13

LA CONTINUACIÓ DE LA HISTÒRIA DE LA CRETA KANO

La Creta Kano estava despullada. Dormia girada cap al meu cantó del llit, tota destapada. Li vaig veure els dos pits ben formats, els dos mugrons petits i rosats, i el pèl púbic negre, com un ombrejat fet amb llapis sota un ventre perfectament llis. Tenia una pell blanca i llustrosa, com si estigués acabada de fer. Em vaig quedar mirant-la, sense acabar d’entendre què passava. La Creta Kano estava amb els genolls junts i les cames lleugerament doblegades. Com que tenia els cabells tirats endavant no podia veure-li els ulls, però devia estar ben adormida, ja que quan vaig encendre el llum de la tauleta no es va bellugar i va continuar respirant regularment, en silenci. Jo, en canvi, em vaig desvetllar. Vaig treure una vànova d’estiu de l’armari i l’hi vaig tirar al damunt. Llavors vaig apagar el llum, vaig anar a la cuina i em vaig asseure a la taula.

Em vaig recordar de la taca que m’havia sortit a la galta. En posar-m’hi la mà hi vaig notar una lleu escalfor. No calia que anés al mirall. Encara hi era. No semblava que fos una fotesa que hagués de desaparèixer de la nit al dia. Al matí potser valdria la pena que busqués a la guia de telèfons algun dermatòleg que visités a prop de casa. Però, ¿què havia de dir si el metge em preguntava què podia haver-m’ho provocat? ¿Que m’havia passat gairebé tres dies dins un pou? ¿Havia d’explicar-li que no m’hi havia ficat per feina sinó només per pensar una mica? ¿Que m’havia semblat que el fons d’un pou seria un bon lloc per pensar? ¿Havia de dir-li que no havia agafat gens de menjar? ¿Que el pou no era a casa meva? ¿Que era en una altra casa? ¿En una casa abandonada del barri? ¿Que hi havia entrat sense permís?

Vaig deixar anar un sospir. Estava ben posat. No podia pas dir-li res d’allò.

Vaig posar els colzes sobre la taula i, mentre intentava no pensar en res, em va venir al cap d’una manera estranyament vívida la imatge del cos nu de la Creta Kano. Estava adormida al meu llit. Vaig recordar el somni en què havia fet l’amor amb ella portant el vestit de la Kumiko. Encara recordava el tacte de la seva pell i el pes del seu cos. Si no em concentrava molt en cada moment, m’era impossible distingir l’instant en què s’acabava la realitat i començava la imaginació. La paret que separava aquells dos territoris es fonia, i era com si dins els meus records la realitat i la irrealitat convisquessin amb el mateix pes i la mateixa nitidesa. Havia fet l’amor amb la Creta Kano, i alhora no l’havia fet.

Per treure’m del cap aquelles confuses imatges sexuals, vaig anar al lavabo i em vaig rentar la cara amb aigua freda. Al cap d’una estona vaig anar a l’habitació per veure què feia la Creta Kano. Continuava dormint, però s’havia abaixat fins a la cintura la vànova que li havia tirat al damunt. Des del llindar de la porta només li veia l’esquena. Em va recordar l’esquena de la Kumiko el dia que l’havia vist per últim cop. Ben mirat, el cos de la Creta Kano i el de la Kumiko s’assemblaven de manera sorprenent. No me n’havia adonat fins llavors perquè portaven un pentinat, un maquillatge i una roba molt diferents, però tenien un pes i una alçada molt semblants. Devien fer la mateixa talla.

Vaig agafar la meva vànova, vaig anar a la sala, em vaig estirar al sofà i vaig obrir el llibre que llegia. Feia uns quants dies que estava amb un llibre d’història que havia agafat de la biblioteca. Era un assaig sobre l’administració japonesa de Manxúria abans de la guerra i sobre la batalla de Nomonhan contra l’exèrcit soviètic. Després del que m’havia explicat el tinent Mamiya, m’havia interessat pels esdeveniments que havien tingut lloc en aquella època al continent i havia agafat uns quants llibres d’aquella temàtica. Quan feia deu minuts que llegia aquells fets històrics tan detallats, però, em va agafar son. Vaig deixar el llibre a terra i vaig tancar els ulls per descansar una mica la vista. Em vaig adormir amb el llum encès.

