31

EL NAIXEMENT D’UNA CASA DESHABITADA
Canvi de cavall

Es van fer dos quarts de deu, després dos quarts d’onze, i en Cinnamon no va aparèixer. Era un fet inèdit. Des que havia començat a «treballar» en aquella casa, la porta s’havia obert cada dia a les nou en punt per deixar pas al morro lluent del Mercedes. Per a mi cada dia començava amb aquella aparició quotidiana però teatral d’en Cinnamon. M’havia acostumat a aquella rutina diària de la mateixa manera que els humans s’acostumen a la pressió atmosfèrica o a la força de la gravetat. En aquella regularitat d’en Cinnamon hi havia una mena d’escalfor, alguna cosa que era més que una simple mecànica que em confortava i m’animava. Justament per això aquell matí sense en Cinnamon semblava un paisatge ben pintat però desenfocat.

Quan em vaig cansar d’esperar-lo a la finestra, vaig anar a la cuina i em vaig pelar una poma per esmorzar. Vaig pensar que potser a l’ordinador hi havia algun missatge i vaig treure el cap al despatx d’en Cinnamon, però la pantalla estava apagada com sempre. Resignat, vaig rentar els plats a la cuina, vaig passar l’aspiradora pel terra i vaig rentar els vidres mentre escoltava el casset de música barroca que solia posar en Cinnamon. Vaig fer totes les tasques a poc a poc i amb molta cura perquè passés el temps. Fins i tot vaig fregar les pales de l’extractor de la cuina. El temps avançava molt a poc a poc.

Quan van ser les onze no vaig trobar res més per fer, de manera que em vaig estirar al sofà de l’«emprovador» i em vaig entregar al llangorós pas del temps. Vaig pensar que en Cinnamon potser arribava tard per algun imprevist. Podia ser que se li hagués espatllat el cotxe, o que s’hagués quedat atrapat en un embús monumental. Però sabia que no podia ser. M’hi hauria jugat tots els diners que tenia. El Porsche no s’espatllava, i en Cinnamon sempre tenia en compte la possibilitat de trobar-se en un embús. I, a més a més, en el cas que hagués tingut algun contratemps, m’hauria trucat des del telèfon del cotxe. Si en Cinnamon no venia era perquè havia decidit no venir.

Poc abans de la una vaig trucar a l’oficina d’Akasaka, però no s’hi va posar ningú. Ho vaig provar unes quantes vegades, però sempre vaig obtenir el mateix resultat. Llavors vaig trucar a l’oficina de l’Ushikawa. En lloc dels tons de trucada va saltar una gravació que anunciava que aquell número estava fora de servei. Era molt estrany. Feia un parell de dies que havia parlat amb l’Ushikawa per telèfon. Ho vaig deixar estar i em vaig tornar a estirar al sofà de l’«emprovador». Era com si aquells dos últims dies tothom s’hagués posat d’acord per evitar-me.

Em vaig tornar a acostar a la finestra i vaig mirar a fora per entre les cortines. Hi havia dos ocellets hivernals posats en una branca mirant inquiets al seu voltant. De sobte van aixecar el vol, com si haguessin perdut l’interès pel que veien. No es veia cap altre moviment. La «mansió» semblava una casa buida, acabada de construir.

* * *

Vaig estar cinc dies sense anar a la «mansió». No sabia per què, però no tenia ganes de ficar-me al pou. Tal com havia dit en Noboru Wataya, no tardaria gaire a perdre’l. Si no venien més «clientes», amb els diners que tenia només podria mantenir la «mansió» dos mesos a tot estirar. Per tant, semblava lògic que mentre encara tingués el pou intentés fer-lo servir tant com fos possible, però els últims cops que hi havia baixat m’havia costat respirar-hi, i de sobte vaig començar a sentir que era un lloc equivocat, antinatural.

Vaig voltar sense rumb pels carrers, però no vaig posar els peus a la «mansió». Cada tarda anava a la plaça de la sortida oest de Shinjuku, m’asseia al banc de sempre i passava l’estona sense fer res. La Nutmeg, però, no va aparèixer. També vaig anar a l’oficina d’Akasaka. Vaig trucar al timbre de davant l’ascensor i vaig clavar la mirada a la càmera del videoporter. Em vaig esperar una bona estona, però no hi va haver resposta. Al final ho vaig deixar estar. La Nutmeg i en Cinnamon devien haver decidit tallar qualsevol tipus de relació amb mi. Mare i fill havien abandonat un vaixell que s’enfonsava i havien fugit a un lloc més segur. Allò em va produir una tristor inesperada. Era com si m’hagués traït la meva pròpia família.

