Kumiko, mentre clavava maquinalment la forquilla als macarrons gratinats—. ¿Com has dit que es deia?

—Malta Kano —vaig dir—. Va fer uns exercicis espirituals a l’illa de Malta.

—Això, Malta Kano. ¿I què t’ha semblat, a tu?

—Què vols que et digui —vaig respondre, mirant-me les mans posades sobre la taula—. Com a mínim no m’he avorrit parlant amb ella, que ja és alguna cosa. El món és ple de fets incomprensibles. I, si algú ha d’omplir aquest buit, val més que sigui divertit que no pas avorrit. ¿No et sembla? Com el senyor Honda, per exemple.

En sentir aquelles paraules, la Kumiko va riure divertida.

—Era molt bona persona, ¿oi? A mi em queia molt bé, el senyor Honda.

—A mi també —vaig dir.

Durant el primer any de casats, havíem anat a visitar un home gran, el senyor Honda, un cop al mes. Era un dels mèdiums més apreciats per la família Wataya, però era tan dur d’orella que a penes sentia el que li dèiem. Portava un audiòfon, però tot i així era pràcticament sord. Per això li havíem de parlar ben fort, amb uns crits que feien tremolar els shoji de les finestres de casa seva. Jo pensava que amb aquella sordesa era impossible que sentís el que li deien els esperits, però potser la cosa anava al revés, i com més sord era millor els sentia. De fet, havia perdut l’oïda en un accident de guerra. L’any 1939 havia estat suboficial de l’exèrcit de Kwantung que havia lliurat la batalla de Nomonhan contra l’exèrcit aliat de Rússia i Mongòlia, a la zona fronterera entre la Mongòlia Exterior i Manxúria, i li havien esclatat els timpans per culpa d’un tret o d’una granada de mà.

Si anàvem a veure el senyor Honda no era pas perquè creguéssim en els seus poders sobrenaturals. A mi no m’havien interessat mai aquells temes, i la Kumiko no era tan fanàtica com els seus pares o el seu germà. És cert que era una mica supersticiosa, i que s’amoïnava per un mal auguri, però no prenia mai part activa en cap d’aquelles pràctiques.

Així, si anàvem a veure el senyor Honda era només perquè ens ho havia demanat el pare de la Kumiko. Per dir-ho clarament, havia estat l’única condició que havia posat per acceptar que la Kumiko es casés amb mi. Certament era una condició estranya, però vam decidir acceptar-la per evitar problemes. Si he de dir la veritat, la Kumiko i jo ja sabíem que la seva família no aprovaria fàcilment el nostre matrimoni. El seu pare era funcionari. Era el segon fill d’una família no especialment rica de Niigata, però gràcies a una beca havia pogut estudiar a la Universitat de Tòquio, s’havia llicenciat amb molt bones notes i havia entrat de funcionari al Ministeri de Transports. Fins aquí no hi havia res a dir. Però, com sol passar amb aquesta mena de persones, era arrogant i superb. Estava acostumat a manar i no tenia cap dubte sobre els valors del món al qual pertanyia. Per a ell la jerarquia ho era tot. Es vinclava fàcilment als qui estaven per sobre d’ell, i no dubtava gens a trepitjar els qui estaven per sota. La Kumiko i jo no crèiem que un home com aquell estigués disposat a acceptar com a gendre un noi de vint-i-quatre anys com jo, sense diners, sense cap posició social, sense pedigrí, sense un historial acadèmic brillant i sense gaires perspectives de futur. De fet, havíem pensat que quan els seus pares ens rebutgessin ens casaríem pel nostre compte i viuríem sense tenir relació amb ells. Érem joves i estàvem profundament enamorats. Estàvem convençuts que podíem ser feliços malgrat viure separats dels pares i no tenir ni cinc.

I, efectivament, quan vaig anar a casa de la Kumiko a demanar-la en matrimoni, la reacció dels seus pares va ser d’allò més freda. Va ser com si de cop s’haguessin obert totes les portes de totes les neveres del món.

