23

MEDUSES DE TOT EL MÓN
Persones que canvien i s’espatllen

Vaig seure davant l’ordinador d’en Cinnamon a l’hora acordada i vaig introduir-hi la contrasenya per accedir al programa de comunicació. Llavors vaig teclejar el número de connexió que m’havia donat l’Ushikawa. Em vaig haver d’esperar cinc minuts perquè s’establís la connexió. Em vaig prendre el cafè que m’havia fet i vaig intentar compassar la respiració. Però el cafè era insípid i l’aire que inspirava, tallant.

Al cap d’una estona va aparèixer un missatge a la pantalla juntament amb un senyal acústic fluix i agradable. S’havia establert la comunicació. Vaig triar l’opció de cobrament a destinació. Si anava amb compte i no deixava gravada aquella operació, en Cinnamon no s’adonaria que havia fet servir el seu ordinador (tot i que no n’estava del tot segur: aquell era el seu laberint i jo no era sinó un intrús que no hi tenia cap poder).

Va passar més temps del que em pensava, però finalment va aparèixer un missatge en pantalla dient que l’interlocutor havia acceptat la trucada. Podia ser que a l’altra banda de la pantalla, a l’altre cap del cable que corria per la foscor subterrània de Tòquio, hi hagués la Kumiko. Com jo, devia estar asseguda davant un monitor, amb les mans posades sobre un teclat. Però l’únic que podia veure en realitat era aquella pantalla que emetia un lleu brunzit elèctric. Vaig fer clic a la casella per triar el mode «Enviar» i vaig teclejar la frase que m’havia repetit tants cops dins el cap.

Tinc una pregunta. No és difícil. Però necessito la prova que qui hi ha aquí ets realment tu. Pregunta: la primera vegada que vam sortir junts abans de casar-nos vam anar a l’aquari. Vull que em diguis què és el que vas mirar amb més interès.

Després d’escriure això, vaig fer clic a enviar (Vull que em diguis què és el que vas mirar amb més interès ). Llavors vaig canviar al mode «Rebre».

La resposta va arribar al cap d’un breu interval de silenci. Era una resposta curta.

Meduses. Meduses de tot el món

La pregunta i la resposta estaven l’una sobre l’altra a la pantalla del monitor. Em vaig quedar una estona mirant les dues frases. «Meduses de tot el món ». No hi havia dubte que era la Kumiko. El fet que fos realment ella, però, em va fer mal. Em vaig sentir com si m’haguessin obert el cos i me n’haguessin tret les entranyes. ¿Per què només podíem parlar d’aquella manera? De moment, però, no tenia cap més opció que acceptar-ho. Em vaig posar a teclejar.

Començo per la bona notícia. El gat va tornar de sobte a casa, a la primavera. Estava molt prim, però estava bé i no tenia cap ferida. Des de llavors que no s’ha mogut. T’ho hauria d’haver consultat, però li he posat un altre nom. «Verat». Com el peix. Tots dos anem fent. Aquesta és la bona notícia, suposo

Va passar una estona. No sabia si era el temps normal en aquell tipus de comunicació o un silenci de la Kumiko.

M’alegro molt que el gat sigui viu. Estava amoïnada

Vaig fer un glop de cafè per remullar-me la boca. Vaig tornar a teclejar.

I ara la mala notícia. De fet, a part de la tornada del gat, em sembla que tota la resta són males notícies. En primer lloc, encara no he pogut resoldre cap misteri.

Vaig escriure això, ho vaig llegir a la pantalla i vaig continuar.

Primer misteri: ¿on ets? ¿Què hi fas? ¿Per què continues lluny de mi? ¿Per què no em vols veure? ¿Hi ha algun motiu? Hi ha moltes coses que hauríem de parlar en persona. ¿No trobes?

Va tardar una estona a contestar. Me la vaig imaginar asseguda davant el teclat, pensant, mossegant-se una mica els llavis. Al cap de poc, el cursor va començar a moure’s per la pantalla, seguint el moviment dels seus dits.

Tot el que et volia dir ja t’ho vaig posar a la carta que et vaig enviar. El que vull que entenguis és que, en molts sentits, ja no sóc la Kumiko que vas conèixer. Les persones canviem per diversos motius, i en alguns casos la transformació ens fa malbé. Per això no vull que ens veiem. Per això no vull tornar amb tu.

El cursor es va aturar i es va quedar parpellejant, buscant paraules. Me’l vaig mirar deu, vint segons, esperant que formés noves paraules a la pantalla. ¿La transformació ens fa malbé?