El cinquè dia de voltar vaig anar a la cafeteria de l’hotel Pacific de Shinagawa a primera hora de la tarda. Era el lloc on l’estiu anterior havia quedat per parlar amb la Malta Kano i en Noboru Wataya. No era que tingués nostàlgia d’aquell temps, ni que la cafeteria m’hagués agradat especialment. Gairebé sense adonar-me’n vaig agafar la línia Yamanote a Shinjuku i vaig baixar a Shinagawa, sense que tingués cap motiu o cap objectiu concret. Des de l’estació vaig creuar el pont de vianants, vaig entrar a l’hotel, em vaig asseure en una taula del costat de la finestra, vaig demanar una cervesa petita i, tot i que ja era una mica tard, vaig dinar. Em vaig quedar distret mirant la gent que anava i venia pel pont de vianants, com si veiés una llarga seqüència de xifres sense sentit.

En tornar del lavabo vaig veure un barret vermell al fons de la sala plena de gent. Semblava el barret de plàstic que duia sempre la Malta Kano. Em vaig acostar a aquella taula atret pel barret, però quan hi vaig ser a prop vaig veure que no era ella. Era una dona estrangera, més jove i més corpulenta que la Malta Kano. El barret no era de plàstic sinó de pell. Vaig pagar el compte i vaig sortir.

Vaig caminar una estona pels carrers amb les mans a les butxaques de la caçadora de color blau marí. Portava una gorra de llana del mateix color i unes ulleres de sol per dissimular la taca de la cara. Érem al desembre, i als carrers es respirava l’animació típica de finals d’any. El centre comercial de davant l’estació era ple de clients que compraven ben tapats amb abrics gruixuts. Era una tarda tranquil·la d’hivern. Hi havia una llum clara, i semblava que els sorolls se sentien més breus i més nítids que de costum.

Mentre esperava el tren a l’andana de l’estació de Shinagawa vaig veure l’Ushikawa. Ell era just a l’altra banda de les vies, esperant el tren de la línia Yamanote en sentit contrari. Com sempre, anava amb un vestit excèntric i una corbata llampant, i estava absort llegint uns documents, amb el cap calb i boterut decantat cap a un costat. Si el vaig veure entre la gentada que l’envoltava va ser perquè era una persona que destacava poderosament de la resta. Fins llavors només l’havia vist a la cuina de casa, a soles i de nit, i la seva figura sempre m’havia semblat irreal. Però fins i tot fora de casa, fins i tot a plena llum del dia, fins i tot confós entre aquella gentada, continuava sent tan estrany i tan irreal com sempre, i era clarament diferent de tot el que l’envoltava. Tenia una aura tan atípica que era impossible que es fongués mai amb la realitat.

Vaig baixar tan de pressa com vaig poder per les escales de l’estació, obrint-me pas entre la gent, topant contra dues o tres persones i rebent els seus insults. Quan vaig ser a l’altra andana vaig buscar l’Ushikawa, però l’havia perdut de vista. L’andana era massa llarga, massa ampla i massa plena. Al cap de poc va arribar el tren, es van obrir les portes, els vagons van vomitar una gentada anònima i van engolir una altra gentada anònima. El senyal que anunciava el tancament de les portes va sonar abans que jo pogués trobar l’Ushikawa. Vaig pujar al tren que anava en direcció a Yurakucho decidit a anar de vagó en vagó fins a trobar-lo. El vaig veure dret al costat d’una porta del segon vagó, llegint una revista. Em vaig quedar un moment plantat davant d’ell, recuperant l’alè. Ell va semblar que no se n’adonés.

—Senyor Ushikawa —li vaig dir finalment.

Ell va aixecar els ulls de la revista i em va mirar a través dels vidres gruixuts de les ulleres, com si mirés alguna cosa que l’enlluernés. Vist de prop i a la llum del dia, encara em va semblar més atropellat que de costum. La seva pell traspuava el cansament en forma d’una incontenible suor greixosa. Tenia la mirada apagada i enterbolida, com un toll d’aigua enfangada, i els migrats blens de cabells que li quedaven sobre les orelles recordaven les herbes que creixen entre les teules d’una casa abandonada. La renglera de dents que se li veien sota el llavi de dalt arrufat eren més brutes i més irregulars del que recordava. Com sempre, portava l’americana perfectament arrugada. Semblava que hagués dormit en un racó d’algun magatzem i tot just s’acabés de despertar. Suposo que no ho feia per accentuar aquella impressió, però duia les espatlles de l’americana cobertes d’una pols que semblaven serradures. Em vaig treure el barret de llana i les ulleres de sol i me’ls vaig ficar a la butxaca de la caçadora.