Em va despertar un soroll que venia de la cuina. Quan vaig anar a veure què passava, em vaig trobar la Creta Kano preparant l’esmorzar. Portava una samarreta de color blanc i uns pantalons curts de color blau marí. Totes dues peces eren de la Kumiko.

—Escolti, ¿on és la seva roba? —li vaig preguntar, plantat a la porta de la cuina.

—Ah, perdoni. Com que dormia, he agafat roba de la seva esposa sense demanar-l’hi —va dir la Creta Kano, girant només el cap cap a mi—. Ja sé que és tenir molta barra, però és que no tenia res per posar-me.

Tornava a anar pentinada i maquillada a l’estil dels anys seixanta. Només li faltaven les pestanyes postisses.

—No pateixi —li vaig dir—. Però, ¿on és la seva roba?

—L’he perdut —va dir ella sense dubtar.

—¿L’ha perdut?

—Sí. L’he perdut en algun lloc.

Vaig entrar a la cuina, em vaig repenjar a la taula i em vaig quedar mirant com feia una truita. Va trencar els ous, hi va posar sal i la va remenar amb molta traça.

—Així, ¿vol dir que ha vingut despullada?

—Doncs sí —va respondre ella, com si fos la cosa més normal del món—. De cap a peus. Però vostè ja ho sap, senyor Okada. M’ha tapat amb la vànova.

—Sí, té raó —vaig mormolar—. Però el que voldria saber és com és que ha perdut la roba, i com s’ho ha fet per arribar fins aquí despullada.

—No ho sé pas —va dir la Creta Kano, mentre sacsejava la paella per cargolar la truita.

—O sigui que no ho sap —vaig dir.

La Creta Kano va posar la truita en un plat i la va acompanyar d’una mica de bròquil bullit. Llavors va fer unes torrades, que va posar a la taula juntament amb el cafè. Jo vaig treure la mantega, la sal i el pebre. I vam esmorzar l’un davant de l’altra com si fóssim una parella acabada de casar.

De sobte em vaig recordar de la taca a la galta. La Creta Kano no s’havia sorprès en mirar-me, i tampoc no m’havia preguntat res. Jo m’hi vaig passar la mà. L’escalfor encara hi era.

—¿Li fa mal això, senyor Okada?

—No, de mal no me’n fa —vaig dir.

La Creta Kano es va quedar una estona mirant-me.

—Sembla una taca.

—A mi també m’ho sembla —vaig dir—. No sé si hauria d’anar al metge.

—Només és una intuïció, però diria que no és cosa de metges.

—Potser no. Però no puc pas deixar-ho així, sense fer-hi res.

La Creta Kano es va quedar pensant, amb la forquilla a la mà.

—Si ha d’anar a comprar o a fer algun encàrrec, ja l’hi aniré jo. Si no vol sortir, es pot quedar a casa tant com vulgui.

—Li agraeixo l’oferiment, però vostè també té coses per fer, i jo no em puc pas quedar per sempre a casa.

La Creta Kano es va quedar pensarosa.

—Potser la Malta sap alguna cosa del que s’ha de fer.

—¿I vostè podria posar-m’hi en contacte, amb la seva germana?

—Impossible. Sempre és ella qui es posa en contacte amb els altres, mai els altres amb ella —va dir la Creta Kano, que va mossegar una branqueta de bròquil.

—Però vostè sí que s’hi deu poder posar en contacte, ¿no?

—És clar. Som germanes.

—Així, el pròxim cop que la vegi pot preguntar-li per aquesta taca. O demanar-li que es posi en contacte amb mi.

—Em sap greu, però no puc. No li puc demanar res de part dels altres. És una norma que tenim.

Vaig deixar anar un sospir mentre untava la torrada amb mantega.

—Així, si mai necessito parlar amb la Malta Kano, ¿l’únic que puc fer és esperar que ella es posi en contacte amb mi?

—Exacte —va respondre la Creta Kano. Llavors va assentir amb el cap—. Però si no li fa mal o no li pica, val més que se n’oblidi, d’aquesta taca. Jo mai no m’amoïno per coses així. I vostè tampoc s’hi hauria d’amoïnar, senyor Okada. Són coses que passen.

—Potser sí.

Vam continuar menjant en silenci. Feia dies que no menjava amb ningú, i aquell esmorzar era especialment bo. Quan l’hi vaig dir, la Creta Kano es va posar contenta.