En aquella època jo ja treballava al bufet. Els seus pares em van preguntar si tenia pensat presentar-me a les oposicions al Ministeri de Justícia, i jo els vaig dir que sí. Malgrat els dubtes, en aquell moment encara pensava que, ja que havia arribat fins allà, potser valia la pena que ho provés. Ara bé, mirant les notes que havia tret a la carrera era obvi que les probabilitats que tenia d’aprovar les oposicions eren força escasses. En resum, doncs, no era la persona adequada per convertir-me en el marit de la seva filla.

Si al final van accedir al nostre casament —cosa que realment es podria qualificar de miracle—, va ser gràcies al senyor Honda. El senyor Honda va demanar referències meves, i va anunciar rotundament que si la seva filla havia de casar-se no trobaria una parella millor. Que si volia casar-se amb mi no havien d’oposar-s’hi, ja que s’arriscaven a provocar conseqüències terribles. Com que en aquell moment els pares de la Kumiko tenien una confiança absoluta en el senyor Honda, no van poder dir res i van haver de resignar-se a acceptar-me com a gendre.

Amb tot, per a ells sempre vaig ser un foraster, un hoste a qui ningú no havia convidat. Al principi d’estar casats, la Kumiko i jo anàvem a dinar a casa seva cada quinze dies, però era una experiència realment horrorosa. Era un acte que estava entre una penitència absurda i una tortura cruel. Mentre dinàvem, jo tenia la sensació que la taula on menjàvem era tan llarga com l’estació de Shinjuku. Ells menjaven i parlaven en un extrem de la taula, però jo era tan lluny que no em veien més que com una petita presència. Quan feia un any que érem casats, vaig tenir una discussió violenta amb el seu pare i llavors ens vam deixar de veure. He de dir que em vaig treure un bon pes de sobre. No hi ha res que consumeixi més que un esforç absurd i innecessari.

Al principi d’estar casats, m’havia esforçat, a la meva manera, a mantenir bones relacions amb la família de la Kumiko. I, de tots els esforços que havia fet, les visites mensuals a casa del senyor Honda havien estat clarament els menys dolorosos de tots.

Tot el que pagàvem al senyor Honda sortia de la butxaca del meu sogre. Nosaltres només havíem d’anar un cop al mes a casa seva, a Meguro, amb una ampolla de sake, i escoltar el que tingués per dir-nos. Així de fàcil.

El senyor Honda ens va caure bé de seguida. Deixant de banda que era dur d’orella i que sempre tenia la televisió posada a tot drap (era realment atabalador), era un vellet molt simpàtic. Li agradava beure, i sempre que ens veia arribar amb l’ampolla de sake es posava molt content.

Sempre anàvem a veure’l al matí. Tant a l’estiu com a l’hivern, el trobàvem assegut a la vora del braser. A l’hivern tenia les cames tapades amb una manta i les brases enceses, mentre que a l’estiu no tenia ni manta ni brases. Pel que sembla, era un endeví molt famós, però vivia amb una gran austeritat, gairebé retirat del món. La casa era petita, i al rebedor hi havia l’espai just perquè una persona s’hi posés i s’hi tragués les sabates. Els tatamis estaven molt gastats, i els vidres de les finestres estaven enganxats amb cinta adhesiva. A l’altra banda del carrer hi havia un taller de cotxes on sempre hi havia algú cridant a plens pulmons. El senyor Honda portava un quimono que no era ni una bata ni una jaqueta de treballar, i que semblava que no hagués tocat l’aigua de feia temps. Vivia sol, i tenia una criada que hi anava cada dia a fer-li la neteja i el menjar. Per algun motiu, però, semblava resistir-se a donar-li la roba perquè l’hi rentés. I sempre duia les galtes xuclades cobertes d’un borrissol blanquinós.

De les coses que tenia a casa, només n’hi havia una que es pogués qualificar d’imponent: l’enorme televisor en color, que tenia una presència gairebé opressiva. Sempre el tenia posat a l’NHK. No sabria dir si era perquè al senyor Honda li agradaven especialment els programes de l’NHK, perquè li feia mandra canviar de canal o perquè era un televisor que només sintonitzava aquella cadena.