—Caram! Si és el senyor Okada! —va fer l’Ushikawa, amb la veu seca. Llavors, com si volgués tornar a ajuntar les peces d’una cosa que s’havia trencat, es va redreçar, es va posar bé les ulleres i es va escurar la gola—. Vaja, vaja… Sempre ens trobem en llocs estranys, ¿no? Doncs, daixò… ¿no va allà, avui?

Vaig fer que no amb el cap, sense dir res.

—Ja —va fer l’Ushikawa, que no em va preguntar res més.

Parlava més fluix i més a poc a poc que de costum, com si hagués perdut les ganes de xerrar que sempre tenia. Potser era massa d’hora. Potser a la llum del dia no podia tenir aquella energia que el caracteritzava. O potser estava realment cansat. Com que era força més baix que jo, per parlar-li havia d’abaixar la mirada i li veia el cap encara més contrafet que de costum. Semblava una hortalissa massa grossa i deformada que s’hagués d’arrencar. Em vaig imaginar que algú l’hi esberlava amb un cop de bat, i vaig veure com se li obria com una fruita madura. No tenia ganes de pensar-hi, però aquella imatge se’m va ficar al cap i es va expandir clarament, sense que pogués aturar-la.

—Escolti, senyor Ushikawa —vaig dir—. M’agradaria parlar amb vostè a soles. ¿Per què no baixem del tren i anem a algun lloc on puguem estar tranquils?

L’Ushikawa va fer una ganyota de dubte. Va aixecar el braç, curt i gruixut, i es va mirar el rellotge.

—A veure… A mi també m’agradaria parlar amb calma amb vostè… L’hi dic de debò. Però és que he d’anar a un lloc… Vull dir que tinc un compromís ineludible. O sigui que… ara no em va bé, però podem quedar un altre dia… ¿Què me’n diu?

—Només serà un moment —li vaig dir, mirant-lo als ulls—. No li prendré gaire temps. Ja sé que és una persona molt ocupada, senyor Ushikawa. Però em sembla que si ho deixem per a un altre dia ja no ens veurem. ¿No li sembla?

L’Ushikawa va assentir lleument amb el cap, com si es volgués convèncer ell mateix, va cargolar la revista i se la va ficar a la butxaca de l’abric. Es va estar mig minut sumant i restant mentalment.

—Molt bé —va dir per fi—. Entesos. Baixem a la pròxima estació i parlem mentre fem un cafè. Però només mitja hora. Això del compromís ja miraré d’arreglar-ho per una altra banda. Si ens hem trobat aquí deu ser cosa del destí.

Vam baixar a Tamachi, vam sortir de l’estació i vam entrar al primer lloc que vam veure, que era una cafeteria petita.

—Si li he de dir la veritat, no pensava tornar-lo a veure, senyor Okada —va dir l’Ushikawa després que ens portessin els cafès—. S’ho miri com s’ho miri, ja s’ha acabat tot.

—¿S’ha acabat?

—En realitat, fa quatre dies que ja no treballo per al senyor Wataya. Vaig dir-li que volia plegar i vaig plegar. Ja feia temps que ho rumiava.

Em vaig treure el barret i la caçadora i els vaig deixar a la cadira que tenia al costat. A la cafeteria gairebé hi feia calor, però l’Ushikawa no es va treure l’abric.

—Per això quan li vaig trucar l’altre dia al despatx no s’hi va posar ningú —vaig dir.

—Exacte. He donat el telèfon de baixa i he tancat el despatx. Quan es pren una decisió val més anar per feina. No m’agrada romancejar. O sigui que ara ja sóc lliure, no treballo per a ningú. Sóc freelance o, per ser més precisos, un aturat —va dir somrient.

Com sempre, però, era un somriure superficial que no li arribava als ulls. Es va posar un terròs de sucre i una mica de llet al cafè i el va remenar amb una cullereta.

—Escolti, senyor Okada, em deu voler preguntar alguna cosa de la senyora Kumiko, ¿oi? —va prosseguir l’Ushikawa—. On és, què hi fa i coses així. ¿M’equivoco?

Vaig assentir.

