La Mancomunitat de Catalunya

El catalanisme va fixar-se com a objectiu estratègic l’autogovern de Catalunya per tal de dotar el Principat d’un executiu i una administració pròpies per primera vegada des de la desfeta del 1714. Tot i així, aquest objectiu semblava inabastable a principis del segle XX, sobretot per la negativa del govern espanyol, i del mateix rei Alfons XIII, a dotar Catalunya de cap reconeixement específic. En aquest context, els partits catalanistes, liderats per la Lliga Regionalista, van trobar una via purament administrativa que permetia, per la porta del darrere, fer realitat l’objectiu buscat sense que semblés, a la resta d’Espanya, que l’Estat atorgava cap privilegi als catalans. La idea era mancomunar les quatre províncies catalanes en una única administració, una possibilitat que la llei provincial del 1882 no descartava. Per fer-ho possible, els partits catalans van començar a pressionar el govern espanyol l’any 1911 i van fomentar grans manifestacions al carrer en defensa d’aquesta reivindicació, com la que l’octubre del 1913 va aplegar més de seixanta mil persones als carrers de Barcelona. A més, els partits catalans van organitzar un plebiscit entre els municipis catalans que va obtenir un resultat indiscutible: dels mil vuitanta-set municipis catalans, només dos van mostrar-s’hi contraris i cinquanta-cinc van preferir abstenir-se. Aquesta pressió a Catalunya, combinada amb una hàbil estratègia negociadora de Francesc Cambó a Madrid, va donar fruit i el desembre del mateix 1913 el govern espanyol va aprovar el decret pel qual s’autoritzava la mancomunitat de províncies amb finalitats únicament administratives.

La Lliga Regionalista, llavors la força política dominant a Catalunya, va unir els presidents de les quatre províncies catalanes al voltant d’aquest projecte. Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona des del 1907 i un dels principals dirigents de la Lliga, es va posar al capdavant de la nova Mancomunitat de Catalunya, creada oficialment l’abril del 1914. Malgrat que el govern espanyol volia evitar que la Mancomunitat actués com un autèntic govern català i es limités a ser un simple òrgan administratiu, Prat de la Riba va trobar la manera de bastir una estructura institucional que s’hi assemblava molt. Així, una assemblea general reunia els noranta-sis diputats provincials de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida. Aquesta assemblea tenia un president específic, que en dirigia les sessions. A banda, hi havia un consell permanent que actuava com a govern executiu i un president, càrrec que ocupava el mateix Prat de la Riba. El consell estava format per vuit consellers, a raó de dos per província per evitar greuges territorials. A més, aquests vuit consellers també responien a sensibilitats polítiques diferents per unir els partits catalans al voltant d’aquest projecte.

L’activitat de la nova institució va ser frenètica, i va basar la seva actuació en les competències que li van delegar les quatre diputacions fundadores. L’objectiu era posar les bases d’una futura autonomia catalana, i Prat de la Riba pensava que abans calia reforçar la identitat nacional, crear l’embrió de la futura administració catalana i formar els equips humans que havien de fer-ho possible. Des del punt de vista cultural, i recollint l’esperit de la Renaixença, Prat de la Riba va promoure la consciència nacional catalana i la recuperació lingüística. El president de la Mancomunitat, que ja havia creat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) durant la seva etapa al capdavant de la Diputació de Barcelona, va inaugurar la Biblioteca de Catalunya i la Xarxa de Biblioteques Populars. Una de les seves altres prioritats va ser l’ensenyament i la formació professional, raó per la qual va crear una xarxa d’escoles infantils, l’Escola del Treball, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Infermeres, l’Escola d’Alts Oficis Comercials i l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, entre molts altres centres. Per vertebrar el país, la Mancomunitat es va abocar a construir una xarxa de carreteres que va superar els mil set-cents quilòmetres. A més, va dur l’electricitat i el telèfon a tot arreu on va poder. Una bona prova de l’eficiència de la nova institució és que l’any 1923 el telèfon ja arribava a quatre-cents deu municipis, davant dels només trenta-vuit que en tenien el 1914. Des del punt de vista sanitari, Prat de la Riba va emprendre un ambiciós programa de salut encaminat a eradicar algunes malalties que, tot i que ja havien estat eliminades a Europa, encara existien a Espanya. En aquesta línia, va contenir i va combatre el paludisme i la tuberculosi a partir de les noves tècniques mèdiques, que va difondre entre la població mitjançant equips mèdics mòbils.

La Mancomunitat va rebre un cop important l’any 1917, només tres anys després de la seva constitució, amb la mort de Prat de la Riba. El president de la institució, amb només quaranta-sis anys d’edat, va morir a causa d’una malaltia que havia contret a la presó l’any 1902 arran de la seva detenció per haver publicat un article a La Veu de Catalunya, diari del qual era director en aquell moment. Va ser substituït al capdavant de la Mancomunitat per l’arquitecte modernista i polític catalanista Josep Puig i Cadafalch, que va continuar i va ampliar l’obra iniciada pel seu predecessor.

El setembre de l’any 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’estat, i va inaugurar una dictadura que va intentar adoptar un aire regenerador i moderat, tot i que es va anar endurint amb el pas del temps. En aquesta línia, en un primer moment no va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, si bé va destituir Puig i Cadafalch com a president. Al seu lloc hi va situar Alfons Sala, un polític monàrquic i afí. Tot i així, dos anys més tard el govern espanyol va optar per suprimir definitivament aquest primer govern específicament català des del 1714.