—Per cert —vaig dir—, la seva roba…

—No li agrada que m’hagi posat la roba de la seva esposa, ¿oi? —va dir ella amb preocupació.

—No, no és això. No em fa res que es posi la roba de la Kumiko. Al capdavall, se la va deixar tota. El que em preocupa és on i com ha perdut la seva, de roba.

—La roba i les sabates.

—¿Com ha pogut perdre-ho tot?

—No me’n recordo —va dir la Creta Kano—. L’únic que recordo és que quan he obert els ulls m’he trobat al seu llit. El que va passar abans no ho recordo.

—Va baixar al pou, ¿oi? Després que en sortís jo.

—Això sí que ho recordo. I després em vaig adormir. Però ja no sé què va passar després.

—O sigui que no sap com en va sortir ni com ha arribat fins aquí.

—No recordo res. Tinc un buit a la memòria —va dir la Creta Kano, acotant una distància de vora un pam amb els dits índexs de les mans.

No em vaig saber fer una idea de quant temps representava aquella distància.

—Tampoc no deu saber què va fer amb l’escala de corda que penjava al pou, ¿oi? Ha desaparegut.

—No en sé res, de l’escala. Ni tan sols recordo si la vaig fer servir per sortir.

Em vaig quedar una estona mirant la tassa de cafè que tenia a les mans.

—¿Li fa res ensenyar-me les plantes dels peus? —li vaig demanar.

—No, és clar —va respondre ella.

Es va asseure a la cadira del meu costat i va allargar les cames.

Li vaig agafar els turmells i li vaig examinar les plantes dels peus. Eren molt netes. Feien una forma molt bonica. No hi tenia ni talls ni taques de fang.

—No hi ha ni talls ni taques de fang —vaig dir.

—No —va dir la Creta Kano.

—Ahir va ploure tot el dia. Si hagués perdut les sabates i hagués vingut descalça fins aquí, hauria de tenir els peus bruts de fang. A més, si hagués passat pel jardí hauria deixat petjades al porxo, ¿no? Però té els peus ben nets i no hi ha ni rastre de fang ni al porxo ni enlloc.

—Cert.

—Per tant, això vol dir que no ha arribat caminant descalça.

La Creta Kano va inclinar una mica el cap, com si no se’n sabés avenir.

—El que diu té sentit.

—Pot ser que tingui sentit, però encara no hem arribat enlloc —vaig dir—. Encara no sabem com ha perdut la roba i les sabates ni com ha arribat fins aquí.

La Creta Kano va fer que no amb el cap.

—No en tinc ni idea —va dir.

Mentre ella rentava els plats a la pica, ben concentrada, jo em vaig quedar a la taula pensant en aquell misteri. No cal dir que tampoc no tenia ni idea de què havia passat.

—¿Li passa sovint, això de no poder recordar on ha estat? —li vaig preguntar.

—No és el primer cop. No es pot dir que em passi sovint, que no recordi on he estat o què he fet, però a vegades sí que em passa. Un cop també vaig perdre la roba. Però aquest és el primer que ho perdo tot, roba i sabates.

La Creta Kano va tancar l’aixeta i va fregar la taula amb un drap.

—Escolti, senyoreta Kano —li vaig dir—. Encara no sé com s’acaba la història que va començar a explicar-me l’altre dia. Se’n va anar a mig explicar-me-la. ¿Se’n recorda? M’agradaria que continués, que me l’expliqués fins al final. Em va dir que una banda de yakuza l’havia segrestat i l’havia obligat a prostituir-se, però no em va explicar què va passar després que conegués en Noboru Wataya i dormís amb ell.

La Creta Kano es va repenjar a la pica i em va mirar. Tenia les mans mullades. L’aigua li anava lliscant de gota en gota fins a la punta dels dits i anava caient a terra. Els mugrons se li marcaven a través de la samarreta blanca. En veure’ls em va venir una imatge ben nítida del seu cos nu.

—D’acord —va dir—. Si ho vol, li explicaré el que va passar després.

Es va tornar a asseure davant meu.

—Si aquell dia em vaig aixecar i vaig marxar tan de sobte va ser perquè encara no estava preparada per explicar tota la història. De fet, vaig començar perquè pensava que valia més que l’hi expliqués amb tota sinceritat el que va passar, però a l’hora de la veritat no vaig poder. Es devia quedar ben sorprès de veure que ja no hi era, ¿oi, senyor Okada?