—Abans, però —vaig dir—, m’agradaria saber per què ha deixat tan de sobte la feina amb en Noboru Wataya.

—¿Ho vol saber de debò, senyor Okada?

—M’interessa.

L’Ushikawa va fer un glop de cafè i va fer una ganyota. Llavors em va mirar.

—Bé, si vol que l’hi expliqui, l’hi explicaré. Però ja l’aviso que no és una història gaire divertida. Si vol que li digui la veritat, des de bon principi ja no vaig tenir cap intenció d’anar amb el senyor Wataya fins a la fi del món. Tal com li vaig explicar, quan el senyor Wataya va heretar el cercle d’influències del seu oncle per presentar-se a les eleccions ho va fer com si heretés una casa moblada, i jo anava inclòs en el paquet. No es pot dir que per a mi fos un mal canvi. Mirant-ho objectivament, el futur del senyor Wataya era molt més prometedor que el del seu oncle, que ja ho havia fet tot a la vida. En aquell moment estava convençut que, si tot anava bé, el senyor Wataya es convertiria en un personatge molt important en aquest món.

»Tot i així, no sé per què, amb ell no vaig estar mai disposat a anar fins a la fi del món, de ser-li lleial passés el que passés, diguem-ne. Ja sé que sembla estrany, però fins i tot jo puc ser lleial. L’oncle del senyor Wataya em pegava, em donava puntades de peu, em tractava com un drap brut, com una capçana. El senyor Wataya, en canvi, és molt més simpàtic. Però, escolti, senyor Okada, el món és ben estrany. Jo obeïa l’oncle del senyor Wataya sense queixar-me, estava disposat a fer el que fos per ell, i això és una cosa que no he pogut sentir mai per ell. ¿I sap per què?

Vaig fer que no amb el cap.

—Doncs perquè, parlant clar, el senyor Wataya i jo ens assemblem molt —va dir l’Ushikawa.

Es va treure un paquet de tabac de la butxaca i va encendre una cigarreta amb un misto. Va inspirar el fum a poc a poc, i el va espirar també sense pressa.

—Evidentment, no ens assemblem en l’aspecte, ni en l’origen, ni en la intel·ligència. En això som tan diferents que comparar-me a ell, encara que fos de broma, seria una insolència per part meva. Però si mirem sota la pell som de la mateixa mena. Ho vaig veure clar a primer cop d’ull, com si s’obrís un paraigua a ple sol. Ei, ei, aquest home fa cara de llest, em vaig dir, però en realitat és un impostor, una mala pua.

»No dic que hi hagi cap mal a ser un impostor. El món de la política, senyor Okada, és com l’alquímia. He vist casos en què els desitjos més grollers han produït uns resultats realment admirables. I també he vist casos contraris, en què els principis més nobles han donat uns resultats absolutament podrits. Per tant, no es pot dir què és millor. En el món de la política el que compta no són les teories sinó els resultats. Però, fins i tot als meus ulls, el senyor Noboru Wataya és una mala pua com no n’hi ha. Davant la seva maldat, la meva és com una mona petita. Vaig pensar que amb ell no tenia res a fer. Quan veus algú com tu, de seguida el clisses. Perdoni que sigui tan groller, però és com la llargada de la titola. Qui la té llarga, l’hi té. ¿M’entén?

»Escolti, senyor Okada, ¿sap quin és l’odi més fort que una persona pot sentir? Doncs el que sents en veure que algú obté sense esforç allò que tu desitges amb totes les forces i no pots aconseguir. El que sents quan et quedes mamant-te el dit veient com algú entra per la cara a un món al qual tu no tens accés. I com més propera és aquesta persona, més intens és l’odi que sents per ella. És així. I per a mi aquesta persona ha estat el senyor Wataya. Si ell ho sentís es quedaria parat. ¿Què me’n diu? ¿Ha sentit mai aquesta mena d’odi, senyor Okada?

Era cert que jo havia sentit odi envers en Noboru Wataya, però el que jo havia experimentat no coincidia amb la definició que n’havia fet l’Ushikawa. Vaig fer que no amb el cap.