Sempre que anàvem a casa seva, el trobàvem assegut davant el televisor, que tenia posat a l’alcova, i barrejant els bastonets endevinatoris damunt el braser. Mentrestant, l’NHK anava transmetent a tot volum i sense interrupció programes de cuina, instruccions per cuidar bonsais, informatius o tertúlies polítiques.

—Pot ser que no estiguis fet per al dret —em va dir un dia el senyor Honda.

Tal com ho va dir, s’hauria pogut dirigir a algú que fos vint metres darrere meu.

—¿Ah, no? —vaig fer jo.

—Al capdavall, les lleis regeixen tots els fenòmens que es produeixen a la faç de la terra. Vivim en un món on el ying és el ying i el yang és el yang. Un món on jo sóc jo i ell és ell. «Jo sóc jo, ell és ell, capvespre de tardor». Però tu no pertanys a aquest món. Tu pertanys a un món que és damunt o sota d’aquest.

—¿I què és millor, que sigui damunt o sota? —li vaig preguntar per simple curiositat.

—No és qüestió que sigui millor o pitjor —em va respondre el senyor Honda. Es va escurar la gola i va treure un esput en un mocador de paper. Després d’observar-lo uns instants, va arrugar el mocador i el va llençar a la paperera—. No es pot dir què és millor o què és pitjor. La qüestió és no oposar-se al corrent: si el corrent va amunt, has d’anar amunt, i si va avall, has d’anar avall. Quan hagis d’anar amunt, busca la torre més alta i enfila-t’hi fins dalt de tot. Quan hagis d’anar avall, busca el pou més fondo i baixa-hi fins al fons. I quan no hi hagi corrent, queda’t quiet allà on siguis. Si t’oposes al corrent, tot s’assecarà. I si tot s’asseca, el món es quedarà a les fosques. «Jo sóc jo, ell és ell, capvespre de tardor». Quan m’abandones és quan existeixo.

—¿I ara no hi ha corrent? —li va preguntar la Kumiko.

—¿Què?

—Que si ara no hi ha corrent! —va cridar la Kumiko.

—Ara no —va respondre el senyor Honda, assentint per a ell mateix—. Per tant, s’ha de quedar quiet. Que no faci res. Només ha de vigilar amb l’aigua. Pot ser que en el futur aquest jove tingui alguna mala experiència relacionada amb l’aigua. Amb una aigua que sigui allà on no hauria de ser. O amb una aigua que no sigui allà on hauria de ser. Sigui com sigui, ha d’anar molt amb compte amb l’aigua.

Al meu costat, la Kumiko va assentir amb una expressió d’allò més seriosa. Tot i així, jo sabia que s’aguantava el riure.

—¿I quina mena d’aigua és? —li vaig demanar.

—No ho sé, però és aigua —va respondre el senyor Honda—. La veritat és que jo també vaig patir molt per culpa de l’aigua —va prosseguir, ignorant la meva pregunta—. A Nomonhan no n’hi havia gens ni mica. La línia del front estava molt embolicada i el subministrament va quedar interromput. Ni aigua. Ni menjar. Ni benes. Ni municions. Va ser una batalla terrible. Els comandaments que eren a la rereguarda només volien ocupar el territori com més de pressa millor. I ningú no va pensar en el subministrament. Una vegada, vaig estar tres dies sense beure pràcticament gens. L’únic que podies fer era treure un drap de bon matí perquè absorbís una mica de rosada i espreme’l per beure’n quatre gotes. No en teníem més. Vaig arribar a pensar que valia més morir-se. Al món no hi ha res pitjor que passar set. Vaig arribar a pensar que valia més morir-se d’un tret que no pas de set. Els companys a qui els havien disparat a l’estómac ens demanaven aigua a crits. N’hi va haver que es van tornar bojos. Allò era un infern en vida. Just davant nostre hi havia un gran riu. Si hi anàvem, tindríem tota l’aigua que voldríem. Però no hi podíem anar. Entre el riu i nosaltres hi havia una filera de tancs soviètics amb llançaflames. Les metralladores estaven clavades a terra com agulles en un coixí. Al capdamunt dels turons també hi havia franctiradors. De nit anaven llançant bengales per fer llum. Nosaltres només teníem fusells d’infanteria del model 38, amb vint-i-cinc bales per barba. Tot i així, molts companys van anar a buscar aigua al riu. No ho podien suportar. Però no en va tornar ni un. Van morir tots. Ja ho veieu… quan has d’estar-te quiet, val més que t’estiguis quiet.

