Transició i autonomia

La victòria franquista va provocar l’establiment d’una dictadura militar a Espanya que es va perllongar durant quatre dècades. Durant els primers anys del règim, aprofitant la guerra mundial que es lliurava arreu del món, la repressió contra els opositors va ser especialment dura, amb centenars d’afusellaments, sentències de presó i depuració de càrrecs a les administracions públiques. En el cas de Catalunya, el símbol màxim d’aquesta repressió i de l’absoluta desfeta del país va ser l’afusellament, l’octubre del 1940, del president Lluís Companys, capturat a França per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. La victòria aliada a la fi de la Segona Guerra Mundial, malgrat les expectatives dels sectors opositors, no va suposar cap amenaça per al règim del general Francisco Franco. La dinàmica de la Guerra Freda i la neutralitat exhibida durant el conflicte van salvar-lo, i fins i tot va obtenir el reconeixement internacional de la majoria de països i de les grans institucions mundials.

Aquest fet, tot i que sempre va existir una oposició organitzada interna i externa al règim, va ser determinant perquè el franquisme no veiés amenaçada en cap moment la seva hegemonia i el seu control sobre el país. Tot i així, a partir de finals dels anys seixanta, i en paral·lel a l’envelliment biològic del dictador, diversos factors van començar a desestabilitzar el sistema. Nous sectors de la classe mitjana urbana, juntament amb el moviment obrer industrial, van accentuar les protestes al carrer. La violència política també es va intensificar, ja fos a càrrec d’ETA, de l’extrema esquerra o dels paramilitars de l’extrema dreta. A escala internacional, tant la premsa com els governs occidentals van incrementar la pressió sobre Madrid per buscar una sortida política a la dictadura que desemboqués en l’establiment d’un sistema democràtic. En una primera etapa el règim va respondre amb agressivitat i va incrementar la repressió. Es van produir nombrosos judicis i fins i tot es van dictar sentències de mort, com per exemple les que van ser executades contra diversos membres d’ETA i el FRAP el setembre del 1975, poques setmanes abans de la mort del general Franco.

El substitut del tirà, nomenat pel mateix Franco, era el príncep Joan Carles de Borbó. Va ser entronitzat rei dos dies després de la mort del dictador i de seguida va impulsar una sèrie de pactes entre el règim i l’oposició encaminats a organitzar una transició cap a la democràcia que fos pacífica i no inclogués, en cap cas, l’exigència de responsabilitats per quatre dècades de govern autoritari. L’oposició política al franquisme tenia diversos signes. A escala estatal, comunistes i socialistes lideraven l’oposició. A Catalunya i al País Basc l’oposició democràtica tenia un fort component nacionalista. En el cas català, a més, la majoria de partits havien fet pinya al voltant de l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària que reclamava l’autonomia i l’alliberament dels presos. En aquest sentit, aconseguir un encaix de Catalunya i el País Basc en el nou Estat democràtic era un dels principals reptes del procés de transició.

Des del 1976 el president del govern era Adolfo Suárez, que havia estat secretari general del Movimiento Nacional, el qual va impulsar la Llei de Reforma Política, que va ser aprovada mitjançant un referèndum aquell mateix any. Aquesta llei garantia el model de transició pactada i allunyava la possibilitat d’un canvi rupturista. La victòria electoral del seu partit, la Unión de Centro Democrático (UCD), a les eleccions del 1977 (les primeres des del 1936) va consolidar aquest model pactat. Les Corts resultants d’aquestes eleccions van redactar una nova Constitució, que va ser aprovada un any més tard. Prèviament, però, Suárez havia pres una de les decisions polítiques més rellevants de la Transició: la derogació de la llei franquista de l’any 1938 que havia suprimit les institucions catalanes, de manera que es restablia la Generalitat i es reconeixia Josep Tarradellas, que n’era el president a l’exili des del 1954, com a titular legítim i legal. En conseqüència, el restabliment de la Generalitat era previ a la Constitució del 1978 i el règim admetia la legitimitat històrica de la institució, una opció que no va prendre amb cap altra institució prefranquista de l’Estat. La decisió tenia també, però, una intencionalitat política: en reconèixer Tarradellas i restaurar-lo al seu càrrec, Suárez deslegitimava l’oposició interna catalana, liderada sobretot pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Malgrat que la Transició va ser un èxit polític per als seus promotors, Suárez va perdre el control de la situació per la pressió que rebia tant dels sectors més reaccionaris, que van arribar a organitzar un intent de cop d’estat el 1981, com del PSOE. Les eleccions del 1982 van provocar l’enfonsament de la UCD i la victòria triomfant dels socialistes, liderats per Felipe González. Amb la victòria del PSOE es va donar per acabat el període de la Transició. L’alternança democràtica s’havia produït i començava el període d’estabilitat política més llarg de la història d’Espanya, reforçada per la integració a les institucions europees i a l’OTAN.

En relació amb Catalunya, la Constitució obria la porta a dotar el país d’un règim autonòmic que omplís la Generalitat de competències que serien aprovades per un Parlament autonòmic. Una comissió formada per vint diputats i senadors catalans va ser l’encarregada de redactar el text estatutari, que va ser aprovat en referèndum l’any 1979. Si bé el text havia estat retallat en relació amb les aspiracions fixades per l’Assemblea de Catalunya i altres plataformes polítiques, obria la porta a la restauració del govern català i li atorgava competències rellevants en matèria educativa, cultural o de seguretat ciutadana, entre d’altres. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 1980, van ser guanyades per Convergència i Unió (CiU), la federació de partits nacionalistes que liderava Jordi Pujol. La coalició va guanyar per la mínima i Pujol va ser investit president, càrrec que revalidaria en cinc ocasions consecutives més.

Malgrat el fet evident que Catalunya va recuperar les seves institucions i va obtenir un grau notable d’autogovern, en termes generals el procés autonòmic va quedar frustrat per diversos factors. D’una banda, la vocació federalitzadora de l’Estat de seguida es va esvair, i els conflictes de competències es van convertir en una pugna habitual entre els governs espanyol i català. De l’altra, l’extensió de l’autonomia a altres territoris espanyols que no tenien cap tret cultural ni identitari específic va aigualir el tracte diferenciat a catalans i bascos. En aquest sentit, la negociació entre els grans partits i les reivindicacions regionals van abocar a un mapa amb disset comunitats. Aquest fet va confondre l’especificitat dels autogoverns històrics i va convertir qualsevol aspiració d’aprofundiment autonòmic de Catalunya en un carreró sense sortida. El bloqueig va quedar demostrat durant el procés per elaborar un nou Estatut engegat l’any 2003, arran de la pèrdua de l’hegemonia política de CiU i l’accés de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. Aquell Estatut va quedar molt retallat durant la negociació a les Corts i greument mutilat pel Tribunal Constitucional (TC) l’any 2010, fet que va abocar el govern català, amb el suport d’una part important de la societat civil, a impulsar la via sobiranista.