Si pots, vull que m’oblidis com més aviat millor. El millor per a tots dos és que ens divorciem i que tu comencis una nova vida. És igual on sóc i què hi faig. El més important és que, per alguna raó, tu i jo hem quedat separats en dos mons diferents, i que ja no podem tornar a ser com érem. Vull que entenguis que comunicar-me amb tu d’aquesta manera és un suplici. Segur que no t’ho pots imaginar

Vaig llegir aquelles paraules una vegada i una altra. No hi havia cap rastre de vacil·lació, sinó que eren plenes d’una seguretat profunda, gairebé dolorosa. Se les devia haver repetit molts cops dins el cap. Tot i així, havia d’intentar fer tremolar aquell sòlid mur de conviccions. Encara que només fos una mica. Em vaig posar a teclejar.

El que dius és una mica vague i difícil d’entendre. ¿Què vols dir concretament quan dius que t’has «fet malbé»? De debò que no ho entenc. Els tomàquets es fan malbé, els paraigües es fan malbé… Això sí que ho entenc. Els tomàquets es podreixen i els paraigües es dobleguen. Però, ¿què vols dir que tu «t’has fet malbé»? No em ve cap imatge concreta al cap. A la carta em deies que havies tingut relacions sexuals amb algú altre. ¿Vols dir que és això el que «t’ha fet malbé»? No cal dir que em vaig quedar parat. Però em sembla que això no fa malbé ningú

Hi va haver un llarg silenci. Vaig començar a patir que la Kumiko no se n’hagués anat a algun lloc sense dir res. Però llavors les seves paraules van començar a aparèixer a la pantalla.

És això. Però també hi ha més coses.

Després que la Kumiko escrivís això, es va fer un altre silenci profund. Estava triant les paraules amb molta cura, com si les tragués d’un calaix.

Això és només una manifestació. Per «fer-se malbé» es necessita més temps. És una cosa que va decidir algú per mi, en una habitació fosca. Quan ens vam conèixer i ens vam casar, em va semblar que se m’obria una nova possibilitat. Vaig pensar que si tirava endavant podria trobar una sortida. Però no va ser més que una il·lusió. Per a tot hi ha senyals, i és per això que em vaig esforçar tant per trobar el gat quan va desaparèixer.

Em vaig quedar una bona estona mirant aquell missatge a la pantalla. El signe que marcava el final de la comunicació no apareixia. Tenia l’ordinador en mode «Rebre». La Kumiko pensava com havia de continuar. «Per “fer-se malbé” es necessita més temps». ¿Què em devia voler dir? Em vaig concentrar en la pantalla. Però hi havia un mur invisible. Van començar a aparèixer més paraules.

M’agradaria que pensessis d’aquesta manera: que tinc una malaltia incurable que fa que el cos i la cara se’m vagin desfigurant i que m’empeny cap a la mort. Només és una metàfora, és clar. El cos i la cara no se’m desfiguren. Però és una metàfora que s’acosta a la realitat. Justament per això no vull que em vegis. Ja sé que una metàfora tan vaga com aquesta no t’ajudarà a entendre la situació en què em trobo. Suposo que no quedaràs convençut. Em sap greu, però no et puc dir res més. Hauràs d’acceptar-ho tal com és

Una malaltia incurable.

Em vaig assegurar que havia canviat el mode a «Enviar» i vaig començar a escriure.

Si vols que accepti aquesta metàfora, l’acceptaré. Però hi ha una cosa que no entenc de cap manera. Suposant que, tal com dius, t’hagis «fet malbé» i tinguis una «malaltia incurable», ¿per què has hagut d’acudir justament a en Noboru Wataya? ¿Per què no t’has quedat aquí amb mi? ¿No ens vam casar per això?

Es va fer el silenci. Un silenci tan dens i pesant que gairebé es podia tocar amb les mans. Vaig encreuar les mans sobre l’escriptori i vaig respirar a poc a poc. I llavors va arribar la resposta.

Tant si m’agrada com si no, si ara sóc aquí és perquè aquest és el lloc més adequat. És el lloc on he de ser. No puc escollir. Encara que volgués veure’t, no podria. ¿Et penses que no vull veure’t, que no tinc ganes de veure’t?

Hi va haver una pausa en què va semblar que contingués la respiració, i tot seguit va tornar a moure els dits.

Per tant, no em facis patir més. Si hi ha una cosa que pots fer per mi, és oblidar-me com més aviat millor. Esborrar dels teus records els anys que hem viscut junts, fer com si no haguessin existit. Això, al capdavall, és el millor que pots fer per a tots dos. No en tinc cap dubte

Era el meu torn.