Va agafar un altre mocador, s’hi va mocar sorollosament i, després de mirar els mocs un moment, el va arrugar i el va llençar.

—És pesat esperar que surti el corrent. Però quan t’has d’esperar, t’has d’esperar. Mentrestant, val més que et quedis com si fossis mort.

—¿O sigui que de moment val més que em faci el mort? —li vaig preguntar.

—¿Què?

—Que si de moment val més que em faci el mort!

—Exacte —va dir ell—. «Només morint, pots surar lliurement, Nomonhan».

Després d’això es va passar una hora seguida parlant de Nomonhan. Nosaltres ens vam limitar a escoltar-lo. Durant l’any que vam anar a casa seva un cop al mes, gairebé mai no vam «rebre les seves indicacions», tal com ens havien demanat, ni ens va fer cap sessió d’endevinació. Només ens parlava de la batalla de Nomonhan. Ens va explicar com una canonada havia volat mig cap a un lloctinent que era al seu costat, com s’havia enfilat en un tanc soviètic i l’havia encès amb un còctel Molotov, com havien arraconat i matat un pilot soviètic que havia fet un aterratge forçat al desert, i coses per l’estil. Tot el que ens explicava era interessant i emocionant, però, com passa amb totes les històries, després de sentir-les set o vuit vegades començaven a perdre el llustre que poguessin tenir. A més a més, no ens parlava amb el to normal amb què s’expliquen les històries, sinó que ens cridava com si fóssim a l’altra banda d’un barranc en un dia ventós. Era com veure una pel·lícula antiga d’Akira Kurosawa des de la primera fila d’un cine atrotinat. Quan sortíem de casa seva, estàvem una bona estona que a penes hi sentíem.

Però a nosaltres ens agradava escoltar el senyor Honda. Si més no, m’agradava a mi. Les històries que ens explicava superaven la nostra capacitat d’imaginació. La majoria eren força sanguinàries, però sentides per boca d’un vellet mig moribund i vestit amb roba bruta, les circumstàncies d’aquelles batalles perdien la versemblança i semblaven més aviat contes de fades. Feia quasi mig segle, el senyor Honda i la seva unitat havien lluitat acarnissadament a la zona fronterera entre Manxúria i Mongòlia per fer-se amb un tros de terra on no creixia ni l’herba. Fins que no en vaig sentir a parlar al senyor Honda, no sabia pràcticament res de la batalla de Nomonhan. I això que havia estat una batalla heroica. Aquells soldats havien desafiat l’exèrcit soviètic pràcticament amb les mans buides, i l’exèrcit soviètic, molt més mecanitzat, els havia esclafat. Totes les unitats havien estat eliminades, aniquilades. Alguns oficials que, per iniciativa pròpia, havien ordenat la retirada dels soldats per evitar la matança, s’havien vist obligats a suïcidar-se seguint les ordres dels seus superiors. La majoria de soldats que van caure en mans dels soviètics es van negar a participar en l’intercanvi de presoners de després de la guerra per por que els acusessin de desertors, i els seus ossos van acabar enterrats a Mongòlia. El senyor Honda va ser desmobilitzat a causa de la ferida a les orelles i es va convertir en endeví.