La Creta Kano parlava amb les mans recolzades sobre la taula, mirant-me a la cara.

—Sí que em vaig quedar una mica parat. Però no es pot dir que sigui l’esdeveniment més sorprenent que hagi viscut últimament.

—Tal com li vaig dir, l’últim client que vaig tenir com a prostituta, com a prostituta de la consciència, va ser en Noboru Wataya. Quan el vaig tornar a veure per qüestions de feina de la Malta, el vaig reconèixer de seguida. Encara que ho hagués volgut, no hauria pogut oblidar-lo. El que no sé és si ell em va reconèixer a mi o no. El senyor Wataya no és una persona que expressi gaire els seus sentiments.

»Però valdrà més que l’hi expliqui tot per ordre. Primer li explicaré què va passar quan vaig tenir en Noboru Wataya com a client. Ara fa sis anys.

»Com li vaig dir, en aquella època no notava el dolor físic. I no tan sols era insensible al dolor, sinó que era incapaç de notar cap sensació. Vivia en una insensibilitat que no tenia fons. Evidentment, no és que notés gens ni la calor, ni el fred, ni el dolor, però aquestes sensacions m’arribaven com si no tinguessin res a veure amb mi, com si formessin part d’un món molt llunyà. Per això no tenia cap inconvenient a mantenir relacions sexuals amb homes per diners. Fessin el que em fessin, era com si les sensacions que tenia no fossin meves, com si aquell cos tan poc sensible no fos meu.

»M’havia atrapat un grup mafiós que es dedicava al negoci de la prostitució. Quan em deien que dormís amb homes jo no m’hi oposava, i quan em pagaven agafava els diners sense cap remordiment. Fins aquí ja l’hi havia explicat, ¿oi?

Jo vaig fer que sí amb el cap.

—Aquell dia em van indicar que anés a un hotel molt cèntric, que hi havia una habitació al setzè pis reservada a nom de Wataya. Vaig pensar que era un cognom no gaire corrent. Quan vaig trucar a la porta ell estava assegut al sofà, llegint un llibre i prenent-se un cafè que havia demanat al servei d’habitacions. Portava un polo de color verd i uns pantalons de cotó de color beix. Duia els cabells curts i unes ulleres amb la muntura marró. A la tauleta de davant el sofà hi havia la cafetera, la tassa i el llibre. Devia haver estat llegint molt concentrat, ja que encara li quedava una certa excitació als ulls. Tenia una fesomia molt normal, però la mirada li emetia una energia una mica estranya. Quan vaig veure aquells ulls em vaig pensar que m’havia equivocat d’habitació, però no. Em va dir que passés i que tanqués la porta amb clau.

»Llavors, sense moure’s del sofà, em va repassar detingudament, sense dir ni una paraula. De dalt a baix. Quan entrava a l’habitació, la majoria de clients em miraven el cos i la cara. Perdoni la indiscreció, però, ¿ha estat mai amb una prostituta, senyor Okada?

Li vaig dir que no.

—Doncs els clients et miren com si inspeccionessin el gènere. De seguida t’hi acostumes. Com que el que fan és comprar un cos per diners, és lògic que et mirin d’aquella manera. Però la mirada d’en Noboru Wataya era diferent. Semblava que em travessés el cos i mirés alguna cosa que hi havia més enllà. Mentre m’observava vaig tenir una sensació desagradable, com si fos mig transparent.

»Em vaig quedar una mica confosa i la bossa de mà que portava em va caure a terra. En caure va fer soroll, però jo estava tan atordida que vaig tardar una bona estona a reaccionar. Quan em vaig ajupir per recollir-la, vaig veure que s’havia obert la tanca i que hi havia tot de cosmètics escampats per terra. Vaig recollir el llapis d’ulls, la crema de llavis i un flascó de colònia, i ho vaig tornar a ficar tot a la bossa. Ell no em va treure els ulls de sobre en cap moment.

»Quan vaig haver recollit les coses de terra i les vaig haver ficat a la bossa, em va dir que em tragués la roba. “Si pot ser, abans m’agradaria dutxar-me”, li vaig dir. “Estic tota suada”. Feia molta calor i havia anat amb tren fins a l’hotel. Ell em va contestar que la suor no el molestava. Que no tenia temps i que em despullés de seguida.

»Quan vaig estar despullada, em va dir que m’estirés al llit de bocaterrosa. Jo li vaig fer cas. Em va manar que m’estigués quieta, que tanqués els ulls i que no digués res tret que ell em preguntés alguna cosa.