—Escolti, senyor Okada, li explicaré tot el que sé de la senyora Kumiko. Un bon dia el senyor Wataya em va cridar per encarregar-me la noble tasca de cuidar la senyora Kumiko. No em va explicar gairebé res de les circumstàncies tan complexes en què es trobava. Només em va dir que era la seva germana petita, que el matrimoni havia fet aigües i que vivia separada del seu marit. I que no es trobava gaire bé. Durant una temporada jo em vaig limitar a fer la feina de la manera més professional possible, tal com m’havia manat el senyor Wataya. Em vaig encarregar de coses no gaire importants, com ara anar al banc cada mes per pagar-li el lloguer o buscar-li algú que l’ajudés a fer les feines de casa. Jo estava enfeinat, i al principi no vaig sentir cap interès per la senyora Kumiko. Ella em trucava si hi havia algun assumpte pràctic per comentar, però en general era una persona molt callada. ¿Com ho diria? Era com si s’estigués sempre tancada en una habitació, sense moure’s d’un racó.

En aquell punt l’Ushikawa va fer una pausa per beure un glop d’aigua i per donar un cop d’ull al rellotge. Llavors va encendre una altra cigarreta amb molta cura.

—Però la cosa no es va acabar aquí. Mentre anàvem fent d’aquesta manera, s’hi va embolicar el seu cas, senyor Okada. La història de la mansió de la forca. Quan va sortir aquell article a la revista, el senyor Wataya em va cridar i em va demanar que investigués quina relació hi havia entre vostè i la casa que s’esmentava en l’article. Hi havia alguna cosa que el preocupava. El senyor Wataya sabia que tinc la mà trencada investigant secrets d’aquesta mena, i com era lògic em va tocar actuar. Em vaig posar a gratar la terra, bordant com un gosset, i llavors ja sap què va passar. Però li he de dir que em vaig quedar ben parat. Ja m’imaginava que darrere de tot plegat hi hauria algun polític, però no em pensava trobar algú tan important. Ja sé que és una manera una mica brusca de dir-ho, però va ser com si amb un ham de fireta hagués pescat un bon besuc. Ara, m’ho he quedat aquí dins el pit, no n’he dit res al senyor Wataya.

—O sigui que va trobar una informació que li ha permès canviar de cavall just en el moment oportú —vaig dir.

L’Ushikawa va treure el fum tirant-lo enlaire i em va mirar a la cara. En els seus ulls hi havia un to burleta que abans no tenia.

—Caram, és una fura, senyor Okada. Per dir-ho ràpid, ha anat tal com diu. Em vaig dir: «Escolta, Ushikawa, si vols canviar de feina ara és el moment». Ara m’estaré uns quants dies sense fer res, però ja tinc una altra cosa emparaulada. De moment m’he pres un període de reflexió. També vull descansar una mica i, a més, tirar cap a la dreta o cap a l’esquerra tan de pressa seria una mica precipitat.

L’Ushikawa es va treure un mocador de paper de la butxaca de l’americana i es va mocar. Quan va estar, en va fer una bola i se’l va tornar a desar a la butxaca.

—¿I la Kumiko?

—Ah, sí, és veritat, havíem de parlar de la senyora Kumiko —va dir l’Ushikawa, com si se’n recordés de sobte—. Li he de confessar una cosa: no l’he vist mai. No he tingut l’honor de veure-li la cara. Només hi he parlat per telèfon. Però, ¿vol que li digui una cosa, senyor Okada? No era que no em volgués veure només a mi, sinó que no volia veure a ningú. No sé ni si es veu mai amb el senyor Wataya. És un misteri. Però el que és segur és que no es veu mai amb ningú que no sigui ell. Amb prou feines si es veu amb l’assistenta que va cada dia al seu pis. M’ho va dir l’assistenta mateix. Diu que li escriu notes amb el que ha de fer i de comprar i que, si mai vol veure-la, la senyora Kumiko l’evita i no li diu pràcticament res. Jo em vaig arribar al pis per veure què hi passava. En principi a dins hi havia la senyora Kumiko, però no hi havia pràcticament cap rastre que indiqués que hi vivia. És molt discreta. Vaig preguntar als veïns, però no l’havia vist ningú. La senyora Kumiko ha viscut així des que és en aquell pis. Ja fa més d’un any. Un any i cinc mesos aviat, per ser exactes. Deu tenir algun motiu per no voler sortir.

—I no em dirà on és aquest pis, ¿oi?

L’Ushikawa va fer que no amb el cap, molt lentament.

—Em sap greu, però ja em disculparà. El món és tan petit que és com si visquéssim tots sota el mateix sostre. Si ho fes, tacaria la meva reputació.

—¿No sap si li ha passat res?

L’Ushikawa va dubtar un moment, com si no sabés què fer. Jo me’l vaig quedar mirant en silenci. Em va fer l’efecte que al nostre voltant el temps passava més a poc a poc. L’Ushikawa es va tornar a mocar sorollosament. Llavors es va aixecar una mica de la cadira i s’hi va tornar a asseure. Va sospirar.

