La Setmana Tràgica

L’origen dels aldarulls de la Setmana Tràgica i la repressió posterior cal buscar-los en la política colonialista d’Espanya al nord de l’Àfrica. Davant les dificultats del govern espanyol per afermar el seu domini sobre els voltants de Melilla i garantir la seguretat d’unes explotacions mineres privades de capital espanyol, el general Arsenio Linares, llavors ministre de la Guerra del govern d’Antoni Maura, va decretar a principis d’estiu del 1909 una mobilització massiva de quaranta mil homes per enviar-los a la zona del conflicte. Molts dels cridats a files eren catalans, la majoria dels quals eren homes casats, afillats i amb feina estable. Aquest fet va provocar una onada de protestes al Principat, on tradicionalment hi havia hagut molta hostilitat a les lleves, fins al punt que havien estat l’origen de molts aixecaments ciutadans. La Revolta de les Quintes, que havia provocat una trentena de morts el 1870, estava encara fresca en la memòria de molta gent.

La indignació catalana es va intensificar a mesura que s’acostava el moment de l’embarcament de les tropes cap a l’Àfrica. El dia 11 de juliol van començar les operacions portuàries i la tensió va augmentar. El dia 18, però, l’olla de pressió de la protesta va esclatar quan s’embarcava el Batalló de Caçadors de Reus. Es van produir aldarulls als carrers i van començar els xocs amb la policia, agreujats per les notícies que circulaven segons les quals centenars de reservistes embarcats el dia 11 havien mort en combat contra les tribus rifenyes. Malgrat els intents de pacificar la situació del governador civil, Ángel Ossorio, els incidents es van multiplicar, esperonats pels diaris i els partits d’esquerres i nacionalistes.

El punt de no-retorn va ser la convocatòria de vaga general contra la guerra que van decretar els sindicats per al dilluns 26 de juliol. La vaga va ser massiva i seguida arreu del Principat, amb una única excepció: els tramviaires es van negar a donar-hi suport i van ser l’origen de la violència que es va desfermar. Els intents dels vaguistes d’aturar la circulació de tramvies va provocar dures topades amb la policia, que es van intensificar fins que el capità general de Catalunya, el general Luis de Santiago, va decretar l’estat de guerra. Ossorio, contrari a la decisió, va presentar la seva dimissió, fent encara més ingovernable la situació a Barcelona. Els militars, però, no van mostrar cap feblesa i el 28 de juliol el general De Santiago va emetre un ban en el qual s’advertia que les seves tropes dispararien sense avís previ contra els grups organitzats que fossin vistos pel carrer i s’ordenava a la població que es tanqués a casa seva.

La manca de lideratge polític de la revolta i el seu aïllament limitat a Barcelona van ser determinants per a la seva sufocació. Els partits republicans i socialistes se’n van desmarcar davant la violència que prenia l’aixecament. Els diputats i senadors catalans també van optar per posar-se del bàndol governamental davant el descontrol als carrers. En conseqüència, la protesta va quedar despro-veïda d’objectius concrets i interlocutors vàlids. Esperonats per personatges exaltats i per delinqüents comuns, els grups incontrolats van dedicar-se al saqueig i l’incendi d’edificis religiosos, que es van convertir en el blanc preferit de les protestes. La meitat dels centres catòlics de la ciutat, incloses trenta-tres escoles, van ser cremats. Tres sacerdots van morir assassinats i les imatges dels cementiris profanats, amb cossos desenterrats i passejats pels carrers, van donar la volta al món.

La repressió militar a càrrec de reforços vinguts d’altres indrets d’Espanya finalment va imposar la seva llei i la situació es va començar a calmar a partir del dia 30. El 2 d’agost, després de reduir per la força els darrers focus de resistència, Barcelona estava totalment en calma. El balanç dels aldarulls és diferent segons les fonts, però amb tota probabilitat el nombre de víctimes mortals entre la població civil va ser d’entre setanta-cinc i cent vint-i-cinc persones. Els ferits es comptaven per centenars. Per la seva banda, les forces de seguretat, entre policies i militars, van patir tres morts i vint-i-set ferits.

Després de silenciar la revolta per la força, la maquinària de l’Estat va activar els processos judicials per castigar-ne els responsables. Una de les primeres mesures va ser la suspensió dels principals diaris i revistes d’esquerres. A més, unes cent cinquanta associacions van ser clausurades, entre les quals escoles laiques, centres obrers i ateneus progressistes. La magnitud de la repressió judicial va ser colossal: unes dues mil persones van ser processades pels incidents. Els més afortunats van ser sotmesos a la jurisdicció civil. Els més dissortats van quedar en mans de la jurisdicció militar, que va dictar moltes penes de mort, malgrat que només en va executar cinc. Dos centenars de persones van ser condemnades a l’exili interior, a no poder-se acostar a menys de dos-cents quilòmetres de Barcelona.

A la recerca d’un instigador, el govern espanyol va centrar la repressió en el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Nascut a Alella el 1859, el seu activisme republicà l’havia dut a l’exili francès, on havia contactat amb cercles francmaçons i anarquistes. Quan va poder tornar a Catalunya va impulsar una renovació pedagògica sota el nom d’Escola Moderna, adreçada a les classes obreres i amb una visió laica i progressista. El govern espanyol el va acusar de ser el cervell de la revolta. Si bé és cert que Ferrer i Guàrdia havia intentat liderar-la políticament amb la col·laboració dels radicals d’Alejandro Lerroux, aviat es va retirar a Montgat davant del desgavell i la falta d’implicació dels partits polítics. El seu judici va ser sonat i es va resoldre amb la pena capital, fet que va aixecar una onada de protestes arreu d’Europa, amb manifestacions als carrers de diverses capitals europees i assalts a les ambaixades d’Espanya. La sentència va provocar també queixes entre alguns sectors de la burgesia catalana, que no tenia precisament cap simpatia per Ferrer i Guàrdia. El poeta Joan Maragall va intentar publicar a La Veu de Catalunya un article titulat «La ciutat del perdó», però no ho va aconseguir. El text, que va circular a bastament per la ciutat, feia així: «Com podeu estar tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del matí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca indiferent, i a poc a poc, ben a poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó del fossar, i allà, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu en totes les seves potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara al mur i li dispararan quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill?». Ni aquest prec ni cap altre van poder impedir l’execució i Ferrer i Guàrdia va ser afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre del 1909. Pocs dies abans, el rei Alfons XIII havia destituït Maura per la seva pèssima gestió de la crisi i per l’allau de queixes de governs estrangers per la magnitud de la repressió.