»Llavors es va asseure al meu costat i es va estar una estona allà quiet, sense despullar-se i sense posar-me ni un dit a sobre. Es va limitar a mirar-me el cos, estirat de panxa avall al seu costat. Em devia mirar durant prop de deu minuts. Jo notava la seva mirada penetrant al clatell, a l’esquena, al cul i a les cames. Vaig pensar que devia ser impotent. De tant en tant hi havia clients que ho eren. Pagaven una prostituta i la feien despullar només per mirar-se-la. També n’hi havia que la feien despullar i després es masturbaven davant d’ella. Hi havia homes de tota mena que anaven amb prostitutes per raons de tota mena. Per això vaig pensar que aquell home devia ser un d’aquells.

»Al final, però, va allargar les mans i va començar a tocar-me. Els seus deu dits em van recórrer el cos, de les espatlles a l’esquena, i de l’esquena a la cintura, com si hi busquessin alguna cosa. No eren els preliminars ni, evidentment, un massatge. Els seus dits es movien pel meu cos amb molta cura, com si seguissin una ruta traçada en un mapa. I, mentre em tocava, notava que anava pensant alguna cosa. No era només que pensés distretament, sinó que estava molt concentrat, pensant amb totes les forces.

»Els seus dits anaven passant d’un lloc a l’altre, i de sobte s’aturaven i es quedaven una estona en un punt concret. Era com si anessin passant literalment de la confusió a la certesa. ¿M’entén? Era com si aquells dits fossin vius i tinguessin una consciència pròpia, com si poguessin pensar les coses per ells mateixos. Era una sensació molt estranya. Fins i tot desagradable.

»Tot i així, el tacte d’aquells dits em va fer excitar sexualment. Per primer cop a la vida. Abans de dedicar-me a la prostitució, el sexe només havia estat una font de dolor. Només de pensar-hi, el cap se m’omplia de la por que tenia al dolor. I quan havia començat a fer de prostituta, la cosa havia canviat i ja no sentia res. Ja no sentia dolor, però tampoc notava cap altra sensació. Sospirava i feia veure que m’excitava per satisfer el client, però tot era mentida, una actuació professional. En aquell moment, en canvi, mentre els dits d’aquell home em tocaven vaig començar a sospirar de debò, profundament. Eren uns sospirs que em sortien de molt endins. Em vaig adonar que dins meu començava a moure’s alguna cosa, com si el meu centre de gravetat s’hagués començat a desplaçar.

»Al final, en Noboru Wataya va parar de moure els dits. Em va posar les mans a la cintura i va semblar que pensés alguna cosa. Per la punta dels seus dits em vaig adonar que intentava compassar la respiració. Llavors va començar a despullar-se. Jo vaig mantenir els ulls tancats i la cara enfonsada al coixí, esperant el que havia de venir. Quan va estar despullat, em va fer obrir els braços i les cames.

»A l’habitació hi havia un silenci quasi absolut. Només se sentia el brogit de l’aire condicionat. Ell no feia pràcticament cap soroll. Ni tan sols el sentia respirar. Em va posar els palmells a l’esquena. Jo em vaig relaxar. El seu penis em va tocar la cintura, però encara estava flàccid.

»Just llavors va començar a sonar el telèfon que hi havia a la tauleta de nit. Vaig obrir els ulls i el vaig mirar. Ell, però, semblava que no se n’adonés. El telèfon va sonar vuit o nou cops i llavors va callar. A l’habitació es va tornar a fer el silenci.

En aquell moment, la Creta Kano va deixar anar un sospir a poc a poc. Es va quedar un moment en silenci, mirant-se les mans.

—Em sap greu —va dir—, però hauria de descansar. ¿Li fa res?

—És clar que no —vaig dir.

Em vaig posar més cafè i me’l vaig beure. Ella va beure aigua fresca. Ens vam estar deu minuts ben bons allà asseguts, sense dir res.