—Ben mirat —va dir—, vaig estar de sort. Si no m’haguessin ferit, segurament m’haurien enviat al sud del Pacífic i ara ja seria mort. De fet, la majoria dels supervivents de la batalla de Nomonhan van morir al Pacífic. Nomonhan era una vergonya per a l’Exèrcit Imperial, i per això a tots els supervivents els van destinar al front més perillós. Va ser com si els diguessin: «Aneu allà i no cal que en torneu». Els oficials responsables d’aquell nyap de Nomonhan, en canvi, van fer carrera al quarter general de Tòquio. Després de la guerra, algun fins i tot va entrar en política. Però la memòria de tots els qui van morir sota les seves ordres va ser aixafada.

—¿Per què diu que la batalla de Nomonhan va ser una vergonya per a l’exèrcit? —li vaig demanar—. Els soldats van lluitar aferrissadament, ¿oi? Molts van morir, ¿no? ¿Com és, doncs, que als supervivents els van tractar tan malament?

Va semblar que el senyor Honda no sentia la meva pregunta. Va tornar a barrejar els bastonets endevinatoris.

—Vés amb compte amb l’aigua —em va dir.

I així és com es va acabar la visita d’aquell dia.

Quan em vaig discutir amb el pare de la Kumiko, vam deixar d’anar a casa del senyor Honda. Com que ens ho pagava ell, no podíem pas continuar anant-hi amb els mateixos tractes, i la nostra situació econòmica no ens permetia anar-hi pagant-li de la nostra butxaca (tot i que no tinc ni idea de quant cobrava). Pel que fa a l’economia, quan ens vam casar estàvem amb l’aigua al coll. I aviat ens vam oblidar del senyor Honda. Tal com la majoria de joves enfeinats s’obliden de la majoria de persones grans.

Aquella nit, quan em vaig ficar al llit vaig continuar pensant en el senyor Honda. Vaig comparar el que havia dit ell amb el que m’havia explicat la Malta Kano. El senyor Honda m’havia avisat que anés amb compte amb l’aigua, mentre que la Malta Kano havia anat a l’illa de Malta a fer exercicis espirituals com a part d’una recerca sobre l’aigua. Potser només era casualitat, però tant l’un com l’altra donaven molta importància a l’aigua. Em va estranyar una mica. Llavors vaig intentar fer-me una imatge de la batalla de Nomonhan. Els tancs soviètics, les posicions de les metralladores, el riu que baixava a l’altra banda. I una set tan intensa que no es podia suportar. Vaig sentir clarament la remor del riu en la foscor.

—Ei —va dir la Kumiko, molt fluixet—. ¿Que estàs despert?

—Sí —li vaig respondre.

—Acabo de recordar on és la corbata de pics. A finals d’any vaig dur-la a la bugaderia. Estava arrugada, i l’hi vaig portar perquè la planxessin. I no he passat a buscar-la.

—¿A finals d’any? —vaig dir—. Ja fa més de sis mesos.

—Sí. Em sap greu. Ja saps com sóc, ¿oi? No m’oblido mai de res. Quina ràbia. I, a més, era una corbata ben maca. —Va allargar la mà i me la va posar al braç—. Vaig portar-la a la bugaderia de davant l’estació. ¿Et sembla que encara la tindran?

—Demà hi passaré. Segur que la trobo.

—¿Per què ho dius? Ja fa més de sis mesos. A la majoria de bugaderies ho llencen tot al cap de tres mesos. Ho poden fer. ¿Per què dius que la trobaràs?

—Perquè la Malta Kano m’ha dit que no m’hi amoïnés —vaig contestar—. Que la trobaria fora de casa.

Vaig notar com es girava cap a mi en la foscor.

—¿Vols dir que creus en el que diu aquesta dona?

—No sé per què, però començo a creure-hi.

—A veure si acabaràs entenent-te amb el meu germà —va dir ella, divertida.

—Potser sí —vaig dir.

Quan la Kumiko es va adormir, jo vaig continuar pensant en el camp de batalla de Nomonhan. Tots els soldats dormien. El cel era ple d’estels; a terra els grills no paraven de cantar. Se sentia la remor del riu. Em vaig adormir escoltant el corrent.