—Escolti’m, això no són més que imaginacions meves. Però, segons aquestes imaginacions, a la família Wataya tenen algun problema complicat. No puc saber quin concretament. En qualsevol cas, la senyora Kumiko ja fa temps que el pressentia, que el sabia, i va voler marxar d’aquella casa. Llavors va aparèixer vostè, senyor Okada, es van enamorar i van decidir casar-se i viure feliços per sempre… I hauria estat meravellós, però no va poder ser. No sé per què, però el senyor Wataya no volia perdre la senyora Kumiko. ¿Què me’n diu? ¿Fins aquí li sona?

—Una mica —vaig dir.

—I llavors, senyor Okada, seguint el que em diuen les meves imaginacions, el senyor Wataya va intentar recuperar com fos la seva germana. Pot ser que quan vostè i la senyora Kumiko es van casar ell no hi donés tanta importància, però amb el temps va començar a sentir que cada cop la necessitava més. Llavors va decidir que volia recuperar-la, va recórrer a tot el seu poder i se’n va sortir. No sé quin mètode va fer servir, però m’imagino que, enmig d’aquest estira-i-arronsa, dins la senyora Kumiko es devia trencar alguna cosa. Alguna cosa que fins llavors l’havia sostingut. Insisteixo que no són més que suposicions meves.

Jo no vaig dir res. La cambrera es va acostar, ens va omplir els gots d’aigua i es va endur la meva tassa buida. Mentrestant, l’Ushikawa fumava mirant a la paret.

Jo vaig mirar-lo a la cara.

—A veure, ¿vol dir que entre en Noboru Wataya i la Kumiko hi ha alguna cosa semblant a una relació sexual?

—No, no he dit això —va respondre l’Ushikawa, brandant uns quants cops la cigarreta encesa en l’aire—. Ni tan sols ho he insinuat. Només dic que no sé què hi va haver ni què hi ha entre tots dos. No m’ho puc imaginar. Ara, em sembla que el que els uneix és alguna cosa perversa. A més, tinc entès que el senyor Wataya i la seva exesposa no van tenir mai relacions sexuals normals. Tot i que això no són més que rumors.

L’Ushikawa va anar per agafar la tassa de cafè, però s’ho va repensar i va fer un glop d’aigua. Llavors es va passar la mà per la panxa.

—Últimament no estic bé de l’estómac. Gens bé. Sempre em fa una punxada somorta. És cosa de família. Tots patim de l’estómac. Són els gens. Només he heretat coses absurdes. La calvície, les càries, els problemes d’estómac, la miopia. És com si hagués ficat la mà en una bossa de la sort de Cap d’Any plena de malediccions. És insuportable. Ja no vaig al metge perquè sé que em trobarà alguna cosa.

»Ara, no em vull ficar on no em demanen, senyor Okada, però arrencar la seva esposa de mans del senyor Wataya no serà tan fàcil com es pensa. Primer de tot, la senyora Kumiko no vol tornar amb vostè. Després, pot ser que ja no sigui la Kumiko que vostè coneixia. I finalment, i ja em perdonarà per dir-ho d’aquesta manera, pot ser que, en el cas que aconsegueixi trobar-la i recuperar-la, la situació amb què es trobi el superi. No em puc estar de pensar-ho. Potser no val la pena fer les coses així a mitges. I, ben mirat, potser és per això que la senyora Kumiko ja no vol tornar amb vostè, ¿no li sembla?

Jo no vaig dir res.

—Bé, n’hem passat de tots colors, però m’ha agradat molt coneixe’l, senyor Okada. Trobo que té una personalitat estranya. Si algun dia escrivís la meva autobiografia, li dedicaria un capítol. Però malauradament no crec que ho arribi a fer mai. En fi, val més que ens acomiadem aquí, com bons amics, ¿no troba?

L’Ushikawa es va recolzar al respatller de la cadira com si estigués molt cansat i va fer que no amb el cap uns quants cops, a poc a poc.

—Vaja, he parlat una mica massa. Em sap greu, però, ¿li fa res convidar-me al cafè? Ara estic a l’atur… tot i que vostè també ho està, ¿no? En fi, ja ens en sortirem. Resaré perquè tot li vagi bé. Si li sembla, vostè resi per mi.

L’Ushikawa es va aixecar, em va donar l’esquena i va sortir de la cafeteria.