—Els seus dits van tornar a recórrer tots els racons del meu cos —va prosseguir la Creta Kano—. No es van deixar cap lloc per tocar. Jo ja no podia pensar. Sentia com els batecs del cor em ressonaven ben fort a les orelles, amb una lentitud estranya. Ja no em podia controlar. Mentre ell m’acariciava, no vaig poder evitar cridar. Vaig intentar retenir-me, però algú altre feia servir la meva veu per cridar i gemegar. Era com si se m’haguessin afluixat els cargols de tot el cos. Al cap d’una bona estona, i mentre encara estava de bocaterrosa, en Noboru Wataya em va ficar alguna a cosa a dins des de darrere. Encara ara no sé què era. Era una cosa molt dura i molt grossa, però no era pas el seu penis. Això és segur. En aquell moment vaig pensar que, efectivament, era impotent.

»Fos el que fos, quan em va ficar allò a dins vaig sentir dolor per primer cop després de l’intent fallit de suïcidi. Un dolor intens, ben viu. Era, ¿com l’hi diria?, un dolor gairebé impossible, com si la carn se’m volgués obrir. I, malgrat aquell dolor, també sentia molt plaer. El dolor i el plaer eren la mateixa cosa. ¿M’entén? El dolor anava lligat al plaer, i el plaer anava lligat al dolor. Me’ls havia d’empassar tots dos com si fossin una sola cosa. I dins aquella barreja de plaer i de dolor, la carn se’m va començar a esquinçar. No vaig poder aturar-ho. I llavors va passar una cosa molt estranya. Vaig notar que, del mig de les dues parts en què se m’havia dividit el cos, en sortia una cosa que no havia vist ni tocat mai. No sé si era gaire grossa, però era humida i llefiscosa com un nadó acabat de néixer. No sabia què era. Ho havia tingut dins el cos, però no tenia ni idea de què podia ser. En Noboru Wataya m’ho havia tret de dins.

»Volia saber què era. Em moria ganes de saber-ho. Volia veure-ho amb els meus propis ulls. Al capdavall, era una part de mi, tenia tot el dret de veure-ho. Però no vaig poder. Estava atrapada dins aquell corrent de dolor i de plaer. No era més que un tros de carn. Només podia cridar, bavejar, moure els malucs amb força. Ni tan sols podia obrir els ulls.

»I llavors vaig arribar al clímax. Més que arribar a un cim, però, vaig tenir la sensació d’estimbar-me per un penya-segat. Vaig fer un crit i em va semblar que es trencaven tots els vidres de l’habitació. I no tan sols m’ho va semblar, sinó que vaig veure com s’esmicolaven els gots i els vidres de les finestres. Vaig notar com tots els bocins em queien a sobre. Després em vaig trobar molt malament. La consciència se’m va afeblir i el cos se’m va refredar. Ja sé que pot sonar estrany, però vaig tenir la sensació que era un bol d’arròs fred, amb el cos espès i agrumollat. I aquells grumolls que tenia per tot el cos em fiblaven amb força amb cada batec del cor. Eren unes fiblades que ja coneixia. No vaig tardar gaire a reconeixe-les. Eren les fiblades del dolor sord i constant que m’havia assetjat abans de l’intent fallit de suïcidi. Un dolor que va fer palanca i em va obrir la tapa de la consciència. I, quan la va tenir oberta, en va treure els records gelatinosos que hi tenia a dins i que no tenien res a veure amb la meva voluntat. Era com un cadàver que presenciava la seva pròpia autòpsia. ¿M’entén? Era com si fos en un altre lloc veient com m’obrien el cos i me’n treien tots els òrgans.

»Vaig continuar bavejant sobre el coixí, tenint convulsions. Em vaig pixar a sobre. Sabia que havia de controlar-me, però el cos no em responia. Tots els cargols se m’havien afluixat i m’havien caigut. En la meva consciència emboirada, vaig sentir clarament que estava terriblement sola i indefensa. No paraven de sortir-me coses de dins, coses tangibles i intangibles que es convertien en líquid i que rajaven amb forma de saliva o de pixats. Sabia que no podia deixar-ho sortir tot. Era el meu cos, i no podia deixar que es vessés i es perdés d’aquella manera. Tot i així, no ho podia aturar. Només podia mirar-m’ho amb impotència. No sé quanta estona va durar. Era com si hagués perdut tots els records i tota la consciència. Com si hagués perdut tot el que tenia a dins. De sobte, com si hagués caigut un teló molt gruixut, em va embolcallar una foscor profunda.

»Quan vaig recuperar la consciència ja era una persona diferent.

La Creta Kano es va aturar un moment i em va mirar a la cara.

—Això és el que va passar —va dir en veu baixa.

Jo no vaig dir res, esperant que continués el relat.