Dius que vols que m’oblidi de tot. Dius que vols que et deixi tranquil·la. Però alhora em demanes ajuda des d’algun lloc d’aquest món. És una veu molt fluixa i molt llunyana, però les nits silencioses la sento amb tota claredat. No hi ha dubte que és la teva veu. Penso que, efectivament, hi ha una Kumiko que intenta allunyar-se de mi, i que té les seves raons per fer-ho. Però també n’hi ha una altra que intenta acostar-se’m desesperadament. N’estic segur. Per això, encara que ara em parlis així, jo he de creure la Kumiko que em demana ajuda i se’m vol acostar. Diguis el que diguis, per legítims que siguin els teus motius, no et puc oblidar així com així, ni llençar els anys que he viscut amb tu. I no puc perquè és una cosa que ha passat realment a la meva vida i perquè és impossible que els esborri. Seria com esborrar-me a mi mateix. I per fer-ho, hauria de saber que hi ha un motiu legítim

Hi va haver un altre interval. Podia copsar perfectament el seu silenci a través del monitor de l’ordinador. Era un silenci que s’escapava per un racó de la pantalla i planava per l’habitació, com una capa de fum dens. Coneixia molt bé aquells silencis de la Kumiko. Quan vivíem junts n’havia vist uns quants. En aquell moment estava contenint la respiració, concentrada davant la pantalla amb les celles frunzides. Vaig allargar la mà per agafar la tassa i vaig fer un glop de cafè, que ja s’havia refredat. Llavors, amb la tassa buida entre les mans, vaig contenir la respiració com la Kumiko i vaig mirar la pantalla. Estàvem units pel feixuc lligam del silenci que travessava el mur que separava els nostres mons. Vaig pensar que ens necessitàvem l’un a l’altre més que res al món. No en tenia cap dubte.

Vaig deixar la tassa de cafè i em vaig posar a teclejar tan de pressa com podia, com si volgués atrapar la cua del temps que volia amagar-se.

Jo sí que ho sé. Sé que vull trobar el lloc on ets, el lloc on és la Kumiko que em demana ajuda. El que malauradament encara no sé és com arribar-hi ni què m’hi espera. Des que vas marxar he viscut amb la sensació que he estat abandonat en una foscor molt profunda. A poc a poc, però, em vaig acostant al nucli de les coses. Em sembla que m’hi acosto. Vull que ho sàpigues. M’hi estic acostant, i encara penso acostar-m’hi més

Vaig posar les mans sobre el teclat i vaig esperar la seva resposta.

De debò que no entenc res.

Va escriure això i va posar fi a la conversa.

Adéu

La pantalla em va informar que el meu interlocutor havia abandonat la sessió. La conversa s’havia acabat. Em vaig quedar mirant la pantalla, esperant per si s’hi produïa algun canvi. Podia ser que la Kumiko s’ho repensés i tornés. Podia ser que es recordés d’alguna cosa que no havia pensat a dir-me. Però la Kumiko no va tornar. Ho vaig deixar estar al cap de vint minuts. Vaig deixar la conversa a la pantalla, em vaig aixecar i vaig anar a beure aigua a la cuina. Em vaig quedar un moment davant la nevera, amb el cap en blanc, intentant compassar la respiració. Al meu voltant hi havia un silenci profund. Era com si el món estigués parant l’orella per sentir el que pensava. Però jo no podia pensar res. Em sabia greu, però no podia pensar res.

Vaig tornar davant l’ordinador, em vaig asseure a la cadira i vaig rellegir tota la conversa a la pantalla blava, des del principi fins al final. El que havia dit jo i el que havia dit la Kumiko. El que havia dit jo sobre el que havia dit ella, i el que havia dit ella sobre el que havia dit jo. Tota la conversa era a la pantalla, com una cosa curiosament viva. Mentre passava la vista per sobre els caràcters podia sentir la seva veu. Vaig reconèixer l’entonació, el to delicat de la veu, les pauses. El cursor continuava parpellejant regularment a l’última línia, com si fos un cor que bategava. Esperava la pròxima paraula contenint la respiració. Però no hi havia més paraules.

Quan em vaig haver après tota la conversa de memòria (vaig pensar que valia més que no l’imprimís), vaig fer clic a la casella per sortir del xat. Vaig indicar que no es gravés l’operació i, després de comprovar que no quedava rastre del que havia fet, vaig apagar l’ordinador. El monitor va emetre un senyal acústic i es va extingir. Aquell soroll monòton i mecànic va quedar engolit en el silenci de l’habitació, com un somni vívid arrabassat per la mà del no-res.

No sé quant temps va passar des de llavors. Però, quan me’n vaig adonar, em vaig trobar assegut davant l’escriptori, mirant-me les mans fixament. Hi tenia el rastre d’haver-me-les mirat molta estona.

Per «fer-se malbé» es necessita més temps.

¿Quant temps es devia necessitar?